1. Antecedents
Portem massa desacords a les espatlles, massa manca de voluntat d’escoltar-nos, als catalans, per part del govern espanyol; massa anys d’una història compartida de represàlies i de submissió pretesa; una actitud que, en la contemporaneïtat, ve explicitada, en la retallada de l’Estatut, una acció que va comportar manifestacions massives, l’una rere l’altra, a les quals es va sumar la crisi i un govern central amb gens de respecte per a la pluralitat. Aquesta recepta no podia fer altra cosa que portar-nos a l’escenari en què ens trobem; perquè els catalans lluny de ser mesells, tot i que a vegades ens distraguem pel camí, som molt nostres i no ens agrada que ens coartin la llibertat, les possibilitats d’existir, la nostra pròpia manera de ser. I, per la seva part, des de l’Estat espanyol no se’ns vol respectar, ni deixar marxar; se’ns tracta, ras i curt, com la colònia que som, com la colònia que volen que siguem. I com que cada vegada, en aquesta nostra contemporaneïtat –i ho especifico perquè la història ja està plena de situacions similars; des de casos més cruels com els de Franco i Felip V, a d’altres més «normalitzats», com la persecució de la llengua o el tractament dels catalans com a ciutadans de segona–, la situació lluny de millorar empitjora dia a dia.
En tot aquest entramat, l’1 d’Octubre del 2017 va esdevenir un punt de no retorn perquè després d’una llarga trajectòria repressiva, aquell dia el poble català es va atrevir a somiar amb els peus tocant a terra i a omplir-se d’esperances, de possibilitat d’una utopia. Aquell dia vam abraçar la llibertat, però se’ns va escolar pels dits. I si és un punt de no retorn sens dubte ho és per tal com es va reaccionar des del govern de l’Estat espanyol que, lluny de prohibir-ho prèviament, lluny de parar-ho abans, no ho va estroncar –en la mesura que va poder– fins al mateix dia a cops de porra; amb una brutalitat segons ells proporcionada… I les reaccions no es fan esperar: vaga el 3 d’octubre; unes reaccions que castigaven la duresa de l’acció per part de les forces de seguretat de l’Estat –guàrdia civils i policies nacionals– a les escoles per reprimir el que molta gent creia que havia de tenir dret a exercir, lluny de constitucions i d’interpretacions legals.
2. Opinió pública
I aquí entra en joc l’opinió pública, el que pensi la gent, segons el discurs que se li hagi venut, perquè en aquesta nova era de les comunicacions entra una nova arma en joc, la de la paraula perversa i esmolada que ara es difon ràpidament de punta a punta del planeta sovint, massa, sense contrastar-ne la veracitat. Per aquesta qüestió, la de pretendre convèncer el públic, autors com Grossi (2007) indiquen que el segle xx és el de l’opinió pública; però el segle xxi li deurà passar la mà per la cara, perquè cada vegada hi ha una major voluntat del control social a través dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials. I això, passa per discursos que estan per sobre de la veritat o de la mentida, que es mouen en l’àmbit de la versemblança o d’allò que fan ser versemblant a través del relat que creen: com la polaritat de la societat catalana, que els unionistes han creat i han fet creure que a Catalunya hi havia un enfrontament perenne, i res més lluny de la realitat. És clar que això enllaça amb un altre aspecte, el discurs de la ràbia, un discurs sense discurs més enllà de la cerca de la ràbia per part de l’oient de l’altre bàndol que s’adona com estan tergiversant o negant la realitat. Tinguem en compte, com apuntava abans, que opinió no equival a coneixement o a comprovació de la informació; i aquí és quan la manipulació es fa sense límits. Sobretot si l’interlocutor no es preocupa per adonar-se de les incoherències –segurament perquè el discurs que li venen ja li està bé.
L’opinió pública, ens indica Lippman (1922), compta amb la pressió que es pugui fer sobre els individus. D’aquesta manera, es pot incidir en les imatges mentals o en els propòsits dels individus; per això, després de parlar-ne pels mitjans, de l’opció independentista, a Catalunya –com ho demostren les enquestes– s’han aconseguit més adeptes i, en canvi, a l’Estat espanyol, amb una opinió pública molt marcada en contra, s’ha aconseguit una autèntica aversió contra tot allò que faci tuf a independentisme.
D’altra banda, segons Luhmann (1993), aquesta concepte perd força en tant que ja no es tracta d’una qüestió estable, sinó que pot anar variant en relació amb cada situació concreta; cosa que recorda la modernitat líquida de Zygmunt Bauman (2010). La opinió pública, doncs, és mutable i activa i, precisament per això, es pretén controlar i fer anar cap on interessi en cada cas. D’aquí que se l’estigui fent virar cap a la dreta, que sembla que és una qüestió internacional; una ideologia que a l’Estat espanyol també hi té incidència i es compra, sobretot, si qui fa el discurs és més radical anant contra Catalunya.
Per això, doncs, segons el mateix Luhmann (1993: 125) el que cal és facilitar que la ciutadania tingui ple accés al coneixement per tal d’aconseguir que prengui decisions a partir d’una base sòlida, si és que volem ciutadans de ple dret i caminar cap a l’estat del benestar. Només així, partint de tot el coneixement necessari, es pot escollir realment tenint d’una manera responsable Luhmann (1993: 127). La majoria de partits polítics espanyols, en canvi, no aposten per aquesta opció, pretenen polaritzar la societat, si més no a Catalunya, i ja els està bé que la població no tingui aquest esperit crític necessari per qüestionar el seu relat, el seu discurs polític. I per tenir-lo, segurament a tots ens aniria bé, com a punt de partida, una actitud de suspicàcia davant de qualsevol informació de la qual no puguem asseverar-ne la veracitat.
Tot això desemboca en la dialèctica negativa d’Adorno (2005); cal donar peu a un altre tipus de dialèctica, a una dialèctica que no vingui marcada pels àmbits de poder sinó per escoltar què diu i què vol la gent del territori. Perquè som o no som democràtics? Estem o no estem a favor d’intentar aconseguir l’estat del benestar de la població? O és que només hi ha una part de la població que pot fer sentir la seva veu i pot voler ser un ciutadà de primera categoria? Estem colonitzats? Estem subjugats? Què vol l’Estat espanyol de nosaltres? I què és Espanya: «una, grande y libre»? Per a qui? Per a què? Preguntes que necessitarien un debat ampli i que tampoc aleshores quedarien resoltes.
En aquests moments es fa evident «l’espiral del silenci» d’Elizabeth Noëlle-Neuman (1995); una espiral que en un i altre indret pot fer que alimenti l’opció més preminent: l’independentisme a Catalunya, l’unionisme a la resta de l’Estat espanyol, salvant territoris com el País Basc. Una espiral del silenci que, de fet, enllaçaria amb aquell «del silenci han fet paraula», de Lluís Llach, i és que sense fer res s’engreixen els grups massius. Així, a Catalunya sovint sense que l’independentisme mogui fitxa, la gestió del procés per part d’Espanya genera més independentistes; l’exemple més clar, evidentment, és l’1 d’Octubre, però de casos, n’hi ha d’altres, no tan radicals, això sí. Centrats en l’1 d’Octubre, però, és una opinió generalitzada que, segurament, si ens haguessin deixat votar, no hi hauria hagut majoria a favor de la independència i la lluita s’hauria aigualit; la seva negativa a deixar-nos fer una cosa tan «antidemocràtica», segons ells, com exercir el dret a vot i fer-ho amb la violència que es va fer, sens dubte va generar més adeptes a la causa. Aquesta gestió, o mala gestió, de l’independentisme català a l’Estat espanyol ha fet que a Catalunya no es pugui ser neutral, o sigui difícil ser-ho, perquè o estàs a favor dels drets humans o estàs per sobre d’ells; la neutralitat –salvant el fet aquell que apunta Desmond Tutu: «Si ets neutral en situacions d’injustícia, has escollit el costat de l’opressor»–, per tant, t’aïlla.
Una altra qüestió de les que planteja Luhmann (1993) i que ens ateny directament és la necessitat de reinterpretar la Constitució si ha quedat obsoleta (i pensem que en tenim un exemple clar en el fet que dins de la Constitució espanyola encara hi trobem el servei militar obligatori, que ja no és vigent i que, per tant, de fet, l’invalida; i ve molt a col·lació perquè es va abolir gràcies a la desobediència, precisament, i patint presó els primers a fer-ho). Indica que l’autonomia del dret ha d’estar per sobre de la Constitució –tot i que el problema no es troba en la constitucionalitat del dret, sinó en la juridicitat de la Constitució.
Habermas (1991) ens ofereix una mirada sobre els fenòmens socials a partir de posicions ètiques i polítiques que acaben marcant uns determinats valors i unes determinades normes de conducta. Així, els catalans han optat per la via pacífica, tot i el que alguns vulguin fer creure a l’opinió pública, a través de les reaccions als crits dels «¡A por ellos!» amb càntics a favor de la independència o de la llibertat, el llançament de clavells, les mirades d’odi… Però, malgrat tot, davant la seva irrupció violenta –armats fins al moll de l’os, entrant sense identificar-se ni demanar permís– la resposta l’1-O era la d’aixecar les mans en senyal de manca total de violència per aquesta altra part. A partir, d’aquí, doncs, tal com marca Habermas (1991), les persones es posicionen èticament; com deia abans: o estàs a favor dels drets humans o estàs per sobre d’ells. Segons Habermas (1991), les opinions resulten de l’espai social i deriven de deliberacions fetes prèviament; ell, com a mínim, proposa aquest espai de discussió i participació dels ciutadans en les societats democràtiques: el deliberatiu. Aquí, però, també hi ha disparitats de vivències; ja que, per una part, hi ha voluntat de diàleg i per l’altra no; per una part, hi ha voluntat de participació del poble –de fet, és el que va donar cos i força a l’1 d’Octubre, la gestió des del poble i la participació del poble– i, per altra, hi ha negació del poble, de la seva veu, fins i tot podríem dir, de la seva genuïnitat. Les normes no escrites que intervenen en l’àmbit social són rigoroses; més enllà de la justícia que marqui l’Estat hi ha un altre judici, que és el que marca l’opinió pública, la valoració (positiva o negativa) dels conciutadans. John Locke (2018) parla de la llei de l’opinió i la reputació.
En l’era d’Internet i amb la irrupció de la comunicació 2.0 –o posteriors– es capgira tot i, fins i tot, fa més propers els més llunyans. De fet, hi ha un gran màrqueting al voltant de la política que genera la sensació d’estar en campanya electoral de manera permanent. I hi ha una part bona d’això: que els polítics pensen en els ciutadans no només una vegada cada quatre anys; d’altra banda, però, es genera una voluntat de control del ciutadà en tots els nivells i d’una manera ingent que fa feredat. Es canvien per complet els mecanismes de creació d’opinió pública i les estratègies comunicatives que s’hi aparellen; entren en joc, per exemple, les fake news. Les noves tecnologies, l’àmbit cibernètic, eixampla o obre la porta a noves relacions socials, redefineixen l’espai.
3. Conclusió
Tornem a un estatuts del qual no hem sortit, un estatus que es deriva del fet de treure’s el maquillatge o la careta el govern espanyol; però no podia ser d’una altra manera si l’endemà del franquisme les mateixes persones van posar-se el vestit de la democràcia; els que abans dictaven penes de mort van passar a indultar-les… I el que interessa és el control del relat en aquests moments, fent servir totes les eines que es trobin a l’abast, sobretot –per la seva potència– les que ofereixen les noves tecnologies, i això implica passar per damunt de la veracitat i de l’ètica per tal de tenir controlada –o manipulada– l’opinió pública i, a partir d’aquí, treure’n rèdit electoral que, en definitiva, és el que es busca: apoltronar-se, escalfar la butaca del poder al preu que costi; mantenir viu l’esperit d’aquell antic imperi espanyol, de l’autoritarisme, del franquisme, del feixisme. En ple segle xxi en comptes de caminar cap al respecte de les persones s’avança cap al seu menysteniment –a les unes perquè se’ls vulneren els drets, a les altres perquè se les vol mantenir en la manca d’esperit crític. I com que no agrada el discurs pacifista perquè els va en contra del respecte a les persones, s’inventen la violència que els agradaria que hi hagués hagut i empresonen o causen l’exili de persones i idees. I si es pretenen coartar les llibertats col·lectives, també es coarten les individuals.
Referències bibliogràfiques
Adorno, Theodor W. (2005). Dialéctica negativa. La jerga de la autenticidad. Madrid: Akal.
Bauman, Zygmunt (2010). Vida líquida. Barcelona: Paidós.
Habermas, Jürgen (1991). Conciencia moral y acción comunicativa. Barcelona: Península.
Lippman, Walter (1922). Public opinion. San Diego, Califòrnia: Harcourt, Brace and Company.
Locke, John (2018). Compendio del Ensayo sobre el entendimiento humano. Madrid: Alianza Editorial.
Luhmann, Niklas (1993). Teoría política en el Estado del Bienestar. Madrid: Alianza Editorial.
Grossi, Giorgio (2007). La opinión pública: teoría del campo demoscópico. Madrid: Centro de Investigaciones Sociológicas.
Noëlle-Neuman, Elizabeth (1995). La espiral del silencio. Opinión pública: nuestra piel social. Barcelona: Paidós.