Entrevista a José García Ibáñez, deixeble de Tosquelles

José García Ibáñez, llicenciat en Medicina a la Universitat de Saragossa, psiquiatre i psicoterapeuta d’orientació psicoanalítica, es va formar de manera continuada, durant més de 30 anys, a l’Institut Pere Mata, al costat de Francesc Tosquelles.

García Ibáñez va exercir la professió en la línia de la psicoteràpia institucional, tant en el vessant hospitalari, com comunitari i de sector, sempre en el camp de l’assistència pública, i amb exclusivitat. Li va correspondre posar en marxa i coordinar, successivament, els centres de salut mental comunitària del Baix Camp (1972), els CSM del Garraf (1979), els CSM del Baix Penedès (1979), els CSM de la Ribera d’Ebre (1984) i tots els dispositius de salut mental infantil i juvenil de la demarcació de Tarragona (1990). També va coordinar la unitat d’aguts, altres unitats de mitja i llarga estada i centres de dia. Des del 1995 va desenvolupar, amb el seu equip, una sèrie de recursos especialitzats, tant hospitalaris com comunitaris, per a l’atenció de les persones amb discapacitat intel·lectual i amb trastorns de conducta o de salut mental.

Va ser professor associat de Psiquiatria a la Universitat Rovira i Virgili, també a l’Escola d’Infermeria, i assessor de la Direcció del Pla Director de Salut Mental i Addiccions del Departament de Salut de la Generalitat, on va coordinar l’elaboració del Pla d’Assistència Especialitzada a Persones amb Discapacitat Intel·lectual i Trastorns Mentals; de les «Recomanacions per a l’assistència dels trastorns mentals greus a la infància i adolescència»; de les unitats d’atenció psiquiàtrica especialitzada; del protocol d’atenció als infants i adolescents tutelats per la Direcció General d’Atenció a la Infància; i del Pla d’Atenció Integral a les Persones amb Trastorns de l’Espectre Autista. També va participar en la redacció del Pla Director de Salut Mental i Addiccions de la Generalitat de Catalunya, i va col·laborar, durant 25 anys, amb l’Escola Montsant de Reus.

En la seva activitat associativa professional va presidir l’Associació Espanyola per a l’Estudi Científic del Retard Mental, va ser vocal de formació de la Societat Espanyola de Psicoteràpia i Tècniques de Grup (SEPTG), va ser secretari de l’Associació Catalana de Professionals de la Salut Mental (AEN) i va ser membre de la Fundació Congrés Català de Salut Mental. A més, fou President de la Jove Cambra de Reus, i regidor de l’Ajuntament de Reus en la primera legislatura democràtica.

Amb motiu de la dedicació de la Revista del Centre de Lectura a Francesc Tosquelles, vam pensar de fer una entrevista al doctor José Garcia Ibáñez, deixeble seu. Vam preparar-li unes preguntes entre la Isabel Baixeras, la Mariona Andreu i la Rosa Just. El passat dia 10 de novembre del 1922 el vam anar a veure i, asseguts al voltant d’una taula, es va establir una bona conversa entre rialles i records, amb complicitat i emocions.

ROSA JUST: Quin és el llegat més important que li va deixar el doctor Tosquelles?

JOSÉ GARCIA IBÀÑEZ: El llegat més important és el conjunt de tota la seva obra. Les seves idees han estat basades en la psicoanàlisi. Ell va ser un metge que va tenir l’oportunitat de portar a la pràctica tot allò que descobria. A partir de la seva particular perspectiva va anar elaborant la seva teoria, que ha despertat moltes inquietuds. Va llegir Sigmund Freud i Jacques Lacan, va confeccionar les seves pròpies teories i aquestes idees les va transmetre a partir de la posada en pràctica de les seves reflexions.

Tosquelles va tenir una relació distant amb Lacan, considerava que escrivia enrevessat i per a un públic molt determinat. Deia que anava «de pinxo». El cert és que Tosquelles tenia un discurs més assequible i més proper.  

Tosquelles va utilitzar el teatre per explicar les seves teories. Recordo, per exemple que, a través d’una obra de Rafael Alberti, El hombre deshabitado, va comentar el naixement d’un subjecte i els seus sentits.

Amb el recurs del teatre anava posant les condicions per fer més entenedores les seves teories.

R. J.: Durant quants anys vau treballar junts ?

J. G. I.: Jo em considero un deixeble de Tosquelles.Vam treballar junts al llarg de trenta anys. Quan ell va morir, jo em vaig preguntar: qui li donarà continuïtat?

El cert és que, durant uns anys, tots el seus llibres es van quedar al prestatge. Jo sabia que li devia molt, a Tosquelles, però soc molt tímid, i vaig esperar. Ara estic molt content d’aquest despertar del personatge de Tosquelles, i dels llibres que s’escriuen, i m’agrada que tornin a circular les seves teories.

R. J.: Que ens pots parlar de l’origen del llibre Funció poètica i psicoteràpia. Una lectura d’«In Memoriam» de Gabriel Ferrater? Quina va ser la teva participació en la gènesi del projecte, i també en la seva execució?

J. G. I.: Quan Tosquelles va tornar al Pere Mata, vam estar parlant sobre què podria fer ell per fer-se conèixer més a Reus. Un dia que sopàvem junts a la fonda Simonet va sorgir la idea que ell fes una conferència sobre la poesia de Gabriel Ferrater, i que n’escrivís un llibre, i així va ser. Tosquelles va fer la conferència al Círcol de Reus i va escriure el llibre amb la participació de Quim Mallafré, després es va traduir al francès i, més endavant, jo mateix en vaig fer la traducció al castellà.

Tosquelles en va llegir la traducció i, quan me la va tornar, va escriure en una pàgina del llibre aquesta nota: «No m’imaginava que escrivissis tan bé»!

La conversa amb el nostre amic va seguir encara una estona més. Com sempre que ens trobem, la seva categoria intel·lectual i la seva bonhomia van donar a la reunió, un encant especial. Francesc Tosquelles ha sabut deixar molt bons deixebles, com ho són Pepe Garcia Ibáñez i els seus companys del Pere Mata.

Qui ha tingut tan bons deixebles ha estat, sens dubte, un gran mestre.