És una tarda freda de febrer, plou i fa vent. He quedat amb la Maria Tarragó a casa seva amb motiu del monogràfic que la Revista del Centre de Lectura està fent sobre el Centenari de Xavier Amorós.
Em rep al menjador, una estança clara amb molta llum, envoltada de prestatgeries plenes de llibres ben ordenats que diuen molt de la seva mestressa. Fan goig. Una de les seves passions, des de sempre, és llegir. La tarda grisa convida a la conversa, a les confidències. La Maria parla molt, sense un ordre concret, té una memòria envejable.
Em parla de la seva infància, dels seus amics, d’un munt de personatges coneguts que ja no hi són; dels estius al mas a prop de can Tallapedra, un mas que malauradament ja no existeix. La ciutat ha anat creixent i s’ha endut una part agrícola del sud de Reus.
Comenta que segons el seu DNI va néixer el 1923, però, en realitat, és del 1922. «Jo era mig any més petita que Gabriel Ferrater i mig més gran que Xavier Amorós.» Amb ells comparteix els anys de batxillerat a l’institut. El recorda com un espai rònec on feia molt de fred. L’aigua de la font es glaçava a l’hivern i, entre classe i classe, havien de ser fora, a la fresca. El senyor Marcelo, el conserge —pare de Ramon Oteo, que anys més tard arribarà a ser-ne director— tocava a la porta, l’obria i deia: «La hora» i «tots al carrer fins que venia un altre professor».
D’aquella època guarda un record especial de la Lluïsa Òdena: «Me l’estimava molt. La meitat dels dies no fèiem classe, parlàvem de cinema, de literatura. Ens formava. Ara bé, el dia que en feia era perfecta.»
La guerra li va fer perdre dos cursos. Després de l’examen d’Estat, comença Filosofia i Lletres a Barcelona, però en acabar el segon curs, decideix fer Magisteri a l’Escola Normal de Tarragona. Ja diplomada, farà uns anys de mestra a l’escola Maria Cortina.
L’any 1948 es casa i té dos fills i una filla. Exerceix de mestressa de casa fins que després de 17 anys es planteja un canvi en la seva vida. Es matricula de nou a la Universitat i durant tres anys va dos dies a la setmana a Barcelona i acaba la carrera. «Hi vaig anar sempre amb tren i no em va fallar mai.» La seva tesina de llicenciatura versà sobre l’obra del pintor barroc Pere Pau Montaña que pintà el sostre del saló noble del Palau Bofarull.
Recorda aquells anys «com un dels períodes més feliços de la meva vida». Allí coneix i fa amistat amb nois i noies més joves que ella. Som als anys 70 del segle xx i Barcelona bull d’efervescència social i política.
El doctor Vilaseca, l’any 1972 reobre l’Arxiu Municipal que estava ubicat a la Casa Rull i li demana que hi entri a treballar per catalogar tota la documentació. Aquella feina li va encantar.
L’any 1979 entra com a regidora de l’Ajuntament de Reus per la llista de CiU. Com a conseqüència del Pacte de Progrés es fa càrrec de la delegació d’Arxius i Museus. Es troba que està tot per organitzar, la qual cosa l’esperona a treballar. Es planteja dos reptes: el primer, aconseguir el fons arqueològic de Salvador Vilaseca per a la ciutat i inicia converses amb la família. El segon, aconseguir la restauració del Teatre Fortuny amb la constitució d’un Consorci amb la Generalitat, la Diputació i el mateix Ajuntament.
De seguida es trobarà amb l’oposició dels mateixos companys de consistori que no veien la necessitat d’invertir tants recursos econòmics en cultura quan hi havia tants temes pendents. Les discussions van ser tan fortes que la Maria decideix dimitir. Ella mateixa diu «em van posar a la llista per semblar moderns però mai em van tenir per a res».
Mentre és a l’Ajuntament i veient que no li deixen fer el que vol, parla amb la família Font de Rubinat i comença a catalogar la seva biblioteca. Ho feia a les tardes i els dissabtes al matí. L’ajudava la Maria Rosa Molas. Van catalogar tots els llibres del segle xvi.
L’any 1981, s’incorpora com a Delegada de Cultura a Tarragona. Allí es troba en una situació de desgavell pitjor que la de Reus. Cal començar de zero. Obrir un compte al Banc d’Espanya va ser tot un èxit. «Aquells senyors tan posats no entenien que hi anés una dona catalana de la Generalidad». S’havia de recol·locar el personal provinent del Ministerio, contractar nous funcionaris i començar a fer efectiva la política cultural de la Generalitat.
Entre d’altres tasques i fins que el Teatre Fortuny es va tancar per fer les obres de remodelació, s’encarregà de l’activitat de l’espai. La Generalitat fornia la programació i la Maria i el Quim Besora, que li feia de suport, gestionaven les diferents activitats i portaven les relacions amb l’AET (Associació d’Espectadors de Teatre) i l’Associació de Concerts.
Al cap de dos anys es trasllada al Negociat de Reus, al carrer de l’Amargura, al pis que havia estat de la Sección Femenina. Una vegada més torna a començar i converteix el pis en la seu del servei de l’ensenyament de català. Calia reciclar tots els mestres i funcionaris i ella s’hi va abocar. Recorda que tenien uns 40 professors que donaven servei a tots els pobles de la comarca del Baix Camp, la Ribera, el Priorat i la Conca de Barberà. Van ser uns anys de molta activitat «on tot estava per fer però on tot encara era possible».
A més a més, es dedicava a organitzar excursions a Barcelona perquè els alumnes coneguessin el Palau de la Música, que era un equipament poc conegut. Hi serà fins a finals del 1988, l’any en què es va jubilar.
Fer d’arxivera sempre li ha agradat. Coneixedora de la col·lecció de llibres antics de l’Arxiu, creu que es pot dedicar a catalogar-los. Va a parlar amb la Maria Porter i Moix, que havia estat nomenada directora del Servei del Patrimoni Bibliogràfic de la Generalitat de Catalunya i, després d’aprendre a catalogar els llibres antics, es posa a la feina.
A més a més del treball, la Maria porta una vida social molt activa. És membre de diverses entitats, entre les quals, el Centre de Lectura i el Círcol, la qual cosa fa que participi activament en la vida cultural de la ciutat.
Quan li demano per la seva relació amb l’Amorós em diu que amb el Xavier es coneixien de tota la vida, de joves eren amics, després quan es van casar, els matrimonis van continuar l’amistat. «Em consultava tot el que feia. Jo li donava la meva opinió sobre el que escrivia, ell després decidia.»
Un dia l’Amorós li va dir:
–Perquè no fem un programa de ràdio .
–Un programa, tu i jo?
–Sí, podem explicar coses d’abans, la gent jove no les coneix.
–I on el farem?
–A Punt 6 Camp. El Marià Arbonès diu que pot ser divertit.
I així va néixer Els records ens diverteixen que va emetre Punt 6 Ràdio durant la temporada 1995-1996. Els programes duraven 30 minuts. No tenien guió. L’Amorós treia un tema i de manera espontània anaven explicant els seus records. «Rèiem molt, de vegades, en Marià ens cridava l’atenció perquè ens n’anàvem del tema.»
Un temps després en Xavier li va comentar que els podien escriure i van quedar a casa d’ell. «No ens en vam sortir. Érem dos caràcters molt diferents. Ell era molt exigent, sempre buscava la paraula justa i de vegades, dubtava; jo era més impulsiva. Després de dues sessions ho vam deixar córrer. Ens hauríem barallat.»
La Maria és molt crítica sobre com es va implantar l’administració catalana. Creu que calia continuar la manera de fer de la Mancomunitat, però van copiar el model de l’administració espanyola amb tots els seus defectes. «No es van atrevir a fer net.»
Fa temps que la Maria ha desaparegut de la vida pública. Es dedica a llegir, a jugar al brigde –afició que encara practica dos dies a la setmana– i segueix l’actualitat política a través dels mitjans.
La Maria és una dona forta, valenta que sempre ha dit el que pensa, la qual cosa ha fet que sigui una dona incòmoda, però als seus 100 anys encara viu sola. Tot un testimoni per a les dones més joves.