Manifestació antifeixista a la diada del 9 d’Octubre de l’any 2018. Autor: Lucas Guerra 
Manifestació antifeixista a la diada del 9 d’Octubre de l’any 2018. Autor: Lucas Guerra
El País Valencià sempre ha sigut un dels principals camps de batalla històric i simbòlic de l’extrema dreta. Una història farcida d’impunitat i violència des de la transició espanyola que ha marcat diverses generacions a casa nostra. Des de la dècada dels anys 70, el País Valencià ha patit un conflicte identitari basat en l’anticatalanisme i el regionalisme, fabricat i impulsat per la dreta, així com per alguns protagonistes del canvi de règim rere la dictadura franquista.
En aquest sentit, el principal argument d’aquests sectors anticatalanistes i valencianòfobs ha sigut la denúncia d’un suposat complot català emmarcat en el projecte polític dels Països Catalans, una defensa que tot i que realment és minoritària al País Valencià, els ha servit com a excusa per oposar-se a tot avenç o reivindicació cultural i nacional del poble valencià. Actualment, en part gràcies a la davallada del PP –sota el paraigua del qual s’havia aixoplugat l’anticatalanisme– en les institucions valencianes, i a la batalla cultural del nacionalisme valencià i l’antifeixisme unitari enfront del regionalisme, aquests grupuscles no tenen pràcticament presència més enllà de les xarxes i són retratats per gran part de la societat com una branca més de l’espanyolisme ranci.
Els sectors que defensen aquesta tesi i que enalteix quasi la totalitat de l’extrema dreta valenciana i espanyola, és conegut històricament com a «blaverisme» (amb referència al color blau de la franja vertical de la senyera), un moviment polític regionalista que pràcticament ha tingut presència a València ciutat i adjacents des de la transició. El sociòleg Vicent Flor va definir el blaverisme a la seva tesi doctoral –«L’anticatalanisme en el País Valencià. Identitat i reproducció social del discurs del blaverisme» (2009)– com a «anticatalanista, populista, conservador, regionalista i provincialista que defensa una identitat valenciana regional i subordinada a la identitat nacional espanyola i que, per tant, s’oposa frontalment al valencianisme».
Antecedents
Durant l’etapa preautonòmica, el context polític estava marcat per una forta efervescència dels moviments populars i d’eixamplament hegemònic de l’esquerra valenciana, les quals anhelaven l’autogovern i la recuperació de les senyes d’identitat com ara la cultura o la llengua pròpia. Per contra, els sectors tradicionals de l’extrema dreta espanyola i el regionalisme irredempt s’oposarien, forçant la mal autoanomenada batalla de València –que tenia com a objectiu l’eliminació dels símbols històrics del País Valencià, com per exemple la bandera quadribarrada– i esdevenint en un clima de violència ultradretana i anticatalanista.
En aquell moment, mitjançant l’estratègia de la tensió van aconseguir condicionar la construcció de l’autogovern del País Valencià fins a la derrota i desarticulació del valencianisme polític. En aquest sentit, l’embat cultural de l’extrema dreta i els sectors anticatalanistes per aconseguir guanyar en el terreny simbòlic i polític va consistir a instrumentalitzar entitats com la Junta Central Fallera, el diari Las Provincias (dirigit llavors per l’ultradretana Maria Consuelo Reyna) o, el València F. C., com a eines de pressió social, criminalització i justificació de la violència ideològica.
De fet, al País Valencià, des de la transició fins a l’entrada del segle xxi, el terrorisme adscrit a l’extrema dreta va deixar una llarga llista d’atacs violents i atemptats ultradretans de caràcter catalanòfob, majoritàriament, quasi tots impunes. Entre aquells atacs, atemptarien contra referents del nacionalisme valencià com Joan Fuster o Manuel Sanchis Guarner, entre molts d’altres; atacarien la llibreria Tres i Quatre en repetides ocasions amb artefactes incendiaris i, així mateix, col·locarien diverses bombes instal·lades a l’estadi del Llevant U. E. abans de la Trobada dels Pobles. En aquest context polític marcat per la violència i la conflictivitat, el 1977 l’extrema dreta assassinaria Miquel Grau a Alacant.
Encara més impunitat
En la dècada dels anys 90, entre el govern del PSOE i l’entrada hegemònica del PP a l’Ajuntament i la Generalitat, València es convertiria en un dels principals epicentres del neonazisme espanyol. Els vells residus del franquisme començarien a passar el relleu als nous cadells de l’extrema dreta, emmirallats en les noves estratègies i estètiques skinhead dels seus homòlegs europeus.
Fou un 14 de desembre del 1988, quan l’organització neonazi, Acción Radical, va presentar-se al públic a la vaga general amb una pancarta que estava decorada amb una creu cèltica on posava: «contra el capital, lluita radical». Cinc anys després, organitzarien un concert per a la raza al qual convidaren centenars de caps rapats de tot Europa. Ara, però, aquests grups neonazis començaren a ocupar les graderies de futbol i iniciaren caceres, pallisses, apunyalaments i tot tipus d’agressions. Segons el setmanari El Temps, l’adreça del contacte de l’organització neonazi Acción Radical coincidia amb el domicili de la companyia de vigilància de José Luis Roberto, actual president d’España 2000, exdirector de l’Asociación Nacional de Empresarios de Locales de Alterne (ANELA) i soci del despatx d’advocats Roberto & Salazar –que ha defensat neonazis com els detinguts en l’operació Pànzer.
Per contra, l’esquerra radical també començaria a reorganitzar-se a través de l’antifeixisme autònom i el moviment okupa; una nova generació d’activistes antifeixistes que, molt per davant de les institucions, van recuperar l’antifeixisme per combatre la violència de l’extrema dreta i qualsevol tipus d’odi al carrer a València. En aquell context, 1993, un grup de neonazis assassinaren Guillem Agulló en Montanejos (Alt Millars), un jove de 18 anys, militant independentista de l’organització Maulets i del col·lectiu antiracista SHARP (Skinheads Against Racial Prejudice). Aquest crim d’odi va marcar profundament tota una generació d’activistes que havia obert els ulls sobre els perills del feixisme i, encara avui, la societat valenciana el continua recordant com a mostra de la impunitat més criminal a casa nostra i com un símbol de la lluita antifeixista.
Posteriorment, la violència de l’extrema dreta anticatalanista així com la constant impunitat continuaria esquitxant la societat valenciana durant els temps de majories absolutes del PP, on diferents marques del blaverisme sobreviurien sota el seu paraigua tots aquests anys, algunes finançant-se a través de les subvencions públiques que els atorgava l’administració i utilitzant l’anticatalanisme per seguir dividint els sectors d’esquerra de la societat.
Des de l’entorn dels Grups d’Acció Valencianista (GAV) i l’extrema dreta espanyolista, les forces de xoc del blaverisme més irredempt, provocarien un repunt de violència anticatalanista, protagonitzant desenes d’atacs amb artefactes explosius contra la seu de les oficines de la Comissió d’Ajuda al Refugiat al País Valencià (CEAR-PV), atacs amb còctels Molotov contra la seu del partit Esquerra Republicana del País Valencia (ERPV), incendis a la seu de l’antic Bloc Nacionalista Valencià (BNV), així com repetits boicots a actes i entitats culturals procedents del valencianisme polític acusant-los de catalanistes. De fet, però, tres dels seus membres van ser condemnats a un any i tres mesos de presó el 2003 per assalt i robatori al Casal Jaume I del barri de Russafa, propietat d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV). Una condemna que fou històrica. Però que ni de lluny repara tot el mal que ha patit i pateix la societat valenciana.
Davant l’allau d’atacs i atemptats contra diferents entitats socials, associacions i partits a València, el 2007 la societat civil s’organitzaria a través de la Plataforma Acció Contra la Impunitat, per documentar aquests casos, fer informes i denunciar davant la Unió Europea, i el Congrés Espanyol, justament aquesta impunitat, en els quals no s’havia detingut a ningú i poques vegades transcendia més enllà del País Valencià.
La nova cara de l’extrema dreta
El replegament de l’extrema dreta valenciana dels carrers coincidiria amb la fi del PP a la Generalitat i als ajuntaments i l’inici del nou govern del Botànic, que després de més de dues dècades, canviava el rumb d’una època que no havia sigut gens fàcil per a les esquerres i els moviments socials. A banda, part de l’extrema dreta havia viscut molt ben acomodada dintre el PP, esquitxat pels anys de corrupció. La violència de l’extrema dreta anticatalanista des de la transició disminuiria considerablement, passant a convocar actes minoritaris i pràcticament irrellevants, encara que continuarien criticant els dirigents del nou Botànic, sumant-se a les crítiques de la caverna mediàtica amb un tuf valencianòfob i anticatalanista marca de la casa.
Amb l’entrada de Vox a les institucions, el partit d’Abascal aconseguiria entrar a les institucions amb un total de 48 regidors i 10 diputats. En aquell moment, el partit neofeixista España 2000 també estava baixant al País València, passant de tindre 4 regidories a 1 a l’Ajuntament de Silla (Horta Sud). Aquest partit neofeixista, portava temps emulant les tàctiques dels neonazis d’Alba Daurada a Grècia, repartint lots de menjar selectiu només per a famílies espanyoles i demanant el DNI en un dels barris amb més desigualtat i població migrant. Però amb l’entrada de Vox a les institucions, mirava com acabava d’enfonsar-se la certa hegemonia que havia gaudit dintre el món ultra valencià. Ara, el partit neofeixista d’España 2000, només tenia presència puntualment en els mitjans, però sense més rellevància que certes accions concretes. La normalització progressiva del discurs d’odi a través de la sobreexposició de Vox als mitjans de comunicació, ha regalat un altaveu a tota l’extrema dreta extraparlamentària, que veu reproduïdes les seues idees masclistes, racistes, espanyolistes LGTBifòbiques i supremacistes més enllà de les xarxes on s’havien quedat relegades.
L’antifeixisme valencià que mai va claudicar
L’extrema dreta valenciana, tot i haver estat molts anys replegada, mai va marxar. Al caliu del referèndum de l’1 d’Octubre a Catalunya l’any 2017, l’extrema dreta anticatalanista protagonitzaria l’assalt a la manifestació valencianista del 9 d’Octubre, una de les fites més mediàtiques i violentes que es recorden en dècades. La convocatòria es va realitzar a través de les xarxes socials i va reunir desenes de persones al mateix lloc des d’on eixia la Comissió 9 d’Octubre, amb el lema: «Sí al valencià», on els ultres protagonitzarien agressions a manifestants i periodistes. Actualment, hi ha més d’una vintena d’ultres imputats.
Però l’antifeixisme valencià mai va claudicar. Als pocs mesos de les agressions, la societat civil organitzà una multitudinària manifestació on reuniria 8.000 persones sota el lema «Contra el feixisme i per les llibertats: No passaran». I, l’any següent, l’antifeixisme del País València emplenaria els carrers de València, on milers de manifestants arribarien a través de columnes de punta a punta del territori per emplenar de nou els carrers de València el 9 d’Octubre, mentre l’extrema dreta ho observava impotent. L’antifeixisme mai ha estat absent i, gràcies a una lluita constant i persistent, i sobretot a la gent que mai s’ha rendit ni ha deixat d’organitzar-se, ha sabut pegar la volta al relat. Ara, la bandera de l’antifeixisme uneix milers i milers de valencians i valencianes, per tornar a defensar-se, per seguir avançant i per no tornar a perdre.