Des dels inicis de la seva carrera professional, el doctor Tosquelles es va interessar en l’educació dels infants, sobretot en els que patien amb paraules d’ell: «dificultats de creixement i de paraula».
Va realitzar les primeres experiències psicopedagògiques a la Sageta de Barcelona. A Reus al mas Quer, hi va organitzar, l’any 34, un centre de psicoteràpia infantil i juvenil, influenciat pels psiquiatres Emili Mira, Strauss i Folch i Torres i el mestre Ganigué. Va cooperar al consultori d’Higiene mental la Gota de Llet, per a infants amb dificultats, treballant al costat del doctor Frias, primordialment amb les mares: escoltant-les i promovent les cures de puericultura.
A la revista Estudis, publicació reusenca de l’Associació Cultural, que sortí del desembre del 1933 fins al juny del 1936, hi havia un anunci: «Francesc Tosquelles Llauradó / Metge de l’Institut Pere Mata / Cap dels serveis de Psico-Pedagogia de l’Institut de Puericultura / Consulta: / Dimarts, dijous i dissabte de 11 a 1 i de 3 a 6». En aquesta mateixa revista el doctor Tosquelles hi va escriure articles diversos en relació amb l’ensenyament: «Primer congrés local per a la millora de l’ensenyament i contra l’analfabetisme», «Valoració del congrés local per la millora de l’ensenyament i contra l’analfabetisme». Tosquelles va participar en aquest congrés en defensa de la salut de l’infant l’any 1936. Considerava molt important l’ensenyament, l’edifici escola, els jardins i la col·laboració de l’associació de pares, i donava als mestres tot el suport com a professionals de l’ensenyament.
Posteriorment va treballar a França, a Le Clos du Nid i Saint Alban. El 1966 va editar en francès el llibre del maternatge terapèutic, que va ser considerat pels especialistes un mètode educatiu veritablement adaptat als endarrerits profunds.
Tosquelles va centrar la seva feina en el tractament dels nens autistes a l’associació Le Clos du Nid com ho havia fet el pedagog Fernand Deligny a les Cevennes. Van posar en pràctica experiències comunitàries que vinculaven el cinema no professional, la crítica de la institució i el que Tosquelles va anomenar «el dret a la deambulació». Amb els seus col·laboradors, Deligny va reproduir els dibuixos que traçaven els pacients en els seus desplaçaments i moviments en l’espai.
En referència als peus, Tosquelles va formular una idea a la qual va ser fidel la resta de la seva vida: proposava desplaçar l’experiència cognitiva, sovint localitzada a l’òrgan del cervell, fins a situar-la als peus: «Quan passegem pel món —deia—, el que compta no és el cap, són els peus. Saber on trepitges». Aleshores, tot i la minsa referència al mètode hipocrític, tal com Tosquelles etiqueta aquesta proposta, ens diu que l’exili s’inscriu als peus, perquè són els que travessen les fronteres. Tampoc dubta a posar l’exemple de les mares, que «la primera cosa que fan es fer pessigolles als peus dels nadons». («Peus, cinema i vida en col·lectiu», exposició al CCCB)
Tosquelles dona molta importància a la mà i ho explica molt detalladament:
La mà de l’Infant és viscuda com una boca i sofrirà i repetirà al nivell del fantasma, les etapes de l’evolució libidinal de l’Infant. Per això prova d’utilitzar-la sota la forma de parella fantasmàticament reversible boca-pit: la mà tan aviat és allò d’on es mama, com esdevé una boca que mama. Agafa un objecte el xucla. Igualment en l’etapa sadicoanal, la mà en camí de piramidalitzar-se, esdevé òrgan d’expulsió i òrgan executor de les pulsions agressives a l’estil del fantasma, sofrint i vivint les mateixes aventures de retenció-expulsió. (Francesc Tosquelles (1972). La pràctica del maternatge terapèutic en els deficients mentals profunds. Ed. Nova Terra, p. 161.)
Tosquelles va escriure articles sobre les tècniques reeducatives de les mans i els peus. Un testimoni d’aquesta pràctica quedà palès en les exposicions: a Tolosa, «La déconniatrie»; i a Barcelona, a l’exposició al CCCB, «Com una màquina de cosir en un camp de blat. L’escultor Perejaume, en una instal·lació feta amb suro. Caminar» (2021), proposava caminar-hi descalç per descobrir les diferents sensacions.
El més innovador de les aportacions de Tosquelles a la pedagogia és l’escolta de l’inconscient i prendre consciència del cos i del jo, com ell ho diu: la formació «del jo constituent»; és a dir, treballar la seva identitat. Per això és tan important parlar dels peus, de les mans, del dibuix i dels objectes, per poder realitzar un treball d’integració i reconeixement de la identitat del subjecte. Tosquelles convida la pedagogia a anar més enllà, a utilitzar recursos de la dinàmica evolutiva i relacional de l’Infant a favor dels alumnes amb necessitats educatives especials. Introdueix nous mots com objectes fantasmàtics, objectes intermediaris, relacions especulars, regressió, transferència… Aquests nous conceptes donen la possibilitat d’establir un diàleg entre educació i psicoanàlisi. I permeten a l’Infant integrar el seu jo i conservar els bons objectes. Ser subjectes de la paraula i prevenir les desintegracions, que es viuen com a crisis tràgiques de la personalitat.
Aquestes aportacions teòriques de Tosquelles són unes pinzellades, que van tenir el seu ressò en dues escoles de Reus: l’Escola Alba, d’educació especial, i l’Escola Montsant.
L’Experiència de Tosquelles a França era coneguda a Reus i l’any 1968 un equip de mestres, pares i educadors van començar a tirar endavant, al mas Vilella, el Projecte Educatiu de l’Escola Montsant; un dels objectius era la integració d’alumnes amb necessitats d’educació especial.
El començament va ser difícil i Ramon Vilella, que era gerent de l’Institut Pere Mata, va facilitar el contacte amb els metges que hi treballaven en aquella època. Així va ser com el doctor Tosquelles va entrar a l’Escola Montsant. Dues mestres, Cori Bach i Àngels Vallverdú van anar tres dies al centre psiquiàtric de Tolosa, la Clinique Chaurand, on Tosquelles i Chaurand treballaven junts. Les mestres van assistir a les sessions que es feien i van poder observar i preguntar per conèixer la metodologia que empraven. L’experiència va servir per continuar endavant el projecte d’escolaritzar alumnes amb necessitats d’educació especial. Per fer possible aquesta realitat en moments que no existien mestres d’educació especial ni equips d’assessorament psicopedagògic, ni centres d’estimulació primerenca, van començar a fer reunions amb tot el claustre i un professional de la salut mental. Tosquelles anomenava aquestes reunions de «síntesi», unes reunions que tenien com a finalitat «posar en comú les observacions, coordinar accions i contribuir a la higiene mental dels educadors i a la formació tècnica concreta». Aquestes reunions es van fer durant 20 anys amb una periodicitat setmanal i van ser facilitadores dels processos integradors de l’alumnat. La mestra Cori Bach en fa una valoració molt positiva tot dient: «a les reunions parlàvem del nen i l’endemà el miràvem i l’escoltàvem diferent. En alguna d’aquestes reunions hi va participar Tosquelles».
Una altra prova de la influència del doctor Tosquelles va ser la visita i la conferència que va fer a l’escola pública d’educació especial Alba de Reus l’any 1986. L’Escola Alba es va inaugurar l’any 1981, impulsada per un grup de pares amb fills que presentaven discapacitats. Van reivindicar, una escola d’educació especial i la Diputació de Tarragona la va fer realitat. Els alumnes que es van escolaritzar presentaven dificultats greus. Es va demanar al doctor Tosquelles que la visités i l’assessorés perquè uns alumnes bessons i autistes suscitaven molts interrogants. Tosquelles va demanar que se li enviés una carta a França amb les preguntes que es plantejaven. L’equip de l’Escola es va reunir i va preparar el qüestionari amb els temes que més preocupaven.
Preguntes plantejades:
Esquema de qüestions que ens interessa comentar sobre l’autisme
- Com motivar l’infant amb autisme? Com intervenir per trencar els seus rituals i possibilitar el seu desig envers el món?
- Quin és el paper que hi juga l’ambient familiar i, més concretament, el tipus de relació que s’estableix entre l’infant i la mare?
- Quines són les expectatives que cal tenir en el tractament d’aquests infants?
- Com va dirigida la intervenció de cara als pares?
- Quines són les relacions que es donen entre l’autisme i el retard mental profund i entre aquest i les psicosis en general?
- Quines són les expectatives que es poden oferir a aquests infants quan ja tenen certa edat?
- Quina actitud podem tenir davant les autoagressions?
- Ens agradaria conèixer alguna experiència amb bessons amb autisme, i com tenir en compte aquesta circumstància en la nostra intervenció.
Ens estem fent de segles. Els avis i els besavis ens els hem d’inventar. La invenció del passat en forma de metàfores ens fa l’esquelet de l’ànima.
Respostes a les qüestions plantejades:
-Com motivar un infant amb autisme? Com trencar els seus rituals pel seu desig de veure el món?
Penso que no té cap desig de veure el món. Veure el món és el rovell de l’ou del problema del xiquet. Parir és donar a llum, il·luminar.
-Com va adreçada la intervenció de cara als pares?
No hi ha cap xiquet sense pares. Vosaltres també feu com si fóssiu el pare i la mare.
-Quines són les expectatives que cal tenir en el tractament d’aquests infants? Què en podem esperar? Quines són les relacions entre autisme, oligofrènia profunda i les psicosis en general?
Cal tenir experiència de les psicosis i de la deficiència mental per saber què és l’autisme. Ser mongòlic, quan no se sabia això dels cromosomes, es creia que era per causa de ser els pares vells. Estadísticament era veritat, això passava sovint. Els anys que es tenen és una cosa relativa, com tot.
Hi ha dues maneres de tractar un boig: enviar-lo a fer punyetes i posar-lo en una gàbia daurada, una capsa de brossa, classificar-los, posar-los en gàbies intel·lectuals, distribuirles bosses ben classificades. Amb això desapareix allò que és humà!
-Quina actitud cal prendre davant de les autoagressions?
El nen autista es belluga amb agressions, inclús amb rituals motivats per impulsos.
Hi ha una altra manera de tractar-lo, i és parlant-li o fent alguna cosa (ergoteràpia), a veure si el boig li parla. L’ofici de metge o cuidador és entrar en relació amb l’altre i endevinar el que passa i veure si les coses es lliguen. Amb persones normals o amb histèrics, i amb obsessius també s’ha fet (vuits i nous i cartes que no lliguen), quan s’ha fet, a la manera psiconalítica, posant-se en un divan perquè es relaxi, pugui anar dient tots els seus acudits sense caràcter racional i accepti de fer el boig. I així es veu que les coses que sembla que no tenen cap lligam en tenen veritablement, i que hi ha un fil roig que dona identitat (Freud).
Al boig se li embrolla la troca. Només amb la pràctica normal dels bojos, dels que en diem normals, es va endevinant com està fet l’home i l’aparell psíquic. Per estudiar els bojos, primer cal estudiar els tocats del bolet, els histèrics, els obsessius. Però per tractar psicòtics no es poden utilitzar els procediments que s’utilitzen amb els tocats del bolet. Freud ho va intentar i així va poder explicar coses de les psicosis (Schreber).
Tot el que fa un, passa pel que feia quan era petit. L’aparell psíquic pràcticament acaba als cinc anys, i es pot dir que llavors ja pot anar a l’escola a llegir i aprendre de lletra, perquè és posar coses dins l’aparell psíquic. L’escola normal només serveix per posar coneixements dins del cap, però si l’aparell psíquic no està format, tot se li escapa. D’això en diuen dèbils. Diuen que són tontos, però és que l’aparell psíquic encara no està aparellat. Un nen no va malament fins que va a l’escola. Hi ha gent que encara als 80 anys no estan aparellats, no tenen la barca aparellada per anar pel món.
Els xiquets neixen dues vegades: primer quan se’ls dona a llum i segon als 3-5 anys, aleshores reneixen i entren al món del qual poden escoltar coses a través de la paraula. Van lligant el que escolten. Hi ha neuròtics, els histèrics que han aparellat l’aparell psíquic de manera edipiana i poden fer el boig. El pitjor que li pot passar a un nen és no haver estat esbojarrat. Molts pares només tenen contacte amb els fills quan són avis. Quan són de la seva propietat ni se’ls miren. Freud va mirar el seu net i es va adonar que els fills també tenen un aparell psíquic. Anna Freud era la seva filla, Melanie Klein no era filla però era «la filla de Freud». Va descobrir que l’esquizofrènic no es podia posar al divan i els nens tampoc. Es pot jugar amb els xiquets i comprometre’s amb el seu joc. Jugant es pot fer la mateixa cosa que amb l’histèric ajagut al divan. Es va posar a tractar esquizofrènics i nens petits tal com ho feien les àvies, més bé que la mare, les criades també ho fan. Tot jugant jugant es pot fer i refer l’aparell psíquic. Tractant-los tot jugant va descobrir un seguit de coses: primer es juga a això de qui soc jo i qui és l’altre, identificar-se per poder saber que és un tros de carn vestida. M’he de conèixer jo mateix. Si em miro el món és per saber qui soc jo. Els autistes no saben qui són ells mateixos. Melanie Klein va posar el problema de l’altre i del jo. L’important és que sàpiga qui és la seva mare. Com es descobreix això que l’altre existeix?
S’ha de deixar la mare per veure el que l’envolta i conèixer-ho. La separació de la mare és la separació de lo orgànic del cos, i un es llença i entra en una altra vida; però quan apareix l’altre, el nen té dues maneres d’anar fent:
.Primer. S’identifica i es posa dins de la botella; es posa dins de l’altre. És la identificació introjectiva, Gabriel Ferrater tenia identificacions introjectives que ningú va tractar i per això es va matar.
Ajagut dins d’un avellaner,
el cor d’una rosa (Reus)
La rosa de Reus és la mare, de fulles moixes i verdes (com una eruga.) Si un té pràctica de lo analític, veu que és un mecanisme d’identificació introjectiva (pateixen greus angoixes).
.Segon. Identificacions projectives:
Aquests dos problemes passen des del naixement; almenys, des dels dos mesos. La separació de la mare inicia la posició depressiva, de vegades mortal. Això es veu amb les toxicosis, quan no han superat la depressió. Aquesta vida simbiòtica de vegades és trencada per fets socials; per exemple, la mare que desapareix perquè ha estat operada d’apendicitis. A l’edat de vuit mesos això resulta fatal. Quan té identificacions projectives no l’afecta i se sent un mateix; qualsevol pot servir de mare en aquella època que ja té identificacions projectives. És útil que la mare falti però després l’ha de trobar. Aquests mecanismes d’identificació són fonamentals per formar l’aparell psíquic.
Es van adonar que entre els nens profunds hi ha nens lletjos i hi ha nens maquets però que sembla que estiguin «buits», com si no hi hagués res en ells; Kanner va dir que eren nens autistes. Es va dir que de nens bojos no n’hi ha, però es van adonar que hi havia nens petits bojos; aquests, amb demència precocíssima, tenen cara de caricatura. Els autistes, en canvi, són nens macos i ningú se n’adona. Bleuler es va adonar que el malalt dement precoç està fet de trossos i en va dir esquizofrènic (frenos, l’aire del pit). Bleuler dubtava si estava fet de trossos o bé s’havia retirat del món, i d’aquesta retirada en deia autisme. Va dir, però, que el que comptava no era l’esmicolament, sinó l’autisme com a manera de viure, com si el món no comptés per a res, i, si no es compta amb el món, s’ha de refer i renéixer a la paraula. Això només es pot fer dient «Nosaltres no som d’aquest món». Fer una pinya per veure si se salva la paraula.
Se’n troben alguns que no se sap si són autistes o esquizofrènics. Hi ha gent que ha descobert que hi ha altres nens que no són aquests nens macos. Aquest esforç per veure si pot néixer al món i aquesta esperança i aquesta persistència a l’esforç, ha fet que alguns terapeutes, seguint Melanie Klein, diguessin que abans de les identificacions introjectives i projectives hi havia un altre tipus d’identificació que era la identificació adhesiva, i són aquells nens que no miren mai a la cara i que, en sec, se t’aferren a la faldilla, a la carn, i no hi ha ni Déu que els separi, s’enganxen. Hi ha persones grans que són com paparres, com els dements senils. Com més vells, més hipersocials; els cuidadors que tenien un germà epilèptic o una germana monja anaven bé, perquè eren servicials i hipersocials. Hi ha xiquets que sempre els tens enganxats, com els epilèptics apegalosos, dels quals el neuròleg ens dirà que és cosa del cervell.
Cosa important, ens adonem que és apagat, boig, pels ulls, que són o bé molt expressius o bé inexpressius, sense llum. Quan és a dintre del ventre, els ulls convergeixen, però quan neixen no són convergents. La cosa extraordinària és que no convergeixen per la llum, sinó pel soroll. Abans de néixer convergeixen pel so, però en néixer hi ha una catàstrofe perquè en lloc de convergir pel so han de convergir per la llum, la qual cosa desorganitza tot el sistema nerviós, i per això les mares diuen que no hi hagi gaire llum. Els avis fan un tractament, que és encendre un llumí o la llum del seu encenedor perquè siguin convergents per la llum. Al fons de l’ull, que és una mitja cassola, només hi ha la màcula per convergir la llum en aquesta màcula de l’ull.
Per experiència, sabem que quan conduïm el cotxe convergim els ulls a 10 metres per tal de veure els obstacles, perquè la convergència es fa a 10-15 metres, per advertir-nos que hi ha una cosa inesperada, que fa por, que no se sap què és; ens adverteix de l’amenaça.
Aquells xiquets viuen amb la por dins del cos, sempre estan a la que salta, com si quan conduïm veiéssim gent que ve de tot arreu. Quan explorem nens petits, una mica de soroll o de llum els fa cridar i plorar de por. La identificació projectiva no és tan angoixant com la por. Però trobo que no puc dir què s’ha de fer, cal intentar inventar de quina manera es pot jugar per fer minvar aquesta por. Si vols trencar els rituals no aconseguiràs res, perquè els seus problemes (no les seves motivacions) estan en aquest nivell.
Bessons a l’Alba que són autistes: Tothom té bessons fantasmàtics. Si un mira al mirall, mira si la seva imatge bessona s’assembla a ell. El bessó és la manera de parlar amb l’altre (l’inconscient) que som nosaltres mateixos. El germà és una còpia presentificada del bessó fantasmàtic, i per això es barallen els germans. La problemàtica dels bessons és complicada com la dels germans. El mirall de l’ànima és l’esperit. És el problema del doble de totes les religions. Puc prendre aquesta mossa com «el doble.» És un doble fantasmàtic del «ça» (ello).