Aprendre a mirar amb uns altres ulls

Vilarrasa Colomer, Eva (2020): Sense diagnòstic. Barcelona:  Comanegra, 80 p.

Aquest 2020 hem après moltes coses i ens hem adonat que la vida es pot viure de moltes maneres. Abans que el coronavirus ens ho capgirés tot, però, el febrer d’aquest fatídic 2020, Eva Vilarrasa ja ens acostava a una altra mirada. I és que ella –que es troba quotidianament, per motius laborals, amb persones la realitat de les quals pot allunyar-se molt de, si més no, la majoria de nosaltres: treballa com a monitora de lleure a Nexe Fundació, una entitat d’atenció a infants amb greus discapacitats– tenia la necessitat de personalitzar i visibilitzar aquesta altra part del món del qual formem part.

Així, ens exposa a Sense diagnòstic com és el dia a dia de persones amb malalties minoritàries, unes rara avis, per tant; però persones que hi són i que conviuen amb nosaltres, a les quals no podem –o no hauríem de– girar la cara. Ella ens ensenya a entendre-les i a aprendre que a vegades adaptar-te a les circumstàncies que et porta la vida implica que qualsevol acte per més banal que sigui, pot comportar una gran aportació de paciència, comprensió i esforç; malgrat que els ulls no avesats en veure-ho s’ho mirin estranyats.

En un acte d’amor com el d’Eva Vilarrasa, podem fer un esforç per comprendre i per començar a convertir mirades desafiadores mig desviades, en mirades comprensives i integradores; perquè, a més, de viure-ho, de patir-ho, ningú pot estar segur que se n’escaparà. De fet, el llibre, ens evidencia que tots som especials i diferents a la nostra manera; per tant, cal que anem integrant la diferència com a normalitat perquè, de fet, ho és, normal. Malgrat tot, la mateixa autora a l’inici del llibre ja ens manifesta que si realment volem comprendre aquestes persones, tanquem el llibre i ens hi apropem, com ella mateixa ho fa.  

El seu punt de vista sovint se centra en els més petits i desvalguts, als quals d’una o altra manera dona veu, una veu que sovint no tenen o no saben prou bé com expressar però, passats pel sedàs d’Eva Vilarrasa, aconsegueixen poder-se explicar, poder-se fer entendre –potser per això mateix ara l’autora està estudiant Logopèdia, per aquesta voluntat de «donar veu». En altres casos, però, se centra en els pares de les criatures, en aquells que potser ho pateixen més perquè no són els malalts sinó els que se n’han de fer càrrec –per als malalts la realitat ja és tota una altra, tergiversada. Copsem com de dur pot ser això, i els canvis que pot implicar en les seves vides.

Es tracta de petits contes, que tot i poder-se beure d’una sola glopada, és millorar paladejar-los tranquil·lament, com un bon vi. Estan escrits amb un llenguatge a primer cop d’ull planer i senzill, però si t’atures analitzar-lo no ho és tant; i és que, com en El petit príncep, aquests relats permeten múltiples lectures; són escrits d’aquells amb els quals a cada nova lectura aprens noves coses. I com que ens parla de realitats que sovint ens poden ser molt llunyanes, ens posa en cada cas, al final del conte, els termes mèdics que més es tracten en aquell relat i, al final de tot del llibre, hi ha un glossari d’aquests termes i altres que s’inclouen en les narracions; mots obtusos, la definició dels quals no sempre ha estat senzilla, precisament per referir-se a aspectes aïllats. Facilita, així, que es pugui arribar al fons de la qüestió de cada conte. És un llibre a través del qual aprendre molt, al mateix temps que gaudeixes d’unes històries emotives i colpidores. Ideal per a clubs de lectura o per ser analitzat en classes d’ensenyament superior.

El llibre, editat per Comanegra, és solidari; ho és pel contingut i també per on van a parar els diners que es recaptin amb la seva venda. La totalitat dels beneficis que s’obtinguin aniran a parar íntegrament, com ja s’ha fet amb els que s’han aconseguit fins ara, a la investigació i recerca sobre les malalties minoritàries de la Vall d’Hebron. Com la mateixa autora, que forma part de l’equip del projecte solidari «Un llapis de Ghana», dins la secció de «La Revolució dels llapis», que s’encarrega de fer xerrades a les escoles.

L’autora escriu el llibre després d’haver cursat dos anys d’Estudis Literaris a la Universitat de Barcelona. Després d’aquest llibre augurem a la jove escriptora (Barcelona, 1997) un gran futur literari, com ja es pot entreveure pel fer d’haver guanyat el primer premi de prosa de la 16a edició del certamen Relats en Femení de la Biblioteca Sagrada Família i el primer accèssit en la 19a edició, així com el XXXVI Premi Antoni de Bofarull de l’Òmnium Baix Camp i el segon premi dels XXVII Jocs Florals del Raval.