El present article està basat en el nostre treball L’extrema dreta al Reus republicà (1931-1936) publicat per l’Associació d’Estudis Reusencs l’any 2003. Per tant, totes les referències i peus de pàgina les trobareu allà. Inclou, això sí, noves informacions addicionals que hem anat recopilant des de llavors.
La implantació de FE de las JONS a la ciutat i a la demarcació de Tarragona
El partit feixista FE de las JONS nasqué de la fusió de la Falange Española per una banda i de les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista de l’altra el 13 de febrer del 1934. José Antonio Primo de Rivera, fill del dictador, havia fundat FE l’octubre del 1933 inspirant-se en el feixisme italià i es presentà com una formació antimarxista, anticapitalista, imperialista i totalitària. Les JONS va ser un partit influenciat pel nacionalsocialisme fundat l’octubre de 1931 per Ramiro Ledesma i Onésimo Redondo. Els dos partits embrionaris, però, tenien un nombre de militants molt residual i minoritari dins un panorama polític català en què l’espai de l’extrema dreta i la dreta radical eren copats majoritàriament pels carlins de la Comunió Tradicionalista i els cedistes d’Acció Popular Catalana, a banda de monàrquics alfonsins i petits grupuscles ultradretans. Els primers nuclis organitzats s’implantaren a la capital catalana i a Badalona, on la nova formació es nodrí en gran mesura d’elements joves i d’una amalgama d’antics militants de la Unión Patriótica de Miguel Primo de Rivera, de la Comunió, de la Derecha de Cataluña alfonsina i del Partido Nacionalista Español del doctor Albiñana. També atragué alguns elements burgesos, alguns treballadors i lumpen barceloní.[1]
Pel que fa a l’impacte real de la nova formació, es limità en gran mesura a la seva agrupació estudiantil, el Sindicato Español Universitario, organització molt activa que protagonitzà nombrosos enfrontaments verbals i físics amb la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya. El 8 de juny del 1934, per exemple, un estudiant de disset anys militant de Falange va ser agredit a ganivetades per dos individus al passeig del Port de Tarragona.[2] La premsa satírica barcelonina també va fer befa del SEU: «Els nens falangistes que van a la Universitat –a Barcelona hi ha de tot– com que no s’atreveixen a donar la cara per por de rebre, hi envien agents provocadors per tal de moure aldarulls…». I afegia: «Els nens falangistes perden el temps. I els seus “papàs” els diners.»[3]
La implantació falangista a les comarques del Camp i a les Terres de l’Ebre es degué en gran mesura a la figura del reusenc Josep Maria Fontana Tarrats. De fet, Fontana ingressà a les JONS l’any 1933 impactat pel setmanari homònim i la figura de Ramiro Ledesma Ramos i esdevingué el primer cap del partit a la demarcació de Tarragona. Des d’aquí exercí de coordinador i posà en contacte els grupuscles de militants dispersos pel territori. Arran la unificació, l’any 1934 va ser nomenat cap provincial falangista i de seguida es feu càrrec personalment d’una campanya organitzativa que donà els seus fruits consolidant delegacions del partit en diverses poblacions de la demarcació. En total, una trentena entre les que hi havia Tarragona, Reus, la Selva del Camp, Montbrió del Camp, Alcover, Gandesa i Tortosa entre altres. La seva militància, però, era molt minsa, i no superarien mai els pocs centenars de militants en tota la província fins després de la guerra. Joan Ventura explica en aquest sentit que a Valls i l’Alt Camp abans de la guerra ningú coneixia cap falangista. Els extremistes militaven bàsicament a les files tradicionalistes i cedistes. La victòria dels feixistes revoltats, en canvi, comportà una afiliació meteòrica i massiva.[4]
El nucli reusenc presentà els seus estatuts al govern civil de la província el 2 de maig de 1935 sota la denominació de «Junta de Ofensiva Nacional-Sindicalista, adherida a Falange Española de las JONS». Per tant, la delegació reusenca es definia com a jonsista influenciada, sens dubte, per la figura de Fontana. La seva seu se situà al número 30 del carrer de Santa Teresa que era el domicili familiar de la destacada militant falangista Francesca Magdaleno de la Hoz –una prova ben eloqüent del gran compromís de Magdaleno amb el projecte falangista–, i els estatuts recollien les seves aspiracions polítiques i socials entre les que en destacaven dues: «devolver al pueblo español el sentido de unidad de destino y la fe resuelta en su resurgimiento» d’una banda, i «implantar la justicia social sobre la base de una organización económica reintegradora, superior a los intereses individuales, de grupo y de classe» de l’altra. El primer punt denotava la frustració i la impotència, l’orgull ferit, que arrossegava encara un sector de l’espanyolisme més radical des de la desfeta colonial del 1898. Mentre que el segon propugnava una economia que superés la lluita de classes i integrés en harmonia tots els estaments de la societat. Els afiliats pagaven una quota mensual d’una pesseta, el seu emblema era el jou i les fletxes i el seu uniforme la camisa blava.
A les acaballes d’aquell mateix mes, el dia 31, quedà constituïda la primera junta directiva de l’entitat: Antoni Redó Muñoz (president), Francesca Magdaleno de la Hoz (secretària), Rafael Bert Queralt (tresorer), Josep Maria Marsal Mariné i Emili Gadea Espí[5] (vocals). A banda, entre els que també signaren els estatuts hi figura Enric Gomis Baiget tot i que no ocupà cap càrrec. Gomis era de la Selva del Camp i Fontana li atribueix una bona part del mèrit organitzatiu a Reus i a la comarca. Cal destacar que el nucli selvatà fou pioner establint-se a les acaballes de 1934 i comptava amb set afiliats.[6] Gomis, com els seus camarades reusencs, provenia de les files jonsistes, i meresqué l’admiració i el respecte dels seus companys de files. El 26 de març del 1939 se celebrà a la Selva del Camp un acte d’homenatge solemne «a los camaradas de aquella JONS, la primera de Cataluña, en aquellos tiempos duros y de persecuciones sin cuento, en que “había que jugarse la piel y las entrañas” según gráfica frase de José Antonio». Quan Fontana, llavors cap provincial del Moviment, prengué la paraula, elogià la tasca d’aquells camises velles que possibilitaren la implantació del partit a la demarcació i destacà de manera efusiva la figura d’Enric Gomis, que hi era present: «Y todo esto [el triomf] era posible por la labor heróica y callada de aquellos «camisas viejas» que habían fundado la primera JONS de Cataluña conducidos por un hombre duro y entusiasta, […] el camarada Enrique Gomis, aquí presente.» És per això que Fontana trià la Selva del Camp per celebrar-hi la primera concentració comarcal després de la guerra. L’any 1943 Gomis rebé la medalla de la Vieja Guardia.[7]
D’altra banda, disposem d’informacions soltes referides a alguns dels integrants de la junta directiva reusenca. Francesca Magdaleno de la Hoz, li deien Paquita, va néixer el 8 de juny de 1905 a Reus i era filla d’un obrer ferroviari. Es casà també amb un ferroviari, Pedro Jiménez Ferran, amb qui tingué un fill. Com veurem més endavant, participà de manera activa dins l’entramat colpista fallit. Fou detinguda i empresonada el 15 d’agost del 1936 i uns dies més tard, el 24, se l’endugueren de la presó reusenca per traslladar-la a Tarragona. Va ser assassinada abans d’arribar a la capital provincial, a prop de l’encreuament amb la carretera de Constantí. Paquita es guanyà la condició de màrtir per part dels vencedors i fou homenatjada amb escreix. El 29 d’octubre del 1940, el mateix dia que s’inaugurava el monument als caiguts a l’actual plaça de la Llibertat, les seves restes mortals van ser enterrades amb honors al cementiri reusenc. Damunt del fèretre hi dipositaren la Y d’or individual, màxima distinció de la Secció Femenina, que li havia estat concedida. Així mateix, l’any 1939 es constituí a Tarragona una centúria femenina de «Flechas Azules» que duia el seu nom i existí també un campament femení Francisca Magdaleno de la Hoz a Duesaigües. El juliol del 1943 el seu fill Florenci Jiménez Magdaleno rebé la medalla de la Vieja Guardia concedida a títol pòstum a la seva mare.[8]
De Rafael Bert Queralt també en sabem algunes coses. L’any 1919 es va casar amb Elena Monné Llevat. Bert provenia ideològicament del tradicionalisme. Fou conserge del Cercle Tradicionalista reusenc i l’any 1922 ocupà una vocalia de la seva junta directiva. L’any 1943 se li concedí la medalla de la Vieja Guardia. Va morir a Reus l’any 1966.[9] Josep Maria Marsal Mariné era el cap local falangista a Montbrió del Camp. El 1943 també rebé la medalla de la Vieja Guardia. L’any 1955 va ser nomenat conseller provincial del partit i dos anys després es presentà com a candidat a regidor del consistori tarragoní. L’any 1971 era el delegat provincial de la Vieja Guardia.[10] Per acabar, sabem que Emili Gadea Espí també va ser condecorat l’any 1943.[11]
En el capítol d’actes de partit comptem amb referències molt minses. Tenint en compte la seva migrada militància no creiem que duguessin a terme un gran nombre d’activitats. A més, cal esmentar que la consigna de Primo de Rivera era la d’organitzar mítings en poblacions rurals i petits nuclis urbans, ja que dins l’ideari del partit, resumit en 27 punts, l’agricultura i el camp hi tenien un gran pes, mentre que altres sectors econòmics com l’industrial hi eren ignorats. L’acte públic més rellevant tingué lloc, de manera molt significativa, a la Selva del Camp l’any 1935 i comptà amb la presència de Robert Bassas, cap regional; Josep Ribas, cap local de Barcelona, i Josep Maria Fontana, cap provincial i organitzador de la concentració. Segons el mateix Fontana l’acte s’emmarcava dins una gira de propaganda que inclogué actes anteriors a Lleida, Gandesa, Miravet i Reus. Tots ells passaren desapercebuts i la repercussió pública fou nul·la. Després de la guerra, l’any 1939, Fontana evocà aquell acte en l’homenatge als camises velles de la demarcació celebrat al mateix poble i que hem esmentat més amunt: «Por primera vez en los días de Pascua de 1935, pasaron camisas azules por las calles de esta villa, entre la sonrisa de unas derechas que nos creían locos y el odio de unas izquierdas que nos creían reaccionarios».[12]
La formació feixista tampoc tingué cap rellevància a escala electoral. Cal tenir en compte, però, que Falange es presentà a l’opinió pública com un revulsiu als partits tradicionals als quals acusava de reaccionaris i d’inoperants. D’aquesta manera cercaven la complicitat de totes aquelles persones descontentes amb el règim republicà i les seves contradiccions. En un escrit publicat al setmanari F.E. l’1 de març del 1934, titulat «Por el absurdo», ho exposaven sense embuts:
Gentes crédulas hay, todavía, que van a apuntarse a los partidos con más o menos pálidas razones, pero la gente que viene a nosotros es la única que trae la razón fuerte y entera: viene a nosotros, según suele decir, «porque no hay otra cosa» y «porque es la única solución». De la extrema izquierda a la extrema derecha, sigue progresando maravillosamente hacia la evidencia el absurdo de todas las demás soluciones.
En conseqüència, repudiaven tota aliança amb qualsevol altra força política i feien la guerra pel seu compte. De fet, es consideraven revolucionaris i, per tant, aspiraven a anorrear el règim polític i econòmic imperants. És sabut, per exemple, que en els seus inicis intentaren un apropament a la CNT però toparen amb el rebuig frontal dels anarcosindicalistes.
A escala local tingueren una relació cordial amb altres forces d’extrema dreta com els carlins. Fontana explica que durant un temps els cediren un espai al Cercle Tradicionalista per poder reunir-se i fins i tot hi rebien la premsa falangista. Sembla ser, però, que les relacions es van refredar quan alguns elements joves decidiren abandonar les files tradicionalistes per ingressar a Falange atrets per la seva aura de clandestinitat i risc. En altres ocasions els falangistes boicotejaren actes electorals de partits dretans. L’any 1936, per exemple, interromperen un míting del Front Català d’Ordre cridant visques a José Antonio i a Falange en el moment en què el candidat radical, Ramon Barbat, prengué la paraula. La convivència amb les formacions d’esquerres fou més complicada i es visqueren alguns episodis d’enfrontaments verbals i físics centrats en la figura de Josep Maria Fontana. En una ocasió un grup de poumistes li intentà arrencar la insígnia del jou i les fletxes que duia a la solapa i en una altra un grup de militants de les joventuts socialistes li robaren la roba a ell i a la seva parella quan passejaven per la Boca de la Mina obligant-los a buscar ajuda completament nus.
L’alçament frustrat a la ciutat
D’ençà el triomf electoral del Front d’Esquerres el febrer del 1936 i la creixent polarització de la vida política i social del país, Reus va viure un cert ambient de crispació, això sí, sense que es produís cap incident violent d’importància. Les autoritats governatives, en un intent de controlar la situació, adoptaren mesures preventives com el desarmament d’Acció Ciutadana, l’antic Sometent, el març del 1936 –el seu comandat era Alfons Navarro, cap provincial dels requetès. Un mes després, el govern central acordà la il·legalització de les formacions feixistes i una reorganització dels comandaments militars, entre altres disposicions. La prohibició governamental no afectà en gran mesura un partit que, de fet, vivia gairebé al marge del sistema des de la seva aparició. Així, els falangistes, des de la clandestinitat, abocaren els seus esforços a les tasques conspiratives malgrat un degoteig constant de detencions.
El 7 de març del 1936 veié la llum a la ciutat una publicació satírica titulada Què penses Anton? que esdevingué ben aviat l’assot implacable de les dretes i contribuí, sens dubte, a caldejar la vida política i pública reusenca.[13] La revista esdevingué de facto l’eina de venjança d’unes esquerres que havien patit la repressió i la persecució durant el Bienni Negre i que ara, amb el triomf del Front d’Esquerres del 16 de febrer, es cobraven la revenja. Els falangistes reusencs també esdevingueren el blanc de les seves befes. I en particular, la figura de Francesca Magdaleno de la Hoz. El 14 de març publicaren un escrit en què es podem llegir:
[…] perquè va marxar tant correcuita de Reus aquella nit del 16 de febrer? Han guanyat les esquerres, i encara no se l’ha tocat. En canvi, encara recordem com quan després d’aquell gloriós 6 d’octubre, ella es «desvetllava» donant noms d’enemics polítics per a que els empresonessin.
Les delacions de Magdaleno comportaren segurament la detenció, tortura i empresonament de sindicalistes i militants d’esquerres. La seva venjança es consumaria uns mesos després. Així mateix, en l’exemplar anterior del dia 6, el primer que veié la llum, denunciaren la presència a la ciutat de simpatitzants del nazisme alemany mitjançant una sàtira mordaç:
[…] hem vist desaparèixer una gegantesca creu gammada que algun paleolític s’entretingué en pintar a la paret del terrat de la casa que fa xamfrà amb els carrers de Santa Anna i Raset de la Selva. Es veu que el troglodita que ho pintà en veure la victòria del dia 16 es trobà amb els calçotets humits i, fent-los servir de baieta anà corre-cuita a esborrar-ho. L’acompanyem en el sentiment, i li recomanem til·la.
L’aparició d’aquesta revista satírica generà la ira dels sectors més reaccionaris de la ciutat fins al punt que a principis d’abril un sergent de la Guàrdia d’Assalt va agredir Josep Martínez en confondre’l amb un dels seus redactors. No fou l’únic episodi de tensió que es visqué a Reus en aquells temps. Uns dies abans Fermín Cuervo, comandant militar de la plaça reusenca, havia protagonitzat un intent d’agressió a l’exalcalde Antoni Martí Bages, que en aquells moment dirigia el diari republicà Les Circumstàncies. Cuervo, com Magdaleno, destacà en la seva actuació per reprimir les esquerres locals durant els Fets d’Octubre, motiu pel qual va ser fins i tot condecorat.
A escala estatal, la situació es tornà insostenible després de l’atemptat mortal que patí José Calvo Sotelo el 13 de juliol del 1936 com a represàlia per l’assassinat del tinent José del Castillo, militant socialista, el dia anterior. Calvo en aquells temps representava la gran esperança de la dreta espanyola i havia destronat Gil Robles com a líder contrarevolucionari després de la derrota electoral del febrer. El seu assassinat indignà els militars i l’extrema dreta esdevenint el detonant que accelerà els plans dels conspiradors colpistes. Les autoritats locals devien sospitar alguna cosa perquè el dia 15 procediren a ordenar la detenció com a mesura preventiva, de dos destacats carlins locals, Alfons Navarro Miró i Bartomeu Vernis Bertran,[14] però van ser alliberats poques hores després. No va ser un cas aïllat. També es van detenir militants falangistes a Tarragona, Lluís Tormo, i Tortosa, Mariano Tornadijo.[15] Així mateix, sembla ser que uns deu dies abans de l’alçament es produí una reunió clandestina de carlins i falangistes en un local del passeig de Mata. Els 54 assistents, però, haurien aconseguit fugir evitant la seva detenció.
El cop va ser organitzat per militars agrupats al voltant de la Unión Militar Española, la UME, i preveia la participació d’elements civils armats de les files tradicionalistes i falangistes i d’altres formacions d’extrema dreta. A Catalunya, però, els militars es carregaren a les espatlles el pes de l’alçament i menysprearen la col·laboració de civils convençuts que tenien l’èxit assegurat. El seu optimisme es basava en la feble oposició que trobaren quan intervingueren en els Fets d’Octubre del 1934. No tothom, però, compartia aquesta visió i mostrà la seva disconformitat. Aquest fou el cas del vallenc Tomàs Caylà, llavors cap regional carlí, però les seves advertències van ser ignorades pel seu propi partit i pels comandaments militars de la capital catalana. D’altra banda, cal tenir present que Reus era una plaça militar de segona fila i depenia de manera directa del que succeís a Tarragona, la qual estava al seu torn supeditada als caps de la conspiració de Barcelona. Això no vol dir, ni molt menys, que a Reus no existís un entramat colpista.
Segons la Causa General, un informe titànic elaborat pel règim franquista després de la guerra per denunciar la «barbàrie» republicana i, de retruc, justificar el cop d’estat i la repressió envers el bàndol perdedor, l’entramat conspiratiu reusenc estaria integrat per elements de Falange, reforçats des del mes de març per antics militants del Partido Agrario Español, i cita Fernando Otero com l’enllaç entre els falangistes locals i els seus camarades barcelonins. Així mateix, l’informe recull els noms i la militància dels conspiradors més destacats: Francesca Magdaleno, Juan Cortina, Benabent (Domingo) i Pedro Pablo de la Falange; els carlins Alfons Navarro i Josep Maria Bertran d’Ossó; i Jaume Guiu del Partido Nacionalista Español. Aquesta versió, doncs, atorga el protagonisme de la conspiració als falangistes amb el suport accessori dels requetès. La realitat, però, sembla una altra ben diferent si tenim en compte l’experiència del mateix Josep Maria Fontana, cap provincial falangista, que s’assabentà del cop militar per la ràdio mentre estava de vacances a Prades i fou incapaç de contactar amb Barcelona per rebre les instruccions pertinents per als conspiradors tarragonins i, per extensió, reusencs. D’altra banda, Luis Climent, autor del llibre Rojos en Tarragona y su provincia escrit el 1942, atorga el protagonisme del cop als requetès i a la guarnició de la Guàrdia Civil local. Per acabar, comptem amb el testimoni del religiós Juan Blasco plasmat al seu llibre de memòries Estampas de mi cautiverio, publicat el 1940. Quan va ser detingut i reclòs a la presó reusenca pogué conversar amb els dirigents civils de l’entramat colpista i confirma el que apuntaria més endavant Climent, que l’alçament a Reus depenia dels requetès i del destacament de la Guàrdia Civil. De fet, després de l’assassinat de Calvo Sotelo el carlisme començà a organitzar els seus requetès arreu de la província de cara a l’alçament.
En els darrers temps hem pogut localitzar el testimoni d’un falangista que participà de manera activa en l’entramat del cop. Es tracta de Josep Maria Marsal Mariné, el cap local de Montbrió del Camp, que exercí d’enllaç de Francesca Magdaleno a Reus. Per les seves paraules deduïm que, tal com li passà al seu cap provincial, s’assabentà del cop per les notícies. De fet, ens parla d’un «confusionismo que aumentaba nuestro nerviosismo al no recibir las consignas esperades». A Montbrió comptava amb una vintena de voluntaris preparats per entrar en acció. En vista que no rebien notícies, Marsal decidí baixar a Reus el dia 20 per reunir-se amb el seu superior immediat, Francesca Magdaleno. En arribar a la ciutat escoltà les notícies emeses per megafonia que informaven del fracàs de l’alçament a Barcelona. Amb els ànims pel terra arribà al domicili de la falangista reusenca. Segons Marsal, el retrobament va ser desolador. Magdaleno li comunicà que el cop havia fracassat, que estava sota vigilància i li recomanà que ell i els seus homes fugissin cap a Saragossa. Marsal la intentà convèncer que fugís amb ell, però Magdaleno s’hi negà.[16] Aquest testimoni ens confirma la no participació activa dels falangistes reusencs i de la comarca en un alçament que els agafà del tot a contrapeu.
El que coneixem de l’alçament a la nostra ciutat és que varis grups de persones, segurament requetès, es personaren al quarter de la guàrdia civil el dia 18 per adherir-se al cop. Davant l’immobilisme dels guàrdies decidiren tornar a casa. L’endemà es repetí la mateixa escena, però en aquesta ocasió decidiren pernoctar allà mateix esperant la consigna per alçar-se. Tot fou en va perquè la guarnició militar de Tarragona, veient el panorama advers a la capital catalana, no sortí dels quarters. Segons Blasco, els requetès li explicaren que comptaven amb una vuitantena d’efectius, però que la Guàrdia Civil els va trair dilatant la situació i demanant-los calma i prudència. Sabem, però, que les guarnicions reusenca i vallenca de la Guàrdia Civil posaren com a condició per revoltar-se que abans ho fes el regiment de Tarragona. Aquells dies de dubte i dilació foren suficients per tal que els implicats en la trama colpista quedessin atrapats a la ciutat i molts acabaren detinguts i empresonats a la presó local. Alguns d’ells, com Fermín Cuervo, Alfons Navarro, Jaume Guiu i Francesca Magdaleno, acabarien sent assassinats com a venjança pels greuges soferts durant els anys anteriors i de manera especial després dels Fets d’Octubre.[17]
[1] Una bona mostra la trobem el 9 d’abril de 1936 quan va ser cosit a trets al carrer de Cabanes de Barcelona el militant falangista Manel Peiró Carpe. Treballava al Mercat del Born i era un antic membre del Sindicat Lliure. Morí l’endemà a l’Hospital Clínic. «Ha sido asesinado Peiró», Correo de Tortosa, 10-IV-1936.
[2] Foment, 9-VI-1934.
[3] L’Esquella de la Torratxa, 7-II-1936.
[4] Ventura Solé, Joan. Presó de Pilats. Tarragona 1939-1941. Apunts sobre la repressió de la postguerra a les comarques tarragonines. Valls: Diputació de Tarragona, 1993, p. 14-16.
[5] Aquests semblen ser els cognoms correctes segons referències posteriors. A la nostra obra original hi apareix com a Gastea Espú.
[6] Masdeu Guitert, Quim. «Crònica de la II República a la Selva del Camp (1931-1936)», Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, núm. 8, 2014, p. 106.
[7] «Los actos del domingo en Selva del Campo», Diario Español, 28-III-1939. «Concesión de Medallas de la Vieja Guardia», ibid., 6-VII-1943.
[8] Potau, «29 de Octubre de 1940», Diario Español, 29-X-1965. «Organizaciones juveniles femenines», ibid., 30-VII-1939. «Parte oficial del Campamento Francisca Magdaleno de la Hoz , correspondiente al día 29 de Agosto de 1939», ibid., 31-VIII-1939. «Los solemnes actos del domingo en Tarragona», ibid., 27-VII-1943.
[9] «Registro civil», Las Circunstancias, 17-VII-1919. La Reconquista, 25-III-1922. «Concesión de Medallas de la Vieja Guardia», Diario Español, 6-VII-1943. «Necrológica», Reus. Semanario de la Ciudad, 3-IX-1966.
[10] «Los solemnes actos del domingo en Tarragona», Diario Español, 27-VII-1943. «Los camaradas Macian y Albacar, candidatos a Consejeros Nacionales», ibid., 10-IV-1955. Ibid., 23-XI-1957. «Audiencias en el Gobierno Civil», ibid., 27-IV-1971.
[11] «Concesión de Medallas de la Vieja Guardia», Diario Español, 6-VII-1943.
[12] «Los actos del domingo en Selva del Campo», Diario Español, 28-III-1939.
[13] El títol de la publicació no és gens casual. Estava inspirat en un cartell electoral del Front Català d’Ordre de les eleccions del febrer de 1936 en què hi apareix una dona donant el pit a una criatura que li pregunta al seu marit: «Què penses, Anton?». I aquest, compungit, li respon: «Que si guanyen les esquerres… tornarem a passar gana».
[14] Com ja hem esmentat, Navarro, comissionista, era llavors el cap provincial del Requetè, i ja militava al Cercle Tradicionalista reusenc des dels anys deu. Vernis, paleta de professió, era un militant veterà amb una llarga trajectòria al si del Cercle reusenc que es remuntava al tombant de segle (en fou president el 1897 i entre el 1904 i el 1907). Els dos van morir assassinats aquell mateix any 1936.
[15] Mariano Tornadijo era el cap de l’estació tortosina del ferrocarril del Nord. «Sociedad», Correo de Tortosa, 21-XII-1931. Segons algunes informacions Tornadijo havia estat poc temps abans secretari de les Joventuts d’Acció Popular tortosines. «Las derechas en Tortosa», El Pueblo, 5-VI-1936.
[16] Marsal Mariné, José María. «Recuerdo a Paquita Magdaleno de la Hoz y a Roberto Bassas», Diario Español, 18-VII-1956.
[17] El conflicte se saldà amb la detenció de 83 reusencs. Per conèixer amb detall aquest episodi a la ciutat vegeu: Navais, Joan; Samarra, Frederic. Tres banderes i una revolució. Reus: Edicions del Centre de Lectura, 2001, p. 196-208.