La pàtria d’Amorós, de Ferrater i de Salvat-Papasseit: una anàlisi comparativa en tres paràgrafs i mig

En reproduir íntegre aquest escrit, el Consell de Redacció d’aquesta publicació creu oportú recordar que els articles signats manifesten només el parer de la persona signant. D’altra banda, cal puntualitzar que el Centre de Lectura s’ha postulat institucionalment a favor de la Càtedra Gabriel Ferrater —i Joan Ferraté— de Literatura Comparada i Traducció Literària de la URV i que la catalanitat de Colom ha estat en diverses ocasions exposada des de les sales del Centre de Lectura; tant l’entitat com la revista, romanen obertes al màxim debat plural.

1. Si per a Gabriel Ferrater la pàtria és la llengua de Carner[1] i reivindica l’entotsolament d’ell mateix, però també de Pla, Foix i Oliver, perquè, segons ell, Catalunya, entre el 1915 i el 1920, ja no té remei,[2] per a Xavier Amorós, escriptor i activista cultural i polític, la llengua i la creació literària no li’n són prou i ha de sortir de casa, trepitjar les llambordes dels carrers de Reus i actuar a favor dels catalans més desvalguts per dues de les tres condicions que Maria Mercè Marçal esmenta a la seua celebrada «Divisa» descriptiva i programàtica: ser “de classe baixa i nació oprimida”,[3] que són els qui conformen la seua pàtria. I la nostra, és clar. Les idees polítiques de Gabriel Ferrater han estat estudiades per diversos autors. La darrera aportació és la que, sempre atent, Enric Blanes ha ressenyat: el llibre de Jordi Ibáñez Fanés,[4] que ha assajat de fer-ne l’estudi temàtic, en part frustrat, segons el creador del blog web Un fres de móres negres: apunts sobre Gabriel Ferrater:

L’assaig acaba destacant les conferències sobre Carles Riba, les quals culminen amb la defensa que Ferrater fa de les seves darreres poesies, de l’emoció de la nostra vida animal, de l’aptitud de viure, que comporta l’afirmació de la persona plenament, també com a ésser civil, i de pas comporta també el rebuig de tota ideologia.[5]

Efectivament, és sabuda l’exhortació de Ferrater a pensar més, molt més enllà de les ideologies, que ja va manifestar que detestava a l’epíleg del seu primer poemari, de l’any 1960, Da nuces pueris, i que, sumada al retret, de l’any 1969, que «Mai no hi ha hagut un moviment separatista propi i autèntic», conformen, en síntesi, la seva idea política de la pàtria, amb l’afegitó que:

Un poble que no té policies ni agents del fisc —eren tots espanyols—, que no té governants, és un poble ocupat. No en vull fer una tragèdia —una cosa que detesto, potser més que cap altra en el món, és el nacionalisme: nacionalisme català, nacionalisme espanyol, nacionalisme europeu, nacionalisme occidental… detesto els nacionalismes—; però això no obsta perquè a Catalunya hi hagi una situació anormal.[6]

Ferrater reafirmarà el seu compromís amb la llengua catalana a l’interviu que Roberto Ruberto li fa (l’any 1969?): «en general, la cultura espanyola la detesto. Això és típic dels escriptors catalans, però, per una raó o per una altra, ningú no ho diu. I el cert és que, en el fons, si jo escric en català és perquè no vull escriure en espanyol».[7] Tanmateix, defugirà, llevat de comptadíssimes excepcions, l’activisme cultural i polític, amarat, ell, d’escepticisme (només se centrarà en la seua obra literària, l’assaig i la poesia, i en la docència: no podem considerar-ho una aportació personal a la col·lectivitat, a la pàtria, malgrat el seu entotsolament, tot plegat?). La meva anàlisi sobre Ferrater i el país, ja la vaig publicar a propòsit del malaguanyat Any Ferrater (on és l’Obra Completa que n’esperàvem i on són els fonaments de la imprescindible Càtedra Gabriel Ferrater —i Joan Ferraté— de Literatura Comparada i Traducció Literària de la URV?) partint del seu, tal vegada, darrer poema, «Prop dels dinou».[8] Amorós, més esperançat i actiu socialment, s’allunya de Ferrater perquè, com apunta son fill —també excel·lent escriptor— Xavier Amorós Corbella:

L’home de què parla Xavier Amorós […] és l’home que viu el desencís de la postguerra, un individualisme que el separa dels altres. […] És l’home de l’existencialisme, […] en un context d’incomunicació, de desert, però que confia en un alliberament col·lectiu, com a imperatiu moral, encara que no sap com trobar-lo, com ha d’advenir.[9]

En canvi, Amorós fa la mateixa evolució ideològica que Joan Salvat Papasseit, que d’una creença en la possibilitat d’una entesa amb les esquerres espanyoles passa a l’independentisme declarat a Les conspiracions del 1922.[10]

 

2. El meu millor record de Xavier Amorós com a l’home polític que fou és de l’any 2010. Aleshores, la plataforma d’entitats ciutadanes Reus Decideix organitzava la consulta popular sobre la independència de la nació catalana, hereva de la d’Arenys de Munt del 2009 (un dels màxims impulsors de la qual fou el filòleg arenyenc de Mar Jordi Bilbeny), com molt bé explica qui en fou l’eficaç, generós i magnífic president, Joan Ballester i Grau.[11] Vam decidir de demanar el suport de personalitats de Reus per tal que les persones que dubtaven de participar-hi democràticament perdessin la por i s’engresquessin a fer-ho. Quan vaig sol·licitar, per telèfon, a Xavier Amorós el seu suport, que ens fes costat, em va dir que passés l’endemà per casa seva i així ho vaig fer, i aleshores em va fer a mans un text manuscrit que deia: «Per la independència de Catalunya i per la concòrdia entre tots els ciutadans de Catalunya. Xavier Amorós. Reus, 15 d’abril de 2010».[12] Recordo perfectament com si fos ara mateix la joia de la seua filla —també excel·lent escriptora— Maria Lluïsa Amorós Corbella, quan li ho vaig fer saber, que Xavier Amorós Solà, el pare, l’home, l’activista cultural i polític, havia proclamat aquestes paraules en aquell parer manuscrit: que ell gosés poder manifestar públicament la seua adhesió a la legítima causa independentista unia en una abraçada encara més forta filla i pare, pare i filla. Era, doncs, la versió en prosa del seu també breu i celebrat poema «A la pàtria»[13]:

Feu-la lliure i suau,
blanament ajaguda
en el concert dels pobles,
perquè pugui oblidar-la.

La independència de Catalunya era, doncs, per a ell, un objectiu indefugible, en el seu pensament polític, en el mateix ordre jeràrquic que la justícia social per la seva sensibilitat progressista, de ciutadà i polític d’esquerres. Aqueixa idea, me la va refermar per mitjà d’una carta privada, amb data 7 de març del 2014, quan jo exercia la presidència d’Òmnium Baix Camp, en què feia seva la reflexió de Salvador Espriu de l’any 1963, que va passar decididament a la radicalització a favor de la independència després d’uns pocs anys d’haver publicat La pell de brau (1960):

Vaig escriure La pell de brau perquè no fos dit que la perifèria no podia entendre la cèlebre Península en la seva complexa i profunda totalitat. Ara bé, crec —i cada dia que passa ho veig més clar— que el diàleg amb Madrid és impossible, el Madrid d’ara, d’ahir, de demà i de sempre.

[Un altre dia, en un altre assaig, ja en parlarem, del triangle Jordi Pujol–Xavier Amorós–Isabel Llàcer, és a dir, del galdós paper dels convergents però també dels comunistes.][14]

3. Joan Salvat-Papasseit també havia fet la mateixa evolució anys enrere: llegiu-li’n Les conspiracions, de l’any 1922, com ja hem dit suara i ara hi insistim. D’un socialisme que encara creia en la possibilitat de redimir Espanya, arriba (passant per l’anarquisme) a l’independentisme explícit (com m’hi emmirallo jo mateix!), amb l’estel com a símbol inequívoc, convençut que l’única via possible d’alliberament nacional (i també de classe) és la separació:

Catalans! tots en peu,
l’Escorial deixem-los
per trofeu.

Una epifania en aquest sentit és l’assaig impagable de Jordi Bilbeny, L’independentisme de Salvat-Papasseit,[15] un volum que s’hauria de reeditar immediatament. Censurat als estudis universitaris que vaig fer a la UAB, a la UB i a la URV, l’independentisme del nostre primer poeta proletari calia trobar-lo, recuperar-lo i publicar-lo fora de les aules i lluny de l’Acadèmia, és clar, perquè era un tema tabú: t’hi jugaves la discència, la llicenciatura, el doctorat, la càtedra, la docència, la «decència», la feina i el sou. Encara més si, com hi denuncia Bilbeny, el seu independentisme ha estat segrestat per botiflers tan mediàtics com Joan Manuel Serrat, que n’ha manipulat el pensament i l’obra:

Ja sia perquè En Joan Manuel Serrat els va popularitzar en una de les seves cançons, ja sia perquè serviren de cortina de fum per amagar l’autèntic rerefons polític d’En Salvat, el cert és que la majoria de catalans que han intentat aproximar-se a l’obra papassetiana han topat tothora amb uns mots que han determinat d’antuvi totes les lectures possibles del pensament del poeta. En Salvat va escriure: «Jo no vull allistar-me sota de cap bandera. Són el vell distintiu de les grans opressions. Àdhuc el socialisme, n’és una nova forma d’opressió, perquè és un estat nou seguidor de l’estat. Seré ara el glossador de la divina acràcia, de l’Acràcia impossible a la vida dels homes, que no senten desig d’una Era millor.» Però, a més a més de no tenir en compte que aquest text era tot just un esborrany del seu primer balboteig literari, En Serrat va esbandir de la seva cançó un fragment prou revelador («àdhuc el socialisme, n’és una nova forma d’opressió, perquè és un estat nou seguidor de l’estat»), amb la finalitat d’adaptar la ideologia del poeta a la seva pròpia, sense que se n’escapés cap exabrupte. Calia anarquitzar En Papasseit. Calia socialitzar-lo. Fer-lo passar com un poeta sense pàtria, preocupat per les lluites socials, literàries, estètiques i sexuals. I amb una total indiferència per Catalunya. El que diran En Castellet i En Molas a la Poesia Catalana del Segle XX: «La revolta salvatiana és químicament pura: lluitar per lluitar; per res més», tanmateix, fou així? L’obra poètica d’En Salvat-Papasseit és una lluita sense objectius? És una lluita merament estètico-literària, químicament pura? ¿Era una lluita ofegada i perduda abans d’entrar en combat, perquè —com diu En Sobré al pròleg dels Mots-propis i altres proses— En Salvat «preferia les causes perdudes»? O el que realment s’esdevingué, és que tota la lluita anarcosindicalista del Salvat primicier evolucionà cap un catalanisme cultural i acabà desembocant en l’independentisme? I que, justament, per raó del seu abrandat independentisme, de la seva imbricació en els escamots armats d’Estat Català, i de la seva apologia constant, indefallible, precisa, de l’alliberament de Catalunya de l’opressió d’Espanya, s’ha obliterat el seu pensament polític de tota lectura rigorosa que s’ha fet sobre la seva obra?[16]

Fer-se aquesta mena de preguntes i d’altres de tan (im)pertinents sobre la catalanitat de Colom li van costar el doctorat, a Bilbeny. I també la injusta censura del Consell Directiu del Centre de Lectura de Reus, presidit per Lluís Miquel Pérez Segura.[17] L’independentisme de Salvat-Papasseit també apareix mostrat i demostrat en els documents inèdits que van trobar i publicar Ferran Aisa i Mei Vidal:[18] cartes, entrevistes, articles, poemes esparsos…, com aquest:

Prínceps namque! Via Fora!
Visca Catalunya lliure!
Mori la burra Espanya gran!
Visca la virilitat dels irlandesos!
Visca En Soler!
Abaix la diplomàcia de ‘La Lliga’!
Morin els botiflers!
Visca el futurisme internacional (sic) [!]

Per això hi conclouen: «El socialista desencisat marxa ràpidament, en un moment de reflexió individual, cap a la divina acràcia i, poc després, cap a un catalanisme separatista de forts lligams socials». Sí, Amorós Solà també va saber què era guardar fusta al moll com Salvat-Papaseit i jo també vaig militar, de ben jove, encara adolescent, als 14 anyets, al Moviment de Joves Socialistes de Catalunya (MJSC), les Joventuts del partit de Joan Raventós (PSC–Congrés), amb, per exemple, l’inquiet i coratjós Quimet Besora, quan el partit encara defensava el dret de Catalunya d’exercir l’autodeterminació com a nació (però, és clar, hic et nunc, quan un partit socialista renuncia a defensar el dret d’autodeterminació es converteix directament en neofalangista; si el reprimeix, encara més):[19] ara ja no hi som cap de nosaltres i els volem ben lluny de tots nosaltres, els socialistes esdevinguts falangistes! Amorós evolucionarà, doncs, des del falangisme opressor, adolescent i inconscient, fins a l’independentisme alliberador, madur i conscient, com explica molt bé el savi poeta, físic i estudiós amorosià Antoni Nomen:

El 15 de gener de 1939 —data de l’ocupació de Reus— Amorós no se sent un derrotat; al contrari, és un adolescent de 15 anys que al cap d’uns quants dies ja pertany a la milícia de la Falange. Amb el temps, les contradiccions internes, partint d’aquesta adscripció inicial, el duran a sincerar-se amb els seus orígens i a utilitzar la raó per reconèixer els elements més autèntics de la societat a la qual pertany, distanciar-se del franquisme i acabar comprometent-se a favor de la llibertat. Però El camí dels Morts només ens deixa deduir la presa de consciència per les reaccions de les persones de l’entorn i per les valoracions referides a llavors però intercalades ara en l’escriptura del relat. A aquest procés, s’hi referiran els seus poemes al cap de vint anys, on denuncia l’opressió del règim franquista, lamenta la feblesa de la resposta col·lectiva —que, vistos els antecedents personals, entén a la perfecció— i confia, determinat, en una futura llibertat.[20]

I ½. Com ja vaig escriure a l’article necrològic arran del seu traspàs,[21] Xavier Amorós Solà mostrà i explicità, doncs, finalment, el seu anhel del ple alliberament polític nacional de la pàtria. L’esment, el trobem en l’obra i també de l’home, un altre català, ciutadà de Reus i amorós de la pàtria, que no ha pogut veure lliure la nació per les renúncies dels qui havien de culminar el procés d’alliberament aplicant el mandat del referèndum legítim, legal i vinculant d’autodeterminació de l’1 d’Octubre de 2017, que ens volen fer oblidar, quan vam votar i vam guanyar la independència, però ens van trair. Doncs ni oblit i perdó.

---

[1] «Josep Carner»: «[…] Mots que romanen, […] oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria». Gabriel Ferrater, Les dones i els dies. Edició crítica de Jordi Cornudella. Edicions 62: Barcelona, 2018, p. 99.

[2] Gabriel Ferrater, Curs de literatura catalana contemporània. Edició de Jordi Cornudella. Editorial Empúries, Edicions 62: Barcelona, 2019, p. 197-198:

Catalunya, entre 1905 i 1920, és ja un país completament sense possibilitats, encara que, aparentment, la Mancomunitat funcionés bé. Hi ha un procés de presa de consciència social en la individualització: no està disposat a combregar amb rodes de molí. Cap d’ells [Foix i Pla] no es veu obligat, destinat, a realitzar una funció col·lectiva a la seva literatura. […] Fabra i Carner estaven al servei de la Catalunya «irreal». Pla, Foix ni Oliver, en canvi, van deixar d’honorar aquesta Catalunya irreal. En ells hi ha un afany d’expressió purament individual, una renúncia al moviment col·lectiu.

[3] «Divisa»:

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Maria Mercè Marçal, Cau de llunes. Premi Carles Riba 1976. Edicions Proa: Barcelona, març del 1977 (Segona edició: novembre del 1998, p. 15). Poema basat en la sentència de Tales de Milet («[…] agraeixo haver nascut home[…]») que Marçal estrafà per fer-ne un contrafactum. Vegeu-ne o, més ben dit, oïu-ne i gaudiu-ne la lectura a Lluna, sal, sang, exili i sextina inèdita. Núria Candela diu Maria-Mercè Marçal. Música: Concepció Ramió. CD Audiovisuals de Sarrià: Barcelona, 2008.

[4] Jordi Ibáñez Fanés, Gabriel Ferrater i la política. Les veus que canten. Edicions del Molí de Dalt: Igualada, 2022.

[5] «Diumenge, 15 de gener de 2023: Ibáñez2022B»: «Ibáñez Fanés, Jordi. Gabriel Ferrater i la política. Les veus que canten. Igualada: Edicions del Molí de Dalt, 2022, 193 pàg.» En línia: http://gferrater.blogspot.com/2023/01/ibanez2022b.html [consultat l’1-4-2023].

[6] Àlbum Ferrater. A cura de Jordi Cornudella i Núria Perpinyà. Quaderns Crema: Barcelona, 1993, p. 64.

[7] Gabriel Ferrater, Donar nous als nens. Antologia. Selecció i pròleg de Marina Porras. Editorial Comanegra: Barcelona, 2022, p. 345.

[8] Biel Ferrer Puig, «Sobre “Prop dels dinou”, tal vegada el darrer poema de Gabriel Ferrater: dos sentits que sumen», Veus baixes #6, paper de versos i lletres, II Studia Digitalia In Memoriam Gabriel Ferrater, p.  440-447. En línia: http://veusbaixes.cat/ewExternalFiles/VB654.pdf  [consultat l’1-4-2023].

[9] Poemes inèdits de Xavier Amorós 1940–1959. Tria i estudi de Xavier Amorós Corbella. Arola Editors: Tarragona, 200, p. 27-28.

[10] Joan Salvat Papasseit, Les conspiracions (1922), dins Joan Salvat-Papasseit, Poesies. A cura de Joaquim Molas. Editorial Ariel: Barcelona, 1962, p. 65-74. En línia: https://ca.wikisource.org/wiki/Les_Conspiracions

[11]Joan Ballester Grau, «Deu anys de Reus Decideix», El Punt Avui, 25 d’abril de 2020. En línia: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/1779551-10-anys-de-reus-decideix.html [consultat l’1-4-2023].

[12] En aquest article, hi podeu veure, reproduït, aquest breu i tanmateix important text original manuscrit de Xavier Amorós, en línia: http://diaridigital.tarragona21.com/biel-ferrer-xavier-amoros-per-la-llengua-i-la-independencia-de-catalunya/ [consultat l’1-4-2023].

[13] Xavier Amorós, Poemes 1969–1964. Edicions 62: Barcelona, 1982 (Segona edició: abril de 1983), p. 44.

[14] Xavier Amorós, L’agulla en un paller II. Obra Completa, volum IV. A cura de Rosa Cabré. Ajuntament de Reus: Reus, abril de 2010, p.  803-821:

—D’on l’has tret, Amorós, aquesta dona? Però si és una comunista com una casa!
—Escolta, tu em deies a la convocatòria que portés algú que fos totalment antirègim. Em sembla que de més antirègim que els comunistes no en trobarem cap.

[15] Jordi Bilbeny, L’independentisme de Salvat-Papasseit. Sírius: Barcelona, 23 d’abril de 1991, 160 p. Aquest assaig conforma el número 3 de la col·lecció «Els Nostres Escriptors», amb pròleg de Josep Guia,  ressenya d’Agustí Pons, índex onomàstic, un interessant apartat gràfic i 114 notes al final del text referides a estudis sobre l’autor.

[16] Jordi Bilbeny, «L’independentisme segrestat d’En Salvat-Papasseit». En línia: https://www.inh.cat/articles/L’independentisme-segrestat-d-En-Joan-Salvat-Papasseit [consultat l’1-4-2023].

[17]Vegeu l’article denúncia de Biel Ferrer Puig, «El Centre de Lectura censura», en línia a Reus Digital: https://www.reusdigital.cat/noticia/93187/el-centre-de-lectura-censura [consultat l’1-4-2023] versus el pamflet-editorial «El Centre de Lectura no censura», en línia a Tarragona Digital: https://tarragonadigital.com/noticia/3190/centre-lectura-no-censura  [consultat l’1-4-2023].

[18] Joan Salvat-Papasseit, L’incendiari del mots. Cartes inèdites, articles i poemes esparsos. Estudi, transcripció i introducció a cura de Ferran Aisa i Mei Vidal. Lo Diable Gros: Tarragona, 2019, p. 26. Gràcies, Jordi Martí Font, per la referència, per la invitació a la presentació! En línia: https://www.instagram.com/p/B_12yVyFUsJ/ [consultat l’1-4-2023].

[19] Aquesta evolució, inversa de la que va fer Xavier Amorós Solà, es dona en arribistes que emplenen llistes de partits polítics a les eleccions municipals de Reus del 28 de maig de 2023: https://twitter.com/biel_ferrer/status/1641788239085285377?s=20

[20] Antoni Nomen, Xavier Amorós o el temps recuperat. Edicions del Centre de Lectura de Reus: Reus, abril de 2017, p. 99.

[21] Biel Ferrer Puig, «Xavier Amorós: per la llengua i la independència de Catalunya».  Reus Digital, 19 de juliol de 2022. En línia: https://www.reusdigital.cat/noticia/94070/reus/xavier-amoros-llengua-independencia-catalunya [consultat l’1-4-2023].

---