Gomis, Ramon (2022): Altres retrats, més o menys impertinents. Reus: Edicions del Centre de Lectura de Reus, núm. 152, 110 p.
Ramon Gomis ens ofereix una sèrie de retrats, la segona a les edicions del Centre de Lectura. Entre els diversos personatges tractats trobem observacions repetides que defineixen les intencions de l’autor: «En aquests dibuixos —i aquests retrats són més deutors del dibuix que de la fotografia— intento explicar els motius que m’han dut a escollir el personatge» (p. 39), «No entraré en aspectes biogràfics. Tampoc és la voluntat d’aquests retrats» (p. 58), «Perquè no es tracta de fer còpies, d’apunts biogràfics, sinó que en un retrat hi hagi un punt de vista, un relat propi» (p. 77), «una ombra» (p. 102). Una citació de Torres-Garcia al pròleg avança la seva intenció: «En el retrat s’ha de cercar cert caràcter general, no la semblança». Hi ha personatges de Reus, o que han tingut alguna relació amb la ciutat i fins i tot el cas curiós de l’estada d’Einstein a l’Espluga de Francolí (p. 95), prou a prop i prou important el personatge per donar-ne testimoni. Hi ha coneguts i d’altres amb una relació més indirecta o desconeguda. I mitja dotzena de retrats femenins, que reivindica, tot recordant l’oblit que se’n té. Al retrat de Josep Ramon Tarragó diu una cosa que serveix per assenyalar la seva visió àmplia: «Ens hem acostumat a creure’ns que només allò que surt al diari, a la ràdio, a la televisió i, en els darrers temps, a les xarxes socials, és valuós» (p. 37).
Parla de Josep Prous, bioquímic (p. 15), i en descobreix la relació amb el pare, Josep Prous i Vila. També Fortuny fill, menys conegut a Reus que el pare, és tractat en un altre article (p. 75). O també fa referència a l’Antoni Correig fill, l’estudiós dels terratrèmols (p. 89). I a la recepció escandalitzada a Reus de Primera història d’Esther, dirigida per Ricard Salvat (p. 17); a la vinculació de Carles Amill amb la ciutat (21); a altres personatges pròxims o amb qui ha perdut l’oportunitat de tractar com Josep Massó (p. 29), o a la faceta pictòrica de Gabriel Ferrater, més conegut per la seva poesia (p. 33). Destaca l’activitat poètica de Bartrina (p. 97), si bé jo recordo que també va escriure teatre: Lo matrimoni civil, i amb Rossend Arús, El Nuevo Tenorio. No sabria resseguir amb detall, un a un, tots els retrats que hi ha al llibre. En una lectura ens criden l’atenció uns més que altres, sigui perquè no en sabíem res o perquè hi trobem afinitats o per interès en un determinat aspecte. Però trobareu en tots ells un dibuix suggeridor, en alguns casos emotiu (p. 39), del personatge tractat.
Quan n’has conegut personalment algun, t’hi acostes amb un interès especial. És el cas de la Isabel Llàcer (p. 43), amb qui vam coincidir a l’institut. Com podria no acostar-me a Bonaventura Vallespinosa (p. 51) a qui dec el meu primer contacte i interès per la traducció! O a Ramon Amigó, de qui puc dir el mateix que en diu Ramon Gomis, en un primer moment del meu aprenentatge, sobre la seva funció de corrector! I en el meu cas de mestre de català (p. 61). O de Xavier Amorós, amic i autor admirat (p. 65). O de Quimet Sorio (p. 71), antic alumne, i company d’alguna aventura teatral. També dec muntatges d’obres traduïdes per mi a Ferran Madico (p. 99). Ramon Ferran (p. 23) va ser amic i veí meu. Un altre artista, Aureli Ruiz, té el seu lloc al llibre (p. 191). La capacitat organitzadora de Claudi Arnavat (p. 25) era admirable. També de Reus és Josep Laporte (p. 85), amb importants aportacions científiques, però a qui «la política… l’apartà del laboratori». I no està íntimament lligat a Reus l’Isidre Fonts? (p. 47). Amb Joaquim Mir (p. 27), Antoni Pedrol Rius (p. 57), Pere Caselles (p. 77) i Fabià Puigserver (p. 99), i amb els retrats femenins, a banda de la Isabel Llàcer ja esmentada, de Pilar Sardà (p. 39), Mariona Quadrada (p. 69), Mercè Carandell (p. 73), Dolors Juanpere —la gran intèrpret dels meus Dies feliços—(p. 103) es tanca la galeria de personatges nats a Reus o relacionats amb la ciutat per algun vincle.
Reivindica noms més desconeguts per mi com Agustí Ballester i Aurora Gasó (p. 31); la vida inquieta de Joan Sardà, el seu mecenatge per a una fundació mèdica i l’homenatge amorós del nom NILOGA (p. 81). No coneixia Ramon Farriol (p. 91), un d’aquests noms que fa feina discreta, ni Julià Molero (p. 53).
Espero que aquest repàs meu desperti l’interès per la lectura del llibre d’un reusenc que no perd el contacte amb la ciutat, que la reviu i ens la fa reviure, com en una tertúlia en què es recorda aquest o aquella amb una anècdota, un judici, un retrat més o menys complet, més o menys —en el sentit que ell li dona amb el títol— impertinent.