Pare

Les circumstàncies actuals em condueixen a pensar-hi molt, darrerament, en el meu pare. La seva mort encara recent, unida a la celebració del centenari del seu naixement que se celebra tot just ara i que requereix la meva participació en alguns dels actes ja portats a terme o bé en projecte, ocupen el meu cap i, inevitablement, s’imposen els records, la rememoració de tants moments. Com sabeu tots, el meu pare era pròdig en paraules, reflexions i comentaris que s’agradava de compartir amb qui tingués més a la vora. A més, ens unien interessos comuns, cosa que feia que alguns temes acabessin retornant una i altra vegada a les nostres converses. La poesia n’era un, la poesia i els poetes. Els últims anys em demanava que compartís amb ell poetes que jo hagués descobert i que em semblés que li podien agradar. Però també retornàvem una i altra vegada als poetes de sempre, els seus predilectes, entre els quals els italians que tant l’havien influït. No puc recordar el moment concret, però una vegada em va explicar que va ser llegint un poema de Salvatore Quasimodo, en el qual aquest parlava del seu pare, que se li va acudir d’escriure’n un, també, de poema dedicat al record del meu avi Rodolf. Ara tinc al meu costat un llibre de l’editorial Selecta editat l’any 1960: Obra poètica, de Salvatore Quasimodo, traduït per J. M. Bordas, i hi llegeixo el poema a què es referia el meu pare. Es tracta d’un poema llarg, cosa que sobta perquè el poema En memòria només té quatre versos. Però, és clar, no era que hagués volgut copiar l’estil de Quasimodo, ni la circumstància tan concreta que explica el seu poema, sinó que aquell va ser l’espurna que el va fer concebre el que seria el seu. Ja ho veieu. Penso, i per això en parlo, del meu pare pensant en el seu pare i entremig un poema de Salvatore Quasimodo que parla també del pare. I he volgut que el meu homenatge d’avui sigui aquest poema. Deixo que parli Quasimodo. Quan els poetes parlen els altres no podem fer res més que romandre en silenci.

Al pare

On sobre l’aigua moradenca
està Messina, enmig de fils trencats
i d’escombralls, tu vas seguint la via
del tren i mercadeges amb el teu
barret de gall de l’illa. Rebull el terratrèmol
fa tres jorns; és desembre d’huracans
i mar avalotat. Les nostres notes cauen
en els carros mercants, i nosaltres, mainada,
contem somnis polsosos, amb els morts
pels ferros esfondrats, menjant ametlles
i préssecs assecats en tirallonga.
La ciència del dolor posà
cantell i veritat
als llocs dels baixos plans de la malària
groga i de la terçana
inflada de sang.

 

La teva paciència
trista, delicada, ens tragué la por;
fou lliçó de jorns units amb la mort
evitada, al vilipendi dels lladres
caçats per entre els enderrocs, i
fusellats en la fosca
dels embarcadors;
un recompte de xifres baixes, que
donava, exacte, concèntric,
un balanç de vida futura.

 

El teu barret de sol anava amunt i avall
pel poc espai que sempre t’han donat.
També a mi em mesuraren tota cosa,
i he portat el teu nom, un
xic més enllà de l’odi i de l’enveja.
El roig sobre el teu cap era una mitra,
una corona amb ales d’àguila.
I ara, en l’àguila dels teus noranta anys,
he volgut parlar amb tu, amb els teus senyals
de partença, acolorits de llum nocturna,
aquí, d’una volta incompleta pel món,
entremig de murs closos,
lluny dels gessamins d’Aràbia
on encara tu estàs, per dir-te,
i no ens escolten solament cigales
de l’enforcall, atzavares i llentiscles,
com al seu amo diu el camperol:
«Les mans et beso». Això, res més.
Obscurament, forta és, la vida.

---