«I vaig veure que hi havia un cavall de color cendrós. El seu genet s’anomenava la Mort, i anava acompanyada del seu reialme. Li van donar potestat sobre la quarta part de la terra, perquè matés amb l’espasa, la fam, la pesta i les bèsties ferotges.»
Apocalipsi, 6, 8
Advertim al lector o lectora potencial del present article que en cap moment hem pretès fer una anàlisi en clau mèdica del que fou la pandèmia de la mal anomenada grip espanyola.[1] En uns moments de confinament com els que estem vivint és gairebé inevitable evocar la darrera gran pandèmia que colpejà el nostre territori, sense oblidar, això sí, que les epidèmies eren el pa de cada dia en uns temps en què no existia una xarxa sanitària eficient tal com l’entenem avui en dia.[2] La finalitat, doncs, d’aquest article és oferir-vos una aproximació a grans trets de quin fou l’impacte de la pandèmia a la nostra demarcació i quines mesures s’adoptaren per combatre-la. Hi trobarem algun paral·lelisme amb la situació actual cent anys després? Jutgeu-ho vosaltres mateixos.

Les primeres notícies sobre l’epidèmia que publicà la premsa reusenca veieren la llum a les acaballes del maig del 1918. Unes informacions alarmants arribaven des de Madrid assegurant que en aquells dies al voltant d’un 25 al 30% de la població de la capital espanyola estava infectada i destacaven que «en las casas de socorro el personal resulta insuficiente para acudir a las numerosas visitas que se piden». Alguns diaris madrilenys van especular que l’origen de l’epidèmia podria ser a les obres de drenatge de terres per a la construcció del metro. Amb tot, l’afectació de la grip en altres províncies espanyoles desmentí aquesta teoria. Pel que fa a casa nostra, a la ciutat de Reus hi havia molts casos de «catarros agudos, gripe y gastro intestinales», però es considerava que eren els habituals de cada any i que els afectats es curaven en tres o quatre dies. Un parell de setmanes després, el diari Las Circunstancias publicà un escrit, datat a Madrid el dia 6 de juny, que es mostrava molt dur amb les autoritats sanitàries per la seva incapacitat a l’hora de donar respostes a la crisi epidemiològica. De fet, fins en aquells moments amb prou feines s’havien posat d’acord sobre quina era la malaltia que combatien (dengue, grip, febre dels tres dies…). L’autor denuncià la incompetència de les juntes de sanitat i de les autoritats locals, sobretot les madrilenyes, per no haver sabut reaccionar a temps i deixar que la malaltia s’hagués estès per tot arreu provocant la mort de milers de persones.[3] A Reus l’epidèmia s’estengué de manera implacable i afectà un gran nombre de persones, però a les acaballes del juny el nombre de casos va decréixer ràpidament. En altres poblacions, però, la situació fou més greu. A Alforja, per exemple, el mes d’agost la grip havia infectat un 70% dels seus habitants encara que, per sort, va ser de caràcter benigne.[4]
El primer rebrot de la malaltia tingué lloc a mitjan setembre del 1918. I en aquesta ocasió la seva repercussió a les nostres comarques va ser força més tràgica. De seguida aparegué publicada a la premsa una nota oficiosa de la Inspecció General de Sanitat en la qual, davant del repunt de l’epidèmia, recomanava als pobles «el posible aislamiento de los enfermos y [que] eviten la aglomeración de gente en sitios cerrados que faciliten el contagio, y medidas de desinfección y profilaxis general propia de estos casos». El Boletín Oficial provincial del 21 de setembre inclogué una circular dirigida a tots els alcaldes per tal que prenguessin les mesures necessàries per evitar la propagació de la grip i d’altres malalties.[5] A Tortosa, per exemple, un carro amb una cisterna regava els carrers cada dia i les brigades escombraven la pols. Però no era suficient. Precisaven la col·laboració dels veïns i les veïnes per tal que els carrers estiguessin humits tot el dia perquè la temperatura era favorable a les afeccions pulmonars i si no plovia aviat era probable que continués l’epidèmia de grip. La premsa local recomanà que es fes el mateix que a Donostia on els carrers es regaven amb aigua barrejada amb desinfectants.[6]

Mentre que el Govern Civil comunicava que la millor manera de tallar de soca-rel l’epidèmia de grip era aïllant els primers contagiats, el diari reusenc Foment, davant el silenci de la Junta Provincial de Sanitat, decidí publicar les mesures de prevenció que recomanava la de Barcelona. A més, criticà que mentre a la capital catalana els bombers regaven els carrers per evitar aixecar la pols i, amb ella, els «gérmens infecciosos de terra», a Reus no es feia i el vent d’aquells dies aixecava autèntics núvols de pols potencialment infecciosa. Les crítiques a l’alcaldia, en mans llavors dels republicans possibilistes, tenien un rerefons de pugna política: «Al nostre Municipi no hi ha ni iniciatives, ni voluntat, ni… quartos. Prou ha fet el popularíssim alcalde que ha suprimit d’una plumada la malaltía, prohibint la sortida de combregars i el toc de campanes.» Qui hauria de combatre la grip, segons els nacionalistes republicans, seria la iniciativa particular i privada.[7]
El Diario de Reus també publicà en aquelles dates una sèrie de mesures per combatre l’epidèmia: Primera. Netejar-se la boca i el nas amb una solució de salicilat de fenol (salol) al 5 per 1.000 i romandre el menor temps possible en llocs tancats; Segona. Aplicar oli mentolat a les fosses nasals per prevenir el contagi; Tercera. Des del moment d’experimentar algun dels símptomes (tos, calfreds, picor a la gola, mal de cap o malestar al cos) calia allitar-se i suar amb infusions calentes; Quarta. Dejuni les primeres quaranta-vuit hores i després ingerir només llet o caldos vegetals sense sal; Cinquena. En cas de febre alta calia ingerir una papereta de mig gram d’aspirina seguida d’una infusió calenta de cafè; Sisena. En cas de dolors al costat, al pit o a l’esquena, aplicar-hi cataplasmes sinapitzats; Setena. Un cop superada la malaltia calia evitar refredaments, indigestions i humitats; Vuitena. Tothom que hagués passat la malaltia havia de guardar deu dies de convalescència; Novena. Les complicacions de la malaltia havien de ser tractades sempre per un metge; Desena. Calia desinfectar la roba, els orinals i les habitacions dels malalts amb una solució de creolina al 5 per 100.[8]

Per la seva banda, el servei d’estudis sanitaris de la Mancomunitat va impulsar unes mesures per combatre el contagi del virus. Informaren que la malaltia es transmetia d’individu a individu mitjançant la saliva i les excrecions nasals, inhalant l’aire tossit per una persona infectada. Les persones més afectades eren les que viatjaven i les que acudien a llocs on es reunia molta gent com mercats, envelats, teatres, cinemes, escoles, esglésies… Per tant, calia conservar nets i ventilats aquests llocs i recomanaven el tancament dels cafès a la nit, la supressió de balls i de festes majors… També s’havia de vigilar els nouvinguts a les localitats durant dos o tres dies. A tall individual calia rentar-se les mans i el nas amb cura, dur una alimentació sana defungint excessos, i evitar els refredats perquè esdevenien un trampolí infecciós per a la grip. Els malalts havien de ser tractats en habitacions assolellades i ventilades; havien d’escopir en una escopidora que contingués lleixiu o calç viva; s’havia d’aïllar la vaixella que fes servir de la resta; i rentar la boca del pacient almenys tres cops al dia amb aigua oxigenada o timol i només podia entrar a l’habitació la persona encarregada de cuidar-lo. Per acabar, el cuidador o la cuidadora es consideraria infectat si experimentava qualsevol molèstia respiratòria lleu; havia de mantenir-se distanciat de col·lectivitats (convents, asils i famílies nombroses); i calia que destruís personalment les secrecions del pacient. Però sobretot calia aïllar de manera immediata els primers infectats d’una població per evitar-ne la propagació entre els seus habitants.[9]
Per acabar, el doctor Florencio Porpeta, inspector de sanitat, publicà un fulletó titulat Gripe o influenza que fou àmpliament reproduït per la premsa d’arreu. En el seu escrit, el metge donava una sèrie de recomanacions i marcava unes pautes de comportament en la defensa col·lectiva contra l’epidèmia com l’aïllament estricte dels primers malalts, dur un control rigorós dels possibles contagiats i desinfectar habitatges i espais públics, inclosos els vehicles de transport públic com tramvies, carruatges i trens. A més, insistí en la necessitat d’erradicar el mal costum generalitzat d’escopir a terra en el que ell anomenà «guerra al esputo». Inclogué també unes pautes d’higiene personal que la població hauria de complir per evitar dins del possible el contagi de la malaltia. D’entre les mesures, destaca, per exemple, rentar-se les mans abans de menjar, evitar les encaixades de mans i els petons, i l’ús de productes específics preventius com inhalacions de productes mentolats o l’aplicació de glicerina a les oïdes.[10] Altres experts, en canvi, proposaren mètodes força discutibles per tractar la malaltia. El metge i cirurgià madrileny doctor Luis Gandullo, per exemple, va haver d’enviar a la premsa un escrit en què desmentia un col·lega que defensava l’ús del iode en un altre article:
Una gran mayoría de lectores podrá figurarse que sentir los primeros síntomas, empezar a tomar gotas, de tintura de yodo y verse libres de todo mal será cosa inmediata. Aquí precisamente radica el error, y como el uso de yodo a tontas y a locas puede conducir a graves situaciones, nos creemos en la obligación de remediar en cuanto se pueda males posibles.[11]
En aquells dies l’epidèmia continuava ben viva a la ciutat de Reus «siendo considerable el número de atacados». No obstant això, sembla ser que «no son frecuentes graves complicaciones» i que la pitjor part se l’enduien les persones amb afectacions prèvies. Així mateix, la Secció de Beneficiència de l’Ajuntament i la Junta de Sanitat duien a terme tasques de desinfecció de llars «insanas», cafès, cinemes, esglésies i llocs d’aglomeració habitual de persones com els mercats. D’altra banda, segons un informant autoritzat del diari, veient l’afectació de l’epidèmia a la comarca, les comarques veïnes i de manera especial a Barcelona, era probable que s’establissin controls sanitaris a les estacions de trens reusenques i a les carreteres que confluïen a la ciutat. En previsió d’interceptar persones infectades s’habilitarien uns locals de l’ermita de Nostra Senyora del Rosari per allotjar-les. Per acabar, recordaven a la població que calia mantenir la calma i contribuir de manera activa en les mesures de prevenció perquè la grip en si no era perillosa si no en comptades excepcions.[12]

Malgrat la «poca perillositat» d’aquella grip les xifres d’infectats i de morts a la demarcació es van disparar. L’epidèmia continuava colpejant amb força la ciutat de Reus «siendo numerosos los atacados y rara la familia que no cuenta con uno o varios entre sus individuos». A més, les autoritats locals, malgrat els seus plans d’actuació, no donaven l’abast per manca de material i de mitjans. Només aquell mes havien perdut la vida a la ciutat 74 persones. Segons el Govern Civil provincial en aquells moments hi havia 800 infectats a Valls (19 morts aquell mes), 74 al Vendrell (4 morts) i 20 a Roquetes i al Pla de Santa Maria, entre altres. Hi havia uns 800 infectats a Vinebre, 60 de greus. El virus afectà les Terres de l’Ebre amb una incidència desigual: Vilalba dels Arcs (100), Corbera d’Ebre (94), el Pinell de Brai (50), Ascó (600), Móra d’Ebre (150), Tivissa (40) i Falset (50). A Tortosa i les seves pedanies augmentava el nombre de víctimes mortals malgrat que el nombre de nous contagiats semblava remetre. En canvi, en altres poblacions com Gandesa no en quedava rastre, de l’epidèmia, i a Flix, per exemple, estava desapareixent. A la Pobla de Mafumet, el Morell i el Catllar tampoc s’hi havia detectat cap cas. Ho van atribuir al fet de que en aquells pobles es cremava sofre en una gran quantitat de fogueres «ni más ni menos como se hacía en 1885 cuando la epidemia colérica».[13]
Més dades oficials del dia 25 d’octubre: el Montmell (40 malalts), la Bisbal del Penedès (8 contagis nous i 33 malalts), Flix (5 contagis nous i 2 defuncions), Vila-seca (102 malalts), Salou (17 malalts i 2 defuncions), Mont-roig del Camp (119 malalts i 1 defunció), Freginals (136 malalts), l’Hospitalet de l’Infant (45 malalts i 2 defuncions), Móra d’Ebre (19 contagis nous i 213 malalts), Corbera d’Ebre (80 malalts), Botarell (65 malalts), Almoster (25 malalts) i el Masroig (1.000 malalts des de l’inici de la pandèmia i 15 defuncions en la primera quinzena d’octubre). I segons les dades publicades l’endemà: Valls (500 malalts), Vila-seca (138 malalts), Freginals (132 malalts i 1 defunció), Montbrió del Camp (70 malalts i 2 defuncions), Salou (16 malalts), Amposta (700 malalts i 5 defuncions), Roquetes (46 contagis nous), Prat de Comte (40 malalts i 1 defunció), la Vilella (42 malalts), Riudoms (22 malalts), Tortosa (22 contagis nous i 163 morts des de l’inici de la pandèmia), Castellvell del Camp (45 malalts) i Móra d’Ebre (27 contagis nous i 221 malalts). A les acaballes d’octubre la situació anà remetent de manera significativa. A Reus, Tarragona i Valls ja no hi havia gairebé pacients ingressats.[14]
No obstant això, es conegueren casos dramàtics. Segons declaracions de Lorenzo Cuenca, inspector regional de Sanitat, «en Perelló fué tal el abandono en que algunos vecinos dejaban a sus deudos atacados de gripe, que sólo en cuatro casas fueron extraídos cuatro cadáveres». El Diario de Reus també denuncià en aquells dies la situació d’extrema precarietat que s’estava vivint a Montbrió del Camp:
Llamamos la atención del señor gobernador sobre el estado sanitario del pueblo de Montbrió. Según noticias que tenemos por ciertas, hay en la actualidad más de 200 atacados de la gripe, siendo imposible que el médico por más que se esfuerce, pueda cumplir con tantos enfermos, pues además de prestar los servicios en dicho pueblo, va a Botarell y Viñols, dándose el caso de que muchos enfermos están dos y tres días sin asistencia facultativa.
Arran d’aquesta denúncia l’inspector regional visità Montbrió i comunicà que en aquells moments al poble només hi quedava una vintena de malalts dels 300 que hi arribà a haver.[15]
L’epidèmia encara tenia reservada una darrera
fuetejada. El febrer del 1919 es produí un segon rebrot. A Reus s’hi
registraren molts infectats encara que, pel que sembla, amb caràcter lleu. Es
recomanà a la població que complís les mesures preventives de la darrera
epidèmia. A l’Espluga de Francolí s’hi registraren més de 200 casos i van haver
de buscar metges a Tarragona i Reus. El governador civil, Rodolfo Gil, i la
Junta Provincial de Sanitat recordaren a metges i ajuntaments que tenien l’obligació
de reportar tots els casos de grip dels seus municipis. Es recomanà també l’ús
de mascaretes per part del personal mèdic i d’infermeria que tinguessin cura
dels malalts i traslladaren la responsabilitat de subministrar-les als
ajuntaments. També ordenaren la desinfecció dels locals d’espectacles públics,
cafès i sales de ball de tots aquells municipis afectats per la grip. A les
acaballes de març es donà per acabada l’epidèmia a la capital del Baix Camp i
el 5 de maig del 1919 es reuní la Junta Provincial de Sanitat sota la
presidència del doctor Mirambell i acordaren declarar extingida l’epidèmia a la
província.[16]
[1] En uns moments en què la Gran Guerra continuava causant estralls arreu del continent, només la premsa espanyola informà de l’epidèmia. És per aquest motiu que fou coneguda aviat com la grip espanyola.
[2] Segons dades del Ministeri de Governació espanyol entre el 1900 i el 1917 van morir a l’Estat més d’un milió i mig de persones per tuberculosi (605.342), pulmonia (286.168), grip (171.342), xarampió (141.328), tifus (110.337), diftèria (74.279), tos ferina (57.656), verola (53.602), sèpsia o febre puerperal (37.272), escarlatina (20.628) i tifus exantemàtic (2.804). Boletín Oficial de la Provincia de Tarragona, 14-II-1919.
[3] Diario de Reus, 24-V-1918. España, Miguel (1918): «Los doctores de “El Rey que rabió”», Las Circunstancias, 8-VI-1918. Cal tenir present que no va existir un Ministeri de Sanitat i Assistència Social fins el novembre de 1936, en plena Guerra Civil, quan Frederica Montseny es va convertir en la primera dona ministra de la història d’Espanya.
[4] Diario de Reus, 27-VI-1918. La Cruz, 18-VIII-1918.
[5] La Cruz, 15 i 22-IX-1918.
[6] Diario de Tortosa, 5-X-1918.
[7] La Cruz, 10-X-1918. «Per la salut pública», Foment, 10-X-1918. Ibíd., 11-X-1918. Vegeu també «Pobles que mereixen mals governs» (13-X-1918) i «El virus possibilista» (7-XI-1918).
[8] «Contra la epidemia gripal», Diario de Reus, 12-X-1918.
[9] «La epidemia reinante», Diario de Reus, 15-X-1918.
[10] «Consejos higiénicos», Diario de Reus, 16-X-1918.
[11] «Errores en el tratamiento de la gripe por el yodo», Diario de Reus, 23-X-1918. Aparegueren també remeis casolans titllats de miraculosos. A la zona de Ribes i Ripoll, per exemple, s’aplicava el tractament següent: es purgava el pacient i es procurava que sués profusament mitjançant l’ús de tisanes i ampolles d’aigua calenta. I, a part, se li aplicaven al pit i a l’esquena draps impregnats de petroli. Las Circunstancias, 8-III-1919.
[12] Diario de Reus, 13-X-1918.
[13] La Cruz, 17, 19 i 22-X-1918. Diario de Reus, 18-X-1918. No foren els únics a aplicar aquestes mesures desesperades per combatre la malaltia. A les barriades perifèriques de la capital catalana, «donde la epidemia causa estragos», decidiren cremar sofre per combatre el virus, tal com s’havia fet en epidèmies anteriors de còlera i febre groga. S’havia difós la bola que el virus es transmetia per l’aire. La Cruz, 11-X-1918.
[14] La Cruz, 25, 26, 30 i 31-X-1918. A Tarragona, per exemple, la pandèmia comportà 150 malalts entre els asilats a la Casa de la Beneficència, tots curats. Així mateix, A Vimbodí, lliure de contagiats, es decidiren reobrir de les escoles. Ibíd., 7-XI-1918.
[15] Diario de Reus, 3 i 14-XI-1918. La Cruz, 16-XI-1918.
[16] Diario de Reus, 18-II, 7 i 25-III-1919. La Cruz, 19 i 20-II, 6-V-1919.
Altres articles
-
Portada
-
L’empremta de Lluís Domènech i Montaner a la ciutat de Reus. Una anàlisi de la seva arquitectura
-
El llegat de Domènech i Montaner, un gran atractiu per a Reus
-
Lluís Domènech i Pere Caselles, un tàndem per al Manicomi de Reus
-
A propòsit d’alguns projectes «menors» de Lluís Domènech i Montaner descoberts a l’Arxiu Històric Municipal de Reus