El Centre de Lectura sempre ha estat situat en un lloc de privilegi del meu imaginari ciutadà. A tots els de casa el meu pare ens va inculcar una especial estimació per aquest ateneu carregat d’història que continua sent l’epicentre de la cultura i la intel·lectualitat local. De fet quan els Baiges van aterrar al Món de Reus, durant la segona meitat del segle xx, el primer que va fer el pare, per sentir-se plenament integrat a aquella nova realitat que l’acollia amb els braços oberts, fou associar-se al Centre. No hem d’oblidar que el Josep Maria Baiges i Jansà es va donar a conèixer, artísticament, a tot Reus l’any 1952 amb una exposició a la sala Fortuny. Una mostra trencadora, d’un surrealisme evident. En va dir de «pintura conceptiva». Com a curiositat tots els cartells publicitaris, que es van penjar als aparadors i cartelleres com a reclam, estaven fets a mà. A l’aquarel·la. Eren pròpiament un original. L’atreviment d’aquell jove artista, que encara no havia complert la trentena, va merèixer una crítica duríssima per part de l’Antoni Correig a les pàgines del Reus Semanario de la Ciudad qüestionant, fins i tot, que el Centre permetés aquella heretgia artística en el temple de la pintura local. Curiosament, amb els anys, Correig i Baiges van forjar una gran relació d’amistat que va servir per demostrar el talant obert i generós –i també elegant– d’ambdós.
El pare també va ser membre del Consell Directiu en representació de la Secció de Música. La meva germana Montse i jo havíem fet solfeig i piano (ella amb més destresa que no pas jo) sota les ordres de grandíssimes professores, com les senyores Briansó, Bartolí, Duran o Pàmies, per citar-ne, només, algunes. Va ser una època entranyable, on també em vaig endur alguna recargolada d’orella (en el sentit literal) de la senyoreta Besora, que aleshores alternava les classes de música amb la direcció de l’escola de dansa on la meva germana també hi practicava, amb notable solvència, aquesta disciplina artística.
Per bé que actualment, del Centre, no en som usuaris habituals, ni tenim cap integrant de la nostra nombrosa descendència a les escoles de l’entitat, la meva germana i jo continuem sent-ne socis per una voluntat ferma i compromesa de contribuir a mantenir una entitat essencial per dibuixar el panorama cultural, artístic i també crític de la nostra ciutat.
Tot això ho explico per posar en antecedents a l’amable lector/a per explicar –i justificar– el vertigen que em va produir l’encàrrec de l’inoblidable Pere Anguera, aleshores president de l’entitat, de dirigir la Revista. Ell mateix, mesos abans, m’havia proposat de formar part del Consell Directiu. Vaig acceptar encantat malgrat reconèixer haver experimentat una certa decepció pel que fa al contingut d’aquelles reunions. Al marge de l’interessantíssim i –tot sovint– divertidíssim informe del president amb el qual Anguera encetava cada reunió, la resta del temps el dedicàvem a parlar d’obres de manteniment i d’afers laborals dels professionals de l’entitat. D’acció cultural, en aquelles reunions, més aviat poca. És el que hi havia.
Per això em va satisfer l’encàrrec del president en el que, per sort, no vaig estar sol. En realitat es tractava d’una codirecció compartida amb l’amic i company, el periodista Jordi Suárez-Baldrís. Em permetran que obri un parèntesi per posar en valor l’oportunitat de treballar amb ell. De fet una de les coses que més em satisfà de la meva trajectòria vital i professional és haver pogut compartir projecte i dèries amb els germans Santi i Jordi Suárez-Baldrís, fills de l’aparellador Enrique Suárez i de la brillantíssima locutora Francina Baldrís, ambdós tocats per una enorme capacitat de treball i –el que és més important– esquitxada d’un finíssim i agut sentit de l’humor que es converteix en un autèntic bàlsam per afrontar situacions complexes com la que se’ns posava damunt la taula.
Recordo que vaig llegir i rellegir nombrosos exemplars de la Revista per posar-me en situació. El pare en guardava un bon arreplec a casa. De totes les èpoques. Encara les conservo. I a partir d’aquí, amb el Jordi, vam començar a preparar una publicació que havia d’aparèixer pels voltants de Sant Jordi. Per la portada vam idear una foto que ha esdevingut clàssica per la festa del llibre, la dels autors locals que presentaven obra. La vam fer, amb els que van (poder) venir, a les majestuoses escales d’accés a l’antic casal dels marquesos de Tamarit.
Un altre dels records que em queda és la tremolor que vaig experimentar en tenir la revista a les mans. Tot i haver revisat les galerades una vegada i una altra, em feia patir que la publicació pogués tenir alguna errada flagrant que despertés la fúria i la rialla foteta d’alguna de les patums en veure el resultat final elaborat per aquells dos jovenets davant d’una empresa de tanta alçada. Això sí, vam tenir la sort de comptar amb l’ajut, la col·laboració i –encara més– la comprensió de la gran Dolors Juanpere, que ens ho va fer tot molt més fàcil.
Amb la perspectiva que m’ofereix revisar aquella experiència, em queda la recança de no haver pogut dedicar més temps i energies a la Revista. Aquella època va coincidir amb el naixement dels meus xiquets, el que requeria tota la meva atenció. Però sí que em queda la satisfacció d’haver pogut contribuir, amb la meva modestíssima aportació, a mantenir el batec d’una publicació que expressa a, la perfecció, la voluntat i l’esperit de l’entitat i del paper que li pertoca jugar a la ciutat.
Que per molts anys la Revista continuï sent una referència pel Món de Reus.