Una mirada enrere: la Revista del Centre de Lectura

 |   |  Twitter

Havien passat quatre anys de la meva prejubilació de Ràdio Reus (Cadena SER), eufemisme que fan servir les empreses quan algú els fa nosa, i jo que no volia «parar». Anava fent cosetes i, fins i tot, un llibre sobre les dones i els homes que tenen un carrer dedicat a Reus.

Va ser casualitat, perquè no és que fos ni un expert ni tinc una idea massa clara d’enologia, però em van convidar al Centre de Lectura a un tastet de vi. Va ser a la Sala Fortuny on ens vam reunir, i va començar l’acte, que té molt de ritual, malgrat que sempre hi ha gent que presumeix d’expert, ensumant, glopejant i assentint, com si veritablement sabés de què va la cosa.

Curiosament, jo estava al costat del president del Centre, aleshores Jordi Agràs, que entre traguet i traguet em va treure el tema. La seva idea era ressuscitar la Revista del Centre de Lectura, una de les joies de la corona de l’entitat del carrer Major, on havien col·laborat, al llarg dels anys, les millor plomes de l’elit de la literatura reusenca.

Em va semblar francament bé, però vaig quedar sorprès quan, directament, em va suggerir que em fes càrrec de la direcció. Era un repte que no m’havia plantejat i, momentàniament, vaig dir, per sortir del pas, que ja en parlaríem. I en vam parlar. Vam tenir algunes reunions i, finalment, vaig acceptar sabent que no seria fàcil ni molt menys. El «càrrec» comportava, a més a més, entrar a la junta directiva de l’entitat.

De fet, no feia massa temps, al primer any del segon mil·lenni, que hi havia hagut un altre intent de portar la Revista als socis. Va néixer el 2001 (setena època) sota l’experta i important batuta de Montserrat Corretger, amb un estol de bons col·laboradors que composaven el consell de redacció. Era una Revista erudita, amb temes prou interessants, malgrat que, en ocasions, sortia de l’àmbit del Centre i fins i tot de la ciutat, i que va tenir una durada de nou números trimestrals, fins al 2003.

Encara va sortir un número 9, dirigit per Gerard Gort i un sense número, amb autors de llibres de les Edicions del Centre de Lectura, que tenia per director Josep Baiges, Jordi Suárez i Dolors Juanpere.

Començava la vuitena temporada de la revista trimestral el gener del 2010. Abans s’havia de preparar i buscar col·laboradors que poguessin fornir la revista de bons articles. Una feina que no va ser gens fàcil, tenint en compte que, si bé hi va haver persones que es van oferir i d’altres van acceptar de bon grat tenir una participació, també he de dir que n’hi va haver que es van negar, ras i curt, a escriure una sola lletra o van donar llargues (eternes!).

Hom, que portava tota una vida de radiofonista i informador, també va copsar que hi havia un sector que no estava massa d’acord amb la tria de la direcció de la Revista i, per tant, em calia buscar solucions perquè, si no un autèntic èxit, almenys el resultat fos una cosa digna dels cent cinquanta anys de l’entitat i gairebé de la Revista que, amb algunes notables llacunes, havia fet com el Guadiana, sortint a la llum i desapareixent les set vegades anteriors.

Ho deia en un editorial, que apareixia a la Revista següent (núm.  1) en la qual constatava que el llistó estava molt alt, i que, més que intentar superar-lo, calia passar-li per sota i aconseguir una revista actual, que tingués interès per als socis en general, i altres espais que cridessin l’atenció. En definitiva, pretenia donar-li un aire més periodístic, amb entrevistes, reportatges i l’actualitat del Centre. Un autèntic repte que ens havíem proposat el consell de redacció.

La Revista havia passat, al llarg del segle i mig de vida de l’entitat, per moments de tota manera. Els problemes polítics i de vegades econòmics, havien impedit, en distintes èpoques, l’aparició informativa o literària de la publicació; calia donar-li un nou impuls, però, com diu la dita, «l’home proposa i…».

Revista del Centre de Lectura, vuitena època, núm. 0, gener-febrer-març 2010

Parlant de l’inici; el número 0, va comptar amb una portada signada per Mercè Bessó, que també escrivia a l’interior, com a presidenta de la Secció d’Art, i al mateix temps ens presentava la seva obra Anna, que poc després era col·locada a la plaça de l’Arquitecte Domènech i Montaner, tocant al carrer de Castellvell, on encara la podem veure. Josepa Filella, també de la Secció d’Art, explicava una petita història de la secció.

La Revista, l’obria el president amb un editorial presentant-la. L’alcalde d’aleshores, i actual president del Centre, Lluís Miquel Pérez, escrivia una semblança de l’expresident, Pere Anguera, que feia poc havia traspassat. També parlava de Pere Anguera, el president del Centre de Lectura, Jordi Agràs.

Des del Museu, explicava la història del famós Jueu del Raval, Jaume Massó. La bibliotecària, Maria Rosa Molas, també hi va participar, oferint una semblança d’una excompanya, igualment traspassada feia poc, Maria Martorell, que tothom coneixia com «la Mari», que va estar gairebé quaranta anys al peu del canó, i que els socis que la van conèixer recordaven per la seva simpatia i bon fer, la manera de demanar silenci i, per contra, el soroll dels seus talons, que repicaven a la biblioteca quan anava d’un costat a l’altre.

Montserrat de Anciola feia referència a una exposició d’autògrafs, a la Sala Fortuny, un compendi de les personalitats que, al llarg del temps, han visitat el Centre de Lectura, signant al llibre d’honor de l’entitat. La fina ploma de Fina (valgui la redundància) Masdéu ens parlava dels masos reusencs. El títol d’aquest espai, que es va mantenir en tots els números que van aparèixer, era «Espais Literaris». L’astronomia també va tenir el seu espai, amb Andreu Martín de la Secció de Tecnologia.

Rosa Molas feia la seva segona aportació parlant del llibre antic i la manera de saber si ho és o no. També es feia referència al fet que una part important de la biblioteca canviava de nom, per ser una hemeroteca de la qual tenia cura Teresa Buxó. I hi havia una munió de notícies del que havia passat, i el que havia d’esdevenir-se, i la invitació al soci a col·laborar en l’espai «La Veu del Soci». Tot això componia el total del número 0 de la vuitena època del primer trimestre de l’any 2010.

La Revista del segon trimestre (número 1) tenia al darrere una història tràgica. Entràvem a la primavera i calia parlar d’un dels bucs insígnia del Centre, l’Exposició de Roses, i precisament la portada presentava la fotografia d’una rosa a la qual la roserista Matilde Ferrer va posar el nom de Centre de Lectura. I hi havia el projecte que la majoria de textos fossin dedicats a l’Exposició.

Les circumstàncies feien que no fos així, tot i que l’editorial del president Agràs fes referència a les roses i a l’exposició, que aquell any no podia tenir el que el tòpic en diu «marc incomparable» del Teatre Bartrina, perquè hi havia un espectacle a les mateixes dates que ho impedia, i es va decidir dur-la al Museu de la plaça de la Llibertat.

Al marge, em tocava entrevistar els tres pesos pesants del Centre: el president, Jordi Agràs; Josep Iglésies, responsable de projectes especials, i Albert Via, responsable d’obres i manteniment i alma mater d’unes obres en conveni amb l’Ajuntament, amb qui el 1994 s’havia format un consorci i es va remodelar el Bartrina. L’acord incloïa que l’Ajuntament es quedava el jardí per fer l’entrada per la plaça del Teatre i, a canvi, donava uns futurs solars al carrer de la Concepció que permetrien ampliar el Centre.

Al peu d’aquesta entrevista, quan la revista ja era a impremta, ens vèiem obligats a posar una nota anunciant la mort d’Albert Via, que va patir un terrible accident al mateix Centre, morint poques hores després. La junta es reunia d’urgència i es decidia, amb dos vots en contra, suspendre, aquell any, l’Exposició de Roses per aquest motiu.

De fet, el projecte d’ampliació va quedar en suspens per distints motius, encara que el principal va ser l’òbit de l’Albert. Fins deu anys després no s’ha pogut portar a terme; ara sembla que, definitivament, s’està tirant endavant.

La Revista havia de canviar alguns textos que feien referència a l’Exposició. Així, Venanci Bonet explicava la història del CineClub. Jaume Massó insistia en el Jueu del Raval, ara recordant uns sainets i, fins i tot, una sarsuela, avui perduts, que es referien a la cèlebre imatge satírica. Seguia amb els «Espais Literaris», Fina Masdéu, que en aquest cas ens proposava una passejada per Reus, dissortadament, ja impossible, amb Pere Anguera.

Agnès Toda recordava el premi literari que durant uns anys, s’havia convocat al voltant de l’Exposició de Roses i la mateixa Agnès Toda feia una entrevista a Ramon Sanz que iniciava un curs d’escriptura que encara ara segueix vigent. Ezequiel Gort, també parlava de roses, però en aquest cas referint-se a l’heràldica, i la primera amb aquest motiu que va existir a Reus com a escut de la ciutat.

Tornava a col·laborar, Maria Rosa Molas, recordant el llegat de Maria Martorell («la Mari») –repeteixo: recentment traspassada– al Centre de Lectura per l’adquisició de llibres. I també, un altre article, sobre els incunables que posseeix l’entitat.

Del buidat que s’estava realitzant de les revistes especialitzades en música i cinema, en parlava Mercè Antonio. I encara, Silvia Bofarull ens presentava els materials audiovisuals com a eina de suport a l’ensenyament. Per acabar, Ester Pascual feia una semblança de l’artista local Cori Torroja.

La vida seguia i semblava que tot estava com sempre al seu lloc, però no era així. L’absència d’Albert Via, es notava força. Alguns projectes havien quedat aparcats. Hi havia rumors d’un salt del president a la política, cosa que es va confirmar mesos després. L’economia també se’n ressentia i molt, de tot plegat. I la Revista no en va ser l’excepció. Hi havia veus a la junta, més o menys en veu alta, assegurant que era una despesa massa elevada treure una Revista cada tres mesos. I en veu baixa també es deia que no tenia massa interès per al soci, que preferia altres publicacions.

Tot feia feix i els darrers nou mesos de vida que quedaven a la Revista van anar passant amb la inestimable col·laboració dels qui havien decidit fer seva la idea de tornar a publicar-la. Però, de fet, la seva fi, era la crònica d’una mort anunciada.

Amb aquest ambient apareixia el número 2 (tercera Revista de la vuitena època). En portada una interpretació, molt personal, de la llegenda de les quatre barres, realitzada per Josepa Filella.

A l’interior, i com a editorial, el president, Jordi Agràs, testimoni de l’accident que va costar la vida a Albert Via, feia una semblança de l’amic i responsable de moltes coses, que havien quedat en suspens i que omplien d’incertesa el futur, no sols immediat, sinó a llarg termini. També l’alcalde de Reus, Lluís Miquel Pérez, deia de Via, que: «Havia estat un negociador dur i alhora lleial, que volia fer compatible la indiscutible independència de l’entitat.»

Però el Centre no podia parar, i Pere Cavallé Busquets explicava el conveni de col·laboració amb la Universitat Rovira i Virgili. Andreu Ferré, de la Secció Excursionista, recordava que, la secció havia fet més cims que anys tenia l’entitat, encara que per fer-ho rodó, l’article es deia «150 anys, 150 cims». Antoni Veciana deixava les correccions lingüístiques per mostrar-nos un Reus on, malgrat que no ens n’adonem, la mitologia grecoromana és molt present. El títol de l’article era «La ciutat d’Hermes i Hèrcules», encara que, al final i parlant del cementiri, Cronos, també hi és present.

David Figueres ens acostava a una figura reusenca de primer nivell com va ser Gabriel Ferrater; tot esmentant, també, l’institut que porta el seu nom, i que ens els seus inicis era en uns barracons prop de l’Institut Pere Mata. I parlant de personatges reusencs, Jaume Massó, director del Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, parlava d’un poeta bastant incomprès com va ser Joaquim Maria Bartrina i Aixemús, recollia històries i anècdotes del personatge en qüestió que només va viure trenta anys, però va deixar memòria d’ell, si més no, per un parell de segles. I, seguint en poesia, Dolors Sugrañes recordava i recomanava la lectura de Casa de Misericòrdia de Joan Margarit. «Els poemes que integren aquest llibre», deia l’autora de l’article, «són poemes blaus, blaus de fred, blaus de vellesa i blaus de mort».

Naturalment, seguien els «Espais Literaris» de Fina Masdéu. En aquesta ocasió, era el «Temps d’oci», el que ocupava les línies, sempre, interessants de la Fina. Es publicava la primera carta de l’espai que pretenia ser l’embrió de la «Veu del Soci»; venia firmada per Francesc Font de Rubinat i defensava els idiomes romànics d’Europa. Veritablement, sortia de l’àmbit del Centre de Lectura, de Reus, de Catalunya i de l’Estat, però era la primera carta i això donava esperances que la secció podia ser un èxit.

A l’Escola d’Art, s’hi referien Àurea Bellera i Cori Torroja que anunciaven la finalització del primer curs de la nova etapa de la Secció d’Art. I Cori Torroja, a més, es referia a Ester Pascual amb motiu d’un exposició de l’artista reusenca a Bari (Itàlia).

I, per acabar, un tomb per la biblioteca de la mà de Tere Buxó i Anna Ventura per veure els treballs de digitalització de la Revista del Centre de Lectura, des dels seus inicis. Acabava l’any 2010 carregat d’incògnites, però amb una disposició d’encarrilar les coses al nou any. De fet, la biblioteca funcionava com un rellotge, com sempre, i la resta de seccions, algunes amb autonomia (Música, Teatre, Art, etc.), i les altres també.

Tot funcionava, la Revista tenia els col·laboradors fixos, i sempre hi havia gent que s’hi afegia. O sigui que tot perfecte, però cal dir que flotava una cosa en l’ambient, sobretot de la junta, que no augurava gaires coses bones.

El número 3 (la quarta Revista) tenia com a protagonistes Maria Martorell Gurrera –que havia fet una deixa important de diners en el seu testament per comprar llibres– i Mercè Bessó –que va fer un ex libris, amb el rostre de la Mari, com se la coneixia al Centre, envoltada d’una sanefa de flors (tots els llibres que es van comprar amb la deixa de la Mari, el porten). La mateixa Mercè Bessó es va encarregar de fer l’editorial de la Revista, explicant les seves vivències amb la bibliotecària i el motiu d’haver fet aquest ex libris: «El que dona sentit a aquest ex libris és un llibre amb el dibuix del seu rostre jove.»

El president, Jordi Agràs, també hi escrivia un article: «Una gran i bella casa», que era un panegíric, un cant d’alabança al Centre de Lectura, a la seva gent i als seus socis i, de fet, sonava una mica nostàlgic.

Jaume Massó hi tornava a col·laborar amb un escrit curiós: «Reus en una crònica de Hemingway», corresponent al 1938, en plena Guerra Civil. Una crònica gairebé desconeguda i que relata un bombardeig del qual l’escriptor americà va ser testimoni quan arribava pràcticament a Reus. La descripció és molt viva. D’altra banda, la «Història del Refugi de Musté – Recasens – Mont-ral», que escrivia Jaume Aguadé, donava testimoni de la construcció del refugi el 1961.

Els «Espais Literaris» de Fina Masdéu, tampoc faltaven en aquella publicació; parlava del campanar de Reus, esmentant els qui, en la seva obra en poesia o prosa, en van cantar les excel·lències, d’aquesta torre que ens vigila?, ens protegeix? Sigui com sigui, tots els d’aquí l’estimem. El president de la Secció Excursionista, Jaume Gilabert Padreny, explicava la primera sortida de la secció, feia 150 anys, que va ser a la Mola de Colldejou per poder observar un eclipsi de sol.

Dolors Sugrañes insistia a recomanar un llibre, que en aquest cas era L’elegància de l’eriçó, de Muriel Barbery. A la «Veu del Soci», Andreu Pujol parlava d’Emili Uriel, un soci mort feia deu anys i que havia estat patró de la Fundació Rego i coordinador acadèmic. Pujol repassava referents locals i generals del projecte de Campus de Formació Aeronàutica per engegar, com així va ser, el Centre d’Estudis Superiors de l’Aviació.

Buscant personatges que tinguessin una relació especial amb el Centre de Lectura, vaig trobar referencies de l’únic majordom que hi hagut al llarg de més d’un segle i mig de funcionament de l’entitat: Pau Fontana Mañé –que, fins i tot, va tenir una entrada directa a l’entitat des del seu domicili, que tocava a l’edifici del Centre.

Montserrat de Anciola i Sílvia Carbonell informaven dels repositoris cooperatius de la biblioteca del Centre. Mercè Antonio ho feia de la videoteca. Per primera vegada, la Revista feia esment de la secció de teatre i Mabel Bofarull ens parlava de la màgia teatral i de tot el que l’envolta.

També apareixia una altra nova secció, amb la galeria de presidents. El primer va ser Ciril Freixa Pàmies, un home de gran cultura autodidacta i el seu somni fou que les masses obreres tinguessin una instrucció adient que, de fet, va ser un dels primeres objectius del Centre de Lectura. Ester Pascual anunciava l’exposició «Benvinguts a l’espectacle» de David Callau que estava oberta a la Sala Fortuny.

Com queda dit en els comentaris dels dos números anteriors, la roserista Matilde Ferrer havia creat una rosa amb el nom de Centre de Lectura, en aquesta Revista del quart trimestre l’entrevistàvem i ens explicava per què ho havia fet, i les característiques de la rosa. Per tancar, Agnès Toda ens feia un «Tastet d’escriptura», incloïa distints contes curts (algun curtíssim) que havien escrits els alumnes del recentment inaugurat Taller d’Escriptura.

Revista del Centre de Lectura, vol. 2011, núm. 4, 8a època, 1r trimestre

I, finalment, arribàvem a la Revista núm. 4 (la cinquena) dedicada al 150 aniversari, que, de fet, feia dos anys que s’havia esdevingut. En portada, l’escultor Salvador Juanpere realitzava el genial símbol del 150 aniversari que amb dues lletres: «C L», feia les inicials de Centre de Lectura i al mateix temps 150 en números romans. La majoria d’articles eren referits a actes i festivals i exposicions de tot el que va envoltar el 150 aniversari, que va durar un any sencer.

El president, Jordi Agràs, feia l’editorial del primer trimestre del 2011, glosant la celebració d’un segle i mig de l’entitat. Com una segona editorial, em corresponia parlar dels avatars de la Revista, o potser hauríem de dir de les Revistes al llarg dels cent cinquanta anys, fent-los un homenatge.

El mateix Salvador Juanpere, explicava com va arribar a crear el símbol del Centre, mentre a la pàgina del costat Ramon Ferran feia el mateix amb la medalla del 150 aniversari, amb l’escut de l’entitat i al revers vuit llibres, que també ho deien tot.

En relació amb el CineClub, Venanci Bonet feia la seva col·laboració parlant d’un gran director de cinema, Fritz Lang, i de la seva primera etapa a Alemanya i els seus fructífers vint anys a Hollywood. L’article venia acompanyat de dos cartells d’una de les seves millors produccions, entre el suspens i el cinema negre The woman in de Window (La dona del quadre). Mercè Bessó parlava de les xerrades i tertúlies d’art, que s’esdevenien aquella temporada.

«Sent el Centre» va ser un projecte que va tenir força èxit, dirigit per Jordi Salvadó. Es tractava que la gent «sentís» el Centre com una cosa pròpia. Es recorrien distintes sales, on sempre hi havia un petit element, de vegades decoratiu, de vegades musical, de vegades artístic i, fins i tot amb els ulls embenats, el públic era acompanyat per ballarines perquè no hi veiessin, però sí que hi «sentissin».

Montserrat de Anciola feia un article sobre el col·lectiu En Veu Alta, que feia lectura de textos de grans autors, més que llegits, interpretats per Dolors Juanpere, Dolors Esquerda, Montserrat Auqué, Jordi Francesch i Lluís Figuerola. Unes lectures que van tenir, i tenen, notable èxit.

Una altra de les coses que en aquell temps es feia al Centre de Lectura eren les «Converses d’interès local» que tenien llarga tradició a l’entitat. El comentari va ser de Rafael Ferré. També s’informava d’una donació de dos retrats del pintor Joaquim Mir, dibuixats per Hortensi Güell, feta pel fill del pintor barceloní.

De l’Escola de Dansa ens en parlava Dolors Sugrañes, per informar-nos que el juny del 2009 havien realitzat el Festival de Fi de Curs commemoratiu de l’efemèride, i d’altres festivals posteriors. També hi intervenia la Secció de Fotografia amb el comentari de Josep Cos Gómez explicant les activitats que s’havien portat a terme.

I la Secció Excursionista destacava els actes celebrats durant l’aniversari, l’excursió de Nadal, la 39a Festa de la Rosa –que es va fer al castell d’Escornalbou– i la commemoració de la primera sortida a la Mola de Colldejou, repetint l’experiència. I, finalment, es reportava l’homenatge a Albert Via, amb la col·locació d’una placa i el plantament de 150 arbres, passat el Tecnoparc, en una nova zona verda de la ciutat, a la qual no sols els excursionistes van anar, sinó també molts socis, sortint a peu del Centre de Lectura i arribant al lloc escollit. L’escrit ens el va fer arribar el president de la secció, Jaume Gilabert Padreny.

Un altre dels actes , va ser l’exposició que l’artista Jaume Queralt va fer a la Sala Fortuny i de la qual es feia ressò el president, Jordi Agràs. Xavier Filella, membre del col·lectiu En Veu Alta, que després seria president del Centre, parlava de l’actuació del col·lectiu al voltant de sonets de William Shakespeare, triats i interpretats, en català, pels actors d’En Veu Alta. També explicava que per iniciativa del col·lectiu, i dintre dels actes del 150 aniversari, es va fer una exposició a la Sala Fortuny d’autògrafs de 150 personatges, triats entre els més de dos mil que havien signat, al llarg del temps, al llibre d’honor de l’entitat.

Seguint amb exposicions, Agnès Toda explicava la que s’havia fet l’any anterior, inaugurada pel president de la Diputació, titulada «Les ciutats del món»; era un tast del llibre de Josep Iglésies, acompanyat de dibuixos de localitats del nostre entorn.

Una altra exposició de l’aniversari va ser fotogràfica, realitzada per Josep Garcia Pons. Era una catifa de 150 metres quadrats, al fons de la Sala Fortuny, i les fotografies eren dels incunables que hi ha al Centre de Lectura i que poca gent coneix. Naturalment, l’artista, no es va conformar a fotografiar els volums, sinó que es va basar en detalls que formaven una composició més que interessant.

Parlant de fotografies, Coia Domingo, aleshores directora del Centre de la Imatge de Mas Iglesias, comentava que les fotos amb temàtica del Centre de Lectura són nombroses i, fins i tot, s’havia fet una exposició sota el títol: «Imatges de col·lecció. Els arxius del Centre de Lectura (1880-1959)»

El director d’una altra exposició, Carles Esporrin, sota el títol:«Reus ara i abans. Instants que travessen el túnel del temps», donava fe d’una exposició de postals de Reus que combinava les antigues comparades amb les modernes, era una bona passejada pels carrers de Reus. El fons de postals eren de Josep Maria Martorell i també extretes de la meva pròpia col·lecció.

La Primera Guerra Mundial, coneguda com la Gran Guerra, començava a interessar en acostar-se el centenari de la contesa, va ser per això que Rafel Ferré muntava «La Gran Guerra en imatges» i també, col·laborant amb la Revista, en feia un article.

Deixant les exposicions, es passava a les edicions, de les quals Fina Masdéu deia que es posaven de gala amb la publicació de tres llibres i l’inici d’una col·lecció per a infants: El cocodril del Centre.

Per tancar la Revista, el president, Jordi Agràs, parlava de l’homenatge a Albert Via, recordant el dia que se li va dedicar la placa en una zona verda prop del Tecnoparc, i hi deia: «La Natura, savi origen i ineludible destí, punt de sortida i final del trajecte.»

Així es tancava la Revista o, per ser més exactes, es tancava amb una notícia de darrera hora, anunciant que Jordi Agràs havia estat presentat com a nou director dels Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Amb el nou càrrec, Agràs va presentar la dimissió com a president del Centre. Era l’estocada final (i perdó pel símil taurí) per a la Revista.

És cert que econòmicament era ruïnosa. Els comptes no sortien i la casa no estava per a massa alegries. Em van aconsellar que deixés la Revista, i ho vaig fer.

No soc jo qui ha de dir si la Revista estava bé o no, això queda per als lectors, però sí que em queda el consol d’haver actuat amb honradesa, l’alegria de comptar amb una sèrie de gent, que no va dubtar a col·laborar i a fer una Revista el millor possible. Per a ells el meu etern agraïment, i als qui podent-la millorar es van dedicar simplement a criticar-la, sense moure un dit per millorar-la, ells sabran per què ho van fer. També el meu agraïment als socis que durant l’edició de les cinc revistes, em van encoratjar per seguir endavant.

Ara veig que està a punt de sortir un nou número, dirigit per una persona que sap el que es porta entre mans, l’Agnès Toda. Naturalment, la Revista serà digital. Els temps canvien, i això és el que toca. Però els que en pentinem (massa!) de blancs, enyorarem aquella olor de la tinta i del paper setinat. Un no pot evitar ser sentimental…