Marx(isme)

 |   |  Twitter

Badiou, Alain (2019): Què entenc per marxisme? València: Edicions Tres i Quatre, 69 p.

Allò millor per saber què és una cosa és endinsar-s’hi. En el cas del coneixement dels conceptes i dels moviments socials i politicohistòrics cal llegir-ne els clàssics, i  contextualitzar-ne l’època en què es varen produir. L’enfocament de Badiou (1937) és una síntesi entre ambdós procediments. El seu text és deutor de la lectura no reduccionista i de la seva pràctica militant: la millor síntesi.

El marxisme ha estat, i és, un pensament controvertit. Controvertit en interpretracions i en conclusions polítiques. Tota idea que somou el món és controvertida. Com també ho és l’anarquisme, o l’acció directa, o les lluites d’alliberament nacional i les estratègies militars que hi són presents.

Badiou ha dedicat bona part de la seva trajectòria a pensar el marxisme i a militar en el maoisme. L’autor sintetitza en el llibre que comentem la seva idea del que no és i del que és el corrent de pensament encapçalat per Marx. L’acció política, modifica necessàriament idees que poden acabar en la desfiguració en ser «convertides» en estàtiques. La millor manera d’avançar en la formulació de plantejaments és pensar-los des de l’acció. És la praxi que basteix les idees. I no pas a l’inrevés. Hi acaba existint una retroalimentació, entre idea i acció.

Malgrat el seu nombre limitat de pàgines, la conferència impartida per aquest filòsof el 2016 –«La filosofia com a producció original de pensament. És filòsof qui elabora idees, les difon i hi polemitza»– aporta algunes qüestions, que tot seguit esmento.

Primerament, la reflexió esmenta la manca de sentit en la dualitat entre materialisme històric i materialisme dialèctic –entre la reducció de la lluita política en pensament dialèctic (tesi-antítesi, síntesi). Ideologització, doncs, de la lluita de classes.

Segonament, Badiou estableix una unió entre filosofia, economia i política. Partint de l’estudi de Lenin Tres fonts i tres parts constitutives del marxisme, el filòsof troba, en la relació inherent entre els conceptes de «classe» i «política» el vincle entre el que anomena «discerniment» (o acte de discerniment) dels interessos de classe i la praxi política sobre les conseqüències del «discerniment»; és a dir, la conseqüència d’organitzar una situació –«acció col·lectiva» (p. 56)– que expliciti allò ocultat (causes reals) per les causes espúries dels interessos. Aquest tramat unifica els desenvolupaments i les crisis de la filosofia idealista hegeliana, de l’economia política clàssica i del socialisme utòpic francès; és a dir, d’un socialisme mimetitzat en la idealitat del progrés tecnològic com a Arcàdia.

L’acte de discernir, és a dir, el fet de tenir consciència del que s’esdevé i delimitar-ne allò confusionari (alienant, o falsa consciència) d’allò real, clar i distint, és determinant. El procés analític –separar allò secundari (aparença) d’allò prioritari (realitat)– duu a la teoria revolucionària. L’altre connector –les conseqüències de l’acte de discerniment– significa l’adopció de les conseqüències radicals de la teoria revolucionària. (El paral·lelisme establert per Badiou entre «marxisme» i «freudisme» és aclaridor perquè comporta la comparació entre el marxisme i la psicoanàlisi: explicitar les contradiccions/fer conscient d’allò que és al subsconcient/causes reals de l’explotació, o opressió.)  

En tercer lloc, l’autor conclou que la unió entre classe i política explica el sentit del marxisme. De fet, vol trobar una via de superació de la lectura cientificista del materialisme històric, metaforitzada pel sintagma del filòsof marxista i estructuralista Louis Althusser: «el marxisme no és un humanisme». El marxisme no és, segons l’autor de La revolució teòrica de Marx, cap moral, sinó una ciència objectiva derivada de la ciència econòmica d’El Capital. En canvi Què és el marxisme? opta per reprendre la tesi de Marx sobre Feuerbach: la filosofia ho és si esdevé acte de revolució, és a dir, transformació del món, no tan sols interpretació. (La transformació explica la interpretació.)

El pensament com a estratègia (Badiou) només serà «pensament» si esdevé praxi, si la unió dels tres vectors –tradicions explicatives del marxisme– abans esmentats de Lenin esdevenen no tan sols «fonts» de coneixement, sinó d’acció revolucionària. I bastir l’acció revolucionària demana un altre element necessàriament complementari al pensament: l’organització. L’organització és el mecanisme que converteix l’acte teòric del discerniment en les conseqüències de l’acte pràctic. La consciència en ella mateixa («consciència en si») només ho és si esdevé consciència projectada en un fet («consciència per a si»). És a dir, l’organització-pensament és el vector sense el qual la filosofia marxista no esdevé praxi revolucionària. Reduïda a la interpretació del món, aquesta filosofia acaba no essent marxista.

Dit això, Badiou dedica, en conseqüència, un espai a la crítica a l’organització política –el Partit– que explica el socialisme real, o el que a començaments de la dècada dels noranta eren els països de l’òrbita socialista en l’àmbit d’influència del PCUS. D’on atorga relleu a la forma «reunió» com a via de debat i d’organització. Més horitzontalitat que no pas jerarquia.

Cal, però, suggerir que entre els tres punts que Badiou esmenta com a condicions per satisfer la viabilitat del binomi pensament-organització, és a dir de l’exercici de la política comunista, n’hi ha un que al·ludeix a la substitució del localisme per l’universalisme. És un aspecte que no hauria d’anar adreçat a la substitució d’organitzacions polítiques nacionals i, per contra, donar carta blanca a les organitzacions estatals. És una qüestió a plantejar a Badiou.

Al marge d’aquesta qüestió –no gens menor en les societats nacionals sense estat– el plantejament del filòsof marroquí malda per retornar als orígens del marxisme ideat per Karl Marx, la qual cosa explica per què Badiou en destaca obres referencials com el Manifest Comunista i els Manuscrits d’economia i de filosofia. Eficaç assaig per vindicar l’obra del revolucionari de Trèveris com un tot. No existeix separació entre un «Marx jove» (suposadament humanista) i un de «madur» (científic). El marxisme en tant que revolucionari és humanista.

Badiou sotragueja idees per a reprendre la vigència del comunisme, l’esclerotització del qual ha dut a la seva deslegitimació per part del que és una falsa «modernitat democràtica» (p. 65)  (burgesa). Aquesta darrera clau –l’opressió i l’expulsió socials no poden ser signes de modernitat– demanaria una altra part d’aquesta pedagògica exposició.