Joan de la Rúbia com a fill pròdig

Aquest març proppassat he tingut l’amable sorpresa de topar a la plaça del Mercadal amb Joan de la Rúbia. M’ha explicat que, després de cinquanta anys de ser-ne fora, ara torna a viure a Reus. La circumstància m’ha motivat a recordar i a evocar la seva trajectòria existencial i literària, i també a plantejar-me fins a quin punt l’afinitat amb altres versaires convilatans coetanis permetria parlar d’una «generació poètica reusenca dels cinquanta».

Joan de la Rúbia

Joan de la Rúbia va néixer a Reus el 1952. Els seus pares hi havien arribat pocs anys abans.[i] La mare, Lucía García, fugia de la persecució política franquista després de recórrer mig Espanya. Era de Labrada, al sud de la província d’Àvila. El pare, Víctor de la Rubia, nascut a Almadén en una família de miners, fugia de la pobresa. Lucía, la mare, ja tenia bastants fills de tres matrimonis anteriors, i d’aquest quart matrimoni en naixerien dos més: Josep i Joan. Estaven domiciliats al carrer de la Galera, immersos a la vida popular amarada d’un costumisme que anys a venir es perdria. Els fills dels incorporats a la ciutat s’expressaven espontàniament en català amb absoluta naturalitat.

Durant la primera adolescència, tots dos germans participaven a les colles de brivalls que pul·lulaven pels barris i els defores de la ciutat, encara amb un marcat regust rural. Les colles s’esbatussaven sovint i en les escaramusses practicades hi intervenia el també poeta Quim Besora, que ha al·ludit en diverses poesies seves als esbarjos de carrer que practicaven, a mig camí entre jocs i entremaliadures. Tots dos vivien al barri de les Basses: Joan de la Rúbia a l’al·ludit carrer de la Galera i Quim Besora al carrer de Galió, travessia del primer. A la travessia següent, al carrer de Pubill Oriol, hi havia cal Boada, una taverna popular on s’aplegava una colla d’artistes i lletraferits locals, entre els quals Ramon Muntanyola, Josep Maria Baiges, Xavier Amorós i Josep Maria Guix. Però, tot i la proximitat geogràfica, la tertúlia d’aquests personatges no tenia cap tracte amb els dos joves futurs poetes, llavors unes criatures trenta anys més joves que els tertulians esmentats.

Joan de la Rúbia va cursar uns estudis bàsics de formació professional a l’Escola del Treball de Reus i aviat va entrar a treballar de bobinador en un taller de motors elèctrics. Cap als vint anys es va sentir poderosament atret pel món de la cançó catalana i va provar, un poc temps, de fer algunes cançons i de donar-se a conèixer com a cantant. Influït per l’amistat amb Josep Pedrol, el 1973 es traslladà a Barcelona, on va entrar en contacte amb diversos poetes, músics i actors llavors incipients, com són ara: Enric Maas, Teresa Bertran, Joaquim Blasco, Anton Massó i Enric Armengol.

Fixà la base residencial, d’aleshores ençà, al centre de Barcelona, al carrer dels Tallers, al costat d’on anys a venir viuria l’escriptor xilè Roberto Bolaños, contemporani seu i llavors desconegut per a tothom, però després esdevingut un autor de culte. De la Rúbia només tornava a Reus de visita, molt de tant en tant, però per diverses circumstàncies, visqué llargues temporades en altres localitats. Ara està jubilat, però exercí intermitentment ocupacions laborals variades: obrer industrial, carter, auxiliar en editorials, guarda d’un refugi de muntanya a Mont-ral i assistent a un consultori mèdic. El 2016 va patir una greu malaltia que el va limitar físicament una mica i també és conscient del desgast causat pel simple pas del temps, no obstant l’he trobat coratjós i animat.

Des de jove ha persistit a escriure poesia, sovint rememorant escenes i paisatges dels anys reusencs, vivíssims en el record. Va començar a publicar-ne el 1977. El 1981, amb Amaïla, va guanyar el premi López-Picó de poesia. El 1982 va publicar en dos volums l’obra poètica de Miquel Escudero, mort el 1978. El 1997 va difondre privadament Mar de Prades, on aplegà la producció d’aquells anys. De la Rúbia és un poeta a qui plauen de vegades les imatges oníriques, situades en ambients naturals surreals i misteriosos, que recorden Lautréamont o Foix. El 2006, després d’un perllongat silenci editorial, va publicar un nou llibre, L’illa de l’ermità, que, coneixent el seu periple vital, és fàcil endevinar autoreferit. L’abril del 2015 va participar, també a Reus, al recital «Incitació al poeticidi», i d’aleshores ençà he pogut escoltar els seus versos en diverses lectures públiques a la ciutat.

Quim Besora

Quim Besora va néixer el 1956 a tocar d’on ho havia fet Joan de la Rúbia. Tot i que es porten alguns anys, participà en la primera adolescència als mateixos jocs de carrer del barri de les Basses, en els quals els germans de la Rúbia imposaven una certa ascendència per l’edat i pel fet de ser dos. Igual com al Joan, amb el temps se li va despertar una vocació poètica de ressò nostàlgic, mitificant el passat biogràfic, en el seu cas amarat d’una melangia deutora de l’elegia llatina i de la serenor renaixentista.[ii] Segons ell mateix:

Molt lluny dels jocs d’adolescent, faig una mena d’escriptura de viatjant de comerç en un intent d’omplir hores buides i perdudes amb el tast agredolç de la melangia. Dins d’aquest exercici volgut i buscat d’escriure alguns versos, que crec que neix de la meva afecció de llegir poesia, la meva única obsessió és defugir la construcció d’un jo romàntic.[iii]

Besora és llicenciat en història i ha desplegat la seva vida laboral com a funcionari de l’administració pública en l’àrea cultural. De jove va ser regidor de l’Ajuntament de Reus pel PSC-PSOE (1979-1983). S’ha dedicat a la historiografia de les arts escèniques, del circ i de les entitats culturals i recreatives a la ciutat de Reus, i en aquest camp ha participat en obres col·lectives sobre el Teatre Fortuny i sobre el Teatre Bartrina.

De manera laxa ha perseverat al llarg de la vida en la vocació poètica juvenil, però els resultats només es coneixen en manuscrits difosos al marge dels circuits comercials (Per no haver d’obrir la porta ebúrnia,  Flor Natural dels Jocs Florals de Torroja 1997), en algunes revistes i, més recentment, en lectures públiques lligades a l’entitat Terrabastall Poètic.

Antoni Nomen

Antoni Nomen va néixer a Reus el 1953. Tot i ser-ne, doncs, estrictament contemporani, no es relacionà, però, fins a la primera joventut ni amb de la Rúbia ni amb Besora, i com a poeta tingué una maduració lenta. Malgrat això, hi coincideix en el to de vegades melangiós[iv] i nostàlgic[v] d’algunes poesies seves —tot i la intenció més social en el seu cas— i en la incorporació als versos del paisatge local, des d’un efecte impressionista que evita com gat escaldat la temptació xovinista.

Cabria qualificar-lo també d’escriptor intermitent, malgrat la dedicació creixent els darrers anys, tant a la crítica literària com a la publicació de poesia, focalitzada aquesta en tres llibres apareguts el 2022: Si això ha de durar, Ja no és ahir i encara no és demà i Esquerpes o bucòliques.

Llicenciat en física, ha exercit com a professor de secundària. Laboralment se situa, doncs, als antípodes dels dos altres col·legues referits, també pel que fa a tractar qüestions científiques en determinades poesies. Ara, coincideix amb Joan de la Rúbia en l’interès vers el també malaguanyat poeta Miquel Escudero, interès notablement consecutiu en el temps: el de la Rúbia es produí fa quaranta anys, poc després del traspàs, mentre que el de Nomen és del tot recent, i en part deutor de la tasca rubianesca rescatant post mortem i conservant després els papers escuderians.

Generació poètica?

Basten les coincidències exposades per englobar els tres subjectes en una generació poètica o almenys en un grup o una colla com ho fou la del grup modernista local al voltant del 1900?

Cadascun dels tres individus es feu literàriament de manera aïllada als altres dos, però al final han confluït en una melangia alimentada per records i vivències que resulten compartits, atesa la comuna geografia física, històrica i ciutadana i les coincidències en la marea de referir-s’hi. Segurament caldrà una mica més de perspectiva temporal per poder-se pronunciar al respecte.

---

[i] La informació biogràfica aportada procedeix de <http://antoninomen.blogspot.com/p/joan-de-la-rubia.html>

[ii] Extrec els comentaris i les dades de <https://ca.wikipedia.org/wiki/Joaquim_Besora_Agrelo>

[iii] Quim Besora, «Tres poetes discrets», Revista del Centre de Lectura, 6a època, núm. 8 (4t trimestre 2003), p. 30.

[iv] Jaume C. Pons Alorda, «La poesia catalana de l’any 2022 o la tràgica bellesa de l’exuberància», El Temps, 2012 (2 de gener de 2023). Consultable a <https://www.eltemps.cat/article/20058/la-poesia-catalana-de-lany-2022-o-la-tragica-bellesa-de-lexuberancia>

[v] <https://llibreriaplacadelllibre.com/llibres/esquerpes-o-bucoliques/>