«Sí, vull»

En un món dominat per la globalitat i la frivolitat emprendre un compromís, és dir: «Sí, vull» i passes a ser un confident de part de la cultura de la ciutat o pots convertir-te en una mena de Rainbown Warrior cultural en uns temps en què les fake news i la crisi s’han apoderat del nou ordre.

La defensa de la cultura, el progrés, l’educació i la llibertat que sempre ha encarat la Revista del Centre de Lectura, RCL, dona molt de sí. Un aparador que promou l’activitat artística, un referent d’avantguarda i una veu crítica de l’acció cultural i social. Però la seva característica principal és que ha sabut aglutinar la diversitat i captar l’interès.

La seva vigència és la prova més significativa de la seva vàlua, juntament amb la superació de les interrupcions que ha sofert al llarg d’aquests 100 anys que avui commemorem de supervivència. Aquesta efemèride en legitima la representació. Per tant, conservar i apostar per aquesta publicació és un deure ineludible, perquè obre la porta al coneixement i desperta l’intel·lecte col·lectiu. Juga un rol que transcendeix i ressorgeix, a través de l’expressió escrita en la societat de la informació; és atemporal i comenta l’oferta fent ressenya dels distints processos creatius.

En fi, el 1989 quan Joan Ballester va assumir la presidència del Centre de Lectura i Joaquim Mallafrè l’edició de la revista, aquesta va obtenir una nova orientació. Es va anar vertebrant, com un veritable projecte de comunicació, perquè esdevingués més dinàmica, àgil i més acord amb les premisses informatives del moment, amb un periodisme de proximitat.

De fet, just el període anterior, el mateix Joan Ballester va ser predecessor de la publicació, juntament amb Joaquim Mallafrè, com a editor i director, respectivament. Junts van reprendre la RCL després de nou anys d’inactivitat, que van interrompre una etapa anterior, que havia resultat brillant, amb les col·laboracions d’en Xavier Amorós, Ramon Gomis, Claudi Arnavat, Quim Monzó i  J. M. Benet i Jornet, etc.[1]

Tornant a l’època que ens atany, la primera edició, amb el nou enfocament, va sortir  l’octubre del 1989 amb el número 19, en un context que de seguida es veuria immiscit per la caiguda del mur de Berlín, la nit del 9 de novembre del 1989. En l’editorial Joaquim Mallafrè, va titllar el nou facsímil de possibilista… Però, en realitat, va ser molt més que això. Pels que debutàvem va ser una revista trencadora i impactant. Només revisant els titulars, sense entrar en matèria: es pot veure fàcilment una RCL amb una maqueta molt variada, motivadora i agosarada. Una edició viva basada amb la participació de múltiples col·laboradors i amb un consell de redacció propi. Es van crear unes seccions fixes que permetien una gran diversitat d’articles diferents, amb cares noves, donant pas a noves generacions.[2]

El canvi de la RCL no era excloent perquè es van continuar publicant articles d’envergadura, d’històrics i de diferents temàtiques, d’articulistes assidus i de renom, com és el cas de Pere Anguera o d’Ezequiel Gort, entre d’altres.

No obstant això, es va crear una edició molt més vistosa, on la imatge era tan important com la paraula. El disseny va copsar una importància cabdal, així com la fotografia. Obres d’autor de fotògrafs artístics com Carles Fargas, Josep M. Prous i Ribas, Josep M. Llauradó o Fèlix de la Fuente es van publicar i plasmaven de manera concisa i determinant una perspectiva plena d’intencionalitat de la revista. La imatge parlava per si sola.[3]

Temes de ciutat multidisciplinaris van abordar la publicació, com la capitalitat de Reus, els premis Reus o assumptes més volàtils, per tal de dotar-la de més lleugeresa i fer-la més atractiva i moderna, com les últimes tendències del minimalisme de Micheal Nyman o els espais dedicats a l’experimentació. El canal de comunicació combinava un contingut d’actualitat que contrastava amb la densitat dels articles especialitzats i amb les anàlisis dels monogràfics. 

Així van transcórrer dos anys fins que el juny del 1991 es va editar el número 36, l’últim d’aquesta etapa. Un darrer vestigi que es va tancar amb un equip de redacció format per Rosa Pagès, Jordi Rius, Aràntzazu Fonts, Hèctor Fort i Jaume Massó.[4]

Uns mesos després, el 19 d’agost el món es veia sacsejat per l’intent de cop d’estat de la Unió Soviètica propiciat contra Gorbatxov pels militars ressentits amb la Perestroika… L’octubre del 1991 la RCL sortia de nou, el seu relleu tenia damunt la taula una publicació estructurada i definida fruit d’un treball periodístic que els nostres successors van saber aprofitar i desenvolupar.

Amb el pas del temps n’hem après molt, però tot té el seu moment i res és en va, i aquesta va ser una experiència inoblidable, engrescadora per qualsevol persona emprenedora, plena d’il·lusió i molt enriquidora. Una edició basada en la innovació falcada per la professionalitat, rigorositat i l’altruisme digne del Centre de Lectura i de la ciutat que l’acull.

Agraïda per haver-ho viscut, pels qui avui encara hi lluiten i pel record permanent dels que ens han deixat en aquests 100 anys de camí.

---

[1] Vegeu editorial, «Cinquena època», del febrer del 1988.  Enllaç: https://www.raco.cat/index.php/RevistaCLR/article/view/87611/152913

[2] Enllaç del primer número, el 19,  de l’editorial de Joaquim Mallafrè:
https://www.raco.cat/index.php/RevistaCLR/article/view/87682/153265

[3] No us perdeu, per exemple, la portada del número del 27 de juny del 1990. Enllaç:
https://www.raco.cat/index.php/RevistaCLR/article/view/89625/153864

[4] Enllaç: https://www.raco.cat/index.php/RevistaCLR/article/view/89690/153928