Prèvia
Tinc entès que el tema és el feixisme per aquest motiu abans de passar a l’escrit vull fer una reflexió: Què s’entén per feixisme?
Les persones de qui parlaré van ser antifeixistes tota la vida, però actualment elles serien titllades de feixistes per no donar suport a la postura d’un sector de la nostra societat, per aquest motiu crec que fora bo deixar clar què és ser feixista.
Anna Sugrañes
Anna Sugrañes Boix neix al carrer de la Verge núm. 1 de Barcelona el 26 de juliol del 1911. La seva mare anava a vendre verdura al mercat de Sant Antoni, el seu pare era paleta i també membre del cos de bombers des del 1900, al qual ingressà com a corneta. L’any 1913 s’establí el servei permanent del cos de bombers, del qual ell entrà a formar part.
L’Anna anava en una d’aquestes escoles del sistema Montessori creades per l’Ajuntament de Barcelona, però en entrar al govern Primo de Rivera, va suprimir tota la reforma educativa que havia de dur endavant l’Ajuntament. L’escola d’aprenentes on anava Anna Sugrañes, a part dels coneixements propis professionals, tenia especial cura d’impartir coneixements de cultura general, a més de tots els coneixements indispensables per regir degudament una llar obrera. La cultura general estava formada per nocions d’Aritmètica i Geometria, Història i Geografia, Ciències Físiques i Naturals, Dibuix i Moral i Educació Cívica. Segons l’Anna:
Vaig veure que aquella escola tenia coses molt particulars que no tenien les altres escoles: hi havia dutxes, es feia gimnàstica rítmica, hi havia cançons, fins i tot ballet. Allà vaig aprendre a ballar sardanes.
Però vam tenir la desgràcia del cop d’estat de Primo de Rivera, i és clar, el dictador va decidir que ni les cançons, ni la gimnàstica rítmica eren qüestions d’escoles. Ah!, nosaltres fèiem anatomia, però ens la van treure no fos cas que ens sortís alguna cosa rara d’aquell esquelet que les mestres feien servir per explicar les classes.
Va ser allà on vaig aprendre el que era la clandestinitat. Perquè, malgrat que ens ho havien prohibit, la directora, les mestres, segurament amb consentiment de l’Ajuntament, i nosaltres, quan havíem acabat la classe, tancàvem les portes i les finestres i es feia gimnàstica rítmica, es ballaven sardanes, es cantaven cançons. Les dutxes no calien que les tanquessin perquè quan sortíem al pati només calia dir «avui vull dutxar-me» i ho podíem fer.
L’Anna va començar de joveneta a cosir, perquè les àvies i més tard també la seva mare eren sastresses, ella no va voler seguir amb la tradició, però sí que se’n va anar a cosir primer en un taller petit on va fer l’aprenentatge i després va treballar en un taller d’alta costura (l’any 29 amb l’Exposició a Barcelona) abans que tanqués. L’any 31, va entrar a treballar en un altre taller. Eren temps en què les coses no anaven massa bé, va ser llavors quan va estar buscant un sindicat que lluités per les modistes i en va trobar un de petit al qual es va afiliar i des d’aquell moment va ser sindicalista. Aquell sindicat va acabar unificant-se amb la UGT. Va arribar a ser la secretària general de la federació del vestit de la UGT de Catalunya.
Políticament va començar a Esquerra Republicana. Quan va arribar el 19 de juliol del 36, l’Anna ens diu:
Me’n vaig anar al centre de l’Esquerra. Jo no havia tingut mai cap arma a la mà, però aquell dia estava disposada a tot. Hi vaig anar i ho vaig dir: «A mi doneu-me una arma. Jo surto com un més.» Però va resultar que em van dir: «Ah! No en tenim ni per als homes, així que ves-te’n a dormir tranquil·la, perquè no sabem com anirà.Ho arreglarem.» Bo, a última hora, a les dotze de la nit, me’n vaig anar, però a les cinc del matí ja començava a Barcelona que espetegava tota. Com que estava amoïnada, l’endemà al matí quan la cosa ja va clarejar una mica me’n vaig anar cap allà una altra vegada, a veure què podia fer. I així que vaig arribar allà, els homes tots entaulats, em van dir: «Ah! Sí, sí que pots anar. A la cuina. A la cuina hi ha feina», i que sí que tenia feina a la cuina, que anés a rentar plats. I, efectivament, vaig rentar plats.
Molt bé jo vaig anar a la cuina, i vaig rentar plats. Vaig estar tot el dia allà rentant plats o servint la taula, que era el que havíem de fer les dones, sembla. I després me’n vaig anar.
En arribar a casa vaig escriure demanant la baixa perquè jo no volia anar a un lloc on les dones estiguéssim a segona plaça. A mi no em fa res rentar plats quan els haig de rentar, però quan et tracten així, com si fossis la minyona, a mi això no m’agradava. Així que vaig fer una carta dient que se’ls rentessin ells, i que jo me n’anava amb el sindicat del vestit.
Al sindicat i als tallers fèiem feina pel front, fèiem roba militar. A tots els tallers es venia a buscar des dels sindicats roba tallada per fer la roba militar. I, bo, a mi els companys del sindicat de seguida em van dir que em fes càrrec de la secció de modisteria.
L’any 1937 s’afilia al PSUC, tot afiliant-se al partit ella continua treballant pel sindicat fins que al partit veien com anaven les coses. El novembre-desembre del 1938 la criden per veure si volia fer un treballa fora, és un treball especial; bé, ho consulta a casa, prepara les coses i se’n va.
En la recerca per al llibre de l’Anna, vam descobrir que van ser un total de 14 dones, «les col·laboradores de la resistència heroica de Catalunya», que arribat el moment de la retirada anaven als pobles que els anaven indicant passaven pels llocs oficials per revisar els documents per endur-se’ls o cremar-los a la vegada que ajudaven a sortir cap a l’exili, als que volien fer-ho. Elles mateixes eren unes exiliades.
L’Anna va sortir d’Espanya el 13 de febrer del 1939 per Prats de Molló, va ser de les últimes persones a fer-ho, juntament amb els últims soldats. Van ser a temps de veure com els feixistes hissaven la bandera.
En passar la frontera es van trobar amb capses de material militar per entregar als republicans; per tant, van decidir trencar-les, desmuntar-les perquè no arribessin als feixistes.
Acabat això van fer els últims quilòmetres fins a arribar a Prats de Molló, quan van arribar allí van dir a l’Anna que es dirigís als soldats, va puja al damunt d’una muntanyeta de terra, i quan anava a adreçar-se als soldats del mig en va sortir un, era el seu germà petit. Feia molts mesos que no es veien. Quan es van acabar d’abraçar, ell va tornar a la formació i ella es va posar a parlar. (L’Anna no va saber mai que un periodista francès va recollir la notícia.)
Allí es van separar les dones dels homes, a ells els acabarien portant als camps de refugiats que hi havia escampats pels Pirineus Orientals, el més conegut dels quals fou Argelès-sur-mer, fet sobre la platja.
A les dones les van repartint pel país per diferents tipus de centres. L’Anna i 19 companyes més van baixar del tren a Molins (al departament de l’Alier) i una vegada desinfectades, tal com diu l’Anna:
Ens van portar a una casa, una barraca que l’Ajuntament havia comprat per engrandir el cementiri, vull dir que dormíem cap a cap amb els morts.
Van haver de passar la quarantena; per tant, durant un temps no podien sortir. Finalment, a Yzeure van ser ateses per l’alcalde i la seva secretaria.
Ja acabada la quarantena va arribar el Primer de Maig. Es va traslladar la tarda del 30 d’abril a Molins on hi havia el local de la UGT i on se celebrava un ball, allí l’Anna va conèixer qui seria el seu primer marit, ell era el representant de la UGT que es va traslladar de París per fer el míting al matí.
En Robert-Víctor era dirigent sindicalista i polític. L’Anna s’hi casa un any després, va a viure a París amb els tres fills d’ell, que estava divorciat.
Mentrestant es van cartejar, això va fer aixecar sospites al prefecte de l’Alier, que ho va comunicar al Ministeri de l’Interior, que li va contestar que a la més mínima l’expulsés o l’enviés en un camp de concentració. (Això l’Anna mai ho va saber, perquè mai ho va comentar. Ho vam descobrir en anar als arxius de la Prefectura de Policia francesa, per escriure el llibre de la vida de l’Anna, on el Robert-Víctor figura com a antimilitarista perillós.)
Amb en Robert-Víctor té el seu primer fill. Al cap d’uns mesos els alemanys s’emporten el seu marit, primer a Compiègne, d’on hi ha una fugida de 19 persones entre responsables polítics i sindicalistes, el vintè havia de ser ell, però se’n va desdir perquè l’Anna i els seus fills no en paguessin les conseqüències. Va acabar els seus dies al camp de concentració d’Auschwitz. Ella es va quedar amb els tres fills del seu marit més el seu propi.
Camp d’Auschwitz 
Cartell d’entrada al camp d’Auschwitz
En estar agafat en Robert-Víctor i deportat a Auschwitz, ella reprèn el treball al PSUC. Casa seva esdevé una casa refugi pels que necessiten un lloc per amagar-se.
El fet d’haver donat la seva adreça amb la seva pròpia lletra perquè un contacte seu es pogués donar a conèixer, va fer que un dia la detinguessin i la portessin a la Prefectura de Policia.
També col·labora amb les dones franceses que tenen els seus marits presos. Durant una manifestació de «les menagères» en què demanen pa i llet per als seus fills arriben a enfrontar-se amb les metralletes alemanyes.
L’Anna va ser l’enllaç de rebre la verdura que entregava en Tomàs Pàmies (pare de la Teresa Pàmies) d’acord amb el pagès que el tenia a treballar, verdura que anava a parar als presos espanyols.
En acabar-se la guerra va saber per la seva mare que el seu germà era a Mauthausen. Ell va ser un dels que va sobreviure fent cap a casa de l’Anna, junt amb ell van arribar els seus companys, amics ja de Barcelona, entre ell, Francesc Boix (el fotògraf de Mauthausen), Joaquín López Raimundo, Joan Pagès (un dels fundadors junt amb el Josep, germà de l’Anna i altres, de l’Amical de Mauthausen).
Segons en Joaquín López Raimundo, venien a menjar tots a casa seva mentre no es van anar situant. L’Anna va seguir treballant pel partit i el sindicat situat al mateix local que la CGT francesa. Va assistir a un congrés a Tolosa i allí va conèixer el seu segon marit, sindicalista i polític com ella.
En Llorenç va ser alcalde en funcions per absència de l’alcalde i, com a tal, va ser el que va tancar la porta de l’Ajuntament de Lleida quan entraven els feixistes a la capital del Segrià.
Una vegada a Barcelona des de Treball, òrgan del PSUC, fa una crida a la seva lleva perquè se sumin al combat, i ell mateix s’hi incorpora. Acaba al camp de concentració de Bram, a partir d’allí passa totes unes vicissituds, fins que arriba a París on segueixen les vicissituds (es descobriran en el llibre de l’Anna).
Tenen a la seva filla, es casen i tenen el seu fill. Tot i augmentar la família segueixen treballant sindicalment i políticament, cadascú en les seves obligacions.
La casa de l’Anna Sugrañes, després compartida amb el seu segon marit, en Llorenç Rivas, va ser la casa del partit; allí se celebraven tant les reunions del PSUC com del PCE.
El 1951 és una de les que representen les dones espanyoles al congrés de les dones antifeixistes que es va celebrar a Copenhaguen. La portaveu havia de ser Dolores Ibárruri, la Pasionaria, però en posar-se malalta no podia desplaçar-se, per això les companyes la designen perquè la substitueixi.
Durant els anys d’exili va entrar i sortir diverses vegades d’Espanya amb passaport francès, el tenia del seu primer matrimoni, a fi d’entregar o recollir documents o informació, sobretot quan hi havia agafades.
El 1956 es van traslladar a la banlieue, casa seva continuava sent el lloc de reunió fins i tot per celebrar comitès centrals. Igual que també serveis per seguir amagant companys.
Quan el partit va decidir que s’havia de començar a tornar per anar refent el PSUC en la clandestinitat van decidir ser uns dels que tornaven. Però tenint presents els problemes que tenia el seu germà Josep, que havia retornat el 1956, en Llorenç va decidir venir primer a veure si hi havia perill que l’agafessin. Passada la prova ho preparen tot per tornar, fet que s’esdevindrà el 1959. Tornen a Catalunya, juntament amb els seus fills, a Reus, que és d’on provenia en Llorenç, per tal de refer el PSUC en la clandestinitat. Casa seva serà novament la casa del partit, on es faran les reunions fins a la legalització del PSUC.
La vida aquí era molt diferent que la que duien a França. Es va haver de posar a treballar, ho va fer en diferents magatzems de fruita seca, fins que va trobar un taller de confecció on, com a sindicalista, va estar infiltrada al sindicat groc com a membre de CCOO.
Míting de les primeres eleccions al Reus Deportiu amb més de 6.000 persones
A les primeres eleccions municipals hauria pogut ser regidora, però arribat el moment va haver de renunciar-hi perquè tenir el seu marit malalt.
Durant diversos anys, va ser membre de la coordinadora de la Gent Gran, també va ser membre de la junta de l’Associació de Veïns del Barri Monestirs.
Li van concedir la medalla Francesc Macià, que dona la Generalitat com a mèrit al treball a persones presentades per organismes i per mitjà dels ajuntaments. També té el reconeixement de l’Ajuntament de Reus i, finalment, l’Ajuntament de Reus va posar el seu nom a un carrer de la ciutat.
Abans de donar-ho per acabat, diré qui en vulgui saber més de la seva vida ho podrà saber quan surti publicat el llibre de la seva vida, fet amb la col·laboració d’Ignasi Fiz; una vida que «va ser dura, però apassionant». Esperem que sigui abans que s’acabi l’any.