Una aproximació a la construcció del «jo poètic» en la poesia de Xavier Amorós

| | Twitter

El «jo col·lectiu» d’Amorós, dibuixat per Cesc a *Qui enganya para* (1968).

Ja que deixo que em diguin que em preocupo de la convivència humana i dels seus protagonistes, sé que només ho puc acceptar sí efectivament m’interessen (de forma poètica, naturalment) tots els protagonistes sense excepció. Per això mentre em deixi dir poeta social, Tots nosaltres haurà de ser el meu objectiu i el meu lema encara que com a títol del llibre ja no el podré repetir.

Xavier Amorós (Tots nosaltres era el títol original de Guardeu-me la paraula, premi Carles Riba 1964. El comentari és del 1965, recollit al llibre No hi ha festa que valgui.)

[…] em va impressionar la tremenda energia que pot assolir una convicció crítica apassionada, la força d’una estètica en la seva fase expansiva i militant.

Marià Manent («Poesia i realisme històric», Serra d’Or, gener de 1965, p. 58.)

Aquestes paraules de Marià Manent, dites des d’una posició contrària a la «nova» tendència del realisme històric en poesia, no deixen de dir una veritat viscuda en els primers anys 60, en què Xavier Amorós guanya el 1964 el premi Carles Riba amb Qui enganya, para. Voldria ara situar, en aquest breu article, un tema essencial en la poètica del segle xx com és el de la construcció del «jo poètic».

Des que la literatura superà el paradigma, en termes d’absolut, del «jo romàntic» com a eix central de la creació de poesia, amb el trencament que suposà el simbolisme fornit en el Modernisme, el tema sobre com es concreta el «jo poètic» de l’escriptor dins la producció lírica, modestament considero que ha estat al centre de l’evolució d’aquest art en tot el segle xx i encara viu en l’arrencada del xxi: va ser la lectura de La construcció del sentit (1986), de la professora Dolors Oller, que m’aportà aquesta convicció, lectura que em recomanà fa molts anys el poeta Adam Manyé. Algú podrà plantejar que al xix es donà també una poesia, diguem-ne, realista, i citar el nostre poeta filòsof Joaquim Maria Bartrina; però aquests poetes no assoleixen desempallegar-se d’un jo romàntic i llefiscós alhora. L’exemple més evident d’aquest postromanticisme el tenim en Gustavo Adolfo Bécquer, que jo anomenaria de romanticisme «cursi» d’escudella burgesa. Bé, però amb el Modernisme els artistes prengueren nota de l’evidència de les multituds, manifestes a les poblades societats urbanes i industrials, i, amb elles, amb les masses, el «jo romàntic» quedà malmès. El poema, al Modernisme i al Noucentisme també, es justificava en ell mateix com a objecte estètic aliè als batecs sentimentals del poeta que el va escriure (l’art per l’art, com si diguéssim). Primer, com ja he dit, es generà el simbolisme per obrir-se, per una banda, a tota mena d’orientalismes, als temes «gòtics» i a d’altres etcèteres… i, més endavant i per altra banda, a totes les avantguardes.

Més enllà de les primeres avantguardes —farcides de cadàvers exquisits, cal·ligrames i escriptures automàtiques, cubismes, dadàs i d’altres focs d’artifici—, es va superposant, intent darrera intent, la voluntat d’esbandir el «jo romàntic», sempre enganxifós, de les pulsions del poeta. Qui escriu creu que aquesta dificultat rau en l’autoconsciència inevitable del mateix jo: és el que anomenem «ànima». El debat pot ser si aquesta autoconsciència del jo té una vida perdurable o si s’esgota amb la mort de la matèria corpòria i amb la dispersió de la seva energia.

Ben aviat, el surrealisme és un intent massís que invoca l’aflorament de l’inconscient i dels seus imperatius potents i soterrats. Més endavant, puc citar, entre els més reeixits, dos poetes: el portuguès Fernando Pessoa, que desfà magníficament el jo en els seus heterònims (crec que no fora desmesurat pensar en la influència del cubisme, que construeix una imatge des de diversos punts de vista: construir el jo des de la inicial descomposició del mateix jo); i l’italià Cesare Pavese, que distancia el jo poètic en uns versos narratius d’una gran potència; només cal llegir, per constatar-ho, el seu poema «Els mars del sud». Convinguem que existeix un moviment pendular que va de la «poesia pura» —on excel·lí un poeta (post?)noucentista com Carles Riba— a la «poesia realista social». Sovint, aquest moviment del pèndol el verbalitzem amb el tòpic, bastant peregrí, de preguntar-nos on es fonamenta la poesia: en la forma o en el contingut.[1] Ep!, i no oblidem la poesia «a raig» de Josep Maria de Sagarra.

Amorós intenta transmutar el seu «jo poètic» en un «jo col·lectiu». Un jo col·lectiu fonamentat en les paraules emprades, en la voluntat de servir les classes populars desfavorides i de transformar la realitat adversa del moment històric viscut; o, si voleu, podem afirmar que vol nodrir-se en la gent que possibiliten l’esperança de sortir-se dels temps estranys que, al poeta, li han tocat viure. Ho fa en una obra acotada en el temps, rodona i ben resolta sense escletxes ni decadències. Ja, en una primera entrada lírica, el «jo poètic» d’Amorós es difon en la natura, en la terra familiar i d’infantesa de Pradell, en les seves deus d’aigua que sustenten un paisatge que en ell mateix conforma el que és el poeta. L’impuls de la tendència anomenada realisme social, on s’inscriu la poesia de Xavier Amorós, vingué de la mà de Joaquim Molas i Josep Maria Castellet, expressada a l’antologia Poesia catalana del segle xx. Amb dues cites literals i directes del nostre poeta crec que em faré entendre més fàcilment (les teniu al paràgraf que segueix).

Ja hem vist que el jo poètic del Xavier Amorós vol esdevenir el plural «Tots nosaltres», i ho expressa com si fos un lema i una declaració de principis. Només cal llegir un fragment del comentari que va escriure per al llibre de poemes Guardeu-me la paraula per situar la seva poètica:

Crec molt en la força de la poesia i per tant opino que, perquè agafi altura, no necessita de misteris, de claus, de simbolismes, de llenguatges cargolats i indirectes. La poesia no té res a veure amb el billar i no cal tirar per banda. Cal expressar-la directament. Té prou força, si ho és, perquè pugui ser expressada directament, sense jocs pirotècnics i inútils que l’acompanyin, sense rebuscaments ni efectismes gratuïts. A més, jo, per ser autèntic, he de parlar el llenguatge col·loquial, el de cada dia, el quotidià, no puc fer res d’un llenguatge erudit perquè em falta l’erudició, a part que opino que el llenguatge planer és el millor vehicle que pot tenir la poesia, una poesia que estic convençut que ha d’estar al servei de l’home. […] No crec en aquest moment en el poeta aïllat en la torre de marfil, en el poeta superior només dedicat o a esteticismes d’altura o a disquisicions filosòfiques. Crec que la poesia, en aquest moment que vivim, ha d’estar al servei de l’home. El poeta ha de ser un home entre els homes que per tenir l’atenció posada en els problemes de la relació, de la convivència, de la societat en suma, ha de parlar especialment d’aquests problemes, no pas d’una manera exclusiva, però sí d’una manera preponderant, i ha de rebutjar els principis de la poesia pura que s’obstina a fer l’altra cara de la moneda: és a dir, que s’oblidava de l’home com a component de la societat.

Com ja he dit, tota una declaració de principis sobre aquest «jo poètic» esdevingut «jo col·lectiu».[2]

En aquest fugir del jo per crear el poema com un objecte artístic objectiu, en una mena de marasme de tendències, trobem inabastables estratègies. Com que soc de Reus, m’atreveixo a dir que Gabriel Ferrater difumina el jo en el desig.[3] «I si Pere Quart, en les darreres fases de la seva obra, ha volgut expressar idees “que no trobaven ajust en l’ortopèdia habitual de la bona retòrica”, els seus versos, sota l’aparença de simplificació no han pas renunciat al formidable do idiomàtic ni a l’infal·lible instint formal del poeta.»[4]

Però el que s’imposà, ja als anys 70, com un cop de timó per sobre del realisme social, fou el formalisme que representen noms guanyadors del Carles Riba com Xavier Bru de Sala (La fi del fil, 1972), Ramon Pinyol (Occit enyor, 1974) i, poc després, Maria Mercè Marçal (Cau de llunes, 1976). O l’anomenada poesia de l’experiència, que rebaixa el jo omnipresent diluint el seu absolut en la quotidianitat viscuda: una poesia que tant agrada, amb autors com Joan Margarit, Narcís Comadira i, el que jo reverencio, Francesc Parcerisas (al poemari Homes que es banyen, premi Carles Riba 1966, però publicat més endavant), que considero que fa recepció dels moviments beatnik o hippie, sorgits aleshores. Contra aquesta mena de poesia entenedora pel lector generalista, des de Terres de l’Ebre retorna abruptament el formalisme de la mà d’Albert Roig (Vedat, premi Carles Riba 1993), que es manifesta virulent a L’estiu de les paparres (1992). O, si voleu la contrària, el més pur formalisme que pot confondre poesia amb musicalitat en la lectura d’un «no res»; i la poesia pretesament erudita, d’intertextos, dels Imparables; o la poesia «histriònica» i teatral d’Enric Casasses i dels seus epígons, estil Josep Pedrals. Sense oblidar que persisteix una literatura de ximplets, consistent en la vomitada d’escrits de baixa estofa que empastifen planes i més planes, i encara més planes. D’aquests plumífers en silenciaré els noms per evitar que el seu orgull forassenyat els converteixi en paons de zoològic.

Xavier Amorós, abandonada de forma coherent la producció poètica, impulsa una potent i vasta producció memorialista: en fer servir la primera persona i sent inevitable el caràcter autobiogràfic del tractament dels records, podríem pensar que canvia el tractament del jo de l’escriptor, però això no és així i es manté fidel a la concepció que ha apuntat en el fragment dalt citat. Així, al pròleg de Temps estranys (Llibre primer, 1941 – 1950) manifesta:

Aquest nou relat que estic confegint i que comença per aquest primer llibre, no és, a fi de comptes, altra cosa, doncs, que un relat construït amb material autobiogràfic perfectament connectable amb el relat anterior, amb El camí dels morts. Hi ha però una diferència notable en el procedir actual. La meva narració és i continuarà sent molt més decantada cap enfora, sense entretenir-se en aquells temes estrictament personals que no tenen un lligam o altre cap a qüestions col·lectives.[5]

Per acabar, només convenir que si bé els clàssics són els autors d’unes obres que han pogut traspassar el seu temps, esdevenint així universals en adreçar-se amb la mateixa intensitat a la gent de diferents èpoques; els clàssics també ho són, o sobretot ho són, pel fet de reflectir, sense perdre vivesa ni caure en l’anacronisme, l’època en què foren fetes. En el cas del Xavier Amorós els «temps estranys» en què li toca viure. Una època de la peripècia humana que no compti amb un clàssic s’enfonsa en el no res. A Reus tenim la sort de tenir en Xavier Amorós un clàssic; i en això, com ja he dit, consisteix la transmutació del seu «jo poètic» per esdevenir un «jo col·lectiu».

[1] Marià Manent, «Poesia i realisme històric», Serra d’Or, gener de 1965, p. 57-58. Allí ens fa veure que no tot és un binomi antagònic en aquesta mena de moviment pendular en què es mouen les tendències poètiques; vaja, que no tot és blanc o negre:

Entre la poesia subjectiva i musical del corrent postsimbolista i la nova poesia col·loquial, aspra, satírica, hi ha en teoria, és cert, una gran distància. […] Però en una important antologia catalana publicada el 1963, hem trobat, entre els poemes més recents, temes que no responen pas a una intenció col·lectiva ni a una vocació —més o menys «sorda»— d’actualitat.

També troba poesia política en l’Oda a Espanya i en l’Oda nova a Barcelona de Joan Maragall.

[2] En arribar a aquest punt del comentari fa una referència directa al cinema neorealista italià.

[3] Manent, al text abans citat, afirma:

Si un tret característic de la poesia nova és la simplicitat expressiva, la musicalitat, la recerca d’una significació immediata, allunyada de tota coloració simbolista o postsimbolista, cal dir que el realisme peculiar de certs admirables poemes de Gabriel Ferrater es tenyeix de matisos no gaire apropiats al nou concepte.

[4] Manent, al mateix text citat.

[5] Pròleg de Temps estranys (Llibre primer, 1941 – 1950). Reus: Associació d’Estudis Reusencs, 2000, p. 11.