La meva Revista

Va ser en la setena època de la Revista del Centre de Lectura que vaig començar a publicar-hi de manera regular, sota la direcció de Montserrat Corretger. Em va suggerir de fer entrevistes de fons a personalitats de diversos àmbits. Vaig recollir-hi els diàlegs d’interessants converses amb celebritats de primer ordre, algunes de les quals probablement no hagués tingut el privilegi de conèixer i indagar en els seus pensaments i coneixements si no hagués estat per aquestes col·laboracions. Parlo, per exemple, de la pedagoga, Marta Mata, que em va rebre dos dissabtes seguits al seu refugi de Saifores, un autèntic centre de pelegrinatge per als mestres del país on ressonava l’esperit de Rosa Sensat. És el cas, també, del pare Miquel Batllori, tot un referent de la historiografia a qui vaig visitar al centre Borja de Sant Cugat del Vallès. També destaca l’entrevista que vaig fer al nostre Xavier Amorós Solà, on a més de parlar de literatura, poesia, i el seu compromís polític i cívic cartografiava la seva estreta relació amb el Centre de Lectura i plasmava els seus somnis sobre el futur de l’entitat. Una entrevista que va servir en part de guió al text que l’aleshores vicerectora de la Universitat Rovira i Virgili, Joana Zaragoza, va dedicar-li per elogiar la seva figura el dia que se’l va investir doctor honoris causa, i que anys després era novament publicada en l’últim volum de les seves Obres Completes. Durant la direcció de Montserrat Corretger també vaig publicar entrevistes al reconegut pallasso Tortell Poltrona, amb qui vaig xerrar entre assaig i assaig al seu Circ Cric de Sant Esteve de Palautordera, i al gandià Gonçal Castelló, que ens explicava les seves peripècies polítiques i literàries.

El que no podia imaginar és que després d’aquestes entrevistes i quan Montserrat Corretger va posar punt final a la seva etapa com a directora, el president del Centre de Lectura, Pere Anguera, em proposés assumir-ne la direcció. L’encàrrec –tota una responsabilitat–, imposava, però a Pere Anguera no se li podia dir que no. En aquell moment vaig marxar a viure i treballar a Barcelona i això complicava una mica la dinàmica de treball, però juntament amb Aureli Ruiz, a qui Anguera va encomanar un nou disseny gràfic, vam posar fil a l’agulla per donar forma i contingut a una publicació que d’acord amb la línia d’Anguera de «mantenir i elevar el prestigi i consideració de l’entitat com a lloc de referència per a l’emissió d’opinió i creació de pensament». Vam decidir que continués dedicant la major part a temes monogràfics que generessin debat, reflexió i confrontació d’idees i que en serien el gruix principal, que es complementaria amb altres continguts com la de donar sortida a textos esparsos, crítica literària, un apartat per donar a conèixer peces del patrimoni artístic de la casa o informar, com ja era tradició, de les activitats de la Secció Excursionista i les programacions del CineClub i el Teatre Bartrina.

Aureli Ruiz va apostar per una imatge, maquetació i tipografia neta i formal que facilités la lectura, amb destacats i fotografies que descarreguessin de densitat els textos. Però a la vegada va aconseguir que tant en el disseny interior, com sobretot en la marca de la Revista a la portada en taronja sobre foto a sang i a sota el número i títol en lletres blanques, quedés reflectit el seu segell artístic. Va aconseguir una estètica clarament identificativa. Veient la portada, deies: Aureli Ruiz. Moltes de les fotografies que il·lustraven els textos també eren seves.

El número 9, el primer sota la meva direcció, vam titular-lo «El Camp de Tarragona. Present i futur» amb aportacions de Josep Oliveras, Josep Maria Arauzo, Magí Sunyer i Toni Fullat que reflexionaven sobre l’organització del territori, les potencialitats econòmiques i l’encara pendent projecte cultural per al Camp de Tarragona. En el terreny més institucional vam comptar també amb articles dels aleshores alcaldes de Tarragona, Reus i Vila-seca: Joan Miquel Nadal, Lluís Miquel Pérez i Josep Poblet, que a la vegada presidien i vicepresidien el fallit Consorci del Camp. Setze anys després d’aquelles aportacions el territori continua tenint tantes o més potencialitats que llavors, però l’articulació que permeti explotar-les com cal és encara en bona mesura una assignatura pendent.

«Vers on va la Unió Europea?» va ser el tema elegit per al número 10. Just després del referèndum de la constitució europea es va constatar el gran desconeixement sobre el funcionament de les institucions comunitàries i vam creure oportú aprofundir no tan sols en això sinó també en els models possibles i en les virtuts i els problemes de la integració. Poc imaginàvem el 2005 el Brexit i les seves conseqüències. Vam encarregar articles a Francesc Morata, Xavier Ponce, Andreu Olesti i Xavier Pedrol.

Estàvem preparant un altre número sobre una idea proposada per Pere Anguera, que volia que literats i artistes locals fessin mirades de les obres d’altres creadors de generacions diferents a la seva, però no va reeixir. La majoria de gent a qui vam sondejar no van acceptar el repte. Amb l’excepció de Rosa Pagès, que va redactar un magnífic article recuperat en el següent número dirigit conjuntament entre Dolors Juanpere, Jordi Suárez i Josep Baiges.