La Revista del Centre de Lectura: un projecte d’equip

 |   |  Twitter
Revista del Centre de Lectura, 1994, desembre, núm. 12, p. 9

El projecte de la sisena època de la Revista del Centre de Lectura s’emmarcava en un moment –la dècada dels 90– en què el disseny gràfic triomfava en tots els àmbits i ens havia acostumat a productes editorials de qualitat, moderns, amb aplicacions tipogràfiques impensables uns anys enrere. En aquest context, la nova època volia obrir portes i donar a la revista, fins llavors editada en blanc i negre sobre paper blanc en format A4, un aire nou, modern, i al mateix temps renovar els continguts recuperant l’esperit de la mítica revista de la dècada dels 70, quan va ser una publicació de referència a tot el país.

Un nou format, més quadriculat que l’A4, amb 2 tintes –el roig i el negre– sobre paper de color os, de 24 a 40 pàgines i una tirada de 5.500 exemplars, amb seccions que anaven des dels reportatges a fons fins a les ressenyes i els articles d’opinió, i que preveia publicitat a la contraportada. Tot, amb la voluntat d’informar els socis de l’actualitat de la casa, amb espais de referència per a la vida associativa com el de la Secció Excursionista o una nova secció dedicada a la Fundació Centre de Lectura, però amb la mirada posada també en temes més amplis que fessin de la revista un espai de trobada i de reflexió sobre l’actualitat cultural del país.

Un projecte d’equip, en què van participar des del Claudi Arnavat i la Tona Bayona, en la part de disseny gràfic; fins al Xavier Arnavat, a l’hora de buscar anunciants, i, evidentment, el consell de redacció, per on van passar, el temps que vaig assumir les tasques de direcció, el Quico Artero, l’Antoni Mateu, el Jaume Massó i la Cori Lobo, i moltíssimes altres persones que hi van col·laborar escrivint notícies i articles o facilitant contactes. Vam aprofitar el pas pel Centre de Lectura de conferenciants i convidats i convidades, com Lluís Monreal, un dels primers entrevistats, llavors director de la Fundació ”la Caixa”, que va ser al Centre de Lectura per fer la lliçó inaugural del curs.  

Deu números l’any, d’octubre a juny, moltes pàgines per omplir, i la porta oberta sempre per fer de la revista, com ho era l’entitat, un espai de trobada, de reflexió, de creació i de diàleg al voltant de la cultura, amb encerts i també errors que, com passa sempre amb la tinta, queden per sempre en la memòria pròpia i col·lectiva. Recordo un reportatge en què ens vam inspirar en una visió futurista de la ciutat que va fer Josep Aladern per imaginar un Centre de Lectura del futur, dècades més enllà en el temps, dirigit per una dona, i recordo també un desafortunat reportatge sobre premis literaris que es va publicar de manera anònima on s’acusava alguns jurats de donar premis a dit, que va aixecar força polseguera i moltes queixes al president Joan Ballester. Tota una lliçó, sobre els límits, sobre l’ofici, una més de les grans lliçons que des de la generositat i alhora la més alta exigència m’ha donat sempre el Centre de Lectura.