Escudero, Miquel (2023). Terres de llum. La vida i l’obra d’un poeta desmesurat, edició d’Antoni Nomen. Benicarló: Onada Edicions, 240 p.
Ha estat presentat a Reus, aquest 27 de març, Terres de llum. La vida i l’obra d’un poeta desmesurat, que rescata l’obra narrativa i, sobretot, que conté una àmplia selecció de poemes de Miquel Escudero, en una impecable edició a cura del també poeta Antoni Nomen.
De ben segur que molts reusencs ens abocarem delitosos a la seva lectura, sigui per afinitat generacional amb el poeta maleït i de mort tràgica, sigui per l’interès vers la literatura generada a la nostra ciutat. Fora bo, però, que l’impacte del llibre depassés a bastament el doble clos de la localitat i dels lletraferits. No debades, remarca l’Antoni Nomen que:
Miquel Escudero i Clavaguera (Reus, 1945-1978) fou un poeta desmesurat. Mitificat i mistificat, sovint se n’ha sentit més que no pas se n’ha sabut. La seva breu existència va ser convulsa, sempre apassionada i sovint contradictòria. Als versos que escrigué emergeixen l’espectacle suggeridor de la Natura, la fúria carnal de l’amor, l’angoixa religiosa i la simple però radical alegria de viure.
La publicació ens permet, ara sí, passar del que hem sentit del poeta a saber-ne positivament. I saber-ne per un doble i simultani camí: el de l’accés directe a l’obra essencial d’Escudero i el que trobem en la introducció que Nomen ens ofereix sobre aquell, on harmonitza biografia i retrat amb rigor d’historiador, ben documentat, des de l’olfacte conjuminat d’arxiver i de detectiu. El relat ens endinsa a una lectura amena, sovint divertida per la fulgurant personalitat que dibuixa, i, sobretot, en el text plana una subtil i sàvia reconstrucció de les claus de la poètica escuderiana. Només esplaiant-se en la bona factura d’aquesta introducció, titulada «Miquel Escudero al camp de l’esperit inefable», el lector trobarà recompensada la lectura del llibre, tant se val que sigui llunyana o propera la seva vinculació amb Reus, que tingui algun record afectiu lligat a Miquel Escudero o que el desconegui del tot.
Antoni Nomen es mostra hàbil a l’hora de situar i de conèixer els corrents intel·lectuals i estètics presents en la bastida que sosté la literatura dels autors als quals s’acosta. Ja ho va certificar amb l’estudi sobre els recursos narratius de Xavier Amorós a Xavier Amorós o el temps recuperat. Per cert, caldria que el Centre de Lectura es plantegés la reedició d’aquest llibre, ja exhaurit, amb motiu del centenari d’Amorós. Allí, ho fa discernint la forta influència de Ramon Muntanyola o de Blai Bonet damunt els versos d’Escudero, o la més ambiental de la literatura beatnik o dels corrents ie-ie i pop i també la del moviment hippy més místic i espiritual; junt amb la devoció escuderiana per autors com són ara García Lorca, el colombià Vargas Vila, Virgili, Nietzsche i, singularment, la Bíblia. Detecta en Escudero l’anhel iconoclasta que el porta a ser contradictori: un anarquista que no aconsegueix desempallegar-se del vesc romàntic segregat pel rerefons sentimental i ideològic, que de vegades el duu a arriscades expedicions per la selva de la religió.
El títol, Terres de llum, és l’emprat per Miquel Escudero en agrupar tota la poesia pròpia el 1976, tot i que l’obra restà inèdita fins que es va publicar pòstumament el 1982, repartida en dos llibres: un d’unitari al voltant de l’experiència amorosa, Fulls del romanç d’Elsa Ellisson, i un altre, Caravana, que contenia una selecció dels restants poemes que va escriure. Literalment, doncs, som davant d’una reedició de les poesies, ara, però, amb els textos revisats segons els originals conservats. A més, aquesta edició incorpora la novel·leta autobiogràfica Sofre de Llucifer, inèdita fins a l’actualitat, i que, a més de fornir moltes dades pròpies, actua de correlat al discurs de diferents poesies.
Al llibre se’ns diu que Miquel Escudero escriu «amb una dicció que sorprèn per la frescor i la franquesa comunicativa, empeltada de l’herència romàntica i del moviment hippies» i que, passats els anys, «ha aconseguit fer-se un lloc a la poesia confessional en català». Una poesia arravatada, que sovint, potser massa sovint, desborda la forma en versos impossibles —fins a l’extrem que permetria Nomen parlar de prosa retallada, si no fos pel fogall interior que l’ànima del poeta alimenta i que el verb transmuta en lirisme.
Si al poeta Miquel Hernández el feren pastor perquè el seu pare era ramader; a Miquel Escudero el podem fer amb propietat gitano, no només per l’ofici dels pares com a venedors de roba a domicili, sinó sobretot per l’amor extrem que la gent d’aquesta ètnia professa als fills. En la biografia, en efecte, es constata que l’amor tant maternal com paternal fou massa protector, desbordat i sense límits —«fins a un extrem malaltís», en paraules de Xavier Amorós. Cal afegir-hi l’afecte immens de l’àvia materna, esdevinguda en algun moment còmplice de les aventures sexuals del net. De ben segur que tanta protecció alimentà una personalitat fantasiosa i que influí el rumb del destí d’Escudero.
I encara, i sigui dit amb ànim lleument provocador, si a Catalunya i sota el mestratge de Jacint Verdaguer ha proliferat una tradició de poesia religiosa, farcida per un reguitzell de clergues jocfloralescos —el canonge Melendres o els mossens Ramon Muntanyola i Climent Forner, per posar algun exemple— o de versificadors locals missaires —a casa nostra tenim Antoni Correig o Oleguer Huguet—, d’ençà de la publicació de Terres de llum, caldria demanar-nos si seria factible afegir a aquesta nòmina, val a dir que des d’una heterodòxia recalcitrant que bascula entre l’heretgia i la beatitud, el nom del poeta Miquel Escudero.