Es presenten resums dels cinc treballs apareguts en el si dels llibres: Conferències del Dr. Tosquelles i II Jormada d’Història de la Medicina de Reus i Comarques Veïnes.
1.- Conferències inèdites del Dr. Tosquelles
Justificació del llibre: Dr. Sánchez Ripollès
Seminaris que dirigí el Dr. Tosquelles a l’IPM, el contingut dels quals fou recollit com a apunts escrits pel Dr. Marsal Bifet. Apunts que van servir a Javier Labad Arias per al treball de fi de curs de l’Assignatura Història de la Medicina.
Publicat pel Dr. Josep M. Sánchez Ripollès, professor d’Història de la Medicina i editor de Conferències del Dr. Francesc Tosquelles. Unitat d’Història de la Medicina, Dept. Medicina i Cirurgia, Universitat Rovira i Virgili, 2000.
Es pot localitzar en els arxius de les biblioteques del Centre de Lectura i de la Facultat de Medicina de URV. En el llibre hi ha el text de les següents conferències del Dr. Tosquelles:
«El Sermó de la Muntanya», 19 de desembre de 1986
«Què dir? Com dir-ho?», 18 de desembre de 1987
«Fer un Club», 18 de desembre de 1986
«Sessió sobre Psiquiatria Infantil», 3 de maig de 1986
«Reunió amb Psiquiatres i psicòlegs», 6 d’abril de 1987
«Sessió sobre Formació», 26 de juny de 1987
«Seminari per a Metges i Psicòlegs», 14 de desembre de 1987
«El Club», 26 de juny de 1986
«Malalts Crònics», 6 d’octubre de 1986
«Informació obtinguda a través de cassetts», 17 de desembre de 1986
«Els Sentiments», 29 d’abril de 1986
«Sessió del 30 d’Abril de 1986»
«Lleis, Violència i Fantasmes», abril de 1992, Jornades d’Interès Psiquiàtric, Reus
Al mateix llibre hi apareix una presentació del Dr. Andreu Pujol i un pròleg del Dr. José García Ibáñez que són objecte de comentaris més endavant. I també hi apareixen «Escrits Periodístics del Dr. Leandre Cervera», després d’una presentació del Dr. Andreu Pujol i un pròleg del Dr. Lluís Guerrero.
2.- Presentació del llibre Conferències del Dr. Tosquelles…, d’Andreu Pujol
Extracte. L’autor recorda la seva entrevista personal a Tosquelles el 1971, i el lèxic, culte i popular alhora, de l’entrevistat, amb argot i moltes al·lusions al sexe i a la infantesa a Reus, al carrer Major. El psiquiatre, com a metge, va treballar a l’IPM a partir del 1934 i es va formar amb els Dr. Joaquim Gimeno, Salvador Vilaseca i sobretot, Emili Mira. A l’avantguarda de la medicina catalana hi havia Pi i Sunyer, Leandre Cervera, Carrasco i Formiguera, i Jesús Bellido, amb qui hi estava ben relacionat Emili Mira. L’estudi de la psicoanàlisi va ser un objectiu del Dr. Mira, que el va difondre al seu cercle a l’IPM.
Anys després, quan Tosquelles ja havia organitzat psiquiatria i docència a Saint Alban, Clos du Nid, Melun, La Candelie d’Agen, Creteil , Amiens, i Bordeus, el Dr. Sarró va convèncer al gerent de l’IPM per reincorporar-hi Tosquelles. El gerent, el Sr. Ramon Vilella, amb gosadia se’n va anar a Saint Alban. El primer resultat tangible serà el Simposi Internacional del 1969 i les Jornades d’Interès Psiquiàtric al Centre de Lectura. El 1970 Tosquelles era consultor i ideòleg de la regeneració de l’assistència als malalts mentals de l’IPM, sense deixar la carrera francesa.
El 1986, l’IPM va obtenir l’acreditació per a la docència MIR en Psiquiatria. I el 1993 la recent creada Universitat Rovira i Virgili va signar el conveni que va convertir l’Hospital de l’Institut Pere Mata en hospital universitari. El 1994 van morir tant el Sr. Vilella com el Dr. Tosquelles, aquest darrer a Granges sur Lot, prop de Tolosa.
Escrit pel Dr. Andreu Pujol, professor titular de Fisiologia Humana, Facultat de Medicina URV. Extracte de la presentació del llibre Conferències del Dr. Tosquelles, 2001.
3.-Pròleg del mateix llibre: Conferències sobre Tosquelles…, del Dr. José García Ibàñez. Extracte.
Tosquelles escribió relativamente poco, pero muchísimas personas recibieron su saber. Fue un hablador incesante que nunca se fatigó. La palabra era para él esencial: la palabra habita el hombre; el hombre construye esculturas de aire que son las palabras.
Des de 1966 hasta su muerte, Tosquelles se ocupó de la formación profesional de todo el personal del IPM, donde, durante años, vino una semana al mes. Hacia el final, su ritmo de venida no fue tan intenso. Desde el Instituto, su personalidad se irradió hacia otros puntos de Catalunya y España, realizando numerosos viajes para comunicarse con otros grupos y otras instituciones.
Gran parte de su trabajo en IPM quedó escrito, y constituye un rico fondo documental. Son textos que preparó para diferentes seminarios, para las jornadas de Interés Psiquiátrico que anualmente se celebraban en Reus, etc. Nos dejó también su habla, su discurso. Con escucha de cassettes que era la parte fundamental de su trabajo de formación permanente: intervenían grupos pluriprofesionales, que se reunían dos o una vez por semana. Los participantes hablaban de situaciones diversas con los enfermos, con sus familias o con el entorno en general.
Si en cualquier encuentro se moviliza nuestra historia, en el encuentro con el enfermo mental, a veces, se producen afectaciones de las que uno no quiere darse cuenta por el mecanismo de la represión. Tosquelles planteaba que trabajáramos esos aspectos de manera indirecta (que resultaba ser directísima) hablando de los enfermos. Hablando de ellos, hablábamos de nuestras dificultades; y de una manera progresiva íbamos conociéndonos mejor como personas, y podíamos plantearnos algún cambio del que se beneficiaría después nuestro trabajo psicoterapéutico. Esta formación, reestructurante, era fundamental para Tosquelles.
Gracias, Tosques
Text del Dr. José García Ibàñez del llibre Conferències del Dr Tosquelles, 2001.
4.-Tosquelles com a psiquiatra, de Javier Labad Arias.
Extracte. Aquest treball és una comunicació presentada a la II Jornada d’Història de la Medicina de Reus i Comarques Veïnes, els treballs de la qual van ser editats com a llibre per Andreu Pujol i J. M. Sánchez Ripollès el 2001 (Unitats de Fisiologia Humana i Història de la Medicina, dept. de C. Mèdiques Bàsiques i Medicina i Cirurgia, URV).
Es pot localitzar en els arxius de les biblioteques del Centre de Lectura i de la Facultat de Medicina de URV.
El Dr. Francesc Tosquelles i Llauradó nació en Reus en 1912. El hecho de que su tío materno fuera médico y muy amigo del Dr. Briansó, director del Instituto Pere Mata, hizo que entrase en contacto con la Psiquiatria desde una edad muy temprana.
A los 15 años empezó la carrera de Medicina en Barcelona; durante los veranos trabajaba de celador en IPM. Acabada la carrera, con 21 años cumplidos, fue contratado como médico asistencial de dicho hospital. Allí conoció al profesor Mira i Lopez, a quién consideró su maestro. Se forjó entre ellos una relación tan sólida que llevó a Tosquelles a colaborar con Mira en la redacción del Tratado de Psiquiatría de este autor.
Tosquelles había conseguido publicar en una revista médica de Reus, Fulls Clínics, en 1935, el caso de Maria P., enferma del Pere Mata tratada en 1933 y 1934 con métodos psicoanalíticos. El psicoanálisis era poco conocido, y mal aceptado, en España. El caso clínico de Maria fue publicado bajo el título: «A propòsit de l’anàlisi d’una personalitat anormal», en esa revista médica de Reus, revista que después de la guerra se llamó Hojas Clínicas. El texto de Tosquelles es pionero en España en la introducción del Psicoanálisis, muestra ya su visión integral de la problemática de la paciente, y refleja ya ideas básicas sobre psicoterapia institucional.
En 1939 Tosquelles emigró a Francia, camino del exilio. En Francia ese psiquiatra español pudo reemprender su actividad (¡volviendo a examinarse!) en un viejo, feo y pobre asilo de provincias: el de Saint Alban, en la Lozère. Inicio de capítulo del libro La banlieu de la Folie, del profesor Hervé Bazin. Tosquelles aportó métodos entonces revolucionarios: decía que el enfermo mental había roto el contrato social, pero que aun conservaba parte de sociabilidad.
Los hospitales eran como órganos artificiales que pretendían sustituir a los defectuosos del enfermo, y que si el hospital tenia lacras habia que curar lo también. En Saint Alban esa labor fue realizada por Tosquelles y colaboradores, los Dres. Balvet, Chaurand y Bonnafé.
Hicieron desaparecer la sala de enfermos agitados, y desapareció la agitación. Creó actividades colectivas bajo responsabilidad de los enfermos: fiestas, bailes, excursiones, deportes… Implantó tratamientos de belleza y peluquería en el centro. Transformó la administración y formó al personal auxiliar con conocimientos médicos.
Esa experiencia de Saint Alban se fue difundiendo por toda Francia, y, años después, se le dio el nombre de Psicoterapia Institucional.
Tosquelles no tenía otra preocupación que mejorar el tratamiento de los enfermos mentales, sin otra ambición personal pública. En una ocasión, rechazó el cargo de presidente de la Asociación Psicoanalítica Mundial cuando cesó en el mismo Ana Freud, hija del creador del psicoanálisis.
Javier Labad Arias. Llibre: II Jornada d’Història de la Medicina de Reus i Comarques Veïnes, 2001.
5.- L’Hospital de Saint Alban i el Dr. Tosquelles, del Dr. Josep M. Sánchez Ripollès
Extracte:
Des de 1936 el director mèdic de Saint Alban era el Dr. Paul Balvet. El 1939 França declarava la guerra a Alemanya, i una part del personal de l’Hospital era mobilitzat cap a l’exèrcit. A aquesta dificultat s’hi va afegir el problema de l’arribada massiva de malats provinents de Haut Rhin i la Seine, departaments ocupats aviat pels alemanys. Per primera vegada, personal femení va ocupar-se de malalts masculins.
El Dr. Balvet va procurar per l’arribada del Dr. Tosquelles a Saint Alban. Tosquelles va fer-hi cap el gener del 1940. Entre 1942 i 1944, també ocupada la Lozère pels alemanys, els psiquiatres Bonnafè i Tosquelles denuncien el caràcter de presó de l’hospital. I elaboren uns principis de la desalienació. Saint Alban es converteix en un lloc de resistencia intelectual dirigida vers dos fronts: contra la ocupació –que estava organitzant l’extermini dels malalts mentals—, i contra tots aquells que justifiquen l’exercici de la psiquiatria com a aparell ideològic i com a segregació social.
Aquell grup de metges, perdut a 1.000 metres d’altitud, enmig de les muntanyes del centre-sud de França, que utilitza un castell medieval com a hospici, fou l’origen d’una de les teories modernes més fructuoses sobre la humanització dels hospitals psiquiàtrics. El pintor Jean Dubuffet va batejar com a Art Brut les pintures que produïen els bojos i altres persones sense cultura artística. Art que va permetre als malats expressar-se i als psiquiatres entrar-hi més bé en contacte.
El 1943 eren a Saint Alban el poeta Paul Eluard i la seva companya Nusch. S’havien refugiat a l’Hospital el novembre, fugint dels nazis. Hi arribaren acompanyats d’altres escriptors surrealistes, com Tristan Tzara i Geeorges Sadoul. Llavors fou quan Eluard va escriure Le Cimetière des fous / Le cimetière enfanté par la lune / entre deux vagues de ciel noir / Le cimetière archipel de mémoire / Vit de vents fous et d’esprits en ruine.
Aquell ambient, aquelles circumstàncies van fer que s’hi creessin les bases del que el 1955 se’n digué psicoteràpia institucional. Aquesta nova concepció a Saint Alban de la vida dels malalts va conèixer un desenvolupament prodigiós; va traduir-se en la creació de tallers cooperatius gestionats pels propis malalts i en activitats d’animació (teatre, edició de diaris, biblioteques, emissions radiofòniques…). Un diari de lliure expressió va editar-se a Saint-Alban de 1951 a 1981.
Va ser tan profunda la petjada deixada pel Dr Tosquelles a Saint-Alban que ara l’Hospital Psiquiàtric porta per nom Centre Hospitalier François Tosquelles.
El complex hospitalari, que era un castell medieval, embellit al segle xvii, va fer funcions d’hospici a partir de 1821. Els propietaris, arruïnats, aquell any el van vendre a Hilarion Tissot, frare de l’Ordre de Sant Joan de Déu, que havia estudiat medicina i conegut al psiquiatre francès Esquirol.
Tosquelles s’interessà per la figura d’aquest religiós i en pintà un retrat imaginari, que il·lustra la portada del llibre II Jornada d’Història de la Medicina de Reus i Comarques veïnes; llibre que, com Conferències del Dr. Tosquelles, va ser editat per iniciativa del Dr. Josep M. Sánchez Ripollès, professor d’Història de la Medicina de la URV.
