Un esperit per reprendre

 |   |  Twitter
Revista del Centre de Lectura, 2003, 1r i 2n trimestre, núm. 6 i 7

Els vuit números publicats corresponents a la nova etapa de la revista en el període 2001-2003 van ser confegits amb un criteri nou respecte dels números anteriors de la publicació. Recordo, d’antuvi, que fou un encàrrec del president del Centre d’aleshores, l’historiador Pere Anguera.

Tinguérem com a referent l’etapa de puixança de la Revista entre els anys vint i trenta. La seva òptica a l’hora de vincular aspectes locals-comarcals, nacionals i internacionals suggerí de recuperar, doncs, aquell esperit de renovació i de projecció. Fou la pedra de toc que orientà la nova època de la publicació.

Sota aquest criteri em vaig plantejar un model d’edició que tingués com a constant la inserció d’un tema monogràfic d’interès en cada número, a més de consolidar les seccions convencionals a l’ús: editorial, informació seccional, noticiari divers i apartat de comentari de novetats bibliogràfiques.

El primer número fou dedicat a Gaudí, el segon monogràfic, al noucentisme i la seva articulació territorial, el tercer lliurament fou adreçat a les biblioteques, el quart, a la globalització i els Països Catalans –a fi d’associar modernitat, historicitat i projecte polític– i el cinquè va tenir el circ com a centre d’interès. El vuitè i darrer número del cicle tractà la relació entre cultura i societat, amb la inclusió de matèries que li atorgaven atractiu temàtic.

Amb tot, si hagués de destacar dos números –el sisè i el setè– de la nova etapa, no sempre ben ponderada ni entesa per un sector de socis de l’entitat, serien els dedicats a Joan Fuster, de qui aleshores es complia el desè aniversari del traspàs. Fou, potser, el número que demanà més esforços per cohesionar una nòmina solvent d’estudiosos –alguns dels quals ara  desapareguts. Aconseguir les col·laboracions va significar un esforç notable per bé que, finalment, la gran majoria dels convocats acabà signant un original. De fet, aquest número doble fou la iniciativa més destacada d’aquesta època de la revista, una publicació ateneística que, gairebé en solitari, dedicava per primera vegada dos monogràfics a l’assagista valencià.

Com a directora servo bon record d’aquella experiència i, molt especialment, de les persones que s’hi van comprometre: els joves estudiants que integraven el consell de redacció, el secretari de la revista,  Pere Campi, que tenia la comesa, no gens fàcil, de cercar un pressupost raonat per a cada número i la professionalitat de Josu, el dissenyador d’Encaix, i de l’impressor Artur Rabassa, que materialitzaven cada número. També, els uixers del Centre –recordo amb emoció la disponibilitat permanent del Ferran– i el jove planter de la Secretaria de l’entitat quan es tractava de dur a terme la tramesa d’exemplars als col·laboradors i entitats i de concretar-ne el suport logístic. Tot un agradable  enrenou, vet-ho ací.

D’anècdotes i aprenentatges, un bon grapat, i fins i tot algun disgust, com aquella multa  d’aparcament en l’ocasió de traginar un número acabat de sortir d’impremta.

En fi, una etapa que, sota el vistiplau entusiasta de la Presidència del Centre, que volia la meva continuïtat com a directora de la publicació, fou una bona experiència. Recordaré sempre aquells dies atrafegats i creatius on tots els que hi participàvem vam deixar a la revista l’esforç i la il·lusió.