Trujillo, Aureli (2021): A l’ombra de les paraules. Lleida: Pagès editors, 164 p.
Ja fa uns mesos que va veure la llum el poemari d’Aureli Trujillo titulat A l’ombra de les paraules, que va ser guardonat amb l’important Premi Grandalla de Poesia 2019, Cercle de les Arts i de les Lletres d’Andorra. El llibre com a objecte és bell, com els sol fer Pagès editors; a més, forma part de la col·lecció «Biblioteca de la Suda». El temps passat entre el lliurament del guardó i l’edició ha estat raonable, responent a una acció diligent de l’editorial. El vaig llegir de seguida i d’una tirada, A l’ombra de les paraules, ja que segueixo amb regularitat la producció poètica de l’Aureli: una excel·lent persona, consoci actiu del Centre de Lectura i, sobretot, poeta.
Però les circumstàncies de la pandèmia han demorat la presentació a Reus d’aquest llibre, finalment fixada per al divendres 17 de setembre a la Sala Emili Argilaga de la nostra entitat. Aquesta circumstància, en principi adversa, m’ha permès fer un exercici, que sovint faig amb els clàssics, consistent a llegir, o rellegir en aquest cas, un poema sol per dia. Aquesta fórmula m’ha permès de trobar matisos que en la primera aproximació desbocada, encara que agradosa, no vaig copsar. Intentaré expressar-los en l’espai breu que em permet aquesta ressenya.
Ja he dit que vaig llegir el llibre d’un sol cop, demorant-me tranquil en els seus poemes breus i condensats, la qual cosa s’explica en no presentar, la poesia de l’Aureli, especial dificultat; malgrat que el seu lirisme despullat i pulcre no conté cap discurs narratiu. (Qui ha seguit el nostre poeta podrà convenir que, si bé eleva en cada llibre la concisió i la qualitat del seu llenguatge, en cap moment trenca amb la seva poètica personal.) Sembla com si es protegís, el jo del poeta, dins uns poemes de volguda brevetat condensada en un tènue i pudorós vel… Bé, podríem afirmar que tampoc accepta elements descriptius si no fos perquè trobem alguns versos, esparsos per ser precisos, que duen fragmentàriament apunts de quotidianitat, com aquests: «Eren lleugeres les teves passes / resseguint el contorn de l’enigma. // Aprofitaves per treure la pols dels prestatges.» O: «Còmplice del teu propi ritual de vertigen, / desaves la roba dels diumenges / al calaix de la infantesa.» Com també hi és, amb una imprecisió nítida, la casa de parets líriques que acull les pulsions del poeta, com veiem en aquest poema que diu: «La teva casa tenia les parets de vidre. / Totes les portes eren obertes. / A la planta baixa apilaves els llibres. / Un riu de verbs menava al jardí. // Tu residies a les estances superiors, / a l’abric de la mirada de tots.» Però el més definitori el tenim en la presència gairebé constant i propera del mar, amb els seus crepuscles i les seves albades voltant els moments nocturns; els seus sons, el sol que encega quan se’l pretén mirar obertament, la platja i les onades, la calma i la tempesta desbocada… I els colors d’una paleta per pintar una marina, sense fer del tot visible un paisatge extern al jo del poeta. Diu en un poema: «El paisatge se’ns fa cada vegada més nou entre les mans. / Passen uns núvols fregant la lluna.»
El poemari és presentat, entre un «Proemi»i un «Epíleg», en tres blocs: 1.- «El teu plany, un vaixell silenciós», 2.- «Amb aparença de metàfora» i 3.- «Des de dintre del mirall». Els 68 poemes, excepte el proemi i l’epíleg, no tenen títol i s’indexen pel primer vers. En gairebé la majoria, el jo poètic es construeix des d’una interlocució permanent amb la persona íntimament coneguda pel poeta (sense la qual crec, fermament, que no podria construir aquests versos), però que se’ns desdibuixa al lector. Un lector, aquest, que pot tenir empatia i sentir-se còmplice gràcies a l’expressió lírica; però, aquest lector, en mancar l’anècdota, només s’hi pot apropar des de fora, aferrant-se a intuïcions que actuen com una mena de metàfora.
El costum de postil·lar un poema o un conjunt d’ells amb la cita d’un vers d’un altre poeta, conegut o estrany, pot respondre a una voluntat de guarniment o, com crec que és el cas de l’Aureli, respondre a una voluntat estratègica: A «amb aparença de metàfora» empra Francesc Parcerisas –«ara evito la ferida de massa dies buits.»– i, també Joan Vinyoli –«no hivernaré als soterranis de la memòria.» Considero l’Aureli un bon continuador del lirisme de Vinyoli, però em fa estrany veure en Parcerisas, pertanyent a l’anomenat moviment de poesia de l’experiència (per a mi és el millor d’aquest grup generacional; o, si voleu, és el que assoleix expressar l’experiència viscuda sense caure en la banalitat). Des d’aquesta breu reflexió em permeto dir que, potser, en aquesta mena d’engany veritable que és la metàfora, els poemes de l’Aureli no són «aparença de metàfora» només, són contràriament «autèntica metàfora» que ens diu sense dir-nos-la directament l’experiència viscuda del poeta. Fou Aristòtil qui elaborà una teoria de la metàfora segons la qual aquesta opera per mitjà de la substitució d’un dels termes de la comparació pel seu anàleg, generant una mena de mentida aparent que obre les portes del llenguatge a l’àmbit de la poètica. També empra una cita d’Emily Dickinson que m’ha descol·locat, per això no dic res i espero a preguntar-li directament el perquè.
Tot dient: «Va ser un temps feliç segons que algú va dir. // Ara, asseguts al porxo, / esperem les darreres llums i l’hora incerta.», el llibre clou en una mena de fi d’etapa; feta aquesta sense esquinçaments dramàtics ni, contràriament, expressar cap goig desaforat. O potser el que ens ofereix l’Aureli és un recomençament: «Pronuncio el teu nom, / posant distància / entre la metàfora i la divinitat, / mentre s’espera la primavera / a recer de la teva ombra.»