Néixer, conèixer i reconèixer

Quan em van proposar fer un escrit sobre el Xavier Amorós i Solà em vaig preguntar sobre què podria parlar jo del Xavier que altres no haguessin escrit, explicat o comentat abans. El curiós és que no vaig dubtar gaire a tenir clar sobre què volia parlar. O potser sobre qui volia parlar.

Certament les persones naixem, prenem consciència, és a dir, adquirim coneixement, i després, en virtut de l’entorn i del coneixement que obtenim se’ns dona la capacitat, més o menys afinada, de reconèixer, i de ser reconegudes en el cas que l’entorn valori el que fem. Jo crec que la gran virtut del Xavier va ser de saber-se reconeixedor de les persones. Segurament l’ofici de botiguer li va donar aquest privilegi però tampoc us cregueu que fou només això. No diré res de nou si dic que el Xavier era un escrupolós narrador d’una època, un sabedor detallista de les paraules, un eloqüent conversador que amb precisió reconstruïa antigues converses amb detalls que les feien noves. La societat el va reconèixer amb el pas dels anys, cada vegada amb més elogis. Ell ho apreciava però no feia ni vivia per obtenir-los.

Aquest escrit, però, no pretén reafirmar el que ja és sabut per qualsevol persona interessada en la persona del Xavier Amorós i Solà.

El Xavier era un gran flirtejador, la necessitat de vendre segurament li va donar aquest tarannà amical vers les persones. No era cap característica que es generés des d’una condició de gènere.

Realment era beneplàcit amb tota persona que se li acostés, indistintament del seu gènere, com ho va ser amb mi. Però des del seu àmbit professional, la gerència d’una botiga durant 40 anys, li va donar un cert do per saber com es movien les dones, si més no en una certa època. Més que res perquè eren les dones les que anaven a comprar a Las Américas.

Els que heu arribat fins aquí pensareu, alguns, que ara parlaré de les dones que freqüentaven la botiga o de les dones que formaven part d’aquella època. Ni la més mínima intenció. I doncs de què vol parlar aquest ganàpia? Us direu alguns. Ja arriba, no patiu.

Vull parlar de les dones de l’Amorós, d’aquelles persones que, entre altres, van ser un referent fins al punt d’haver donat sentit a la vida del Xavier.

Començaré parlant de la Señora Luisa, com jo l’anomeno, la María Luisa Corbella, aquest és el seu nom. No m’equivocaré de gaire si dic que aquesta dona va viure al costat del Xavier gairebé 80 anys. Crec que homenatjar el Xavier no es pot fer sense tenir present aquelles persones que van fer d’ell la persona que va arribar a ser i per descomptat la Señora Luisa també hauria de ser homenatjada, al meu entendre. Crec que la Señora Luisa és una persona erudita en la discreció, mai en fa ostentació. És una gran lectora i això ajuda bastant. Però més enllà de tenir coneixement ha sabut reconèixer el món en què vivia, en totes les circumstàncies que li van tocar viure. I certament això la fa una persona extraordinària, digna de ser sempre escoltada. La Señora Luisareferenciava el Xavier en el temps viscut, esdevenint la seva memòria en moltes ocasions. Recordo converses amb el Xavier que navegaven en certes imprecisions. Al moment se sentia: «Luisa, Luisa, …recuerdas cómo se llamaba…» I ella sense el mínim dubte concretava el relat i donava continuïtat a la conversa. Quin plaer eren aquestes pauses sostingudes en el passat on els detalls brotaven, on es donaven detalls sobre persones, espais, moments… grans instants. La Señora Luisa esdevenia el centre d’aquest ritual perquè segurament la Señora Luisa va ser el centre en la vida del Xavier. Per la seva presència, per la seva quotidianitat, pel respecte a l’altre, per la seva discreció, per saber reconèixer les circumstàncies i quin era el seu moment, inclús en els darrers moments de vida del Xavier. La Señora Luisa esdevé un ésser excepcional que caldria ficar en valor quan es parla del Xavier.

Des de l’estudi de la complexitat he arribat a concebre que la vida és com un procés de relacions entre els elements que formen part del sistema en el qual estem immersos. Aquestes relacions oscil·len en intensitat, freqüència i durada, sempre en un continu canvi. I en el pitjor dels casos algunes relacions es trenquen. Un canvi on hi ha referències de retorn, de retorn a un punt d’equilibri, el que ens permet reconèixer-nos i reconstruir-nos. Aquesta referència en la vida del Xavier va ser la Señora Luisa. I certament va ser el major encert en la vida del Xavier.

Ara m’agradaria parlar-vos de la Maria Lluïsa Amorós Corbella, Cuca, com l’anomena la família i les persones conegudes. No és una persona que hagi tractat gaire realment però sí que puc dir que la conec per les confessions fetes pel seu pare. No cal dir que també ella va ser un referent pel Xavier, com diria que ho van ser tots els seus fills, de tots en parlava amb orgull i satisfacció.

Recordo gratament la descripció feta pel Xavier del moment en què la Cuca va començar a escriure. Les anècdotes al voltant dels dubtes que ella tenia a l’hora de dedicar-se a escriure. El Xavier era sincer i certament si apreciava un llibre ho deia i si no també. I més enllà de l’amor de pare que un pot evidenciar pels seus fills el Xavier manifestava admiració per l’escriptura de la seva filla.

No puc obviar parlar de la Jana, una de les netes del Xavier. Les seves netes eren una raó de vida. Com ho era tota la família. Jo em permeto parlar de la Jana perquè l’he coneguda més. La vaig conèixer sent una jove adulta, quan encara estudiava a la facultat. I ara puc dir que la reconec com una persona feta a si mateixa amb gran valor i estima per a la família. La Jana segueix el tarannà de la família, sent afable, d’agradable tracte i de gran humanitat. De la Jana puc dir que he sentit tota l’emoció del transcurs de la seva vida en les narracions del seu avi. El Xavier explicava anècdotes viscudes en la infància de la Jana que a part de ser divertides il·luminaven el rostre del Xavier fins a punts inimaginables. Possiblement és aquest el sentit de la vida: sentir amor pels altres i pel Xavier sentir amor per la Jana, i diria que per a qualsevol membre de la seva família més propera era el sentit de la seva vida. Un amor incondicional, amb entrebancs que se superaven amb més o menys èxit, però que, al capdavall sense més opcions, només podien comportar seguir endavant.

La Jana dona esperança per al futur que ens espera. Recordo, sent la Jana joveneta, una conversa mantinguda davant de l’ascensor, just abans d’anar a veure el Xavier. En aquella conversa vaig poder posar de manifest que si les noves generacions són com la Jana no hem de patir pel món que vindrà. La conversa comentada després amb el Xavier el va omplir d’orgull i certament quan li vaig comentar que li volia oferir un llibre. Ell va estar satisfet pel gest, però més ho vaig estar jo del seu permís per fer-ho. Tot i que no s’escau dir-ho en aquests moments a mi m’encanta oferir llibres.

Pensar que pots influir en el pensament d’altri suposo que em satisfà l’ego o potser els paràmetres de certesa als quals m’adhereixo. La Jana em va acceptar el llibre i jo em vaig sentir certament creador d’una consciència, d’un coneixement social afí a les meves conviccions.

Les persones són molt més que una imatge social, una projecció instantània en un moment i espai donat. Les persones acabem sent una manera de fer, una manera de relacionar-se, un patró de relació que ens fa especials per alguns i enutjadors per d’altres. Si hagués de dir una virtut del Xavier diria que tenia la virtut de reconèixer les persones. I certament en les nostres trobades ens discutíem sovint i sempre arribàvem a un punt on retornàvem a la comprensió mútua. Moment que acostumava a dir-li: «…vostè i jo, si haguéssim sigut de la mateixa generació, no haguéssim sigut pas amics perquè ens assemblem massa».

Gràcies, Xavier, amic, per donar-me el privilegi de conèixer-te i de reconèixer-te. Et seguiré vivint en la lectura dels teus llibres per no oblidar mai la sort que he tingut de viure moments al teu costat.

I només puc dir-vos a tota la família gràcies per haver-me permès no conèixer una persona excepcional que sens dubte ho era sinó una família excepcional que és la que converteix una persona en una gran persona.

---