Institucionalització

 |   |  Twitter

Montagut, Maite (2018): Salvador Giner. Dies i fets. Barcelona: Galerada/Institut d’Estudis Catalans, 169 p.


L’edició d’aquesta obra és una bona pensada que cal agrair per endavant, car es tracta d’un llibre modèlic per comprendre el savoir faire que estableix el bastiment d’un estatus. La trajectòria de Salvador Giner de San Julián (1934-2019), influïda pel regeneracionisme espanyol de la Institución Libre de Enseñanza, exemplifica un model sociològic d’orientació social liberal (a comparar amb Antony Giddens) centrat en l’atenció a la civilitat, la laïcitat, la societat de masses occidental,[1] la sociologia de la religió, les formes de vida (en l’òrbita del filòsof Josep Ferrater Mora) i, fonamentalment, en el pensament social i sociològic.

Més enllà d’aquests centres d’interès, concretats en la darrera part del diàleg Montagut-Giner, un fil central de la vida acadèmica de l’autor de Sociologia (1968) és la cerca de l’estatus acadèmic, institucional, de l’ofici de sociòleg. L’entrevistat aporta prou indicis (a desenvolupar) per fer-nos cabal dels viaranys seguits per a bastir una sociabilitat professional intersociològica al Principat, centres nord-americans (on realitzà una primera part d’estudis universitaris) i anglosaxons. En aquest sentit, la concepció gineriana exemplifica un tarannà organitzador abocat al «mercat»/oferta d’estudis a futures generacions d’estudiants universitaris. I, fonamentalment, il·lustra la preocupació per la realització d’estudis superiors de doctorat i de graduació de postgrau –amb el consegüent mestratge entre deixebles.

Aquest focus d’organització, combinat amb els llaços relacionals de col·legues espanyols (afins, com Giner mateix aleshores, al PSOE), concreta una dinàmica que servirà per confegir anàlisis sociològiques ben útils al partit estat de torn en el poder a les democràcies liberal burgeses. El cas espanyol, amb l’hegemonia socialdemòcrata dels anys vuitanta, és demostratiu de la relació entre la professionalització dels sociòlegs i llur funció de legitimació de l’estat transformista sorgit del postfranquisme (calien sociòlegs!). Salvador Giner (i com a alumne seu de postgrau en puc donar fe) resultà ser una baula ben definitòria d’una sociologia que explicita una estratègia sabuda: la teoria al servei del poder polític establert.

En el rerefons d’aquesta línia organitzativa, que no per estratègica és negligible (ans serveix per fonamentar la liaison entre determinada sociologia i el Leviatan amb rostre liberal), existeix una metodologia i una ideologia sociològica que, sense obviar el conflicte (altrament no hi hauria sociologia), «endreça» la lluita de classes –o «les»lluites d’alliberament de les nacions minoritzades–, com a combat per al poder, cap a una seva adequació al sistema imperant. El reconeixement de conflicte és condició necessària, però pot no ser suficient: en quina concepció metodològica i cultural és contextualitzada l’assumpció del conflicte en l’obra de Giner? No en va, referents com Daniel Bell (formulador del concepte «ideològic» ‘fi de les ideologies’), o Parsons, des del funcionalisme (malgrat que no ocupi una centralitat en la cosmovisió del dúctil sociòleg), poden exemplificar algunes fites (i pistes) de parts ressenyables de l’obra de Salvador Giner.

És clar que tot plegat no s’entendria sense l’etapa formativa (els clàssics com a frontispici) fonamentada en l’anàlisi dels carreus filosòfics del pensament social. Com es pot advertir en algun pas del llibre entrevista, l’objectiu de Giner és cercar, com a tasca preponderant per útil, referents que esdevinguin «vides paral·leles» a altres disciplines de les anomenades ciències socials: quins clàssics respecte, per exemple, del pensament econòmic? El lector no s’emporta cap sorpresa: Tönnies, Durkheim, Paretto, Tocqueville, Simmel, Weber, Marx (quina lectura de Marx, emperò?) (p. 116). Amb tot, permet d’establir, com a hipòtesi, un cert funcionalisme crític en l’enfocament ginerià.

Per acabar:

1. El text podria haver aprofundit molt més en els prolegòmens dels anys seixanta –esmenta la interessant localització d’acadèmies i centres privats on Giner col·laborà a introduir temes coetanis d’interès tractats en universitats nord-americanes i la relació que tingué amb la revista Promos– com a fil conductor que dugué a l’organització de l’Associació Catalana de Sociologia (ACS), o el que és el mateix: la constitució de l’organització catalana de sociòlegs. La història de la sociologia als Països Catalans, que ofereix una pedrera prou remarcable pel que fa a l’abast internacional, encara és deutora d’un estudi que n’emfasitzi les baules fonamentals. Aquest aspecte (i el lloc de la disciplina entre les altres matèries humanístiques), esbossat de manera molt incipient –i gairebé identificat en el positivista Sales i Ferré­– pel mateix Giner en un article a Serra d’Or, encara roman com a assignatura pendent.[2] Precisament, la revista esmentada ofereix, a la dècada dels anys seixanta, un esplet prou representatiu de joves sociòlegs que aleshores començaven a desenvolupar una obra en l’àmbit sociolingüístic, de l’art, de l’economia. Així, l’estudi de la historicitat sociològica al país plantejaria si es tracta d’un «subsistema», o satèl·lit, de l’espanyola (com sembla derivar-se de la lectura de la part del text dedicada a l’ACS), o té estatus independent i, per tant, confederatiu amb altres sociologies (que és el que sembla més versemblant).

2. La trajectòria de Salvador Giner metaforitza la gestació intel·lectual de la reforma política des d’àmbits disciplinaris (revistes, consells de redacció)  que maldaven per obtenir un take-off sense trasbalsos excessius per a l’estat d’ençà del darrer terç dels anys cinquanta (la sociologia al servei de la reconciliación nacional). Els estudis de Juan Linz, una altra vida paral·lela respecte de Giner, són prou explícits com a vies de legitimació «liberals» des de sectors polítics clandestins que estableixen aliances pies amb sectors tecnòcrates del darrer franquisme. Aquesta seria una funció política del funcionalisme crític.

3. Existeix una darrera etapa «sobiranista» en Salvador Giner (i.e.:l’ambigüitat a «ens cal un bon federalisme, fort, compatible amb un cert sobiranisme català» [subratllat nostre], p. 100)? És un leitmotiv que plana en determinats ambients culturals. Davant aquest optimisme projectiu, una qüestió: cal confondre l’exercici de la presidència de l’IEC amb dita actitud cívica? Una lectura detinguda d’aquesta entrevista permet de ser escèptic (la millor prevenció és l’escepticisme) davant previsions massa arriscades.

No obstant això, cal remarcar els dos primers capítols de Catalunya. Assaig (Galerada, 2014): «Arrels històriques d’una societat oberta» i, sobretot, «Capitalisme i societat industrial a Catalunya». L’assaig que permet concretar quina és la via política del sociòleg (cf. capítol «Present i esdevenidor dels catalans») estableix, encertadament, la clau de la història nacional: el pas del feudalisme al capitalisme. Pot semblar una obvietat, però a hores d’ara encara existeix un model historiogràfic partidari d’una formació «cosmopolita» de la societat occidental, i, en conseqüència, del no qüestionament (si no legitimació) del nacionalisme hegemònic realment existent: el dels estats. O que conclou, amb un «curiós» autoproclamat materialisme històric, maduresa/expansió nacional amb el capitalisme del xviii. Els entramats socials interns de vora set-cents anys del Principat són el que expliquen –com a referents presents– algunes concepcions  patriòtiques, de país, que s’originen –com el salt endavant de la mentalitat econòmica comercial protocapitalista– al segle xvii amb l’extraordinari eix: lluita d’alliberament pagès i defensa de les institucions via la Primera República Catalana. Existia, doncs, una formació nacional abans del nacionalisme. D’aquí que el patriotisme expliqui molt millor l’organització identitària que no pas el catalanisme, que només n’és una expressió. Existeix, com palesa Giner (Catalunya, p. 49-60), una certa vinculació weberiana entre ètica del treball –o el fonament d’una burgesia comercial– i comunitat (o pàtria), que permet d’emmirallar-nos en el model holandès, tant reivindicat per Feliu de la Penya. Sense tenir en compte aquest teixit sociopolític ­–i, doncs, de comportament econòmic– no s’entén el creixement del xviii, «malgrat»el Decret de Nova Planta. No tot comença (com encara es postula) amb el borbó Carlos III (!).

4. Una observació estrictament tècnica: hom hauria agraït la supressió de passatges que esdevenen reiteratius en diversos apartats de l’entrevista.

NB. Malauradament no disposem de textos de suport que hagin fet la mateixa experiència indagatòria amb d’altres biografies sociològiques més creatives pel fet de ser més crítiques: Lluís-Vicent Aracil n’és un bon botó de mostra (però també Rafael Ninyoles o, més en la línia araciliana, Josep-Vicent Marquès).


[1] Giner n’assabentà en la perspectiva historiogràfica i conceptual a: Giner, Salvador (1961): «Les masses com a Leviatan», Serra d’Or, 1, gener, p. 8-9. Hauria estat demostratiu –a fi de palesar el tipus de temes tractats als anys seixanta– recollir al llibre, entre el seguit de bibliografia esmentada, els articles del sociòleg a Serra d’Or.

[2] Giner, Salvador (1961): «De la sociologia a casa nostra», Serra d’Or, 5, maig, p. 5-6.