La cinquena època de la Revista del Centre de Lectura del gener de 1988 al juny del 1989

En un ocasió vaig escriure que la memòria era material sensible, ja que a vegades davant d’un monument o edifici de fa segles, que ja havies vist, i que no ha sofert cap transformació, en tornar-lo a veure anys més tard, en tens una percepció del tot diferent.

Ara fa unes setmanes em va passar a l’inrevés, quan l’Agnès Toda, em va demanar d’escriure alguna cosa sobre la meva etapa com a director de la Revista del Centre. No en recordava res de res. Tot i que a la casa he fet coses ben diverses, no tenia la més remota idea que hagués dirigit la revista, però ja que ella ho afirmava amb contundència  i em concretava les dates, alguna cosa devia haver passat.

Quan no saps de què va, cal informar-te. Avui el recurs és sant Google, però en el meu cas el més convenient era acudir a la biblioteca del Centre, on amb professionalitat i diligència em van facilitar els exemplars de la revista  del període que necessitava, pulcrament relligats.

També he dit, que obrir un calaix que porta temps tancat o remenar una calaixera és un plaer no exempt de sorpreses.  En aquest cas examinar les revistes d’aquest període ha estat reviure una experiència en molts aspectes insòlita i gratificant. Intentaré explicar el que, vist des d’ara, em  sembla  que va voler ser la Revista del Centre de Lectura en la seva cinquena època.

Cal dir d’entrada que, a banda de la part que em pugui correspondre des del punt de vista de la presa de decisions, el meu paper va ser purament instrumental.

Al número del mes d’octubre del 1987, al full d’activitats previstes que es venia publicant, s’hi afegeixen quatre pàgines més, amb una salutació del president, Josep Maria Balañà, la ressenya d’una exposició, un article de Josep Murgades sobre la biblioteca, diverses col·laboracions de les seccions, altres notícies d’interès per als socis (en aquell moment 3.273), i un fet sorprenent, també es dona notícia d’activitats culturals d’altres entitats de la ciutat.

Als crèdits s’hi pot llegir: «Director: Joan Ballester Grau, director de relacions públiques en funcions». La tirada és de 4.000 exemplars. En definitiva és un producte d’autoconsum.

Al següent número, o sigui al novembre, hi trobem ja una editorial on surt la paraula «revisteja», les col·laboracions de Jordi Bacaria, amb un article sobre economia, i de Joaquim Mallafrè, sobre les estructures sintàctiques de Chomsky –ben d’actualitat recentment i no pas per temes de lingüística. Hi trobem també les col·laboracions de les seccions i notícies d’interès per als socis, però als crèdits ja hi diu: «Editor: Joan Ballester i Director: Joaquim Mallafrè.» S’ha fet un pas més.

És, però, al mes de desembre quan comença pròpiament la revista. I ho fa de manera potent. A la portada, una fotografia de J. M. Ribas Prous. Té setze pagines, en lloc de les vuit del número anterior, les col·laboracions augmenten i la publicitat es fa més avinent. El tiratge passa de 4.000 a 8.000 exemplars, ja que s’encarta al Reus Diari i deixa per tant de ser un producte exclusiu per als socis.

No és, però, fins a la revista del febrer del 1988 que hi apareix: «V ÈPOCA, núm. 5»;  considero, doncs, que s’ha concretat un projecte que es venia gestant i que s’ha començat amb  certa prudència.

El meu nom com a editor surt per última vegada a la revista del mes de juny de l’any 1989. I és per això que cenyiré a aquest curt període de temps les meves consideracions.

Des del primer número, el disseny i la producció són a càrrec de l’empresa AZERO i, com he dit, a partir del número tres, passa a encartar-se al Reus Diari. És evident, doncs, que hem de reconèixer un paper rellevant a Claudi Arnavat.

La nòmina de col·laboradors esdevé molt important. Es tracten temes d’interès social, polític i cultural, contemplats tant des del punt de vista local com en un sentit universal. Un inventari dels autors i dels temes tractats ens donaria una imatge àmplia i documentada de la realitat social i política del moment que estàvem vivint. És, doncs, al meu parer, un intent que la veu del Centre sigui un referent més, en un moment en què tots crèiem que hi havia moltes coses per canviar. En aquest cas el paper del director Joaquim Mallafrè és del tot evident.

Un altre aspecte que voldria remarcar, és la presència de la publicitat, que apareix ja en el primer número i va guanyant pes. S’hi anuncien botigues i empreses de la ciutat, fins i tot ho fan importants entitats de crèdit.

A banda del fet significatiu que suposa la voluntat de donar suport a un projecte cultural,  també podem pensar que les empreses podien creure que els seus anuncis a  la Revista del Centre tindrien un cert impacte de cara al seu negoci, i això em fa adonar del gran canvi que ha sofert la nostra societat, pel que fa referència a la publicitat, als mitjans de comunicació i al mecenatge.

Com a conclusió em sembla clar que el projecte de rellançar la revista va ser un intent que el Centre de Lectura sortís més enfora, amb  voluntat de jugar un cert paper en la vida ciutadana, més enllà de l’àmbit estrictament cultural. No tinc elements per saber si aquest intent va tenir, o no, cap influència no tan sols per al Centre, sinó per a la ciutat.

Vist des del que m’ha suggerit tornar a llegir molts dels articles publicats, en tot cas em sembla que va ser una decisió intel·ligent i generosa.