El 1935, el jove Francesc Tosquelles, que ja era metge psiquiatra a l’Institut Pere Mata de Reus, va participar activament en la fundació del Partit Obrer d’Unificació Marxista, un partit marxista revolucionari que va assenyalar el feixisme ─la cruel ideologia que el segle xx va incubar i va expandir, i que encara no hem sigut capaços de foragitar─ com el principal objectiu a combatre.
El pensament de Tosquelles era proper al comunisme llibertari i al trotskisme. Als anys 30 del segle passat, aquesta ideologia era incòmoda i perillosa, ja que els qui la preconitzaven no només s’exposaven a la persecució dels feixistes sinó també a la dels comunistes.
Els camins atzarosos de la cibernàutica m’han posat sota els ulls una entrevista que Georges Simenon va fer el 7 de juny del 1933 a Lev Trotski, per a Paris-Soir. En reprodueixo un fragment en què es refereix al concepte de feixisme que hi havia en aquell moment. Així, quan l’entrevistador li demana que defineixi el feixisme, Trotski, amb l’exemple dels ploms que es fonen en un circuit elèctric sobrecarregat, nega que el sistema democràtic sigui capaç de resoldre el conflicte de la lluita de classes:
Le fascisme est provoqué non par une psychose ou par une «histérie» (c’est ainsi que se consolent les théoriciens de salon, dans le genre du comte Sforza), mais par une profonde crise économique et sociale qui, impitoyablement, ronge plus que tout le corps de l’Europe […].
Le fait que le vieux continent, dans son ensemble, perd la situation privilégiée qu’il avait dans le passé, mène à une exacerbation démesurée des antagonismes entre les États européens et entre les classes au sein de ces États […].
Au dix-neuvième siècle, on considérait comme une loi que les pays arriérés gravissent les degrés de la démocratie. Pourquoi donc le vingtième siècle les poussent-il dans la voie de la dictature? […] Par analogie avec l’électro-technique, la démocratie peut être définie comme un système de commutateurs et d’isolants contre les courants trop forts de la lutte nationale ou sociale. Aucune époque, dans l’histoire humaine, ne fut saturée d’autant d’antagonismes que la nôtre. Une surtension du courant se fait de plus en plus sentir en différents points du réseau européen. Sous une trop grande tension des contradictions de classes et internationales, les commutateurs de la démocratie fondent ou volent en éclats.
Tels sont les courts-circuits de la dictature. Les interrupteurs les plus faibles se rendent évidemment les premiers.
No esmento Trotski per referir-me a la difícil relació que el POUM hi mantenia (no sabria pas com posar-m’hi…), sinó per contextualitzar el concepte de feixisme que hi havia l’any 1933, el combat del qual era, per al POUM, el seu objectiu principal. En qualsevol cas, ja fa noranta anys que aquesta nefasta doctrina va ser relacionada amb la incapacitat de la democràcia capitalista per oferir unes condicions acceptables de justícia social, tant dins dels estats com en el context internacional.
Sigui com sigui, no es pot descartar que la militància llibertària de Tosquelles i el seu discurs sorneguerament antisistema pugui estar relacionada amb l’escassa ressonància social que la seva obra ha tingut, fins ara, al nostre país.
El cert és, però, que el Centre de Lectura no l’ha oblidat pas: el va nomenar soci d’honor el 16 de desembre del 1988, i en aquesta condició el té permanentment present. L’entitat està clarament implicada en augmentar el coneixement i la difusió de la seva persona i la seva obra, ara que diversos estudiosos i diferents institucions n’emprenen simultàniament una tasca d’estudi i divulgació en treballs, estudis, llibres, conferències i exposicions.
Des de la presentació del llibre de Joana Masó Tosquelles. Curar les institucions que va tenir lloc el dia 7 de juny d’enguany a la sala Emili Argilaga i al canal virtual, la figura de Francesc Tosquelles inspirarà molts dels actes que el Centre de Lectura té en programació per als propers mesos.
En les paraules que segueixen m’aplicaré a destacar, en concret, l’actitud clarament antifeixista que Tosquelles va mantenir durant tota la vida: una actitud que el configura a ell, com a persona, i també com a metge. Les dificultats amb què es va anar trobant van servir de revulsiu. En la seva continuada oposició i resistència al feixisme va saber trobar el temps, els espais i l’ocasió per renovar els criteris terapèutics. La seva alineació ideològica el va salvar de prejudicis i li va permetre abordar l’aplicació pràctica de nous mètodes, sense constriccions. Del seu antifeixisme en resulta una nova manera de veure la malaltia mental i de tractar els qui la pateixen.
***
En diferents moments de la vida, Francesc Tosquelles va topar amb les envestides que el feixisme va adreçar sistemàticament a les formes d’organització social i política democràtiques que a Catalunya, a Espanya i a Europa s’anaren assajant al llarg del segle xx. Tractaré d’identificar-ne algunes.
***
El 5 de març del 1933 el Partit Nacional Socialista Alemany dels Treballadors (NSDAP) va obtenir el 44% dels vots en les eleccions parlamentàries alemanyes que el canceller Adolf Hitler havia convocat. Per governar, va recórrer al suport dels nacionalistes del Partit Nacional del Poble Alemany (DNVP), liderat pel magnat antisemita Alfred Hugenberg. Rendida la democràcia alemanya al Partit Nazi, el nou govern es va dedicar a consolidar i oficialitzar l’antisemitisme i, des del primer d’abril del 1933, va instaurar un boicot indefinit als negocis i productes jueus. Una llei promulgada poc després va prohibir que els jueus exercissin càrrecs a l’administració pública i va restringir el seu accés a l’advocacia i la medicina. Aquesta segregació va provocar que prop de 50.000 milers de ciutadans alemanys abandonessin Alemanya i es refugiessin a França, Holanda, Txecoslovàquia i Espanya. Aquest exili es va afegir a una anterior onada migratòria jueva que s’havia produït cap a Barcelona a principis de la dècada: un flux important de practicants asquenazites que s’ha relacionat amb la postura genuïnament liberal de l’Espanya Republicana davant la qüestió religiosa. Ja feia, doncs, dos o tres anys que més de tres mil asquenazites sense mitjans de vida passaven les hores vagarosos als carrers de la ciutat. Molts d’ells ocupaven, a la nit, les cadires de la Rambla, que designaven, sarcàsticament, com a «Hotel Catalònia».
Per causa de la persecució nazi, el febrer del 1935 ja eren molt més de sis mil els jueus alemanys (nascuts o residents en territori alemany) que s’havien establert a Barcelona. Entre ells hi havia escriptors, periodistes, artistes, botiguers, advocats, metges, dissidents polítics, aturats, homes i dones de totes les edats, principalment joves, amb motivacions i en condicions diverses que tan sols pretenien refer les seves vides.
Entre aquests jueus exiliats hi havia metges formats en la psicoanàlisi. D’aquí ve el renom de Barcelona com a «la Petita Viena». Emili Mira i López, director de l’Institut Psicotècnic ─un institut de recerca aplicada de la Generalitat de Catalunya creat per dur a terme investigació en els camps de la psicologia pedagògica, la social, la del treball i la higiene mental─, en va acollir alguns, i els va integrar en la vida científica de la ciutat. Cal esmentar, entre ells, el reconegut professor de la Universitat de Heidelberg Alfred Strauss; el psicòleg berlinès Werner Wolff, expert en psicomioquinètica, i el psicoanalista hongarès Sandor Eiminder, també refugiat, que militaria en el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), col·laboraria amb l’Institut Pere Mata i s’enrolaria a l’exèrcit republicà durant la Guerra Civil.
Va ser durant aquell període estrany, en què la capital de Catalunya vivia condicionada per les conseqüències de la persecució antisemítica iniciada per Alemanya, que Francesc Tosquelles es va sotmetre a la psicoanàlisi amb Sandor Eiminder. No es pot descartar que l’actitud del seu analista ─foraster i fugitiu a causa del feixisme─ li servís com a referent per no defugir, en el futur, cap oportunitat de practicar la terapèutica psiquiàtrica, fins i tot quan ell, foraster i fugitiu al seu torn, també a causa del feixisme, es trobaria en condicions altament desfavorables per fer-ho.
***
El 1936, en esclatar la guerra que el cop d’estat feixista encapçalat pel general Franco va provocar, Tosquelles, allistat a les milícies antifeixistes del POUM, va acudir al front d’Aragó, on es va encarregar de l’evacuació dels pacients del psiquiàtric d’Osca i de la reorganització del sanatori de Sarinyena. El febrer del 1938, un cop dissoltes les milícies i reorganitzat l’exèrcit popular, el seu mestre i amic Emili Mira i López, que aleshores era el cap dels Serveis Psiquiàtrics de l’Exèrcit de la República, el va integrar a l’equip que havia de desenvolupar un dispositiu assistencial de psiquiatria extensiva, que se centraria més en la salut mental que en la malaltia, i que s’ocuparia tant dels malalts com de la resta de la comunitat. L’atenció psiquiàtrica es va organitzar amb uns dispositius d’atenció immediata, al front, i amb uns hospitals de rereguarda, que s’haurien d’instal·lar a una cinquantena de quilòmetres del front.
Tosquelles va ser nomenat, doncs, metge en cap dels Serveis Psiquiàtrics de l’Exèrcit d’Extremadura. En l’exercici d’aquest càrrec va dirigir l’hospital psiquiàtric de rereguarda d’Almodóvar del Campo. Mai no va escriure de manera explícita sobre aquella experiència (en comptes de sistematitzar els seus coneixements de psiquiatria i les teories que els sustentaven, Tosquelles preferia escriure sobre poesia: Gerard de Nerval, Gabriel Ferrater, surrealisme…) però sembla que, durant poc més d’un any, hi va fer funcionar una comunitat terapèutica en què la participació dels malalts en la vida comunitària era un factor de curació. Tosquelles va aconseguir que els interns no s’aïllessin del seu entorn, tot posant en pràctica la «psiquiatria extensiva» indicada per Mira: va incorporar persones del poble com a col·laboradors directes en l’atenció i la teràpia, i es va ocupar també dels veïns, afectats per la difícil situació de guerra, a qui va oferir activitats de promoció de la salut mental.
***
El 29 de març del 1939, tres dies abans que la guerra acabés oficialment, un contingent de tropes mauritanes de l’exèrcit de Franco va ocupar violentament l’hospital d’Almodóvar del Campo, tot fent destrosses a tort i dret. Els malalts es van posar, com és lògic, molt nerviosos. Tosquelles ─que, tot i el risc de ser afusellat sense més tràmits, s’havia mantingut al front de l’establiment─ va anar a trobar els assaltants i els va escridassar sense miraments. Aquests, sorpresos, van reclamar la presència del seu oficial. Tosquelles, vestit de civil, s’hi va presentar com a metge encarregat de l’hospital ─sense revelar la seva condició de militar ni molt menys el seu rang de capità─ i els va fer entendre que, per calmar els interns, calia, d’entrada, alimentar-los. També els va fer veure que caldria organitzar-ne l’evacuació.
Per estalviar-se problemes, al comandament militar li va convenir que aquell metge, que semblava expert i decidit, romangués provisionalment al front de l’asil mental, de manera que durant els dos mesos següents Tosquelles va organitzar l’evacuació dels seus malalts, la dels falsos malalts que havia acollit per salvar-los la vida, i la seva pròpia fugida a França.
***
El setembre del 1939, un cop creuada la frontera i ingressat al camp de concentració del Camp de Judes de Sèt-fonts, al districte de Montalban, Francesc Tosquelles va aconseguir que el director li permetés instal·lar-hi un dispensari psiquiàtric adreçat als interns ─angoixats, desesperats i amb freqüents crisis d’ansietat─ i també als vigilants del camp ─vilatans inexperts, aclaparats per la situació─ que havien estat improvisadament reclutats per a aquella tasca.
***
L’abast i l’impacte de la iniciativa de Tosquelles a Sèt-fonts arribaria a oïdes del doctor Balvet, director de l’asil de Saint-Alban sur Limagnole ─Sènt-Auban en occità─, a la regió de la Losera, que li va oferir feina. Amb aquest reclam, va sortir del Camp de Judes el juny del 1940 i es va traslladar a Sènt-Auban on es va integrar a l’equip terapèutic de l’hospital psiquiàtric. Hi va aportar la seva formació psicoanalítica, adquirida a l’Institut Pere Mata com a deixeble del psiquiatra Emili Mira i López, i el seu coneixement de les tesis de Jacques Lacan generadores d’una nova visió de la personalitat psicòtica. Ho va acompanyar dels estudis que havia fet en relació amb les teràpies actives concebudes per alguns metges alemanys basades en el tractament ocupacional. No li van ser sobreres les experiències de preservació de la salut mental en temps de conflicte, adquirides en la direcció dels serveis de psiquiatria del bàndol republicà, a la Guerra Civil.
En l’època en què Tosquelles va arribar a Sènt-Auban, els hospitals psiquiàtrics francesos estaven massificats. Per un decret del 1937, els asils o manicomis havien estat elevats al rang d’hospital psiquiàtric, però la nova orientació encara no havia tingut els efectes esperats, i la preocupació principal del sistema seguia essent la d’evitar la fugida i el suïcidi dels malalts. El maig del 1940, amb la invasió de França per Alemanya a la Segona Guerra Mundial, els esperats projectes de canvi en els serveis d’higiene mental es van esfumar. Les racions d’aliments que el règim nazi d’ocupació i el govern de Vichy van assignar als interns dels hospitals mentals eren ínfimes. Des de llavors i fins al 1944, la dràstica reducció del racionament alimentari dels malalts mentals va arribar a provocar 40.000 morts. Els bojos van morir de fam, de fred i de pobresa. Se n’ha dit l’«extermini dolç», i va ser llargament silenciat.
Els efectes d’aquesta política d’extermini de les persones alienades disposada per als interns en hospitals psiquiàtrics van arribar ben aviat al de Sènt-Auban, del qual Tosquelles compartia la gestió amb el doctor Lucien Bonnafé, essent que ell no tenia homologat el títol de metge (no seria fins el 1948 que Tosquelles, havent cursat de nou els estudis en el sistema francès, es doctoraria en medicina). El cas és que els directius de Sènt-Auban van desplegar les tècniques que Tosquelles els havia proposat: la psicoteràpia institucional a través de la psiquiatria extensiva en el territori. Això va consistir a integrar els malalts en unes brigades de peons que treballaven al camp en el cardatge de la llana o en altres activitats de peonatge per als pagesos de l’entorn a canvi d’aliments bàsics per a la supervivència de la comunitat hospitalitzada. En els equips, hi participaven com a monitors o mentors dels malalts, a banda dels cuidadors i infermers, persones sanes que vivien camuflades a l’asil perquè eren perseguides per la Gestapo per la seva adscripció política, condició racial o confessió religiosa. Tots plegats feien jornals per a pagesos i pastors, conreaven verdura a l’hort de l’asil i, amb les cols, confeccionaven xucrut. Al taller de fusteria fabricaven eines ergonòmiques, que bescanviaven per aliments. També recollien bolets i herbes remeieres al bosc, per vendre o permutar. La integració, en el sistema productiu, de les persones hospitalitzades, va esdevenir una manera de mitigar la fam que el règim nazi els imposava i, a la vegada, una via d’integració social dels malalts en la vida de la comunitat.
En aquells anys van sojornar a Sènt-Auban com a convidats personals del director Bonnafé nombrosos resistents antifeixistes. Alguns són desconeguts, però també se n’hi van refugiar molts de famosos. Entre d’altres, el poeta Paul Éluard amb la seva companya Nusch, el filòsof Georges Canguilhem, el crític de cinema Georges Sadoul, el fundador del moviment dadà Tristan Tzara, i d’altres. Francesc Tosquelles acostumava a dir que preferia la paraula «asil» abans que «hospital psiquiàtric», essent que un asil és un lloc on algú es pot refugiar. L’equip directiu de l’hospital psiquiàtric va organitzar, doncs, l’atenció bàsica i sanitària als seus pacients amb l’ajuda voluntariosa del seu personal d’infermeria i administratiu, dels veïns de la població i dels intel·lectuals i activistes polítics que hi estaven amagats.
La psicoteràpia institucional es va originar i es va desenvolupar en aquesta lluita diària per la supervivència dels malalts, en un context de resistència quotidiana contra el nazisme.
***
L’any 1967, Tosquelles era, ja, un psiquiatra de gran renom a tot França. Havia reorganitzat, a la Losera, un asil de nens discapacitats, «Le clos du nid», a fi de desplegar-hi una ambiciosa tasca educativa i terapèutica que els permetés desenvolupar el seu potencial intel·lectual, psíquic i social. Era el cap de servei de l’Hospital de La Candélie a Agen, a la Gascunya, i de l’Hospital General de Melun. Exercia la docència a les facultats de Medicina de París-Est Créteil, Amiens i Bordeus. Sense abandonar els seus compromisos, va acceptar fer-se càrrec d’organitzar l’hospital de l’Institut Pere Mata de Reus com a assessor del canvi institucional que la direcció es disposava a emprendre, al front d’un nou equip mèdic que integraven joves psiquiatres que procedien en gran part de la facultat de Saragossa. Els estralls del franquisme que persistien, en aquella època, al Pere Mata, es descriuen en l’obra de Joana Masó Tosquelles. Curar les institucions, de la manera següent:
Però la pregunta sobre quina va ser la guerra que va haver d’afrontar Tosquelles quan va tornar a partir de 1967 a l’Institut Pere Mata amb la intenció de desplegar-hi una psicoteràpia situada, és una pregunta que potser necessitaria més d’una resposta: una dictadura que encara sobreviuria una dècada; un sistema hospitalari envellit després de tres dècades de franquisme, i que només se sostenia per les llargues i mal remunerades jornades laborals de cuidadors i cuidadores; una vida hospitalària feta per embogir, per emmalaltir, per morir en els manicomis, i un sistema d’empreses farmacèutiques que preparava l’arribada dels psicofàrmacs i que produiria una nova societat terapèutica, dins i fora dels hospitals, cada vegada més dependent de la fabricació de la normalitat.
La situació descrita és, de nou, una conseqüència del feixisme, i el repte que Francesc Tosquelles va afrontar en aquell moment va ser el d’intervenir en la definició i l’establiment de nous mètodes de tractament psiquiàtric a Reus basats en la psiquiatria institucional que ell havia concebut i desplegat a Sènt-Auban i a d’altres establiments que va dirigir. Actuava, en favor dels malalts, com a formador i revisor del treball dels metges de l’equip del Pere Mata. Per a ell es va tractar, en definitiva, d’una etapa més de l’enfrontament al feixisme que sempre va inspirar la seva actuació, amb la característica que el nou compromís es desenvolupava a la seva ciutat natal, a l’hospital on ell havia iniciat l’exercici de la medicina.
Un dels qualificadíssims metges que van aplicar els mètodes de Tosquelles a l’hospital Pere Mata, l’estimat amic José García Ibáñez, explica, en un bonic article a la Revista de la Asociación Española de Neuropsiquiatría, 2012, titulat «Pinel, el Hospital de Zaragoza y la terapia ocupacional», en què va consistir el compromís de Tosquelles:
Lo importante de esta historia son los personajes y lo que hicieron. Su compromiso en cambiar las cosas. Su compromiso en reconocer a los locos como personas, como ciudadanos, como personas con todos los derechos. Estamos en un camino que no se ha terminado porque el rechazo, la discriminación, la cosificación, la negación de la palabra son actitudes que vuelven permanentemente, cada vez de manera más sutil. Y nos exige cada vez volver a la metáfora de las cadenas y hacer el máximo posible para mejorar la calidad de vida y la aceptación de estas personas que llevan el cartelito de locos. Tosquelles decía el problema es saber cómo integrar la locura en la ciudad.
***
El valor de la resiliència com a motor de canvi de situacions encallades o anquilosades és un dels temes que tracta el psiquiatra jueu Boris Cyrulnik que, en opinar sobre l’actual crisi de la pandèmia, es refereix a la capacitat de la humanitat per progressar a partir de l’esforç col·lectiu per a la superació del trauma.
La resiliència davant els embats del feixisme és, precisament, allò que va impulsar Tosquelles a avançar en el tractament dels malalts mentals i en l’organització de les institucions guaridores. Ho va fer en ocasió de la seva participació al front, en la Guerra Civil. També, en l’època en què va haver de resistir les sevícies dels nazis en la França ocupada, i en el seu retorn a Reus en ple franquisme, per inspirar, per als malalts, un sistema de vida ric en cultura, generador de l’autonomia personal i obert a la relació social en el si de la institució i també en el seu entorn.
FONTS
Ancery, Pierre. «1933: une interview de Trotski par Georges Simenon», Bon pour la tête, 22 de novembre de 2018, en col·laboració amb RetroNews, Biblioteca Nacional de França.
https://bonpourlatete.com/actuel/1933-une-interview-de-trotski-par-georges-simenon
Ayme, Jean. «Histoire et actualité du courant français de la psychothérapie institutionnelle», Raison présente, núm. 144, 2002.
https://www.persee.fr/doc/raipr_0033-9075_2002_num_144_1_3775
Col·legi de Metges de Barcelona. Galeria de Metges Catalans (biografia de Francesc Tosquelles i Llauradó).
https://www.galeriametges.cat/galeria-fitxa.php?icod=EDMG#
Favereau, Eric; Artières, Philippe. «Quand le Dr Tosquelles combat la faim à Saint-Alban», Libération, 31 de juliol de 2016.
García Ibáñez, José. «Pinel, el Hospital de Zaragoza y la terapia ocupacional», Revista de la Asociación Española de Neuropsiquiatría, 2012.
https://www.revistaaen.es/index.php/aen/article/view/16612
Masó, Joana. Tosquelles. Curar les institucions. Arcadia, 2021. Presentat al Centre de Lectura el dia 7 de juny de 2021.
Montejo Alonso, Francisco Javier. «En un lugar de La Mancha… Francesc Tosquelles y Max Hodann, creadores de las primeras comunidades terapéuticas durante la Guerra Civil Española», Revista de psicoterapia psicoanalítica y salud, 2014.
https://psiquiatria.com/trabajos/usr_1837173510.pdf
Moreu Calvo, Ángel C. «Presència d’un psicòleg exiliat: Werner Wolff a Barcelona (1933-1936)», Educació i Història: Revista d’Història de l’Educació, núm. 9-10, anys 2006-2007.
http://revistes.iec.cat/index.php/EduH/article/view/760/51544
Periañez, Manuel. «El origen de las ideas de Francesc Tosquelles», Fundación Andreu Nin, 12 de juny de 2020.
https://fundanin.net/2020/06/12/origende-las-ideas-de-francesc-tosquelles/
Sánchez, Carlos Manuel. «Cuando los ciudadanos deben ser héroes, algo no funciona», El Correo, 5 d’agost de 2021.