Guillamon, Julià (2022). Les hores noves. Barcelona: Anagrama, 336 p.
El 1953 Josep Pla publicava Les hores a partir d’articles que ja s’havien pogut llegir al setmanari Destino. El 1945 a La huida del tiempo ja n’havia fet una primera tria. El 1971 Pla va engrandir aquest recull d’articles on es repassaven tant esdeveniments socials com atmosfèrics lligats al calendari de l’any. Van constituir el vintè volum de les seves obres completes aparegudes el 1982. En el prefaci que obria aquell volum, Pla fa esment a l’antropomorfització que del pas del temps, de les hores, feren els antics: «Les Hores foren les divinitats de les aigües del cel, les que distribuïen la rosada i la pluja i formaven els núvols, dels quals cau la pluja fecunda», deia l’empordanès. Més endavant afegia: «les Hores passaren a ésser les guardadores de la llei natural i d’aquell ordre sagrat que fa esdevenir, en la naturalesa, les mateixes coses en successió immutable. El destí del temps, projectat sobre la naturalesa, forma la successió, l’esdevenir, les Hores».
Julià Guillamon (Barcelona, 1962) va topar amb una versió en espanyol de Les hores del 1994 que prenia com a referent la versió ampliada que va sortir publicada el 1982. Passant per alt la sorprenent tombarella lingüística, Guillamon va quedar fascinat per la capacitat de Pla per descriure les feines del camp i que ell encara havia pogut veure fer a Arbúcies, on passava els estius. La seva mare hi portava l’Hostal Castell. Mig trobant-se en la mateixa situació que es trobava Pla llavors, segons l’antòleg de la versió trobada en un procés d’introspecció, Guillamon que començava a escriure sobre la natura, va dir-se que un dia faria el mateix: dedicar tot un any a descriure el que veia. La idea va quedar en el calaixet dels projectes futurs. El setembre del 2022, però, sortia a Anagrama Les hores noves, aquell corcoll antic fet realitat.
La data no és fortuïta. Si Pla agafava com a marc temporal l’any natural, Guillamon tot just parla, en el primer text breu dels setanta-vuit que conformen el llibre, de les primeres pluges de les acaballes de l’estiu amb un «El Bosc està sec com un cartró…». La desfilada copiosa de descripcions, de detalls, de pinzellades líriques, de records, de batec de la naturalesa, hi és representada fins a Tots Sants, quan Guillamon porta un ram de flors a la dona que havia cuidat la seva mare. La Cedes, la seva germana, li ho agraeix i li pregunta si ha visitat la casa pairal i si encara hi ha una gran pedra davant la casa, el protagonista li confirma que sí. Fi del llibre. Preciosa el·lipsi.
El llibre de Guillamon afortunadament es resisteix a fer de Josep Pla —tot i que alguna tirallonga d’adjectius hi hem detectat— se sosté de manera magistral entre el relat en primera persona del tabalot interessat per les bestietes i les plantes que cada dia va a la muntanya a veure què hi troba, el lirisme associat, la majoria de les vegades, a la Cris, la seva dona (quina meravella aquell text del dia de Reis!) que va patir un vessament cerebral el 2017 i la capacitat de remenar el passat en tots tres casos, sense efectismes ni adotzenaments.
Guillamon ens convida a acompanyar-lo per les pàgines d’aquestes hores noves amb una vitalitat encomanadissa. Després de la pandèmia, finalment pot tornar al Montseny i grimpar amb total llibertat. Si a l’anterior llibre Les cuques (Anagrama, 2020) el relat abraçava tres estius on Guillamon havia de quedar-se per primera vegada en anys, a Barcelona, en aquestes hores noves, la insistència per barrejar-se amb el paisatge, de formar-ne part, de rabejar-s’hi, incita el lector a compartir l’optimisme de qui finalment pot començar a trepitjar el bosc i és feliç fent-ho.
Acostumat a tractar la perifèria: la contracultura de la Barcelona abans dels Jocs Olímpics, escriptors que sí, però no (Palau i Fabre, Joan Perucho), hi trobem una certa coherència de l’autor per no seguir el ramat i posar-se a escriure sobre la natura amb tota l’expressivitat que és capaç el seu estil amarat de metàfores que ens transporten al món postindustrial del qual s’ha servit en anteriors llibres. Un món que quedarà engolit inexorablement per persones com el seu veí que, vivint al costat del bosc, tapa amb plàstics els bonsais que té al balcó perquè no es glacin a l’hivern. Ens en parla un dia de llevantada que «Hi ha un cel pintat amb una sola pinzellada, color d’aigua amb llet».
L’autor fa un parell d’anys que va decidir anar-se’n a viure a Arbúcies. Barcelona queda lluny o li queda lluny al personatge Guillamon que ens parla, per exemple, de quan sortia a córrer per la Diagonal cada tarda i s’havia fet per dinar sopa amb una branca de farigola i tot ell suava sopa de farigola; fins i tot pel bigoti. Els llums de Nadal de la ciutat, els plàtans de la ciutat, conformen textos d’una melangia urbana deliciosa que en complementen d’altres on fa de barrufet rondinaire que té per costum no sortir al bosc els caps de setmana i no seguir la bonhomia de l’excursionista de Folch i Torres dibuixat per Junceda «[…] que va saludant la gent que troba pel camí: “Bon dia tingui!”, “Passi-ho bé!” Jo pujo remugant i cagant-me en déu».
El recuperador de pomes, els esquiladors, els peladors de suro, els segadors… A tots ells Guillamon hi dedica lletra com un notari que ha de deixar constància d’un univers que no sap quant tardarà a esvanir-se. Amb un estil directe, precís, sense excessos, poèticament plàcid, perfila tot aquest món que l’envolta amb la mateixa eficàcia textual que gastava fa uns anys quan ens parlava de la moda dels adolescents de portar calçotets sota els banyadors o el fet que les curses de motos haguessin esdevingut les noves corrides de toro. Ja llavors ho salpebrava tot amb articles més personals, la memòria avançada. Admiràvem el Guillamon columnista, admirem el Guillamon escriptor.
El llibre de Guillamon transcorre entre la placidesa de saber-se realitzat amb les cartes que el pas dels anys i les experiències vitals li han donat, al costat de la Cris, que també l’acompanya a les presentacions del llibre i a qui renya amorosament si menja massa olives. Un protagonista que tresca feliç pels boscos, per les masies, pels records i en deixa constància sense estalviar-se metàfores, valent-se d’un vocabulari desfasat, però jugant com quan prepara exposicions o catàlegs. Aquell Guillamon que després de descriure una candelera, diu a la gravadora: «No ser capaç de descriure tot el que passa. Viure el que passa sense la necessitat d’escriure-ho». No creiem que en sigui capaç. El destí del temps? La successió? No, les Hores somriuen quan Guillamon ha trobat múrgoles o constata que a la bassa aviat s’hi veuran culleretes.