Flaixos de Xavier Amorós

• 

• 

El primer record d’en Xavier Amorós em ve de les trobades al vespre a casa d’en Quimet Santasusagna, junt amb tots els «conspiradors» de l’època, catalanistes, excursionistes, lliurepensadors, amants de la cultura i dels llibres…

Els meus primers contactes van ser durant els anys quaranta, més o menys el 1947… En sortir del col·legi, crec que un a la moda dels «Primo de Rivera»… i al costat dels Jutjats… junt amb amics meus, que anàvem a regar el bonic jardí d’ en Quimet.

Anys més tard, jo anava visitant la seva extensa biblioteca, així com xafardejava, participant de vegades d’un nodrit grup d’amics, que es parlaven tots de «vós»… Eren més o menys una bona dotzena. Existia una gran nissaga de tots els Amigó i d’en Forniés… i allí vaig conèixer més profundament en Xavier Amorós.

Amb l’Amorós, a poc a poc, vaig fer tertúlia, a Las Américas, també a la llibreria del nostre amic de la Selva del Camp i, en especial, a les trobades a porta tancada del Centre Catòlic, junt amb mossèn Asens. Ens unia una espècie de fraternitat mig kumbaià (com  algú  l’anomenava al seu temps), inclús d’ingenu esperit muntanyenc, en què regnava l’ànsia de totes les llibertats proscrites, mig excursionistes o escoltes, amants de la llibertat, sempre llegint la premsa clandestina, moltes vegades «passada» per «sota» de la botiga del senyor Montserrat a la plaça Catalunya… (Le Monde, Paris Match  i, fins i tot, alguna vegada L’Humanité, si calia…). Tothom volia xafardejar fronteres enllà.

Serien més o menys els anys 1967/1968 que juntament amb la meva dona, recent casats, aquest petit col·lectiu a l’ombra, i davant dels fets i esdeveniments internacionals de progrés que s’anaven observant, va convocar una reunió —en la qual participarien bona quantitat de persones, bona part d’elles, demòcrates sense militància definida, si bé formada majoritàriament d’un conglomerat de velles figures del catalanisme, socialistes, socialdemòcrates, llibertaris, PSUC, etc.– en un antic xalet on vivíem transitòriament, situat al passeig Prim.

Un personatge important en aquesta reunió el constituïa Joan Raventós, que feia molt poc, havia estat en contacte a Suècia amb Olof Palme —president llavors de la Internacional Socialista— amb qui va tractar, en especial, la reorganització del socialisme a la nostra terra.

 Crec recordar que existia un sant i senya per entrar pausadament a la reunió, que crec que era «Veniu de lluny?». Fos com fos, a poc a poc, el xalet es va omplir amb més persones de les que esperàvem, però tot estava en regla.

Xavier Amorós i Joan Raventós van venir més tard. Van realitzar un recorregut en cotxe, per carreteres alternes, fent giravolts per Lleida, per prevenir els controls policials. En passar a prop de Cornudella van observar un bon grapat de tancs i, amb ingenuïtat, Raventós va expressar: «Tu creus que aquests vindran per nosaltres?». I rient l’Amorós li va contestar: «No home, no, que deuen de ser els de Castillejos, que preparen algunes maniobres de les seves.»

Raventós va parlar molt de la trobada a Suècia i va expressar, entre altres coses, que al cap de molt poc a Portugal es viuria una revolució –la dels Clavells— que impulsaria la democràcia en aquella terra i que, més tard, també vindria la democràcia a Espanya… Cosa que va provocar molta ironia per part dels concurrents. «Va, home, que això no t’ho creus pas ni tu!» «Que sí, que sí, que la Internacional Socialista, fins i tot ha ressuscitat el vell projecte de l’URSI!» «I què és l’URSI?» I va contestar: «La Unió de Repúbliques Socialistes Ibèriques junt amb tots els pobles de la Península.» De tot això molts dels components de la reunió, sempre em van demanar de no recordar-ho ni de parlar-ne.

Seguint l’esperit de vells amants de la tertúlia muntanyenca, i de l’excursionisme i del foc de camp, la meva dona va preparar aquella tarda de reunió un abundant berenar amb pa amb tomàquet i pernil, vi del Priorat, conyac, puros, cafè i no sé quantes coses més… En Xavier Amorós i mossèn Asens em van dir: «Sou un desastre…  La gent està fotent un merder espantós!» I el soroll d’alegria a poc a poc es va trencar entre les vint-i-cinc o trenta persones…

No vam respectar el fet de sortir pausadament del xalet (oblidant el sant i senya) sinó de manera compulsiva, tots a la vegada. Si els de la brigada ens haguessin espiat, haurien quedat espaterrats pensant que tots érem mig bojos.

Van ser els temps d’uns projectes de llibertat i de felicitat compartida.

---