Recasens Salvador, Daniel (2019): Una mena de culpa. Maçanet de la Selva: Editorial Gregal, 227 p.
Amb aquesta obra, Daniel Recasens va quedar finalista del 25è premi Ciutat de Tarragona Pin i Soler (2015), quan el va guanyar l’escriptor valencià Salvador Company per Sense fi, però el jurat va voler valorar, també, l’obra de Recasens i Quan plovia, quan nevava, tot apuntant que no és fàcil això de fer de jurat perquè s’ha de triar una sola obra quan potser n’hi ha més d’una que destaquen per la seva qualitat. Analitzem-la per saber de què parlaven.
Imagina’t que ets als anys 90, que ets jove i que et retrobes amb uns amics d’infància, amb qui fa temps que no tenies contacte, a Londres. Aquests són els ingredients bàsics que fan de l’opera prima de Daniel Recasens, actualment regidor de Cultura de Reus, un còctel demolidor ple d’experiències impactants, fruit de l’edat dels personatges, d’aquest moment especial de vivències abassegadores, algunes de les quals vistes amb la perspectiva del temps prenen tot un altre caire interpretatiu. Allò que aleshores era permès ara és totalment reprovable; allò que ara és totalment reprovable veiem que ha passat sempre, i abans sense cap mena d’impudícia. Noves mirades, les actuals, per a un món una mica més just. Malgrat tot, els personatges arrosseguen una culpa silent de la qual no es poden desempallegar, o si més no, no fàcilment.
En aquest sentit, Recasens esputa: «Hi ha coses, et dius, que s’enterren, es colguen de terra perquè no puguin respirar, perquè no arribin a ser visibles en la superfície. No fos cas que us adonéssiu que els cucs se us han menjat a vosaltres, a poc a poc.» La culpa. Potser tots en patim alguna, potser tots tenim alguna cosa que no volem acabar d’afrontar, com els personatges… Ens en fa adonar, o ens hi fa reflexionar, l’autor, així com també ens fa adonar de l’enrevessament de les relacions humanes, fins i tot –o precisament– quan entre elles hi ha una complicitat afectuosa; dit de manera més planera, sobre com de tèrbol potser el lligam establert entre els amics. Sembla que sigui la culpa –tot i que és la causant de remoure-ho tot– qui acaba evitant que aquella amistat cosida d’infants no es descusi amb el pas dels anys. I anem enrere en el temps per conèixer-ne els orígens.
L’amistat es cuina a Reus –només, per tant, hi falta París, per al triplet: Reus París Londres. Els inicis de tot plegat són a la capital del Baix Camp. Les arrels de l’autor, també; per això en els agraïments trobem: «Al Centre de Lectura, refugi. A Reus, sempre.» Allí/Aquí es consolida un vincle potent entre el Nil i el Jan, als quals s’uneix un tercer –el protagonista del llibre, l’innominat– que arriba nou a la ciutat, a Reus –no tothom és RTV, és clar–, quan el seu pare canvia de feina, després que la seva mare s’hagi suïcidat tallant-se les venes. I aquesta unió ja els manté junts per sempre més, com a mínim, anímicament.
A través dels personatges copsem –el verb no està triat a l’atzar, al contrari, i és que les coses no s’expliquen passen, talment com si ens trobéssim davant d’una pel·lícula, amb banda sonora de fons inclosa–, com de diferent pot evolucionar la vida, perquè no progressa de la mateixa manera per als tres amics. Sigui com sigui, fugir de les maltempsades que pateixen tampoc els serà fàcil, talment com si una espasa de Dàmocles del determinisme els n’estigués privant. Sembla com si la vida, als tres amics, marcats pels infortunis, els volgués posar a prova. I és que la vida, recorrent a les paraules de Recasens, és «una puta merda», però s’escarrassen, enmig d’aquest caos vital, cadascú a la seva manera, per sortir-se’n, per trobar una via d’escapament. Reflexió, solitud, intent de superació… serà l’altra cara de la moneda del que també se’ns ofereix a través d’aquesta novel·la.
L’autor ens mou de Reus a Londres i de la infància a aquesta edat incerta en què es troben els personatges, sense adonar-nos-en, quasi, en un vaivé obsessiu d’una a l’altra edat, d’una a l’altra ubicació, que ens permetrà anar coneixent els personatges de mica en mica i entenent-los, és clar. D’aquesta manera, trasllada a la lectura l’angoixa de les seves vides. Així, també, anem cap al passat –el dels anys 90 i la infància dels amics, el de la novel·la– des del present en què s’activa la lectura per fer-ne balanç, un moviment ni fàcil ni innocu –com mig ja hem insinuat. Sobretot si tenim en compte que això ens ho fa fer des d’un moment, en què per tornar al temps de la novel·la, cal fer un traspàs de més de 20 anys. I per si no n’hi havia prou de jocs temporals, realment ell, l’autor, l’obra la va escriure als 25 anys, tot i que passats els quaranta ens l’ofereixi revisada pel sedàs del pas del temps, la seva maduresa, les seves experiències, la seva nova mirada literària.
És, precisament, en aquest biaix temporal, des de la mirada actual, que ens pot impactar tot més. Les situacions que se’ns plantegen ara tindrien tot un altre recorregut –a part del ja esbossat– gràcies, entre d’altres, a les noves tecnologies, i és que als anys 90 s’imposaven uns altres canals. La comunicació extremament ràpida i directa d’avui en dia, topa amb les relacions cuites a foc lent entre els personatges, i aquest altre tempo també genera certs desencaixaments. Res és tan immediat com ho pot ser ara. Les fotos –a través de la Yashica de la novel·la (ara també la podríem utilitzar, però ha canviat molt la situació en aquest àmbit, el fotogràfic)– i els referents culturals –com, sobretot, la música, un element molt rellevant a l’hora de concebre els personatges, i les pel·lícules, que marquen (o emmarquen) la imatge i el context– són elements indispensables que ens transporten als temps de la novel·la i, de fet, és a través d’ells que ens podem situar en un moment o en l’altre.
Dèiem que va ser en treure la pols de la novel·la que tenia al calaix que Recasens revisa l’obra i és d’aquesta revisió que en surt un dels elements més potents, que no rau en l’argument, sinó en com ens el trasllada: la veu amb què s’expressa l’obra. El personatge que ens parla dialoga amb el narrador o, potser, hauríem de dir que el narrador dialoga amb el personatge, li critica les actituds i en condemna les decisions, talment com si la consciència mateix li fes de corcó tothora per fer-li adonar, ara que ja ha crescut i que la veu dels pares no compta, o no hi és, que potser, només potser, s’equivoca. És com si en la revisió a Recasens li hagués sortit el pare que porta dins i que quan va escriure l’obra, als 25 anys, encara no coneixia.
Com deia, el narrador omniscient que se’ns ofereix no es manté –no pot, no en sap– impassible davant d’allò que narra, com si fos impossible quedar-ne al marge; no se’ns presenta com un narrador omniscient tradicional, per tant. Utilitza la segona persona per adreçar-se directament al protagonista, sobretot, però també als lectors, que en la lectura també se senten interpel·lats. Es tracta d’una veu que t’atrapa i no et deixa de petja, o bé és que no vols/pots deixar-la. Un recurs potent que implica el lector irremeiablement. Un exercici que no s’inventa Recasens, però al qual tampoc estem massa avesats. La clau de volta de l’obra.
I tot regat amb un estil directe i punyent; filosòfic, fins i tot. Expressa: «Caus i el cap et pica a terra. La vida fa mal.» Ja hem dit que no descriu; per tant, tampoc ho fa a l’hora de parlar del dolor, per posar un exemple, però el transmet vivament a partir de sensacions: breu i concís. I també fa servir onomatopeies: «Fes anar el clic. El clic. Somriu. Clic. Sou a Londres. Cada dia milers de càmeres es deuen disparar alhora en aquesta ciutat. I ens transportes allí, com si ho estiguéssim veient a través de la pantalla: Clic.» I moltes sentències condensades, contundents i clares: «Surt de l’armari. Fes-te gran. Oblida. Guanya’t la vida. Estima’m. Estima’t. / Perdona. Accepta.» Una veu molt seca, àrida; una acció molt puntuada, molt marcada, molt abrupta, que engoleix el lector, i en entrar en la seva dimensió l’embolcalla de reflexions i accions directes en una voràgine de la qual ja no pot escapar, perquè acaba esdevenint tot molt trepidant, és com si la novel·la et xuclés cap al seu món, de la mateixa manera que el món dels tres amics els xucla a ells.
En definitiva, ens trobem davant d’una novel·la molt marcada per la joventut, d’un especial moment en què els joves es deixen endur per allò de sexe, droga i rock’n’roll. Entenent el sexe, com a tal, de manera molt explícita, fins i tot pornogràfica; la droga a vegades senzillament com a drogues toves, i el rock’n’roll com a música en general, amb molts referents musicals pop, sobretot. Podríem titllar, si més no en les primeres pàgines, la novel·la de misògina; per l’«ús» que es fa de les dones amb el sexe, la manera d’interpretar el casament… que ens porten a veure les dones com uns éssers malèvols. En la mesura que avança aquesta visió canvia en certa manera, però de totes maneres el pes que tenen és més d’acompanyants que de subjectes actius, fan molt més de reflex que no pas d’administradores de les seves pròpies accions. És clar que tot evoluciona i suposo que aquí és on hi ha la gràcia de tot plegat, aquesta potser és la lectura que cal fer-ne…