El marquès de Zayas, assegut i sostenint el retrat, en un acte de la dècada del 1930. Font: https://twitter.com/memoriamallorca/status/683241736441851905 
Coberta del llibre Historia de la Vieja Guardia de Baleares. Font: http://todocoleccion.net 
Acte polític de Falange Española al Teatre Principal de Manacor el 2 de febrer de 1936. Font: http://www.fideus.com 
Feixistes commemorant el final de la Guerra Civil a Palma el 2016. Font: http://lafalange.org/la-falange-de-palma-de-mallorca-conmemora-el-1-de-abril-dia-de-la-victoria/
Els pistolers de blau[1]
L’any 1934 el marquès de Zayas funda Falange Española de Baleares. Dirigents i militants porten armes i defugen el debat polític. No participen en les eleccions i actuen contra les organitzacions obreres i els partits d’esquerra.
Cementiri Municipal de Palma. Plou. Llàgrimes originades per l’emoció i gotes d’aigua recorren el rostre dels que formen la comitiva fúnebre. No són gaires i avancen lentament des de la capella al panteó de la família Zayas. A les files de davant, membres de la Vieja Guardia, Guardia de Franco, Frente de Juventudes i dirigents sindicals. També hi són presents la vídua, parents, el governador civil, un procurador en Corts, el batle de Palma i tres generals de l’Exèrcit. El capellà ja ha dit la darrera oració i, mentre el fèretre d’Alfonso de Zayas y de Bobadilla, marquès de Zayas entra a la fossa, canten Cara al Sol, l’himne guerrer i patriòtic dels falangistes.
Així va ser acomiadat el fundador de Falange Española de Baleares, traspassat a Sabadell a la primeria de gener del 1970. Tenia 74 anys i estava allunyat de la política activa feia molt de temps. En haver acabat la cerimònia, el sotscap provincial del partit va pronunciar en veu alta el seu nom. Tots li respongueren «¡Presente!» Va néixer a Palma el 23 de gener de 1896, a la casa pairal de Palma. Fill i net de militars, va aconseguir el grau de capità d’artilleria. Son pare havia format part de l’estat major de la Capitanía General de Baleares, conduïda per Franco entre febrer del 1933 i febrer del 1935. El general Franco i el jove coronel Zayas travaren amistat. Un parell de cops el futur Caudillo va recórrer amb la seva esposa les finques dels Zayas a la serra de Tramuntana. Entre les fal·leres del marquès, es trobava l’esgrima. La practicava als salons del Círculo Mallorquín, al qual només podia entrar la flor i nata de la societat illenca.
Tant els orígens com els primers anys d’existència de Falange Española de Baleares es coneixen pel llibre Historia de la Vieja Guardia de Baleares, escrit pel marquès de Zayas. No es tracta de cap recull de records personals, sinó del relat aparentment precís fet pel principal falangista durant la Segona República i el primer franquisme. Tot i ser publicar l’any 1955 per la madrilenya Imprenta Sáez, segurament el va escriure abans. De fet, alguns passatges coincideixen fil per randa amb textos apareguts a la revista mallorquina Aquí Estamos a mitjan anys trenta. Cronològicament arrenca l’any 1933 i acaba al cap de poc d’esclatar la Guerra Civil.
Com la majoria de conservadors espanyolistes, el marquès de Zayas considerava l’etapa republicana, i sobretot els primers mesos del 1936, la més nefasta de la història contemporània d’Espanya. Per a ell, «el dominio republicano-marxista» era responsable «del trágico cortejo de crímenes, incendios, huelgas, devastaciones y pérdida de las libertades». Però al marge de les seves conviccions ideològiques (el model a seguir era el feixisme italià) i la capacitat de guiatge, hi ha dues circumstàncies personals que l’ajudaren a obrir-se camí políticament. La primera, la situació econòmica, prou benestant per poder viatjar a Madrid uns quants cops i instal·lar la primera oficina del partit a la planta baixa d’un habitatge de la seva propietat. La segona, la falta de compromisos laborals. S’havia acollit a la Llei Azaña. No era un oficial actiu de l’Exèrcit, per bé que en conservava el sou.
Fins a l’esclat de la Guerra Civil, Falange va ser una organització política amb escassa militància i nul·la presència a les institucions públiques. A Mallorca, i en vigílies del 18 de juliol del 1936, no tenia cap regidor municipal ni diputat provincial.
Seguint les ordres de la direcció estatal i l’exemple dels seguidors més violents de Madrid i de les capitals castellanes, els feixistes mallorquins van intentar boicotejar els actes dels partits d’esquerres i els sindicats obrers. Habitualment sortien al carrer amb una arma o en tenien amagades a casa seva o a l’oficina del partit, a la qual denominaven casa cuartel. La seva propaganda incitava a la desobediència civil i l’aniquilació de l’adversari polític violentament. Però en els anys trenta no era Falange l’única organització que sospirava per l’eliminació del sistema parlamentari i la creació d’un estat totalitari fet amb un motlle semblant al de l’Alemanya de Hitler o la Itàlia de Mussolini. Entre els pilars ideològics d’Acción Popular de Mallorca també hi havia el militarisme, l’espanyolisme i el catolicisme més conservador. I l’impulsor d’aquest partit minoritari era un grup de nobles i petits propietaris rurals.
Tot i que el marquès de Zayas, va ser el falangista més representatiu, la idea de fundar un partit antisistema i d’extrema dreta a les illes Balears no va ser seva, sinó del procurador Antonio Nicolau, Alfredo Corominas, Nicolás Garau i del capellà Juan Crespí. Es posaren mans a la feina l’estiu del 1933. Començaren amb la divulgació de les teories nacionalsindicalistes que estaven elaborant Onésimo Redondo, Ramiro Ledesma i José Antonio Primo de Rivera. Entre els quatre intentaren captar simpatitzants, tasca gens fàcil aleshores, donat que era als ambients universitaris i a les grans fàbriques on se’n captaven més i la Mallorca d’aquells anys estava mancada de les dues coses. El marquès de Zayas tampoc no va participar en la reunió que va tenir lloc l’octubre del 1933 a l’Agencia Odisso, situada al carrer de can Serinyà de Palma. En aquella trobada, a més dels promotors, hi havia Antonio Colom, Jaime Juan, Miguel Caldentey, Rafael Escales i Bartolomé Barceló. A poc a poc, el partit anava creixent. En les seves memòries, recorda l’agencia com «un centro de información social, o consultorio laboral, de ambiente y espíritu antimarxista».
A la ciutat de Madrid, el 29 d’octubre del 1933 l’aristòcrata José Antonio Primo de Rivera (marquès d’Estella) va anunciar la creació de Falange Española. Ell la va definir com un contrapartido. Aquell dia, i des de la tribuna, va dir una frase que farà fortuna: «El ser rotas es el más noble destino de todas las urnas.» El ressò de l’acte i la personalitat dels oradors degueren esperonar els feixistes mallorquins i pocs dies després va tenir lloc a Palma una reunió. En aquesta sí que hi pren part el marquès de Zayas, i ho fa acompanyat del grup de l’Odisso, el tinent Ladislao López Bassa, els germans Luis i Pedro Cotoner, Joaquín Puigdorfila, José María Alcover, Jaime Ramis i José Francisco Moragues Monlau. En trobades posteriors s’hi afegiren el guàrdia civil retirat Isidoro Vicente i Francisco Borrás. La primera presa de contacte amb Madrid es va produir per carta el novembre. Vint-i-un mallorquins van signar l’escrit adreçat a José Antonio en què manifestaven la intenció de fundar un partit polític que es dirà Falange Española de Baleares. El següent pas va ser la inscripció al Registre d’Associacions del Govern Civil. Els tràmits burocràtics van concloure el febrer del 1934. Abans hagueren de redactar els estatuts, l’article primer dels quals deia que era una organització política i cultural creada per fomentar l’estudi i la divulgació de la història d’Espanya «y sus esencias vitales, así como destacar y propagar sus vaIores políticamente nacionales». El primer document oficial de Falange Española de Baleares va ser l’acta de constitució, de la qual va donar fe Bartomeu Cirer Verd el 12 de març del 1934. Per a l’ocasió, es van reunir Sureda, Garau, Moragues, Cirer i Lladó, en qualitat de «simpatizantes». Seguidament van formar la primera junta directiva. La cúpula del partit (comité o junta de mando) el formaven Bartolomé Barceló, Alfonso de Zayas i Antonio Nicolau. De l’Oficina Política i de la Delegación de Estudios se’n feia càrrec Juan Sureda. El delegat provincial d’Acción era Nicolás Garau; el d’Organización Local, José Moragues Monlau; el secretari, Fernando Serrano Suñer; el vicesecretari, Bartolomé Cirer; el tresorer, Juan Lladó; el vicetresorer, Jaime Ramis. De vocals hi actuaven José Rosselló, Rafael Moragues, Manuel Santos Lamberri i Juan Caldentey.
Amb el permís de José Antonio Primo de Rivera, el 9 de novembre del 1934 el marquès de Zayas assumia formalment la direcció regional. Una de les primeres tasques va ser l’organització de les milícies; és a dir, de grups paramilitars formats per gairebé 500 voluntaris any i mig més tard. Es va arribar a aquesta xifra malgrat la falta de mitjans econòmics que impedia créixer al partit més ràpid del que els fundadors pretenien. Al llarg de l’any 1934 i del següent, la seu del partit va canviar d’ubicació diverses vegades. Del carrer de Santiago Rusiñol es van mudar al carrer dels Oms i, després, a l’entresol del número 16 del carrer de can Ribera. A la primeria d’agost del 1935 van fundar el Sindicato de Oficios Diversos. En foren els promotors Juan Orpí i el ferroviari Pablo Chimelis. Posteriorment, es va crear la Delegación del Sindicato Español de Estudiantes (SEU), conduïda per un dels germans Barbará, Francesc Bosch, Jaume Real i Francisco Oleza. El mestre d’escola Néstor Gallego es va posar al front de la Delegación de Propaganda. El maig del 1936 es van distribuir clandestinament per Palma els primers exemplars de la revista Aquí Estamos, la redacció i la composició de la qual anava a càrrec de tres persones. La Sección Femenina va ser la darrera a obrir les portes. El gener del 1936 en va ser nomenada delegada provincial Magdalena Rullán Vives, mare d’un activista. Al cap de poc, la va substituir Pilar Solanas, a la qual ajudaven Dolores Alemany Alomar (tresorera), Enriqueta Castro Pinto, Concepción Batlle de Espejo, Maria Luisa Ramonell, Esperanza de la Monja i les germanes María del Carmen i Francisca Ramírez. Per al partit van recaptar doblers amb la venda de segells de col·leccionista, van visitar els camarades detinguts als calabossos i van guardar armes a casa seva. Abans de començar la Guerra Civil, la Sección Femenina ja tenia prefectures en una dotzena de pobles de Mallorca i Menorca. A Calvià hi havia 14 afiliades abans del 18 de juliol del 1936, i van detenir-ne la directora per repartir propaganda subversiva. Falange Española de Balears tenia tres tipus de militants. Als més actius i combatius, se’ls denominava de primera línea; els adheridos just n’eren simpatitzants o col·laboradors esporàdics. Aquells que ajudaven el partit amb donatius, però per raó del seu ofici o posició social no volien fer pública la seva identitat, eren protectores.
Abans del segon Consejo Nacional de Falange Española celebrat a Madrid, una partida de dirigents es va reunir a Palma per debatre les propostes que hi presentarien. Acordaren que havien de menester:
[…] acción militar: nada de política; apoyo a todo lo nacional. […] Aprovechar la política constitucional con el fin de combatir el parlamentarismo. Llevar al Parlamento el mayor número de diputados para desde allí desacreditarlo y destruirlo. […] Es preciso ante todo criticar la actuación de los partidos antiespañoles. […] Hay que estar siempre en contra de todo aquello que signifique nacionalismo particular; creación en Cataluña, Vascongadas, Valencia, Galicia y Baleares (y demás regiones donde existe propaganda separatista) de secciones especiales que propaguen los antinacionalismos correspondientes y respectivos. […] Nacionalizar el problema del paro y, para resolverlo, aplicación del sistema actual alemán.
En qüestió de mesos, els falangistes mallorquins es van radicalitzar definitivament. De les fanfarronades i les amenaces verbals passaren als fets. Els militants més encesos van cercar la confrontació amb les esquerres i els sindicats de classe. El llibre de Zayas no reprodueix ni fa esment de cap debat polític amb els seus adversaris. En canvi evoca moments de violència i provocació. A la primeria del mes de juliol del 1936, la Joventut d’Esquerra Republicana de la Vileta (barriada de Palma) tenia previst celebrar un ball per recaptar fons per al partit.
Las milicias de Falange decidieron que no llegara a realizarse, para ello movilizaron cuatro escuadras al mando de Mateo Palmer. Estas escuadras se distribuyeron por los alrededores y por el interior del local del baile; pero ante el tropel de gente y al no saber quien era el amigo o el enemigo se tuvieron que contentar con arrancar una buena colección de corbatas rojas con la hoz y el martillo.
Un altre exemple de la seva manera d’actuar és la col·locació d’una bandera falangista a l’estàtua eqüestre de Jaume I a la plaça d’Espanya de Palma. Aquestes actuacions no estaven protagonitzades tan sols pels militants més joves. El marquès de Zayas va viure en primera persona diversos incidents. Un dia, un grup de gent del poble de Llucmajor va encerclar uns simpatitzants de Falange a les dependències municipals. Ell i un camarada s’hi desplaçaren amb una metralleta per aconseguir que els deixessin sortir. No era res extraordinari que els falangistes duguessin armes de foc. Els militars amics n’hi van proporcionar. El marquès de Zayas recorda el cas d’un oficial del Jutjat Militar de Palma.
Cuando se intervenían armas buenas a los extremistas rojos y quedaban depositadas en el Juzgado, Morey me avisaba y yo entonces acudía con nuestras viejas y casi inservibles pistolas y hacíamos el cambiazo. Era una manera de vencer nuestra penúria económica.
El 4 de juny de 1936 feren esclatar una bomba a la Casa del Poble de Palma, lloc de reunió i esbarjo dels obrers d’esquerres. Zayas el descriu com un explosiu molt potent que va causar «múltiples daños materiales». No esmenta, però, que va fer sis ferits de consideració. Al cap d’unes hores, la Policia havia detingut dos falangistes, als quals va amollar per falta de proves fidedignes. En senyal de protesta, els sindicats d’esquerres varen convocar una vaga general.
El més concorregut acte electoral de Falange Española a Mallorca durant la Segona República s’havia de celebrar el diumenge 19 de gener del 1936 al Teatre Principal de Manacor. El dia abans els organitzadors havien repartit propaganda i:
[…] tuvieron que hacer frente, pistola en mano, a varias agresiones de que fueron objeto por parte de elementos izquierdistas, dispuestos a impedir a toda costa la celebración del acto anunciado. […] El público llenaba ya el vasto coliseo bastante antes de la hora anunciada. […] Pronto pudimos advertir la presencia de elementos provocadores. Cuarenta camisas azules montaban la guardia. […] A la hora exacta apareció la Junta de Mando con nuestras banderas. A la voz de mando de Mulet se cuadró y saludó brazo en alto. [….] En el mismo momento, y como obedeciendo una consigna, parte del público se puso en pie con el puño en alto. […] Se entabló una verdadera batalla a estacazo limpio. Había que cortar rápidamente aquello, y se impuso el camarada Riera por la fuerza. […] Quedó dominada la turba promotora del alboroto y los componentes de la Junta de Mando, empuñando sendas pistolas, acabaron por restablecer el orden.
El batle de Manacor, que morirà afusellat al començament la Guerra Civil, hi era present. Segons Zayas, va fer costat «a los cobardes designios de lo que entonces se llamaba autoridad, no acertó a dar la razón ni a unos ni a otros, y mandó suspender el acto. […] La Guardia Civil practicó numerosos cacheos y obligó a los falangistas a emprender su regreso a Palma». Uns dies després, amb la tensió rebaixada, Falange va celebrar sense incidents el míting de Manacor. Aquell mateix hivern va organitzar actes a les localitats de Campanet, sa Pobla i Llucmajor. Segons Zayas, la doctrina feixista «fue prontamente asimilada por los campesinos, muchos de los cuales figuraron desde aquel día en sus files».
El mes de març del 1936 el Govern va declarar il·legal Falange Espanyola. Els dirigents nacionals foren acusats de pertorbar l’ordre públic i José Antonio Primo de Rivera va ingressar a la presó. A mitjan abril, la Policia va escorcollar la seu del partit a Palma. Hores abans, el marquès de Zayas n’havia evacuat les fitxes dels afiliats, els documents compromesos i les armes que hi amagava. El cap provincial, alguns caps locals i els militants més actius van intentar desfer-se de l’acció policíaca; però la majoria foren localitzats, interrogats i conduïts a les presons d’Inca i Palma. Anys després, el marquès de Zayas considerarà aquell episodi un acte de propaganda positiva, ja que va obrir els ulls «a los indecisos con la causa nacionalsindicalista» i es produïren nombroses peticions d’afiliació.
[1] Aquest article conté fragments del llibre del llibre: Mas Quetglas, Joan. Els mallorquins de Franco: la Falange i el Moviment Nacional. Palma: Documenta Balear, 2003, 402 p. ISBN: 84-95694-73-5