L’any 2020 s’ha complert el centenari de l’inici de la tercera època de la Revista del Centro de Lectura [sic], el primer número de la qual sortia l’1 de febrer de 1920. Va ser una etapa llarga: quinze anys, de 1920 a 1935, sense interrupcions però sí amb canvis de periodicitat –quinzenal, mensual, trimestral–, amb vicissituds, amb conflictes i, sobretot, amb moments de gran qualitat. Després d’una desena de publicacions precedents, algunes ben efímeres, aquesta arribava per quedar-se més temps.
Pere Cavallé, que aleshores encara era president de l’entitat (1915-1922), consta com a primer director d’aquesta època de la Revista fins que, en cedir el càrrec presidencial a Josep Caixés (1922-1923), passa a ser-ne redactor en cap –i Caixés en serà el director. En el decurs d’aquests quinze anys, se succeeixen encara tres presidents més: Pau Font de Rubinat (1923-1933), Pere Totosaus (1933-1934) i Jaume Roig (1934-1936) que, al seu torn, exerciran el càrrec de directors de la publicació.
A partir del 1922, el cap de redacció Pere Cavallé esdevé ben prolífic en la producció de textos de diversa índole –alguns dels quals signa amb el pseudònim Claudi Montanya–, com ara crítica literària, monòlegs, peces escèniques breus, contes, poemes, notes biogràfiques o necrològiques i, sobretot, una sèrie molt interessant, «Del Reus vuitcentista», en la línia de «Costums típiques de Reus» que havia publicat a Lo Somatent al llarg de 1899; cal tenir en compte que «Costums…» va emmenar altres personalitats –Llovera, Martí i Folguera, Toda, Suqué…– a publicar també els seus records de joventut, unes iniciatives que són molt valuoses per al gènere memorialístic, en tant que aporten testimonis de primera mà sobre fets i persones d’un determinat període.
A més, Cavallé fou l’orientador literari de la revista i, així, els seus col·laboradors principals cal situar-los dins les coordenades estètiques del Modernisme. Val la pena, doncs, fer un incís per recular més d’una vintena d’anys i recordar breument el Grup Modernista de Reus, format per uns joves Pere Cavallé, Miquel Ventura, Hortensi Güell, Plàcid Vidal…, que es reunien sota el mestratge de Josep Aladern a La Regional i començaven la seva activitat literària en diverses publicacions locals. Una d’aquestes fou El Eco del Centro de Lectura (5a època) –des d’abril del 1897 a juny del 1898–,[1] en la qual hi havia textos en castellà d’Eugeni Mata,[2] Güell i Mercader, Federico Urales –pseudònim de Joan Montseny–, Hortensi Güell… i en català: de la majoria de membres de la colla de l’Aladern. Quan Pere Cavallé va esdevenir redactor en cap de la Revista del Centro de Lectura en la seva 2a època (1901-1904), hi aglutinà els membres d’aquell grup modernista local, amb la qual cosa va aconseguir que la publicació tingués una unitat ideològica i artística, a més de ser escrita gairebé tota en català. Encara trobarem aportacions d’alguns integrants del grup en altres revistes de l’entitat, com Ars (1906) i Atheneum (1910-1911).
Tornant als primers anys de la dècada de 1920, entre els principals col·laboradors de Pere Cavallé hi havia Antoni Porta, amb la sèrie «Cada quinze dies» –periodicitat que no es complia regularment, tot s’ha de dir– i articles de divulgació científica. També, Miquel Ventura –de vegades amb el pseudònim Pere Arnau– que, de Madrid estant, enviava contes, sonets –aplegats en el volum Toia marcida (192?)– i dues sèries: «Remembrances» –on explica les incidències del nucli modernista reusenc de ca l’Aladern– i «Studis philològics» –un seguit d’interessants propostes per fixar la normativa de la llengua catalana, que es consolidaria amb Fabra i el seu equip de col·laboradors. Un altre integrant del grup modernista de Reus, l’alcoverenc Plàcid Vidal, hi publicà també contes i poemes i un seguit de retrats literaris, «Els singulars anecdòtics» –que, continuant la sèrie aplegada en un volum el 1920, seran publicats en un llibre del mateix títol el 1925–; aquests textos, com els esmentats abans de Cavallé, Martí i Folguera, Suqué…, s’inclouen en el gènere testimonial de la memorialística o literatura del jo, atès que refereixen vivències que l’autor va compartir amb el personatge retratat –Hortensi Güell, Joan Puig i Ferreter, Alfons Maseras, Isidre Nonell, Pau Gargallo i un llarg etcètera.
En el transcurs dels anys, la llista dels qui hi escriuen esdevé extensa i variada, i abasta diverses temàtiques: Antoni Fuster i Valldeperes –poemes, cròniques, glosses–, Ricard Guinart –jardins i parcs de Reus–, Joan Cachot –política econòmica i comercial local–, Salvador Vilaseca –geologia, prehistòria i història mèdica de la ciutat, i, segons Pere Anguera, autor, «sens dubte, dels articles més rigorosos». Més noms que s’hi van incorporant són Prous i Vila –poemes–, Martí i Baiges –ensenyament comercial i crítica teatral– i Cèsar Ferraté –crítica d’art–, entre d’altres.
Tanmateix, aquesta 3a època de la Revista, alguns números de la qual foren monogràfics –com l’11 (1920), dedicat al campanar i amb moltes dades inèdites sobre la Prioral; el 18 (1920), sobre la inauguració del Teatre Bartrina[3]; i el 109 (1924), a causa de la mort d’Àngel Guimerà–, comença a mostrar una certa decadència cap al 1923, si bé, després de diversos sotracs i represes, a poc a poc anirà agafant un caire de quaderns d’estudi, amb molt de rigor intel·lectual.
L’1 de novembre del 1925 (núm. 139), un article d’Antoni Martí i Baiges, «La Revista que no podem fer», trasllueix la crisi interna de la publicació i, també, de l’entitat: se li reclama que torni a ser digna i atractiva. Els reusencs se’n fan ressò, com és el cas d’Antoni Fuster i Valldeperes, que al diari Reus signa –el 13, el 15 i el 21 de novembre– «La Revista que podem fer». El 18 de novembre, també a Reus, Joaquim Santasusagna replica a Fuster Valldeperes, per al·lusions, amb «A l’entorn de la nostra Revista» i diu, entre altres coses, que «un article de revista és una cosa extremadament seriosa». I el 20 de novembre és Josep M. Prous i Vila qui manifesta la seva opinió, en aquest mateix diari, amb l’article «Sobre la nostra Revista, encara». Finalment, qui havia encetat la polèmica la tanca, l’1 de desembre (núm. 141), amb «Tornem a parlar de la Revista».
Tot plegat, provoca que el 1926 es nomeni una nova redacció –el president, Pau Font de Rubinat, n’era el director– formada per Antoni Porta, Cèsar Ferraté, Joaquim Santasusagna, Ricard Ferraté, Prous i Vila… i amb col·laboradors com Pere Cavallé, Recasens i Mercadé o Josep Caixés. Pere Anguera (1977: 190) observa que aquest és l’inici d’una de les etapes més brillants de les publicacions de l’entitat, amb textos d’altíssima qualitat.
Tanmateix, la polèmica no els deixa de banda, perquè la Secció de Lletres es queixa a la directiva de l’article «El nostre gran tòpic local» (febrer del 1926), signat per Jeroni Prat –pseudònim de Joaquim Santasusagna–, que critica les maneres de decidir de qui són els nostres grans representants reusencs i reclama «un estudi crític de Prim, Fortuny, Bartrina i Mata». També es queixaren de l’article Ramon Grau i Fuster Valldeperes, a Las Circunstancias. Així, entre una cosa i l’altra, les disputes internes s’anaven succeint.
El 1927, la Revista té com a col·laboradors més destacats i assidus Josep Recasens i Mercadé –amb treballs sobre socialisme i la sèrie “Espiritualisme i materialisme”–, Pau Font de Rubinat –que hi tracta sobre heràldica, genealogia i bibliografia–, Salvador Vilaseca –prehistòria, geologia i, amb el pseudònim Hortensi Anguera, transcripcions de documents de l’arxiu–, Sanç Capdevila –història medieval–, Lluís Odena –catàleg d’obres teatrals– Joaquim Santasusagna –crítica literària, excursionisme i textos teòrics sobre el fet nacional–, Josep Iglésies –o Josep de la Riba, sobre geografia, literatura–, Joan Amades –sobre etnografia i folklore–, Jaume Sabater –medicina– i, encara que menys habituals, Jaume Roig –també amb el pseudònim Gestus–, Antoni Rovira i Virgili, Antoni Pedrol Rius i Josep Serra Ràfols.
Entre els diversos números extraordinaris d’aquest període, cal destacar el 186 i el 191, amb motiu de la mort del dramaturg Ignasi Iglésies, i el 189, sobre l’obra cultural del Centre de Lectura al llarg del temps. Tots tres de l’any 1928.
Una prova de la vàlua d’aquests treballs publicats a la Revista del Centre de Lectura és que, després, molts s’editaren per separat, com és el cas de Converses sobre temes d’interès local, amb pròleg d’Antoni Martí i Baiges (1932, any XIII, números [junts] 228, 229, 230), i de La renaixença literària de Catalunya i l’aportació dels reusencs (1933, any XIV, números [junts] 246, 247, 248), darrere l’anonimat del qual hi havia Josep Iglésies, Pere Estrada i Joaquim Santasusagna.
Quan, el 21 de novembre del 1935, surt el darrer número d’aquesta 3a època[4], Santasusagna proposa a l’article «Els rumbs de la Revista del Centre de Lectura» –Les Circumstàncies (21 de novembre del 1935)– que, si la revista ha d’esdevenir un anuari, no hi troba cap inconvenient sempre que tingui qualitat; més val poc i bo. Tanmateix, ens hem de preguntar per què, malgrat tot, malgrat la bona voluntat d’uns i altres, la Revista fracassa. I sembla que la resposta rau –si més no en bona part i seguint Anguera– en la manca de suport popular, fins i tot dintre de l’entitat, perquè la gent enyorava l’aire intranscendent d’abans.
Finalment, per justificar la vàlua de la
revista en aquesta 3a època, ens són prou il·lustratives les paraules de Pere
Anguera (1977: 197): «la Revista […]
aconsegueix un moment de perfecció i de coherència interna que difícilment
tornarà a assolir, ja que no tan sols hi fan falta una gran cohesió i una
sòlida preparació científica i literària dels seus col·laboradors, sinó també
una possibilitat externa de realització». En el
lliurament de premis del curs 1919-1920, Pere Coromines ja havia subratllat el
pla elevat a què havia arribat el Centre de Lectura, des del cimal del qual es
contemplava no només la ciutat sinó també Catalunya.
[1] Quasi coincidint, amb poca diferència de mesos, amb el temps (mitjan 1897-finals 1898) en què va estar activa la llibreria impremta La Regional, al carrer Jesús 31, on s’aplegava la colla de l’Aladern.
[2] Pere Anguera, a El Centre de Lectura de Reus. Una institució ciutadana (1977: 100), suposa que E. Mata és l’autor anònim d’un article (abril del 1897) que descriu, de manera molt entusiasta, el nou local de l’entitat al carrer Major: «[…] con un salón regio para los actos públicos, con otro magnífico para biblioteca, con locales bastantes también para las clases […]». Aquest estudi d’Anguera és la principal font per a l’elaboració del present article, a més de la consulta de l’hemeroteca.
[3] El 19 de març del 1905 s’inaugurà el primer teatre del Centre de Lectura, amb l’empenta d’un grup d’aficionats i per subscripció popular; tretze anys després, el 26 d’octubre de 1918, va esdevenir el Teatre Bartrina, gràcies al mecenatge d’Evarist Fàbregas.
[4] La Revista (4a època) no es tornaria a publicar fins al 1952; s’hi distingeixen tres períodes: 1) 1952- juny 1967 (el juny de 1965, B. Vallespinosa n’és nomenat director, i a mitjan 1967 s’incorporen a la redacció Ramon Amigó, Joaquim Mallafrè, Antoni Correig, Xavier Amorós…); 2) juliol 1967-febrer 1971 (des del juny de 1969, íntegrament en català); i 3) març 1971-juny 1975 (Xavier Amorós n’és el director).
Altres articles
-
Portada
-
L’empremta de Lluís Domènech i Montaner a la ciutat de Reus. Una anàlisi de la seva arquitectura
-
El llegat de Domènech i Montaner, un gran atractiu per a Reus
-
Lluís Domènech i Pere Caselles, un tàndem per al Manicomi de Reus
-
A propòsit d’alguns projectes «menors» de Lluís Domènech i Montaner descoberts a l’Arxiu Històric Municipal de Reus