Manifestants en contra dels règims feixistes. 
Plaça de Sant Felip Neri 
Marina Ginesta, una militant comunista de 17 anys, el 1936, durant la Guerra Civil espanyola, a Barcelona 
Els nens evacuats durant la Guerra Civil espanyola es posen en fila per agafar pa 
Coberta del catàleg: La lluita per l’oportunitat de viure
La història de les dones ha mostrat que el relat històric oficial no és objectiu i que es basa en una sèrie d’anàlisis, aparentment objectives, i recollida d’informació i documentació que deixa les dones i les classes populars al marge. En els darrers anys, ja comencen a ser un grapat, la historiografia ha inclòs nous indicadors i elements d’anàlisi de cara a donar contextos menys oficials i fer relats i anàlisis més holístics. La invisibilitat històrica de les dones es comença a trencar en aquestes noves pràctiques investigadores, però, tot i així, cal fer esforços per donar a conèixer allò que ha estat amagat durant segles.
La història del moviment antifeixista no és una excepció, sovint els fets considerats heroics esbossen un relat èpic que queda lluny del quotidià. Recuperar les vides de persones normals que han lluitat contra el feixisme és recuperar la normalitat enfront de l’èpica.
Els Women’s Studies –estudis de les dones o estudis feministes, més actualment estudis de gènere– nascuts als anys 70 del segle xx, van posar sobre la taula l’androcentrisme de les investigacions i la necessitat de dotar les investigacions de perspectiva de gènere que inclogués les dones. Una de les dificultats van ser les fonts d’informació. Les fonts documentals han estat difícils i gràcies al treball d’algunes historiadores s’han anat diversificant. Les fonts orals han estat d’una importància extrema, però tenen les seves limitacions evidents.
La historiadora i doctora en Psicologia Victòria Sau apuntava que:
L’individu més cops representat acaba envaint hegemònicament el camp de consciència col·lectiva, amb el resultat d’incardinar-s’hi com l’únic o el normal –en el sentit de normatiu– deixant per a l’altre, el sexe femení, el paper d’auxiliar de, complement de, etc. O sigui, un buit d’identitat pròpia, una no-representació mental.[1]
La reconstrucció de la història de les dones parteix d’aquesta base i dificultat, els arquetips de gènere socials generen narratives invisibilitzadores.
Al catàleg de l’exposició «La lluita per l’oportunitat de viure»[2] la historiadora Isabel Segura Soriano apunta:
Una de les característiques que definí la dictadura franquista va ser el marcat caràcter sexual que tingué la confiscació dels drets polítics i socials. Les discriminacions contra les dones abraçaven tots els àmbits de la seva vida i afectaven les relacions de maternitat, familiars, socials, professionals, laborals, econòmiques i polítiques.
Això va generar un menyspreu del paper social de les dones que es va traslladar als relats. A més de ser reprimides com a antifeixistes, les dones van ser invisibilitzades pel seu gènere. Les dones antifeixistes són, doncs, negades doblement en la nostra història recent.
En aquest sentit, la historiadora Mary Nash apunta:[3]
L’amnèsia històrica col·lectiva caracteritzava el període de postguerra a Espanya ja que la tergiversació de la història per part dels historiadors franquistes havia deformat la visió dels moviments socials i polítics en l’època de la Segona República i la Guerra. Així, els historiadors que s’oposaven al règim de Franco als anys setanta van començar a reparar aquest desequilibri amb la realització d’estudis sobre aquest període.
I afegeix:
Com és lògic, l’amnèsia històrica sobre les dones era encara més aguda existint un desconeixement total sobre la seva participació en la història d’Espanya.
La reivindicació del paper històric de les dones no és nou, però és molt recent encara i el paper impalpable de les dones en la societat patriarcal requereix de la necessitat d’un canvi de paradigma, tal com destaca Dolores Juliano:[4]
Els sectors amb poder es presenten a si mateixos com a normals, en el doble sentit en què la norma s’extreu de la seva manera de comportar-se, i que ningú qüestiona la naturalitat de la seva conducta.
La reivindicació d’una història que inclogui el paper de les dones –i des d’una perspectiva transversal i intersectorial– com destaca la professora Encarna Hidalgo:[5]
No es tracta només d’afegir la vida d’aquestes dones per fer més completa la història. Es tracta de reivindicar el paper essencial de les seves actuacions.
Tal com deia fa uns anys[6] la historiadora Marta Selva:
L’articulació i autoconsciència d’autoritat femenina que ha pres cos i que ha marcat distàncies respecte a la pràctica hegemònica de l’exercici del poder, l’emergència i la visibilitat de fils entrellaçats en nous teixits que acullen la discrepància amb el patriarcat, la insubmissió i la prolífica actitud de revolta dels feminismes.
Jordi Martí-Rueda recupera, al seu llibre Brigadistes. Vides per la llibertat,[7] el paper de dones i homes que van venir a lluitar a l’Estat espanyol per la llibertat i contra el feixisme. Ha fet possible conèixer persones anònimes i oblidades, una d’elles és Ruth Davidow, una nord-americana que va participar en les Brigades Internacionals com a infermera en hospitals als fronts d’Andalusia, Castella, Aragó i l’Ebre i que declarà:
Jo no soc antifeixista prematura.[8] Soc antifeixista de tota la vida.
Una dona amb coratge que va sobreviure, anònima i desconeguda, fins fa ben poc. Les dones hem estat les grans absents, cal seguir treballant per canviar el relat històric i recuperar experiències i ensenyaments imprescindibles per a la transformació.
Les aportacions polítiques, socials i econòmiques de les dones no s’han recollit, però tampoc els seus testimonis. Dones republicanes i lluitadores antifeixistes com van ser: Dolors Bargalló, Lina Ódena o Federica Montseny, símbols de la lluita antifeixista i destacades dirigents, han sofert, sovint i en diferents nivells, l’oblit de la història, de propis i forans, però tot i així són referents imprescindibles. La resta, la gran majoria són anònimes i desconegudes malgrat les seves importants gestes: Maria Abella, Antònia Marimon, Cèlia Vilalta, Maria Ferrera, Casilda Hernáez… són alguns dels noms dels gairebé 1.200 que Gonzalo Berger i Tània Balló han recollit en la seva investigació.[9]
La filòsofa Fina Birulés ens assenyalava[10] fa uns anys que les dones:
[…] hem d’acarnissar-nos per arribar a ésser, en lloc d’obstinar-nos a descobrir allò que som. Es tracta de «no quedar fora del camp de visió», de dir la pròpia experiència.
I reblava el clau afegint:
I, cal no oblidar-ho, no es pot inaugurar un món nou sense paraules i formes noves.
Tota una declaració de principis. Cal abatre el nucli dur de la negació del patriarcat. El que no s’anomena no existeix.
La periodista i escriptora reusenca Antònia Abelló i Filella va deixar amb el seu llibre La sala llarga, un dels testimonis importants de les dones que van lluitar contra el franquisme i van ser represaliades. Li donà forma de novel·la, però escrivia la seva pròpia experiència. Les experiències fonamentals de les dones excloses de la història. Abelló va pertànyer a la Unió de Dones de Catalunya, organització unitària de dones antifeixistes i va ser condemnada i empresonada. Escrivia Abelló el 1938:[11]
Claudicar seria una vergonya i una immoralitat.
Relegar les dones de la història i de la història de la lluita contra el feixisme també ho seria.
[1] Sau, Victòria. Diccionario Idelógico Feminista, vol. II. Barcelona: Editorial Icària, 2001.
[2] Segura Soriano, Isabel. La lluita per l’oportunitat de viure. Les dones durant la Segona República, la guerra, el franquisme i la construcció de la democràcia. Eines de memòria, 4. Generalitat de Catalunya, 2010.
[3] Nash, Mary. Rojas. Las mujeres republicanas en la Guerra Civil. Barcelona: Editorial Taurus, 1999.
[4] Juliano, Dolores. «Cultura y exclusión. Polémica teórica». Quaderns de l’Institut Català d’Antropologia, núm. 19, 2003.
[5] Vides contades. El segle xx a Esplugues. Esplugues: Ajuntament d’Esplugues, 2005. (Realitzat a partir de la investigació feta en el taller d’història per a la recuperació de la memòria de les dones dirigida per Encarna Hidalgo.)
[6] Conferència a l’acte de distinció de Maria Antònia Ferrer a la Universitat Rovira i Virgili, 2011.
[7] Martí-Rueda, Jordi. Brigadistes. Vides per la llibertat. Manresa: Editorial Tigre de Paper, 2020.
[8] Com s’anomenava els brigadistes dels EUA donat que el govern nord-americà no havia mostrat inicialment l’interès de combatre el nazisme.
[9] Les combatents: La història oblidada de les milicianes antifeixistes. Barcelona: Editorial Rosa dels Vents, 2021.
[10] Conferència en la commemoració institucional del 8 de març del 2004.
[11] «Inconsciència criminal». Abril, Setmanari Nacionalista d’Esquerra, 10 de desembre de 1938.