El tinent retirat Amelio Esteve González va llevar-se la matinada del 15 de gener del 1939 més esperançat que mai. Les notícies s’escampaven arreu i ja pràcticament podia escoltar les canonades del bàndol sosllevat apropant-se a Reus i Tarragona. El que per a la majoria s’acabaria convertint en una fugida forçosa deixant tota una vida enrere, per a Amelio era el final del gran patiment que va viure durant els anys que Reus i Catalunya formaren part de la rereguarda republicana. Sense pensar-ho dues vegades, Esteve, fent gala del seu passat militar, va dirigir-se a la plaça de la República, a la seu de l’Ajuntament, i davant dels funcionaris que encara hi restaven va anunciar que ell es faria càrrec de la casa de la vila fins que arribessin les autoritats militars. A la fi va poder treure del seu amagatall l’estimada bandera bicolor, plena de pols després de tants anys, però amb els colors i els valors patriòtics inalterats i penjar-la orgullós al balcó principal del consistori per tañ que tots els reusencs i reusenques poguessin veure que Franco ja havia arribat per a salvar-los.[1]
Aquesta recreació històrica, feta a partir de la pròpia documentació oficial de la nova gestora municipal, contrastava enormement amb el desànim i la por amb què es van viure aquestes últimes hores prèvies a l’arribada de les tropes franquistes. Les portes entreobertes de les llars abandonades, les maletes carregades massa ràpid i sovint amb més coses de les que realment podien portar va esdevenir una estampa massa típica durant els últims mesos de guerra a Reus, Tarragona, Barcelona o qualsevol ciutat de la rereguarda. Reus, de la mateixa manera que altres ciutats catalanes va canviar de règim de la nit al dia, però, tot i així, la població, moralment fatigada, ja s’estava preparant per al que podia passar. Xavier Amorós, personatge il·lustre de la ciutat i testimoni de l’entrada que hi van fer les tropes franquistes, ha explicat a les seves memòries que fins a l’entrada dels primers soldats a la plaça Prim, la ciutat estava completament deserta, a partir d’aquest moment la gent va començar a sortir dels amagatalls i refugis, afirmant que «es veia de seguida que ho feien amb un esperit especial, com d’haver-se tret el malson de la guerra de sobre, i prou».[2] L’exèrcit victoriós, sense resistència ni oposició, va desfilar per la ciutat, rebent les salutacions de la població civil, alegres per la victòria franquista o potser contents per veure finalitzat, d’una vegada per totes, una guerra de gairebé tres anys de fam i patiment.
A partir de l’abril del 1939, sense enemic ni cap amenaça que pogués fer perillar l’existència de l’Estat, el règim franquista va practicar una violència i una massacre com cap altra dictadura va fer a l’Europa d’entreguerres. Per als victoriosos, la guerra no va acabar a les trinxeres, per la qual cosa van tenir la dura i àrdua tasca de regenerar de nou la «pàtria ferida». El delegat provincial sindical de Tarragona, Carlos Pastor, va definir aquesta tasca com «la guerra por la paz»; [3] la lluita per la pau i la justícia en la Nova Espanya es va convertir en l’objectiu un cop pacificats els fronts militars. Ho va deixar clar el nou governador civil de Tarragona pràcticament després que entressin les tropes de Franco a la ciutat: «La justícia es farà per sobre de tot. Que ho sàpiguen els orfes, les vídues, les mares i tots els que han patit sota la tirania marxista.»[4] Per arribar a aquesta justícia havien de guanyar la pau i, per això, no podien vacil·lar ni titubejar en les accions, al contrari, havien de continuar amb la mateixa força que durant la contesa, així ho expressaven el 1942 en la Hoja interior de FET y de las JONS de Tarragona:
Falta ahora la Victoria de la Paz. La Victoria contra todo y contra todos los que amargan nuestra existencia. Victoria harto difícil, pero no por ello hay que desmayar ni aflojar, sino cortar todo lo insano y abrir en canal los cuerpos infectos de egolatría, de rapiña y latrocinio.[5]
Aquestes declaracions eren totalment diferents a les que va fer, el 1939, el cap provincial del Moviment a Tarragona, José Maria Fontana Tarrats, hereu dels ideals de Ramiro Ledesma i de la ideologia basada en la justícia social feixista.[6] Prova d’això van ser les declaracions a finals del 1939 en què deia que:
Quisiera que toda la juventud comprendiera, que hoy, ya no existen derechas ni izquierdas, sino españoles solamente, y que hoy la Patria es de todos y para todos.[7]
La fi de la Guerra Civil va dividir la població entre vencedors i vençuts, aquesta fragmentació no va tenir un caràcter transitori sinó que al costat de la coerció, es va convertir en una part més del règim franquista, adquirint un significat i una força pròpia que va ajudar a consolidar la dictadura. Si bé el discurs des dels alts estaments era que no existia una diferenciació i que tots eren «espanyols» la realitat era totalment diferent. Tal com diuen Claudio Hernández i Miguel Ángel del Arco, l’esperit de la victòria va inundar l’Espanya de la postguerra.[8] El règim va practicar massivament una amalgama d’accions on l’interès i la força residia en la glorificació extrema de la victòria i la humiliació de la derrota, d’aquesta manera, igual que amb la repressió física i directa cap al vençut, van utilitzar la potència cultural i simbòlica per tallar d’una vegada per sempre el «virus vermell» i recordar dia a dia a la població que «ells» havien vençut la guerra. Els processos judicials, les lleis coercitives, les presons plenes de gent, les confiscacions, els monuments als caiguts (per un bàndol només), les desigualtats socials o la pobresa extrema, van degradar i van vexar una població que va acabar vivint als marges de la societat.[9] La pregonada «reconciliació» no va existir realment i els vençuts van ser marcats com si d’animals es tractessin, marginats per una societat que els menyspreava. Per molt que s’anunciés que la pàtria era de tots; en realitat, la pàtria va ser només d’uns, els vencedors, amos i senyors del destí d’Espanya.
La repressió física, la repressió cultural i la repressió socioeconòmica van ser els tres pilars de la violència política del franquisme. Aquesta apreciació introdueix el camí cap on està dirigida la historiografia actualment, una historiografia que sosté que no va existir només una repressió física contra els vençuts, sinó que hi va haver més, molt més, després de la guerra. Així, la repressió cultural i la repressió socioeconòmica no es poden entendre sense la repressió física i al revés, en tant que són agents d’un mateix organisme opressor.
Els màrtirs del Movimiento a l’espai públic
L’ocupació i alteració de l’espai públic va ser una constant durant la primera meitat del segle xx a Espanya. Amb la instauració de la Segona República es van transmutar un seguit de valors socials que es van reflectir en la vida pública de la població. D’aquesta manera, els carrers, els espais públics i, en especial, els actes i esdeveniments que s’hi feien es van convertir en el mirall i el reflex de la societat, escenificant i mostrant unes dinàmiques que van evolucionar de mica en mica de l’alegria, la il·lusió i l’esperança a l’agitació i la violència en nom d’una guerra que estava per arribar. No és d’estranyar, llavors, que a causa de la conjuntura bèl·lica, l’espai públic es convertís en una trinxera més, en un espai de lluita des d’on poder manifestar, propagar i unir una sèrie de valors, ideals i somnis que tenien com a fi la llibertat i la victòria sobre el feixisme. Arran de l’èxit en la contesa, el nou règim franquista es va encarregar d’imposar sobre l’espai una nova concepció ideològica que es portaria a la pràctica a través de la construcció i realització en l’espai urbà d’una sèrie de monuments i activitats que sintetitzarien «los valores de la Cruzada».[10] L’exaltació i enardiment de la «Cultura de la Victòria» va ocasionar un incessant treball per part de les autoritats per modificar el paisatge urbanístic de la ciutat amb la intenció de plasmar sobre la societat civil els seus ideals, alhora que s’encarregarien de destruir qualsevol tipus de record de l’anterior règim republicà. Una petita mostra d’això va ser l’obligació del canvi de rètols i cartells dels establiments que estiguessin en català per la llengua oficial del «Nou Estat».[11] El control dels carrers ve condicionat per l’adequació de l’espai públic, adaptant als interessos privats l’ús comú del carrer. D’aquesta manera tant la modificació dels noms com la creació d’espais per a la «memòria» van ajudar a cohesionar una part de la societat sota un mateix paraigua amb el qual el franquisme va intentar imposar-se sobre les masses.
Una de les més emblemàtiques construccions creades pel règim de Franco, tal com va passar a l’Alemanya nazi o la Itàlia feixista, va ser la dels «monuments als caiguts». És molt important destacar la importància que van jugar en el paisatge urbanístic, ja que una bona situació i localització en l’espai públic eren pràcticament conditio sine qua non per tal que un monument nacional funcionés com a lloc de culte.[12]
El monument als caiguts inaugurat a Reus el 29 d’octubre del 1940 va encaixar perfectament en el discurs ideològic feixista sobre la funció i el pes que havien d’ocupar dins de l’entramat simbòlic del règim. D’aquesta manera, el monòlit es va acabar construint al tancament d’una gran avinguda, des d’on es podrien celebrar els més solemnes actes de «Comunió Nacional». El més significatiu de la ubicació del monòlit és que estant allunyat del centre històric de la ciutat, era perfectament accessible des de la plaça Prim pujant pel carrer de Llovera fins a l’avinguda dels Màrtirs, lloc on s’ubicava el mencionat monument. Des del mateix inici del carrer, que fa pendent, l’obelisc va jugar un important paper simbòlic ja que el monument es veia al final mateix, imponent i altiu, mentre es pujava per l’actual carrer de Llovera, interactuant amb la societat i intimidant la població que transités dia a dia per aquests carrers. Amb la construcció dels monuments «honorífics» s’acabava de cohesionar un grup social determinat, vencedor de la Guerra Civil i amo de l’espai públic. Un espai que mai va ser aleatori, tal com ha afirmat Miquel Ángel del Arco, sinó que buscava el lloc on la vida social de la comunitat es desenvolupava de manera més intensa.[13]
Els monuments als caiguts constaven en la seva gran majoria d’una senzilla creu, sovint envoltada dels símbols del règim en alguns casos o amb el llistat dels caiguts del bàndol vencedor en altres. L’austeritat del monument era de sentit estricte i obligatori des del Ministeri de Propaganda, tot i així, depenent del pressupost econòmic de cada poble o ciutat podien ornamentar d’una manera o un altre.
La guerra va portar una gran misèria econòmica que arribava fins i tot a les institucions oficials, que, mancades de suport econòmic estatal, van haver de buscar en les donacions privades els recursos suficients per a poder construir els monuments als caiguts. Aquestes donacions eren de caràcter públic, per la qual cosa es va convertir en una eina de control més. No col·laborar significava no donar suport al Movimiento. Això encara va polaritzar més la societat de postguerra, excloent la població sense recursos i donant ales a l’ascens social de la gent més pudorosa, que amb aquesta i altres col·laboracions aconseguien el favor del règim.
El monument als caiguts construït a Reus va ser inaugurat, com tants altres a la resta de l’Estat, i com ja s’ha dit, el 29 d’octubre, data en què se celebrava el «Día de los Caídos». L’any de la seva inauguració, el 1940, ens mostra el gran interès que va generar la seva construcció, ja que fins i tot l’any 1942 encara trobem missives oficials advertint algunes localitats de l’obligació de construir un monument per municipi.[14] Tot i així hem de destacar que l’obelisc, eix central del monument, ja estava construït molt abans, però va quedar en desús, per la qual cosa va ser aprofitat per les autoritats. El fet que el règim atorgués aquesta rellevància a la construcció dels citats monuments ens mostra la importància del factor simbòlic en un règim que necessitava recordar de manera perenne que ells eren hereus victoriosos d’una mortal i cruenta guerra civil.
Aquest monument va estar situat a la plaça Jose Antonio, ubicada a la vegada a l’avinguda de los Mártires, justament on es trobava enclavada la creu col·locada poc després de la conquesta de la ciutat. Aquesta avinguda era la ubicació perfecta, ja que estava situada als afores de la ciutat però amb la facilitat d’arribar-hi a peu. A més, disposava d’un gran espai per organitzar actes i commemoracions massificades, característica molt important en tots els feixismes. El monument, com hem comentat abans, tenia forma d’obelisc –desobeint una de les premisses arquitectòniques–, però amb un caràcter auster i lacònic tal com se sol·licitava. El resultat final va ser la consolidació d’un obelisc amb el jou i les fletxes en una visible posició i una petita creu a la base, recordant de nou la importància religiosa i la gran col·laboració entre l’Estat i l’Església catòlica.
El control de l’espai públic va ser una de les eines i una de les característiques més importants dels feixismes. Controlar l’espai quotidià envoltant-lo de simbolismes, celebracions, commemoracions i misses multitudinàries servia per reafirmar-se, recordar i continuar imposant-se davant la societat. A banda dels actes oficials del calendari franquista, van imposar-se durant els primers mesos després de l’ocupació una sèrie d’actes que cercaven la mostra pública i massificada del suport de la població al nou règim. Aquests actes no només es feien a les grans ciutats, sinó que es van realitzar en diferents pobles, molt més petits, però amb l’objectiu d’aconseguir la màxima participació de la societat i demostrar que FET y de las JONS, l’Església catòlica i Franco havien triomfat arreu.
A la comarca, la premsa va destacar la realització de dos actes de reafirmació nacional sindicalista, un a la Selva del Camp el 26 de març i l’altre a Cambrils el 27 de maig. De tots dos el que més van destacar va ser el realitzat a la Selva del Camp, un acte massificat i que va ser un gran èxit per a la nova oligarquia franquista.[15] L’acte del 26 de març, poc més de dos mesos després de l’ocupació de les tropes franquistes, va ser una mostra de força i suport social amb l’objectiu tal com diu Guillem Puig de reivindicar «la comunitat nacional sorgida de la victòria militar».[16] La localització no va ser aleatòria, ja que va ser un fill de la Selva del Camp, Enric Gomis, un dels fundadors, juntament amb el reusenc i cap provincial del Movimiento, Jose Maria Fontana i Tarrats, de las Juntas de Ofensiva Nacional- Sindicalista a Catalunya. Les JONS, com eren conegudes van acabar unint-se a Falange, conformant juntament amb els tradicionalistes carlins el que seria el nou partit únic franquista Falange Española Tradicionalista y de las JONS. A l’acte, amb una plaça del Portal plena de gom a gom, Fontana va destacar la lluita incansable dels primers «camisas viejas» que van morir o van haver de fugir, herois i màrtirs de la victòria. [17]
El record col·lectiu, tal com han manifestat Javier Rodrigo i José Luís Ledesma, va formar part de «la continuïtat simbòlica i la legitimació retroactiva de les identitats de grup».[18] Així doncs, recordar va esdevenir una tasca més que necessària per al règim per tal d’obtenir una legitimació imprescindible per imposar el control sobre la societat. El canvi de la nomenclatura dels carrers i places va ser una de les eines utilitzades per rememorar en l’espai públic els noms i dates representatives de la «Cruzada». Però no només això sinó que també es va intentar, arran del canvi, recloure en l’oblit una sèrie d’ideologies i pensaments que anaven més enllà dels relacionats amb la Segona República, censurant i prohibint qualsevol nomenclatura que inclogués persones o actes que atemptessin directament o indirecta contra la ideologia nacional. Així doncs, entre les primeres tasques de les gestores municipals es van trobar la modificació dels noms dels carrers més importants, honrant en tot el possible els principis del Movimiento. Als pobles i les ciutats sempre trobaríem una avinguda, plaça o carrer important dedicat al Generalísimo, a José Antonio Primo de Rivera, a Espanya o, fins i tot, a militars importants com el general Mola. Entre els personatges i fets més coneguts s’entremesclaven sovint personatges locals com, en el cas de Reus, amb Francisca Magdaleno de la Hoz, militant falangista des dels seus inicis, assassinada l’any 1936 i considerada una màrtir per la causa nacional. La seva figura va ser molt destacada per l’ens falangista local, dedicant-li actes simbòlics importants, com el que va ocórrer el «Día de los Caídos» del 1940, quan les restes inhumades de Francisca van ser portades a espatlles de la Vieja Guardia des de l’avinguda dels Màrtirs fins al cementeri, on va ser enterrada amb solemnitat.[19]
Al costat de carrers i places recentment nomenats pel règim, en van conviure altres dedicats a personatges històrics locals, que si bé no tenien un clar passat republicà o democràtic, sí que mantenien un passat ambigu que podia ser totalment diferent a la ideologia franquista. Exemple d’això podria ser el cas del general Prim o Marià Fortuny, que van ser recordats i commemorats pel seu gran passat històric, a més del seu gran treball en pro de la pàtria espanyola. El cas de Joan Prim és encara més significatiu, ja que el règim franquista, com a règim nascut d’una guerra i amb un militar al càrrec del govern, va enaltir la figura d’un Prim militar, valent i heroic que va lluitar per la grandesa de la pàtria, destacant els valors típics i representatius dels militars.
Va ser un reusenc com ell, José Maria Fontana Tarrats, cap provincial del Moviment a Tarragona, el que més es va identificar amb la figura del general. En el seu llibre autobiogràfic Dos trens se cruzan en Reus dedica un capítol sencer a Prim, destacant que, a més, de:
[…] muy catalán, fue bàsicament un patriota español… Se vio metido en la política porogresista, demócrata e izquierdosa, de espúrea insipiración antiespañola, pero contra la que supo reaccionar.[20]
No perd ocasió Fontana per recordar la repressió del 1843 a Barcelona comparant-la amb la del 6 d’octubre del 1934, prenent d’exemple la repressió justa en la qual va prendre part Prim, igual que va succeir en aquell temps el 1934. Malgrat que reconeix que Franco no tenia una bona opinió sobre el general reusenc ja que va ser un militar progressista, Fontana s’acull al valor patriòtic del comte de Reus:
Prim fue siempre un adalid de la unidad de España: es un ejemplo admonitorio de como un catalán por los cuatro costados ha de ser un español total.[21]
L’opinió i el discurs que va ser un feixista reconegut serveix per veure, a primera vista, com el franquisme va adaptar i no va condemnar el progressisme de Prim, destacant i lloant el seu aspecte militar, heroic i valerós, de la mateixa manera que el caire i la dualitat catalanoespanyola, acceptada pel règim dins de les propietats identitàries de Catalunya com una regió més d’Espanya.
Actes commemoratius i visita de Franco
El primer aniversari de l’alliberament de Reus es va viure intensament a tot el municipi, organitzant actes commemoratius pels punts més emblemàtics de la ciutat. A més, la visita de les autoritats militars com el general Orgaz va revestir de més solemnitat, si és possible, uns actes que tenien com a objectiu recalcar en la societat el dia en què l’exèrcit de Franco va alliberar Reus de les «hordas rojas». La jornada es va iniciar a l’Ajuntament, on es va acollir amb tots els honors Orgaz i es va nomenar fill de la ciutat el general Yagüe. Poc després es va iniciar des de l’encara plaça de la Constitució –que, poc després, passaria a ser plaça d’Espanya– una petita comitiva formada per les autoritats militars, polítiques i eclesiàstiques que van desfilar, al costat de la Banda Municipal, pels carrers més emblemàtics i cèntrics de la ciutat –Fortuny, plaça Prim i carrer Llovera–, eixos de la vida social del municipi. La destinació, com no podia ser d’una altra manera, va ser l’avinguda dels Màrtirs, on encara es trobava la gran Creu als Caiguts, realitzant-se un acte simbòlic en honor als militars que van donar la vida per Franco i per Espanya. Cal destacar que, al costat dret de l’altar improvisat, a la vista de tot el públic i com una mostra més de la imposició ideològica als vençuts, es van situar els interns del camp de concentració de Reus.
Després d’una missa, es va col·locar la primera pedra del monument als caiguts que s’acabaria inaugurant l’octubre d’aquell mateix any, traslladant-se poc després de nou a l’Ajuntament on va acabar la jornada amb una desfilada militar que va passar sobre els punts més emblemàtics de la ciutat.[22] En els anys posteriors, i com va succeir amb algunes festes i celebracions més, els actes van anar disminuint i reduint la pompositat i l’excentricisme simbòlic a mesura que els anys passaven. Tot i això, la força litúrgica i el missatge ideològic a les masses va continuar encoratjant les efemèrides.
La visita de Franco a la província de Tarragona a finals de gener de 1942 va marcar el punt d’inflexió en la demarcació del que venia sent l’Espanya feixista abstreta i extasiada de poder. Tant els preparatius com els actes que van succeir durant la visita del Caudillo van ser el clar exemple del que va significar la figura de Franco i el poder que emanava allà on fos. El control de l’espai públic, la imposició ideològica, el poder polític, la submissió popular, la força de la retòrica i la simbologia feixista van estar latents en totes les cantonades i carrers de Reus, Tarragona i qualsevol altra ciutat o poble pels que passés el Generalíssim durant aquests dies.
La ciutat, engalanada perfectament per a l’ocasió, transmetia patriotisme per tot arreu:
La enseña de la Patria, en calles, en las faroles, en los mástiles, en los coches… ponia una nota de fervor patriótico y una demostración de férvido entusiasmo.[23]
A l’entrada de la ciutat, per on va entrar el Caudillo, es va col·locar un arc de fullatge i a l’avinguda dels Màrtirs, lloc de rebuda de Franco, una monumental tribuna de tres cossos amb l’anagrama de la victòria, el jou i les fletxes a la base al costat d’un dosser amb l’escut imperial al costat de la inscripció de Franco! Franco! Franco![24] Com podem observar la posada en escena va ser clau en les visites del Caudillo a les diverses ciutats, mostrant la submissió davant el «Déu» de la nova religió feixista implementada.
Nascut d’una guerra fratricida i d’un cop d’estat, el nou règim es va necessitar legitimar fins a la seva mort, per això va ser necessari no només imposar la por, sinó arrelar la seva doctrina política, el seu pensament i la seva ideologia per poder formar les generacions futures i romandre en el temps. Per aconseguir-ho, controlar tots els àmbits de la vida d’una persona era de vital importància, des del naixement fins a la mort. El nacionalcatolicisme es va fer present en la societat, inculcant uns valors basats en la fe, la tradició cristiana i la submissió al Generalíssim.
El control de l’espai públic ser un tentacle més del règim, de manera que no van dubtar a modificar el paisatge urbà estenent el seu mantell ideològic amb el qual controlar el conjunt de la societat. Hem esmentat la modificació del nomenclàtor o la creació d’espais per a la «memòria», elements que van ajudar a cohesionar una part de la societat sota un mateix paraigua amb el qual el franquisme va intentar imposar-se sobre les masses, però hi va haver molt més i al costat d’ells la creació d’una «tradició inventada» tal com ho esmentaven Eric Hobsbawn i Terence Ranger, a través d’un calendari festiu que insistia a recordar i honrar la memòria de la guerra, l’únic aglutinant que els permetia romandre en el poder.[25] El Dia dels Caiguts, el Dia de l’Alliberament, el Dia de la Victòria o el Dia del Caudillo només són un exemple de la posada en escena en l’espai públic d’unes dinàmiques controladores, cohesionadores i excloents alhora, que al costat d’altres celebracions o actes com les visites oficials d’altes jerarquies com Franco o directament les efemèrides dedicades a la victòria, embolicava la societat de postguerra en un gran mantell simbòlic feixista.
[1] Arxiu Comarcal del Baix Camp. 01.07 / 1140 «21 de gener de 1939».
[2] Amorós, Xavier. El camí dels morts. Barcelona: Editorial Empúries, 1996, p. 140.
[3] Diario Español, 19 de maig de 1939, p. 1.
[4] Diario Español, 21 de gener de 1939, p.4.
[5] «La fiesta de la Victoria se celebró con entusiasmo en toda la Provincia». GUION, Hoja interior de FET y de las JONS de Tarragona, núm. 60, p. 5. Revista localitzada a l’Arxiu General de l’Administració. Cultura 21/1349.
[6] Per a més informació sobre la vida política de Fontana, vegeu: Thomàs, Joan Maria. José M. Fontana Tarrats. Biografía política d’un franquista català. Reus: Edicions del Centre de Lectura, 1997.
[7] Diario Español, 13 d’octubre de 1939, p. 1.
[8] Del Arco, Miguel Ángel; Hernández, Claudio. «Más allá de las tapias de los cementerios: la represión cultural i socioeconómica en la España franquista (1936-1951)». Cuadernos de Historia Contemporánea, núm. 33, 2011, p. 73.
[9] Rodríguez, Óscar. El franquismo desde los márgenes. Campesinos, mujeres, delatores, menores… Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida, 2013.
[10] Del Arco, Miguel Ángel. «Las cruces de los caídos: Instrumento nacionalizador en la “cultura de la victoria”», dins: D. A. No solo miedo. Actitudes políticas y opinión popular bajo la dictadura franquista (1936-1977). Granada: Comares, 2013, p. 74.
[11] ACBC. 01.07/5981. «29-05-1939».
[12] Mosse, George L. La nacionalización de las masas. Madrid: Marcial Pons, 2005.
[13] Del Arco, Miguel Ángel. «Las cruces de los caídos»…, p. 76.
[14] AGA. Cultura, 21/1349. «Actividades del 16 al 28 de febrero de 1942».
[15] Diario Español, 28 de març de 1939, p. 3.
[16] Puig Vallverdú, Guillem. «Violència exaltada. Els espais de repressió franquista a la Selva del Camp», La Corbella. Revista d’estudis llibertaris del Camp de Tarragona, núm. 5, 2019, p. 35.
[17] Diario Español, 28 de març de 1939, p. 3.
[18] Ledesma, José Luis; Rodrigo, Javier. «Caídos por España, mártires de la libertad. Víctimas y conmemoración de la Guerra Civil en la España posbélica (1936-2006)», Ayer, 63, 2006, p. 237.
[19] Diario Español, 30 d’octubre de 1940, p. 3.
[20] Fontana, José Maria. Dos trenes se cruzan en Reus. Barcelona: Ediciones Acervo, 1979, p. 149.
[21] Ibídem, p. 163.
[22] Diario Español, 16 de gener de 1940, p. 3.
[23] CEHI. Homenaje de Reus al Caudillo. «1942».
[24] «Guion», 20 de febrero de 1942. Localitzat a: AGA. Cultura 21/1349.
[25] Eric HOBSBAWM, Eric; Ranger, Terece (coord.). La invención de la tradición. Barcelona, Crítica: 2012.