Eduard Fontserè i Riba (Barcelona, 1870-1970): La meteorologia al servei del país i de la llengua

Eduard Fontserè i Riba va néixer a Barcelona el dia 1 de març del 1870 i morí el 18 de setembre del 1970 a la mateixa ciutat. No és gaire corrent en la història d’una ciència que una llarga etapa de gairebé 75 anys vingui encapçalada pel nom d’un dels seus científics; a Catalunya és de justícia considerar el doctor Eduard Fontserè i Riba com el creador de la meteorologia catalana moderna, a la qual va donar projecció internacional.

Nogensmenys els Fontserè eren una nissaga il·lustre. El seu avi, Josep Fontserè i Domènech (1799 -1870), fou arquitecte municipal de Barcelona; era fill de Vinyols i la seva família es va traslladar a viure a Riudoms on van obrir una fusteria coneguda com a Cal Serè. El seu pare fou Eduard Fontserè Mestre (1828-1901), mestre de fonts i germà del –més conegut– Josep Fontserè Mestre (1829-1897), que fou mestre d’obres i prou conegut pels porxos Fontserè, el Born o el Parc Samà de Cambrils, entre d’altres.

La categoria professional i el rigor científic queden ben palesos al llarg de la seva gran obra a cavall de la Granja Agrícola Experimental, la Junta de Ciències Naturals del Parc, la Universitat, la Societat Astronòmica, l’Estació Aerològica, l’Acadèmia de Ciències, el Servei Horari, l’Observatori Fabra, l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), el Centre Excursionista de Catalunya (CEC), l’Ateneu Barcelonès i el Servei Meteorològic, entre d’altres. Gran part de la seva extensa vida la dedicà al servei de la cultura i del país; va dirigir en diverses etapes moltes de les institucions suara esmentades.

Una característica de l’obra científica del doctor Fontserè és la claredat d’expressió. Un exemple d’aquesta claredat fou el discurs que com a president de l’Ateneu Barcelonès llegí en la inauguració del curs 1934-35, «El cel de Catalunya»; untreball que, en paraules de Pau Vila, és una magnífica síntesi de la dinàmica atmosfèrica quant als graus i les formes de la diafanitat, l’enterboliment i la nuvolositat de l’aire del nostre cel. Curiosament en aquest escrit suggereix una possible causa del perquè les llengües llatines no tenen sinó un sol mot, «temps», per designar dues coses aparentment tan inconnexes com són el temps astronòmic i el temps meteorològic, com indicant que els canvis atmosfèrics i la successió cronològica dels mesos són una mateixa cosa; mentre que als països septentrionals, on les grans borrasques estan repartides durant tot l’any aquells dos conceptes són designats amb dos mots diferents. Tot i la bona observació no arriba a suggerir el mot «oratge» per al temps meteorològic ni aquí ni en cap de les seves publicacions.

Una altra constant en la seva obra va ésser acostar la ciència a tothom d’una manera clara i entenedora. De molt jove ja edità una revista El mundo científico, que dirigia i redactava gairebé tot sol. El millor exponent d’aquesta tasca són els 180 títols, 90 de meteorologia, i altres d’astronomia, sismologia, pedagogia, ciències naturals i física general, escampats en publicacions molt variades, algunes d’abast internacional, i d’altres de plena actualitat. Més enllà de la meteorologia, tingué un paper molt destacat en el desenvolupament dels estudis geofísics de Catalunya. En paraules del doctor Solé Sabarís, «es pot dir que si des del Servei Meteorològic de Catalunya fou el pare de la meteorologia catalana, des del Fabra fou el creador de la sismologia del país» (Solé, 1971).

Fontserè organitzà la predicció diària del temps, essent uns dels primers que va portar la meteorologia als mitjans de comunicació a l’Europa continental a través de la recentment creada Ràdio Barcelona EAJ 1. També se n’informava en diversos diaris. La Publicitat de Barcelona, per exemple, reproduïa, diàriament, el mapa del temps.

El doctor Fontserè va ser qui primer va donar explicacions prou rigoroses sobre alguns dels fets meteorològics que defineixen la meteorologia del mediterrani occidental: les fortes ventades, els grans aiguats, les seixes, les pluges de fang, etc. A més a més, podem considerar que el seu treball Climatologia de la Mediterrània occidental, publicat el 1932 a Ciutat de Mallorca és el primer que tracta globalment el tema i en què, entre altres coses molt interessants, ja deixa entreveure la tropicalitat mediterrània.

El Servei Meteorològic de Catalunya (1921-1939)

El 1921, Fontserè, essent ja membre de la Secció de Ciències de l’IEC, presenta el projecte de creació del Servei Meteorològic de Catalunya. El director del Servei era nomenat a proposta del ple de l’Institut d’Estudis Catalans durant un any. Modest de recursos, però sòlid de propòsits, va millorar extraordinàriament la meteorologia a Catalunya, però va ser rebut amb grans recels a Madrid. Amb la fundació del Servei, lligat en tot moment a la Conferència Internacional de Directors de Serveis Meteorològics, comença l’etapa més brillant de la meteorologia catalana, que assolí ben aviat una alta volada científica i internacional. Va ésser una manera d’encarrilar totes les activitats disperses del ram durant 25 anys; en conseqüència, ben aviat aparegueren els fruits substanciosos de la feina feta. L’Altlas Pluviomètric de Catalunya i l’Atlas Internacional dels Núvols i dels Estats del Cel, en són bons exemples, gràcies a la munificència del seu amic i mecenes Rafael Patxot, però també cal destacar les 69 Notes d’Estudi publicades pel Servei entre el 1921 i el 1939, entre moltes altres publicacions. Tota aquesta magna organització, en paraules de Pau Vila, havia estat muntada, animada i orientada, amb anhel de savi i fe d’apòstol, pel doctor Fontserè. Amb la publicació de l’Atlas Internacional dels Núvols i dels Estats del Cel la meteorologia catalana assoleix el màxim esplendor internacional. Una triple edició en alemany, anglès i francès, aparegué el 1932, a la qual Patxot n’afegí una quarta edició en català, a manera d’homenatge patriòtic al seu país, que porta la data del 1935. El motiu del retard en la versió catalana va ésser la traducció, en principi atribuïda a Fontserè, però sembla que el mateix Patxot se’n va responsabilitzar en les seves hores lliures i d’aquí l’endarreriment (Batlló, 2014).

El Servei passà èpoques molt difícils, com la dictadura de Primo de Rivera, però el doctor Fontserè, amb el seu tremp admirable, aconseguí que l’Administració pública sempre es fes càrrec del Servei: primer la Mancomunitat, després la Diputació i, més tard, la Generalitat. En la dictadura de Primo de Rivera s’hagueren de fer quasi totes les publicacions en castellà, així com els avisos meteorològics que radiava el mateix doctor Fontserè dos cops al dia. Durant la República, les maltempsades continuaren: arran dels fets del 6 d’octubre del 1934, el Servei és clausurat, vist que l’Estatut de Núria no contemplava les competències en meteorologia.

El vocabulari meteorològic

Eduard Fontserè publicà gran part de la seva extensa obra científica en català en una època en què certament no era fàcil escriure ciència en la nostra llengua. Podem considerar que l’Assaig d’un vocabulari meteorològic català (1948) representa la seva principal contribució al conreu del llenguatge meteorològic català, alhora que significa una aportació molt valuosa al diccionari general de la llengua catalana. En aquesta obra es concentra i es resumeix gran part de la feina lingüisticometeorològica de Fontserè; però s’enganyaria qui cregués que la seva aportació a la sistematització, normalització i propagació del català científic comença i acaba amb l’Assaig. Per això farem un breu repàs d’altres treballs. Tots ells tenen en comú, a banda de l’interès lingüístic, la claredat expositiva, la precisió conceptual, la coherència, la voluntat de fer-se entendre i que la ciència estigués al servei del públic; característiques constants en la seva tasca de divulgació rigorosa.

Elements de ciències físiques i naturals (1932) és l’edició catalana del llibre publicat en castellà (però pensat en català) en diverses edicions des del 1911. És un llibre didàctic, adreçat a un públic juvenil i tornat a la llengua catalana per l’il·lustre pedagog Artur Martorell i Bisbal (Barcelona, 1894-1967). Fou una mena de best-seller: l’any 1960 se n’havien fetes sis edicions incloses dues de catalanes, amb un total de prop de 500.000 exemplars. Escrit en bon català, atesa la categoria del traductor i la intervenció del mateix autor. Lingüísticament parlant és altament interessant des del punt de vista terminològic. Al final del llibre hi ha un lèxic de prop de quatre-cents termes.

Dins la col·lecció de llibres de la Mancomunitat «Minerva» —una col·lecció popular dels coneixements indispensables dirigida pel Departament d’Instrucció Pública—, publica els números 4: Resum d’Astronomia —sense data, però que degué aparèixer el 1916— i el 32: Resum de meteorologia (1919). Són dos volumets divulgatius, molt interessants, no només des del punt de vista científic sinó també lingüísticament parlant, sobretot pel que fa al lèxic. En el segon, els termes apareixen ja normalitzats: nuvulositat/nuvolositat, latitut/latitud.

Meteorologia de l’excursionista és un recull d’articles publicats en números successius del Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, l’any 1921. L’any 1962 apareix en forma de llibre, més treballat i desenvolupat que no pas els sis articles originals del butlletí del CEC. L’excursionista és meteoròleg de mena. Així comença aquest epítom de coneixements indispensables, redactat als seus 90 anys. Fontserè finalitza la seva tasca de divulgació de les seves ciències en aquell nivell no universitari i no acadèmic. Aquestes ciències, d’observació, nom que Fontserè aplicava a l’astronomia, la geofísica i les ciències naturals, oferien moltes oportunitats als aficionats amateurs que calia orientar i coordinar. Fontserè escriu la Meteorologia de l’excursionista convençut que les aportacions que els excursionistes podien fer havien de complementar les sèries de mesures allà on no arribaven els observatoris de la xarxa meteorològica, cultivant l’art d’observar, un art que calia educar experimentalment i ajudar amb instruments científics simples i transportables.

Dins la Nota d’Estudi número 69 del Servei Meteorològic de Catalunya (SMC), la darrera,  a l’apartat de «Noticiari» hi ha «La nomenclatura dels hidrometeors» (1938)  així com una viva recomanació de fer-ne ús encara que sia contravenint els usos comarcals, «en obsequi a la mútua comprensió», diu Fontserè. Representa una excel·lent contribució a l’ús del vocabulari específic pel que fa a termes que, a causa de la seva semblança formal, poden originar confusió, malgrat tenir un significat diferent. Llàstima que gran part dels exemplars d’aquesta publicació, dirigida als observadors de la xarxa catalana i que l’any 1935 tenia uns 350 observadors, va ésser destruïda abans del seu repartiment. No obstant això, aquest escrit era una reproducció del que apareix en el  gran Atlas de Núvols del 1935.

Fontserè s’interessà pel vocabulari, no només perquè li hagués calgut definir-lo en les publicacions del Servei i en el seu curs de la Universitat, sinó perquè volia satisfer les recomanacions de la Conferència Meteorològica Internacional de París del 1919, en què es va acordar establir un vocabulari meteorològic internacional  amb dues finalitats ben clares: fer que s’entenguessin d’una manera precisa els científics dels diferents països i fer que s’entenguessin concretament els de cada país, gràcies a un sistema de definicions inequívoques del significat de cada mot emprat en el llenguatge meteorològic.

L’acord de París va tenir poc èxit entre els països representats, com ho prova la poca feina feta al respecte. Només l’anglès i el francès amb el seus Meteorological glossary i Lexique météorologique , respectivament, van seguir la recomanació que, posteriorment, es va estendre a  algunes altres llengües oficials europees.

Fontserè posà fil a l’agulla de seguida però motius ben poc científics l’impediren de culminar aquella tasca que li feia prou il·lusió. Prova de la feina feta n’és el que diu Joan Coromines (Barcelona, 1905 — Pineda de Mar, 1997) al prefaci del seu gran Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana (DECLC, 1983):

L’eminent físic i venerable amic Eduard Fontserè em deixà treure una còpia completa de les anotacions marginals que havia anat fent en el seu exemplar del Diccionari Ortogràfic de Fabra, 1a ed., corresponents als anys 1920-1933, i sobretot entorn de 1925: les distingeixo, doncs, posant-hi «Ed.Fontserè c. 1925».

Segons diu a les indicacions bibliogràfiques, Coromines també va utilitzar l’edició del 1932 dels Elements, que la distingeix posant-hi «Ed. Fontserè CiFiNat», a part del mateix Assaig.

Fontserè aplicà el procediment verament científic, de començar per la definició de la cosa i acabar per assignar-li el nom, i sempre que fos possible tret del lèxic popular —la qual cosa ha permès diferenciar amb precisió molts fenòmens meteorològics: glaçada-gelada-gebrada, calamarsa-pedra-calabruix, nuvolositat-nebulositat, llamp-llampec, tempesta-tamborinada, garbí-llebeig, ruixat-xàfec-aiguat, roina-plovisca-gotellada, etc.; cadascun d’aquests mots té un significat propi que el distingeix dels altres i en desfà la sinonímia

No fou fins després de la guerra i un cop jubilat quan Fontserè va poder dedicar unes estones de lleure a endreçar les seves notes i preparar el vocabulari que modestament va titular Assaig. Altra prova del fet que l’empresa d’elaborar un vocabulari estava prou avançada és la data del prefaci de l’obra, que apareix signada a Llívia, l’any 1941, localitat on circumstancialment anà el doctor Fontserè a entrevistar-se amb la seva filla petita que s’havia exiliat a França. No obstant això, l’obra ja enllestida hagué d’esperar el dia de Sant Jordi del 1948 per veure la llum, essent la segona publicació de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) després de la represa.

El seu compromís amb la cultura i amb la democràcia, el va portar a participar en la represa clandestina de l’IEC, l’any 1942. De fet, en aquell moment era l’únic membre de la Secció de Ciències que hi havia a Barcelona. Fou president de la Secció de Ciències des del 1942 i hi restà com a president honorari des del 1958. Prohibit l’ús del català, no és fins a l’any 1946 que es comença a suavitzar l’hostilitat del règim vers la cultura catalana. Dins la seva semiclandestinitat, l’IEC acorda la publicació de l’Assaig segons acord pres en sessió del 8 de març del 1947.

Finalment, l’any 1948 i dins els «Arxius de la Secció de Ciències» (XIV), apareix l’interessant Assaig d’un vocabulari meteorològic català, que en paraules de Joan Coromines (Miscel·lània Fontserè, 1961), elaborà amb la seva gran sobrietat, amb una simplicitat extrema i una claredat que arriba a la transparència, amb certa elegància natural, gens recercada i despullat de tot enfarfec erudit. Aquest assaig, fou un intent força reeixit de dotar la llengua catalana d’un vocabulari meteorològic, cosa que només es podia dir de molt poques llengües. Segons la Secció de Publicacions de l’IEC, d’aquest llibre se’n van fer dos tiratges. Les impressions són del 22 d’abril del 1948.

1r. Tiratge especial (22,5 x 32 cm) de trenta exemplars en paper de fil, signats per l’autor, vint-i-cinc dels quals van numerats de l’1 al 25 i els altres cinc, fora de comerç, van numerats de l’I al V.

2n. Edició senzilla (21 x 27 cm). No es té constància del tiratge que se’n va realitzar. El llibre es troba totalment exhaurit.

Utilitat de l’assaig

Com hem vist, aquesta obra no va ser un caprici del destí sinó la ferma voluntat del doctor Fontserè d’aplicar a Catalunya les recomanacions de la Conferència de París del 1919, però una empresa d’aquesta magnitud només estava a l’abast d’un home de ciència i de país, de sòlida formació, vasta documentació i riquíssima experiència. Novellament el poeta Perejaume compara l’aplec de dades de Fontserè i el cedulari de Joan Coromines, les enquestes climatològiques del meteoròleg i les enquestes toponímiques del filòleg (Perejaume, 2001).  No obstant això, hagueren de passar uns 30 anys perquè l’Assaig de Fontserè prengués utilitat. No fou fins l’any 1978 en què va aparèixer el primer meteoròleg donant informació del temps en català per TVE-Miramar, reprenent la línia iniciada pel mateix Eduard Fontserè l’any 1927 a Ràdio Barcelona. Es deia Antoni Castejon i Barrios (l’Hospitalet, 1947 — Barcelona,1988). Va desempolsar el vocabulari del professor Fontserè i li va donar aquella difusió que només els mitjans de comunicació poden donar. Castejon va contribuir molt positivament al revifament d’expressions genuïnes pròpies del gremi com ara: calamarsades, tamborinades o maregassa.  Posteriorment, altres mitjans i dones i homes del temps han consolidat una manera de fer meteorologia, diguem-ne a la catalana, amb notable èxit i amb un xic de protagonisme i tot.

L’any 2008 coincidint amb el 50è aniversari de la publicació l’Associació Catalana de Meteorologia (ACAM) en va fer una reedició especial en paper, ja que l’edició original de l’IEC està totalment exhaurida,  i és consultable en línia en diverses pàgines web com és ara Infomet, MeteoVilatorta o GoogleBooks . Malgrat el pas dels anys, els termes desfasats i tot el devessall de neologismes i models conceptuals nous d’aquests nostra ciència meteorològica, que és una de les que ha progressat més en els darrers anys, continua essent un referent lingüístic a casa nostra. I, com a prova, aquesta entrada del novembre del 2014 al blog del Meteocat on s’explica el rerefons del canvi en la definició de la calamarsa i la pedra: http://bloc.meteo.cat/canvi-en-la-definicio-de-la-calamarsa-la-pedra/.

Fontserè i el Centre de Lectura

La biblioteca Iglésies-Fontserè va arribar al Centre de Lectura gràcies a la generositat de la senyora Maria Fontserè i Marroig (Barcelona, 1904–1994), filla petita de l’Eduard Fontserè i vídua del geògraf i l’historiador Josep Iglésies i Fort (Reus, 1902-Barcelona, 1986), soci d’honor del Centre de Lectura i autor de la biografia més completa sobre Eduard Fontserè basada en molts anys de conversa i de convivència. La importantíssima tasca de mecenatge de Josep Iglésies va culminar amb la donació al Centre de Lectura de la seva biblioteca.

Bibliografia

ACAM (1995), Meteorologia Mediterrània, a IJornades de Meteorologia Eduard Fontserè. Butlletí de les Societats Catalanes de Física, Química, Matemàtiques i Tecnologia, vol. XV, núm. 1. Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 63-64.

––––– (1999), Fontserè i el vocabulari meteorològic, a V Jornades de Meteorologia Eduard Fontserè. Barcelona, ACAM, 19-21.

ARÚS, J. (1996), «Recordant el doctor Fontserè, pare de la meteorologia catalana», Revista de Catalunya, 108.

BATLLÓ, Josep (2014), «Rafael Patxot meteoròleg», Rigor científic, catalanitat indefallent.  Rafael Patxot i Jubert (1872-1964). Barcelona, IEC, 59-81 (http://universpatxot.diba.cat/sites/universpatxot.diba.cat/files/rigorcientific_batllo.pdf).

COROMINES, Joan (1983), «Prefaci», Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana. E. Curial, vol. I, 4a edició. Barcelona, Curial.

IGLÉSIES, Josep (1983), Eduard Fontserè. Relació de fets. Barcelona, Fundació Salvador Vives Casajuana.

Miscel·lània Fontserè (1961). Barcelona, Gustavo Gili.

PEREJAUME (2001), L’expressió natural: Eduard Fontserè. Galeria Joan Prats.

POU, Josep (1995), «Els Antecedents riudomencs d’Eduard Fontserè, pare de la meteorologia catalana», Revista del Centre d’Estudis Riudomencs Arnau de Palomar. Riudoms. Any XVII, núm. 146 (novembre-desembre 1995), 8.

ROCA ROSELL, A., BATLLÓ, J.; ARÚS, J. (2004). Biografia del doctor Eduard Fontserè i Riba (1870-1970): promotor de la meteorologia professional catalana. Barcelona, Associació Catalana de Meteorologia, 86 p.

SOLÉ SABARÍS, Luis (1971), «Eduardo Fontseré Riba», a REAL ACADEMIA DE CIENCIAS Y ARTES DE BARCELONA (1971), Nómina del personal académico y anuario de la Corporaicón. Año académico de 1970 a 1971. Barcelona, RACAB, 105-119.