Suposem algú interessat a fer-se càrrec i cabal, en poques paraules, de què va ser el Noucentisme: en relació amb la llengua i amb la literatura d’aquest país; però també amb referència a supòsits cardinals més amplis d’aquest moviment político-cultural de la Catalunya de les primeres dècades del proppassat segle xx.
Doncs bé, aquest hipotètic algú, abans de perdre’s en la lectura de tot d’anàlisis i d’interpretacions com se n’han fet, del Noucentisme (algunes de més solvents, altres de prou més esbiaixades), farà santament de remetre’s a les últimes línies de l’antepenúltim paràgraf del pròleg de Xavier Amorós a L’aposta, de Josep Iglésies i Fort, novel·la d’ambientació preferentment reusenca, editada amb posterioritat (1989) a la mort del seu autor (1986) per l’Associació d’Estudis Reusencs.
Heus-ne ací la reproducció, seguida d’una breu glossa exegètica:
[…] la preocupació generosa i fonamental dels noucentistes pel llenguatge, un llenguatge que volia existir encara que fos arbitràriament, per poder retornar la llengua a una total vivificació, per oferir-la a la quotidianitat. En aquest llenguatge està escrita la novel·la, inclòs aquest moviment de disciplina i sacrifici, més enllà del pintoresquisme[…] (op. cit., p. 14).
O sigui, dit altrament: la codificació de la llengua catalana empresa pels noucentistes sota el guiatge científic de Pompeu Fabra, fins a dotar-la d’una forma estàndard plurifuncional, en cap cas no hauria reeixit sense la dosi d’artificiositat indispensable quan es tracta de conformar una proposta normativa de l’idioma en què totes les seves variants diatòpiques, diacròniques i diastràtiques puguin reconèixer-s’hi, alhora que cap d’elles no s’hi pot veure reflectida al complet. Amb mentalitat d’ordenació nacional i, doncs, al marge de qualsevol localisme folkloritzant.
I per dur a terme una tal comesa calia aquella voluntat de poder característica de la generació sorgida arran de les eleccions del 1901. Aquella voluntat que neix de —i que indestriablement fomenta— valors propis de tota ètica del treball i de l’esforç.
Doncs sí, benvolgut Xavier Amorós, les teves sàvies paraules (com tantes altres de teves) portades aquí a col·lació venen a dir-nos, a la teva manera, exactament el mateix que la formulació parafràstica adés exposada.
Per tant, un cop més, moltes gràcies per haver-nos ajudat a comprendre, a assumir, a valorar la història del nostre país.