Poemes d’un temps, de Ricard Avellan

Avellan, Ricard (2021): Poemes d’un temps. Autoedició, 120 p.

Obrir una carpeta oblidada a les golfes de casa –amb altres documents de l’època d’estudiant– i descobrir a dintre un grapat de poemes que vas escriure fa cinquanta anys, pot ser l’inici d’una aventura literària tardana, però apassionant.

Segons em contà el poeta, a aquesta troballa inesperada van seguir diverses lectures i relectures d’aquells versos escrits feia molts anys, tot just quan va obrir els ulls i va veure com era realment el món, ben distint d’allò que li havien contat. La pregunta va sorgir d’immediat: Què podria fer perquè aquells versos escrits en la clandestinitat que imposava la dictadura, pogueren sortir ara a la llum? La resposta se’ns presenta avui en forma de llibre on es recull una part representativa del que Ricard Avellan va trobar.

Amb aquest poemari, l’autor aconsegueix un efecte admirable: els seus ideals, pensaments i sentiments esdevenen poesia, una poesia escrita amb la joventut acabada d’estrenar en els anys de la seua creació. I ho fa mitjançant la denúncia dels esquemes i l’estructura d’una societat sumida en la letargia d’un règim polític autoritari i decadent. Una inquietud, la seua, que no hauria d’estranyar-nos si coneixem el context durant el qual els poemes veieren la llum o, millor dit, foren escrits. Perquè només des del coneixement del dèficit de llibertats individuals i col·lectives d’aleshores, podrem entendre la clandestinitat amb què es portaven a termini activitats com escriure, llegir certs llibres, cantar en valencià, etc., considerades com a subversives. Sí, he dit subversives –i també perseguides–, perquè atemptaven contra «la pau»; la pau tal com l’entenia el règim franquista, una mena de pax romana que imposa el vencedor i que ha d’acceptar el vençut perquè no hi té alternativa. El mateix Ricard junt el cantant Gènit –un altre jove de l’Alcúdia–, ho va constatar una vegada més a Barcelona, quan uns policies de paisà interromperen les seues improvisades cançons a la Rambla, la lletra de les quals s’inclouen en aquest recull. L’incident va acabar amb la seua detenció i el seu posterior trasllat a una comissaria acusats d’alterar l’ordre públic. Una anècdota ben il·lustrativa del context de què parlàvem abans.

A més dels temes de contingut social i cívic, el poeta també desvela el despertar de l’amor, un amor iniciàtic, profund i tendre. A «Sentiment amorós»,amb què s’inicia el poemari, assistim a l’ànsia, l’angoixa, el temor per l’absència de l’amor en la seua jove vida: –«he plorat per l’amor, / he enviat pregàries a l’infinit»–, però també a la joia i el goig per l’esperançada resposta de l’amada. Un enamorament que assoleix el cim màxim del gaudi en descobrir que l’atractiu físic discorre paral·lel a la identitat de pensament: «Som diferents, però pensem junts […] Jo ja no sóc jo, jo ets tu.» L’amor transforma la vida del jove Ricard en una experiència vital necessària, imprescindible per arribar a la plenitud personal i intel·lectual.

Però l’autor no es recrea en el joc plaent dels versos galants. La realitat s’hi feia present d’una manera tan tossuda que obligava a acarar-la i escoltar-la. Cada cert temps, el règim i els adeptes aprofitaven la celebració de les seues «victòries» per recordar als indiferents o als desafectes, la seua pervivència, tal com denuncia a «Victòria»: «Música que no para, crits i remor, motors potents de mort», mentre la repressió presidia el dia a dia: «Els anys passen i continuem tancats, / els pensaments dins del cap, / esperant a noves forces / que ens trenquen les gàbies.» Una reflexió que s’accentua a mida que pren consciència de la precarietat i la fragilitat de la vida en l’àmbit rural que l’envolta: «Gent tancada pel camp, / per uns fruits, / i per un paisatge, / que sols els serveix per a menjar.»

Les vivències que hi aporta l’àmbit universitari confirmaran i consolidaran el pensament inicial del poeta. La seua visió del món va construint-se amb la participació en assemblees i la lectura clandestina de poetes que canten l’acció de l’intel·lectual i de l’obrer, com Maiakovski; o d’aquells que defensen la llibertat i l’autenticitat, com Ginsberg. Però, sobretot, serà la lluita estudiantil contra la repressió el que el portarà a escriure versos com: «Tots corren i s’amaguen, / en les seues ombres, / i les seues potes / xafen els caps». És a partir d’aquesta nova realitat que Ricard adopta una postura més activa, com assumint els versos de Gabriel Celaya: «maldigo la poesía de quien no toma partido, partido hasta mancharse», un pensament amb el qual s’identifica: «Que absurda / la faena del poeta / si sols busca paraules.» El seu compromís personal amb el moviment obrer i el sindicalisme incipient el viurà des de l’àmbit laboral i del treball. Un treball que titlla de mecanitzat, deshumanitzat, i que motiva algun dels versos d’aquella etapa: «Corre per les màquines, / plenes de greix i suor, / i quan para és cronometrat». En el fons, però, sempre hi trobem un raig d’esperança, «Esperança en l’avui i el demà», una decidida convicció que naix del desig inalienable, individual i col·lectiu, de llibertat: «Mentre tinga amics lluitaré / i tots junts caminarem / per un mateix ideal.»

Poemes d’un temps participa de l’estil imperant en el panorama literari i cultural d’aquells anys, força vinculats als canvis transcendentals al país i a l’Estat. El món de la cultura passa de la resistència a la confrontació amb la dictadura. Són els anys de les primeres manifestacions, cançons protesta, del recital de Raimon al mític Olympia de París… Temps d’esperança, però també temps difícil en el qual escriure en valencià suposava, per si mateix, una declaració de principis, un acte de rebel·lia, una irreverència sospitosa.

Formalment, els versos de Ricard no naixen amb una decidida vocació academicista i és per això que es construeixen sense buscar una rima o una mida determinada i s’agrupen en estrofes de composició variable. Són poemes per a l’instant, per a la immediatesa,  per a l’alliberament d’una tensió intel·lectual que el colpeja. La seua visió del món és, al capdavall, la d’un jove que observa, reflexiona i expressa el que sent mitjançant versos escrits en la més absoluta clandestinitat. El poeta és conscient que el seu crit no pot arribar al destinatari, i d’ací el to d’angoixa que destil·len.

Poemes d’un temps són, per acabar amb un simbolisme, un missatge en una ampolla. Un missatge que ara arriba a les nostres platges amb l’esperança que el recollirem després d’una llarguíssima singladura per la mar procel·losa de la lluita permanent per la llibertat.

A més del pròleg, el llibre va precedit d’una nota introductòria signada pel Lluc, periodista i fill de Ricard. Una nota que esdevé una radiografia lúcida i encertada d’un temps i un espai .

El llibre conclou amb un epíleg brillant a càrrec de l’historiador català Xavier Ferré. Una recomanació: no se’l perdeu. Més que un epíleg és una sinopsi, un assaig imprescindible, amb noms i cognoms, fets, dades i referències a peu de pàgina que refresca la memòria dels que visquérem aquella època, i als més joves els permetrà, si més no, entendre el context sociopolític i cultural del país.