Que les noves tecnologies esdevinguessin unes aliades de la Revista del Centre de Lectura era una cosa necessària, si no volíem quedar a part de l’evolució de la vida quotidiana, si no volíem deixar d’existir, perquè avui en dia qui no és a Internet, qui no es visibilitza per la xarxa, és com si no hi fos. Tal com diu Bauman a Vidas desperdiciadas. La modernidad y sus parias. (Barcelona: Paidós, 2006): els que viuen al marge es converteixen en «nàufrags abandonats en el buit social: les “víctimes col·laterals” del progrés» (p. 28), «l’elecció és modernitzar-se o morir» (p. 38). I el pas es va donar en la novena època, el 2013. D’aquesta manera, a més, s’aconseguia resoldre un altre problema, un problema congènit: la viabilitat econòmica de la revista. I és que, essent en línia, tot esdevé altruista; cosa que a vegades no s’entén i fa que alguns dels articulistes demanin la valoració del seu treball, una valoració que, evidentment, mereixerien, però que nosaltres només podem oferir en tant que el seu article apareix en una publicació centenària com la nostra que, precisament, en ésser digital esdevé visible i, de fet, compta amb nombroses consultes.
En agafar el relleu de Jaume Massó i Josep Fàbregas, el 2019, la intenció era donar-li cos de revista, amb la periodicitat que es decidís –actualment és quadrimestral–, el sumari, l’editorial, les seccions i, sempre que es considerés oportú, els monogràfics. De moment, sempre hi hem comptat, amb els monogràfics, perquè permeten donar més cohesió a la revista i cercar col·laboradors concrets per a cada tema perquè la revista no només no quedi coixa –ja que a vegades la indefinició de tema, també fa que sigui més difícil demanar articles que no acaben d’arribar perquè tampoc s’acaben de concretar– sinó que a més compti amb bones plomes. I els monogràfics sempre els intentem bastir de certa territorialitat, tot i que a vegades quedi una mica forçada, però per poc que furguem Reus o el Centre de Lectura sempre apareixen en els temes diversos que hem anat tractant. I si els temes hi queden una mica, d’allunyats; aconseguim –com a contrapartida– que hi hagi noves veus que apareguin a la revista i que, potser també, en aquest eixamplament de braços aconseguim que hi hagi nova gent que la conegui i que, de retruc, conegui el Centre de Lectura i Reus. Es tracta d’una relació que es retroalimenta.
Aquest nou format, és clar, permet més opcions, per això en alguns casos hem agafat com a aliats els artistes perquè ara hi podem fer constar les seves imatges, els seus àudios o els seus vídeos, sense patir per la qualitat del color o del so; de la mateixa manera que els que hi escriuen poden fer de més i de menys en relació amb l’extensió perquè no cal que se cenyeixin a un nombre limitat d’espai marcat pel nombre de pàgines de la revista. Malgrat tot, som conscients que encara podríem aprofitar més les possibilitats d’Internet que tenim a l’abast, però els recursos humans arriben fins on poden, de mica en mica hi anirem entrant i obtenint una Revista del Centre de Lectura més potent i amb més presencialitat.
De moment cada número ha suposat una nova aventura, amb un consell de redacció més o menys constant, però amb uns col·laboradors força diferents en cada cas i, de fet, una experiència de revista també força diferent en cada cas. Cada nou número, doncs, representa un nou repte, uns nous contactes a fer i a perseguir, un nou material a consultar… I, sobretot, amb cada nou número s’activen nous coneixements; un element que considerem indispensable perquè cal no oblidar el subtítol de la publicació: «Revista digital d’opinió i pensament». Pretenem activar, a través de les potencialitats de la xarxa, informació de diversa índole per fer-nos més rics en opinió i pensament; el motor indispensable per tal que la societat avanci de manera adient. A part d’aquest aspecte, la il·lusió és l’element comú de cada nou número. Animem a tothom que vulgui participar-hi a fer-ho per fer-la extensiva, aquesta il·lusió. I que per molts més anys duri i continuï la Revista del Centre de Lectura. Endavant!