La meva relació amb Xavier Amorós

Per mi sempre ha estat el Xavier i la nostra relació amistosa va ser tan sobtada com autèntica.

Arran de la mort de Jaume Juan Magriñà el 2 de maig del 2010 i de realitzar-se una reunió de socis al Keyboard-Jazz-Lounge per acordar la nova junta, vaig fer la proposta de trobar algú que pogués escriure una biografia del Jaume sobre la seva indiscutible aportació al jazz a les nostres contrades, i la resposta va ser «Fes». De cop, em vaig trobar a les mans un projecte que no esperava, però cap dels assistents, tot homes, no coneixien el determini sense mesura quan em proposava una cosa.

Sabia que necessitava recursos i, d’entrada, vaig contactar amb la Regidoria de Cultura —en aquell moment a càrrec d’Empar Pont— i vaig exposar el tema sense aportar cap mena de projecte:  escriptor, editorial, costos… Devia al·lucinar. Però educadament em va oferir trobar-nos més endavant quan tingués el tema resolt.

Em vaig arribar a la biblioteca que porta el seu nom, per demanar l’escrit més recent de l’Amorós (no em fa res reconèixer que no l’havia llegit mai fins aleshores). Em van deixar el tercer volum de Temps estranys. Mentre llegia, pensava: «Aquest és dels meus».Em van passar dues hores volant, fins que em van avisar que si volia me’l deixaven en préstec perquè ja tancaven. Me’l vaig engolir l’endemà mateix i en tornar-lo vaig preguntar pel seu telèfon i me’l van passar.

No m’ho vaig pensar ni vaig trigar massa. Se’m va posar ell mateix al telèfon i una veu molt educada a l’altra banda del fil em citava per aquella mateixa tarda. No negaré que estava nerviosa. Em va obrir la porta, se’m va presentar, em va conduir al menjador i em va oferir seient.  

Honestament no sé de què vam conversar. M’imposava tot aquell entorn semblant a un museu, se’m devia notar perquè, encuriosit, no deixava de fer-me preguntes trivials sobre mi, fins que va arribar el moment  d’explicar el perquè d’aquella visita. Sabia que el Jaume havia mantingut més que una bona amistat amb ell i, a grans trets, vaig exposar-li el tema. En paraules d’ell ho va trobar «encertadíssim».Va ser quan vaig abocar-li si s’avindria a escriure el llibre. Érem davant per davant i, sorprès, va respondre:« Jo! No puc, tinc massa coses  a fer». I jo, sense pensar què deia, vaig afegir: «Doncs com no agafi un magnetòfon, no tindrà temps». Al moment em vaig penedir d’aquella sortida de to, i ell, alçant els braços, va exclamar: «Per fi! Algú que diu el que pensa!» I somreia. De la sorpresa no vaig saber què dir mentre ell continuava rient. No sabia com sortir del meu astorament, i sense donar més importància al tema, passà a explicar-me totes les passes a seguir.

Així va ser el nostre primer encontre i com va néixer una bonica i sincera amistat.

Vaig intentar trobar un nou escriptor, però aquesta tasca va fer fallida, tret d’un (mai no li estaré prou agraïda) que em proposà fer com una miscel·lània: contactar amb amics que el coneguessin, de diferents àmbits i que parlessin d’ell. I així va ser com, a contracor però amb determini, em vaig responsabilitzar d’una feina molt feixuga i alhora gratificant. Sempre amb l’ajut i els consells del Xavier.

Després de no pocs ensurts, batallant molt i havent compartit un doll d’hores amb el mestre, sortí publicat el llibre Jaume Juan Magriñà. Cor de Jazz per Sant Jordi l’any 2012.

Després va venir conversar de poesia i mostrar-li’n alguna de meva i, segons deia, va quedar del tot parat.

Vaig aprendre molt amb el Xavier. M’aconsellava quins poetes havia de llegir pel meu tarannà i admirava la capacitat d’absorbir tot el que llegia per després comentar-ho. No em costava gens, avesada com estava a llegir des dels catorze anys, i també escriure.   

No hi ha millor teràpia per algú d’edat avançada que sentir-se útil per a algú i vaig tenir aquesta sort. Jo el corresponia: buscant algun llibre dispers per a la seva extensa biblioteca o trobant articles seus, cercant dades, arxivant paperassa per facilitar-li el dia a dia… Em dictava textos a correus rebuts que marxaven en un clic. Trobava útil l’ordinador, però l’odiava enormement. Què menys pel seu mestratge, saviesa, disposició i bonhomia innegable!

Sempre tancada en una closca perquè no m’agradava aquest món, agraïa que algú em veiés tal com era. Ell em va ajudar a saber lliurar —per mitjà de la poesia— tot el que em bullia a dins i que no havia sabut gestionar. Em va fer riure molt; l’animava a sortit perquè li convenia caminar i m’explicava anècdotes d’anys enrere, moltes reiteratives (que no em feia res) i jo el distreia a ell amb anècdotes i xafarderies de l’actualitat. En definitiva, un mestre pacient amb un respecte absolut que he admirat sempre, i ell a mi, també. Em deia que era una alumna molt entusiasta i avantatjada. No res estrany. Tenir un mestre com ell per a mi va ser un privilegi que hauria fet feliç a qualsevol. O no?

En la darrera conversa telefònica que vam mantenir, uns 6 mesos abans, se’m va acomiadar; molt dur per ell la gairebé manca de visió, avesat com estava a llegir sempre, i ja no volia més contacte amb el món, que el proper i estrictament necessari, però m’obligà a fer-li la promesa que no deixaria d’escriure per molts núvols foscos que em sortissin al pas.             

Correu rebut del Xavier sobre els núvols foscos.

Xavier Amorós Solà
Per a Montse

Estimada Montse. La primera gran alegria la vaig tenir quan em vas ensenyar un parell o tres dels poemes de nou encuny. Ja saps que sempre m’han agradat molt no els teus versos sinó els teus poemes, les teves composicions fetes amb els teus versos.

Però ara m’has donat la segona alegria amb l’article que vaig llegir ahir. Aquesta barreja de confidencialitat i de proclamació amb caràcter universal (el que dius sobre literatura interessaria a algun estudiós de la literatura catalana ni que fos de Nova Zelanda) crec que les fas amb els ingredients i les proporcions més encertades. Al·leluia! Ara no afluixis. I prego a l’Infinit que no abandonis els poemes. El que desitjo —sense aconsellar-t´ho— és que  t´oblidis de tota mena d’esgrima. L’esgrima és pels components de l’alta i porca bona societat i pels impotents que intenten venjar-se de la seva pròpia impotència punxant les epidermis que envegen. Ho deixo perquè caic en la inadmissible literatura barata. Si acabo, potser em  salvaré. Una abraçada. Xavier A

I aquí un poema que li agradava molt:

Si no hi ets

L’enyor
em gela el moll de l’ànima
quan recordo
que l’atzar em va dur fins a tu,
i això m’espanta;
hi ha tant de tu per tot arreu…
Cada paraula dita o escrita
tatua la meva carn
fins no deixar-me un sol tros intacte;
signes de tu i de jo
banyats d’incert.
La teva empremta es fa més visible encara;
tu que te m’allunyes a grans passes
i em deixes orfe de tacte,
plena d’esquerdes irreparables.
I si no hi ets,
jo no sabré interrogar-me.

                                                   

                                                    Montse Farrés, del llibre Tu que te m’allunyes

---