DE RADIO MUSIC CLUB A LANOVA RÀDIO (1982-2022). Quatre dècades de periodisme radiofònic a Reus

| | Twitter

Quinze són quinze. Molt de temps per intentar fórmules imaginatives i traslladar escenaris culturals innovadors que s’elaboren en països més avançats i amb més tradició de tolerància. Fa tres lustres, un grup de gent comandat per Marià Arbonès, Silvestre Garcia, José Antonio Ruiz, Antonio Cano, Jordi Bonet i Ferran Adell endegava Radio Music Club, ascendent directe de Punt 6 Ràdio.[1]

Amb aquests mots, el periodista Jaume Garcia recordava, el 1997, els inicis d’una emissora radiofònica que ha bufat enguany les quaranta espelmes. Una ocasió excel·lent per recordar els seus inicis vinculats al fenomen de les «ràdios lliures» i la seva posterior evolució al llarg dels anys fins a esdevenir l’actual LANOVA Ràdio, una emissora amb compromís de ciutat dirigida per David Fernàndez que manté els principals trets distintius del projecte original.

Amb l’objectiu de fer inventari de les quatre dècades transcorregudes a les ones, la sala Fortuny del Centre de Lectura de Reus ha acollit, entre el 27 d’octubre i el 19 de novembre, una petita mostra de l’evolució d’un mitjà de comunicació des dels seus orígens més àcrates a l’actual fórmula de servei públic. Durant la inauguració de l’exposició a la qual van assistir desenes de persones, el president del Centre de Lectura, Lluís Miquel Pérez, va subratllar la «rellevància» i la «qualitat» d’un projecte comunicatiu que s’ha caracteritzat per la recerca d’una freqüència definitiva i que sempre s’ha adaptat a les necessitats socials del moment.

Emmirallats per les ràdios lliures: Radio Music Club (1982-1993)

Segons Terrón,[2] la primera ràdio lliure de l’Estat, Ona Lliure, va començar a emetre regularment el 4 d’abril de 1979 des d’un pis situat al carrer Ludovico Pío de Barcelona. D’acord amb el mateix autor, cal entendre les «ràdios lliures» com a emissores «sense afany de lucre», no «institucionalitzades», deslligades de «poders polítics, econòmics o ideològics» i amb «una organització interna antiautoritària» a la recerca de «formes radiofòniques innovadores» i que apostaven «per les tendències socials progressistes i alternatives». Tot plegat, propostes comunicatives fruit d’un moment històric concret en què el periodisme (i en aquest cas la societat) explorava nous camins d’expressió en un moment de canvi accelerat.

Emmirallats per aquesta filosofia utòpica i transgressora, Radio Music Club va néixer el 25 de setembre de 1982 al carrer del Vent. El seu primer dial es trobava al 104.8 FM i la direcció anava a càrrec de Marià Arbonès. Al respecte del projecte que els impulsors reconeixien inspirat en Ràdio 3 (RNE), cal dir que era «un collage d’idees»[3] que responia a les inquietuds d’uns joves que buscaven una nova veu a la ràdio del moment. Igual que altres expressions col·lectives nascudes en aquells anys (l’ecologisme, el pacifisme…), la ràdio es vivia com un espai de transformació social.

Resolta «amb enginy» la part tècnica de les primeres emissions gràcies a Silvestre Garcia, la ràdio d’aquell moment es va caracteritzar per desenvolupar una funció social en què la música i la contracultura tenien un paper preponderant. D’aquesta manera, l’exposició del Centre de Lectura mostrava, per exemple, com es va crear un fanzine específic de l’emissora, el que era una forma d’expressió cultural molt habitual a l’època. Essent temps previs a la irrupció d’Internet, els oients es comunicaven també amb l’emissora a través de cartes i postals, uns vestigis que també han estat recollits en l’exposició esmentada.

Des dels seus mateixos inicis, l’emissora va patir problemes relacionats amb la freqüència radiofònica, un aspecte medul·lar de la història d’aquests 40 anys. Per primer cop, el 1983, la policia municipal va obrir expedient a la ràdio i el 1985 va ser la Generalitat qui va aturar-ne les emissions, tot i que es van poder reprendre aviat. En aquesta primera època, els estudis van traslladar-se des del primer emplaçament del barri del Carme al carrer de Maria Antònia París, primer, i després al carrer de la Lleona. Igualment, el dial viuria un autèntic ball des de la sintonia inicial, del 104.8 FM al 104.6 FM passant, entremig, pel 104.7 FM.

Per la seva significació i llarga trajectòria, és rellevant citar l’inici de les emissions d’un programa com «Cops i Flames», el 1989, el qual s’acabaria convertint en tota una referència en esdevenir el degà de la música en català.

El moment de Punt 6 Ràdio (1993-2013)

La primera etapa iniciàtica de l’emissora s’acabaria tancant el 1993, amb l’articulació d’una nova proposta, Punt 6 Ràdio, un projecte més madur i més centrat a fer ràdio local. Es passaria dels «quatre gats» de la primera emissora a un «grup de 50 col·laboradors» (molts tècnics, estudiants de periodisme o llicenciats) que van crear en aquesta època una bona pedrera de professionals i van donar servei ciutadà de primer ordre.

Coincidint amb aquest moment, els estudis es traslladarien a una altra ubicació de la ciutat on viurien un període de consolidació prou llarg, una dècada, i on es forjarien moltes iniciatives mediàtiques però també de caràcter ciutadà i cooperatiu. «Sempre hem estat una ràdio que no només hem fet ràdio» s’assenyalava en l’exposició del Centre de Lectura on es podia observar, per exemple, com l’emissora va organitzar un concert del grup Jarabe de Palo tot coincidint amb el 15è aniversari de la presència a les ones de l’emissora. Altres moments musicals destacats d’aquesta època van ser les iniciatives de portar a la ciutat els concerts dels músics Wim Mertens (2007) i Yann Tiersen (2009).

Sobre les iniciatives mediàtiques d’aquesta època cal esmentar les corresponsalies de Ràdio 4, les de RNE (1996-2009) i les d’aleshores un mitjà emergent que acabava de fundar Carles Puigdemont, l’Agència Catalana de Notícies (ACN) de la qual van ser corresponsals entre els anys 2000-2009. Paral·lelament, aquests van ser els anys en què es va establir contacte amb Ràdio Havana Cuba.

Amb certa intermitència però amb una continuïtat lloable des de la primera edició celebrada el 1997, Punt 6 Ràdio impulsaria les Jornades de Comunicació de les quals es va celebrar una novena edició el 2019.

Malgrat les reiterades problemàtiques relacionades amb la freqüència administrativa, durant el període 1998-2000 es va acaronar la possibilitat de tancar aquesta qüestió gràcies a la negociació d’un conveni amb l’Ajuntament de Reus que s’acabaria frustrant en el darrer moment. «L’acceptació hauria implicat l’anul·lació del 80% dels programes de Punt 6 Ràdio i hauria afectat desfavorablement els nostres plantejaments pel que fa al personal i a la implantació de l’emissora. Teníem clar que volíem fer una ràdio local, malgrat les dificultats que això comportava»[4] afirmava, el 2017, Arbonès.

En una solució imaginativa i possibilista, l’emissora va passar, a partir de l’abril de 2000, a gestionar la freqüència del municipi de Castellvell tot esdevenint Punt 6 Camp. El nou dial es va ubicar, primer, al 99.8 FM i, posteriorment, al 90.2 en fase de proves. Des del 2007, la direcció va passar, també, a Josep Cartanyà, tot i que no es va aconseguir la professionalització desitjada. Al juny de 2013, la ràdio va cessar les seves emissions fins que el 2014 va impulsar-se el renascut projecte, LANOVA Ràdio, ara situat a la raval de Santa Anna.

LANOVA Ràdio, una nova etapa i la mateixa essència

«La feina que ha fet La Nova, ara i abans, és impagable a l’hora de fer ciutat ajudant a forjar un sentiment identitari de pertinença ciutadana. I també afavorint vocacions entre joves radiofonistes que en molts casos han pogut fer carrera prestigiant l’emissora que els va veure néixer.»[5] Són paraules del periodista Josep Baiges sobre la nova etapa oberta ara fa 8 anys per una emissora situada en un espai cèntric de la ciutat i dirigida per David Fernàndez. Una ràdio que, igual que les seves predecessores, fa d’altaveu de les entitats, baixa al carrer i s’ha constituït en altaveu dels esports amb programes com «LANOVA en joc» fins que la situació del futbol local ho va permetre.

Durant aquesta nova etapa, l’emissora ha continuat apostant per fer una ràdio oberta i plural que aposta per associar-se amb aquelles iniciatives supralocals que sumen. En aquest sentit, un exemple és el programa informatiu i d’opinió «Carrer Major» que impulsen, des de 2017, vuit emissores del Camp de Tarragona (Altafulla Ràdio, Ràdio Ciutat de Tarragona, Ona La Torre, Ràdio La Selva, Ràdio Montblanc, Ràdio Hospitalet de l’Infant, Baix Camp Ràdio i LANOVA Ràdio). Una experiència en què conviuen 5 emissores municipals convencionals amb 3 de privades o associatives que emeten només per Internet (entre elles, LANOVA).

Internet i avenços tecnològics cabdals, formació periodística superior de qualitat a prop de casa, canvis en el consum dels mitjans de comunicació… No es pot dir, precisament, que el periodisme i els mitjans de comunicació com la ràdio no hagin canviat en les quatre dècades que separen el naixement de Radio Music Club de l’actual LANOVA Ràdio. Segons Arias i Carot, les cadenes privades que havien creat «escoles» durant la transició «han abandonat la informació local en benefici de les emissores municipals, que han bastit models de proximitat».[6] Els autors assenyalen també que «el consum de ràdio per Internet creix», un factor que situa avui en dia a l’emissora hereva de Radio Music Club en una posició avantatjada respecte d’un passat incert en l’assoliment d’una freqüència definitiva però apassionant pel seu recorregut humà i professional.

[1] Diari de Tarragona, 16/03/1997.

[2] Terrón, José Luis. «Ràdios lliures: 15 anys recorrent el buit». Annals del Periodisme Català (Internet), 1993, núm. 23, https://raco.cat/index.php/annalsperiodismecatala/article/view/266536.

[3] Sunyol, Albert. La meva, la nostra ràdio. Les ones de Reus (1922-2017). La Canonja: La Banya Edicions, 2017.

[4] Ibídem.

[5] NW. La Revista de Reus, novembre de 2022.

[6] Arias, J.M.; Carot, T. De l’Olivetti al Teletreball. Mig segle de periodisme i comunicació d proximitat al Camp de Tarragona, Terres de l’Ebre i Baix Penedès (1969-2019) i COVID-19. Tarragona: Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili, 2021.

Recull d’imatges d’aquests 40 anys