Assoliments i reptes del País Valencià

 |   |  Twitter

Pérez Casado, Ricard (2016): Ser valencians. Pròleg de Joan Romero. València:  Balandra edicons, 121 p.


Ser valencians aplega, com a objectiu destacat, un conjunt de matèries que, més enllà de la contingència temporal, planteja, per la seva diagonalitat, qüestions generals i de fons que duen a transcendir conjuntures històriques concretes.

Encara que el cicle que serveix a Pérez Casado per emmarcar uns topalls biogràfics sigui l’establert  entre 1960 i el període 1995-2015, l’assaig recorre qüestions històriques, geohumanes, de concepció territorial i polítiques que esdevenen retroactives en l’època present.

Els orígens històrics de l’antic Regne de València: dels pobladors i repobladors, limitacions de recursos naturals, dinàmiques de comunicació i de fragmentació territorial, constitució de «regions» comarcals amb lleialtat lingüística (l’autor exposa el cas de les comarques centrals del País), existència d’actituds polítiques que duen a l’autoodi de l’ús del valencià, són alguns factors que expliquen un contrast entre una part del rerepaís i conglomerats urbans. Són variables que acaben incidint en allò que el politòleg defineix com «un país sense profunditat estratègica». 

Amb tot, el conjunt de factors objectius al·ludits, no són suficients per demanar-se per la limitació del «ser (valencià)».

Existeix un fil conductor al llarg de la reflexió casadiana que, consubstancial als condicionaments objectivables, determina la culminació, o no, d’una identitat (del ser col·lectiu) amb existència política lliure. Aquest fil es concreta en el conflicte polític manifestat arran del sotmetiment minoritzador dels pobles per part de l’Estat espanyol.

Perquè una variable, potser fonamental, de la reflexió de l’economista de Nàquera és la denúncia del consubstancial nacionalisme (o, millor, pannacionalisme) que subjau a un estat la planta territorial i cultural del qual ha estat bastida a través de la substitució/ocupació d’altres cultures i països no castellans de la península. Un procés endegat, com a mínim, de les «noves plantes» (l’expressió, no és casual, i, per contra, carregada de contingut del que vindria) del 1707-1715. Un nacionalisme que no és, com es desprèn de les observacions de l’economista, atribuïble a la dreta, sinó que forma part del «ser» de la cultura política espanyola. En qualsevol cas, el fet a extreure d’aquesta identitat nacionalista estatal no és del nacionalisme en ell mateix, sinó la voluntat d’imposició d’un projecte que secularment ha partit de la premissa del manu militari  com a proemi a una entesa «interterritorial» desigual. O la política dels fets consumats.

I el nacionalisme espanyol, o potser millor patrioterisme (?), és el reflex d’aquella «Espanya inacabada» (o «Espanya estancada», com esmenta el geògraf i prologuista, Joan Romero), també reflectida en l’assaig i que és percebuda, encara (!), com a projecte a materialitzar. La resolució, via enèsim projecte reformista/regenerador de l’Estat espanyol, implica un inici de superació del centralisme-estat madrileny que actua en demèrit de les potencialitats econòmiques i logístiques d’una «perifèria», segons Casado el geoestratègic «corredor mediterrani» i la necessària «competència cooperativa» que en comporta. Des del moment en què fou publicat el llibre que comentem, 2016, fins a l’actualitat, no sembla que hi hagi hagut un mínim símptoma (ans una repressió larvada, més «elegant») de bastir una «Espanya acabada», si entenem aquesta opció com una adequació entre estructura política i estructura territorial plurinacional. Sembla que des de la concepció socialdemòcrata de Pérez Casado –militant del PSPV-PSOE, «l’afegit País Valencià fou tan sols una concessió al signe dels temps» (p. 64), i màxim exponent de model d’intel·lectual col·lectiu definidor i executor del nacionalisme espanyol liberal (i no precisament tan sols de planta cívica)– bastir un nou país espanyol comportaria  gran part de les solucions identitàries i materials dels pobles i nacions que haurien de ser percebuts com a tals des del nou estat. De fet, sembla que hom estigui formulant una nova ciutadania espanyola en la perspectiva d’una Espanya i d’una Europa de les ciutats. I no dels pobles i les nacions.

En qualsevol cas, els capítols «un país fragmentat», «un país d’esquerres?» –si la qüestió de classe, com sembla que es desprèn de les concepcions intel·lectuals dels partits anomenats d’esquerres no és una qüestió principal, no serà que la qüestió prioritària a escometre és la qüestió nacional? «Qüestió nacional»; no, nacionalista)–, «les incomprensions» orgàniques de partits, els nuclis dirigents dels quals transmeten la ideologia nacional de l’estat (p. 71-81), recullen la influència de la política territorial de l’estat, en aquest cas vuitcentista, a l’hora d’imposar unes precondicions d’ordenació del País Valencià (i del Principat de Catalunya i les Illes) que no tenen res a veure amb les dinàmiques comunicatives, socioeconòmiques reals, polítiques en definitiva, de les ciutats. Les precondicions parteixen de les províncies, que han pouat, com reconeix Casado, en la dimensió cultural, social i política (p. 42). La provincianitat, com a imaginari col·lectiu a subjectivar, era l’objectiu de l’estat, una obstrucció, per tant, a l’objectiu de l’assoliment desacomplexat d’una «perspectiva valenciana» (p. 37). L’autor, però, no incideix prou (així m’ho ha semblat) a considerar si la forma «comunitat autònoma» es percep com a  alternativa (com?) a la fragmentació provincial, o, és, tan sols, una mancomunitat supraprovincial.

Sí, com diu Casado, el país és un país de ciutats: no tan sols del Sénia a Guardamar, sinó des de Salses al Sénia. De fet, l’Europa de les ciutats hauria de tenir una correlació fiable amb espais culturals i nacionals previs al segle xviii (les nacions, abans del nacionalisme), un paisatge urbà autònom reflex del «viver» humà, intel·lectual i econòmic bastit, com és sabut, des de l’etapa de l’Europa de les universitats fins avui. Doncs, bé, hauríem de concloure, seguint l’esperit del «ser valencians», que l’«ordre» provincial oficial –amb la fina gradació apuntada per Casado: «provincialització»-provincianització-provincianisme– és antinòmic a una identitat de país pensat des d’una estructura territorial històrica. De nou, el decalatge, i la contraposició, entre formacions socials i Espanya, un estat sense nació. Amb tot, i sortosament, existeix un grup de professionals intel·lectuals encapçalat pels economistes Josep Sorribes i Néstor Novell, que a hores d’ara esdevenen un far orientador i ordenador de denúncia del gran despropòsit provincial espanyol. La província com a «institució» inventada de control i de representació política, ara «modernitzada» sota el paraigua de les subdelegaciones del gobierno de la nación.

Ser valencians es mou entre l’afirmació d’una voluntat constructora d’un país, en què les ciutats esdevenen diacrònicament motor del desenvolupament humà (més que no pas econòmic) i la constatació de l’existència de la política nacionalment espanyola dominant davant les necessitats i decisions del País Valencià, de Catalunya i de les Illes. En exposar, al meu juí, aquesta contradicció latent, l’assaig esdevé un guiatge rellevant per l’escaquer polític on s’han de moure les comunitats polítiques sense estat dins un paratge, la Unió Europea, que, com és profecia, no es mou pels interessos de la ciutadania i de les cultures i de les nacions (les apel·lacions, de Casado, al dret a l’autodeterminació als anys setanta per part partits suposadament europeistes com el PSOE eixit de Suresnes), sinó per la unió dels interessos tàctics i estratègics dels mercats i dels estats. El darrer capítol del breviari de qüestions pendents a càrrec de l’autor d’Escrits i reflexions: El cas valencià malda per una «nova esperança» d’ençà de la derrota, almenys electoral, de la dreta espanyola del PP al País Valencià a mans de la coalició Compromís-PSPV-PSOE.

Precisament, les reflexions aportades pel batlle que fou de la ciutat de València entre el 1979 i el 1988 recullen fites històriques referents (tota la dècada dels anys seixanta i setanta) que, activades com a palanca, poden ajudar a generar una possible alternativa estratègica nacional dels valencians al nacionalisme espanyol. Un nacionalisme del qual el valencianisme nacional més conseqüent del passat fou víctima. I UCD i el PSOE ho sabien. I ho permeteren. Per bé que Casado (i amb més optimisme de la voluntat que no pas amb pessimisme de la raó) vol suposar que la regeneracionista «angoixa» d’Espanya «pot curar-se amb més democràcia, més llibertat, i més Europa» (p. 113).

No existeix país sense ciutat, però, sobretot, no existex país sense una política nacional d’alliberament. Casado es demana si hi ha un «nou nacionalisme valencià per al segle xxi» (p. 84). Ara bé, la pregunta, alhora, pot plantejar una qüestió prèvia: els valencians, catalans i illencs, necessiten un projecte nacionalista, o, més aviat, un projecte polític entorn de l’exercici del dret a l’autodeterminació? D’aquesta cruïlla depèn que el «ser valencians», conscientment assumit (voluntat de ser), esdevingui, com a projecte, «existir» com a País entès com  a estructura política sobirana. L’1-0 del 2017 –«La via catalana»– no fou atzarós, ni cap caprici de les elits.

El mèrit de la reflexió de Ricard Pérez Casado, que precisament per la seva trajectòria històrica no pensa en el buit, és haver exposat, en una síntesi molt meritòria, una panoràmica d’assoliments i de reptes, alguns dels quals són seculars. Els bons llibres transcendeixen el temps.