Molta tela per tallar

Algunes dades sobre el món de Las Américas i d’altres botigues de teixits de Reus

«Aviram, llegums, verdures, caça, bolets, herbes bones, farina de moresc, els ocells agafats de viu en viu a l’abeurada i les cries de merles.» Amb aquesta enumeració, el selvatà Joan Puig i Ferreter descrivia la varietat de productes que acollia el mercat de Reus, un espai comercial que va atreure pagesos, compradors i productors de l’entorn durant els segles xix i xx. Segons l’autor d’El cercle màgic, el mercat de Reus «tenia un cert color d’orient» i podia passar per «un zoco multicolor que havia de temptar el pinzell de Fortuny». Al voltant d’aquest pol d’atracció popular, els reusencs van anar bastint una xarxa de botigues i establiments comercials alhora que els burgesos més enriquits va abocar-se a la febre del modernisme arquitectònic i decoratiu. Sens dubte, el paradigma d’aquesta fusió entre negoci i art va ser Cal Navàs, una botiga de teles de llarga trajectòria iniciada el 1905 que va romandre en actiu fins a l’any 2015. No obstant l’indiscutible mèrit artístic de l’obra de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner situada a la mateixa plaça del Mercadal, una altra botiga de teles i de moda, (Las Américas de l’Amorós en versió abreujada, però en realitat la societat Creus, Reig i Amorós), s’ha acabat convertint, amb el temps, i gràcies a les memòries del carismàtic escriptor botiguer que en va ser un dels socis, en el racó més evocador d’un temps i d’una forma d’intercanvi comercial a la ciutat i en la representació d’una manera de comprar i vendre que sembla decididament superada per la modernitat. D’aquesta forma de realitzar negoci en l’àmbit de la moda abans del prêt-à-porter, la botiga de Xavier Amorós i dels seus socis va representar-ne la quinta essència. Amb l’excusa de la celebració de l’Any Amorós un dels millors homenatges que es pot fer al cronista d’aquell Reus dels temps estranys és intentar, en la mesura del possible, recuperar la veu no només de Las Américas sinó d’algunes de les botigues similars dedicades al comerç del tèxtil així com d’alguns dels oficis vinculats a la venda i la producció de roba adreçada als gustos d’un consumidor que, indubtablement, han variat molt en els darrers segles. En aquest marc, la contribució de la Cambra de Comerç de Reus a l’efemèride serà la realització d’una xerrada sobre aquests establiments de la qual aquest article és un breu extracte.

 

Una llarga relació amb la indústria del tèxtil

Diferents publicacions han recollit la memòria del tèxtil a la ciutat i, especialmente, de les seves treballadores.[1] Conegut és que aquest àmbit industrial va substituir en importància el de l’aiguardent en el qual la ciutat havia excel·lit al llarg del segle xviii. Un moment en què es va produir un creixement continuat de la població reusenca i un desenvolupament urbà i industrial extraordinari que acabaria portant, finalment, a la ciutat a esdevenir la segona població de Catalunya en nombre d’habitants. Urbanísticament, la ciutat va sortir definitivament de les muralles per triplicar l’espai construït. A l’inici del curt període liberal del rei Ferran VII,  1820, existien a Reus, segons les dades de Jaume Ardèvol recollides per Pere Anguera,[2]  «4137 maestros de todas artes» amb el predomini del tèxtil que feien moure 1.502 telers que consumien 156.000 lliures de cotó per produir 10.000 peces de 30 vares de longitud. Els teixits eren de diversa mena, però la majoria ho eren de cotó comú «que por su calidad y baratura es la ropa más apreciable, que consumen con preferencia muchos pueblos de la península». Hi havia, a més, 20 fàbriques de tintar teixits i 35 indústries de la pell.

Cap a mitjan segle xix, Andreu de Bofarull[3] referia que «la variedad de toda clase y especie de tejidos sobrepujan en su mayor parte á los estranjeros vendiéndose como á tales los procedentes de nuestras mismas fábricas». Comentava, a més, que s’havia aixecat amb èxit «una grandiosa fábrica» del ram tèxtil el 1845. Aquesta fàbrica estava impulsada per vapor i es va construir en l’edifici que havia estat l’antic hospici. Havia nascut La Industrial Reusense, més coneguda com a «Vapor vell». El mateix Bofarull refereix que  l’exregent Maria Cristina i la seva filla, la reina Isabel II, a qui acompanyava, havien visitat la ciutat el 1844; fou aleshores quan van visitar «la fábrica de tejidos de seda de la viuda Martí é hijo, de cuyos géneros quedo tan prendada que mandó á su tesorero comprara tres piezas de damasco carmesí para guarnecer su estancia en Madrid». 

L’any 1861, el text «Reus, su pasado y su porvenir» assegurava que «hoy dia nuestras industrias sedera, algodonera y linera constantemente vencen la competencia nacional y extranjera introduciendo innovaciones las mas dificiles en sus artefactos».[4] Precisament l’expansió d’aquest ram va propiciar la fundació, el 1863, del Banc de Reus que va ajudar a impulsar el progrés econòmic. Poc temps després, el 1880,  es va produir una crisi de sobreproducció, agreujada per la competència dels grans centres fabrils de l’àrea barcelonina. L’estancament de la indústria tèxtil i la plaga de la fil·loxera van batre dos dels pilars fonamentals i més emblemàtics de l’economia de la ciutat. Amb el pas del temps, l’àrea industrial barcelonina va acabar de frenar el mercat tèxtil reusenc. Aquest fet va causar que Reus s’acabés convertint en una plaça molt més comercial que no pas industrial, una característica en la qual, segons Amorós, va ajudar més «la combinació de circumstàncies geogràfiques i de trànsit que no pas per l’esforç dels seus habitants».[5]

 

El comerç de teixits, una visió a finals del segle xix i principis del xx

«Reus era un formiguer de gent i els seus magatzems a l’engròs proveïen una gran porció de territori. Els espavilats venien a Reus a establir-se, i això ja durava des de mitjan segle divuit»,[6] assegurava Xavier Amorós respecte a una ciutat que estratègicament se situava en els vèrtexs Barcelona, Saragossa i Castelló. Segons la «Memòria de la Cambra de Comerç i Indústria de 1904», hi havia 323 cases de venda al detall a Reus.[7] Un any després, el negoci  tèxtil agrupava 45 establiments, 14 dels quals eren fàbriques i 31 tallers de confecció diversa. Aquest panorama comercial va ser jutjat com a únic per a Puig i Ferreter que va afirmar que «en poques ciutats de Catalunya, amb excepció de Barcelona, trobaríem tanta esplendor de botigues». Algunes fotografies de l’època ens permeten identificar alguns d’aquests establiments comercials del camp dels teixits i les novetats al tombant de segle. Un dels exemples seria Teixits El Globo,[8] que es va ubicar, primer, al Mercadal a la cantonada amb el carrer de les Galanes i, posteriorment, als baixos de Cal Bofarull o la botiga de teixits Ramon Morera, localitzada al carrer Monterols. Tant la primera com la segona imatge mostren la façana dels comerços on es retrata al conjunt de dependents juntament amb els propietaris dels negocis. Probablement alguna d’aquestes botigues va tenir com a precedent la venda ambulant. És el cas conegut de la longeva El Barato, una botiga fundada el 1881, en un primer emplaçament, al carrer Major per Francesca Prats i Grau que des del 1860 anava a vendre pels mercats amb dues parades fixes a Reus. Casada amb Jaume Fort i March van tenir quatre fills, el tercer dels quals, la Bonaventura Fort i Prats, va continuar el negoci de la mare tot canviant el punt de venda. Juntament amb el seu marit, Ignasi Iglesias i Casanovas, van establir-se al carrer del Fossar Vell núm. 1 on hi van estar pocs anys, concretament del 1901 al 1906. A partir d’aquest any ja van traslladar-se al que avui és la botiga actual, malgrat que encara no tenia les actuals dimensions.

Molt posterior, però amb unes característiques arquitectòniques i econòmiques interessants, és el projecte d’un altre espai comercial longeu de la ciutat: Cal Navàs. El projecte que partirà inicialment d’una comanda de Joaquim Navàs, un ric comerciant de teixits, a l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner per executar una casa botiga en una de les cantonades de la plaça del Mercadal. Amb un pressupost sense límits, el plantejament d’aquesta proposta cal jutjar-lo com a molt diferent de la resta d’establiments que s’esmentaran en aquest article justament per la seva gènesi. Empresarialment, a més, la botiga viurà diferents etapes al llarg de la seva vida activa entre els anys 1905-2015. De la seva potència econòmica, però, en parla que l’any 1935 tenia 39 persones contractades com a dependents, de les quals 4 eren dones.[9] 

 

La Casa Marquet, l’espai d’aprenentatge dels socis de Las Américas

Segons el testimoni de Fermí Roig, Marc Massó Banach (aprox. 1864-1956), propietari d’una altra botiga de teixits reconeguda en el seu temps, Cal Marquet, va fundar-la cap al 1880 després d’haver fet també el seu aprenentatge a Reus. Amb l’ajuda de la seva família, Massó va establir una botiga que tindria la seva etapa daurada coincidint amb l’inici del segle xx i «els feliços anys vint» tot i que l’establiment sobreviuria fins a finals dels anys seixanta.

«El senyor Marquet era de Riudoms, fill de pagesos hortolans i, com tots els botiguers de Reus, cabaler que havia hagut de deixar les minúscules terres familiars a l’hereu»,[10] explicava Xavier Amorós sobre el propietari de l’indret on el seu pare i els seus socis van aprendre l’ofici de la venda. Una realitat que, per cert, coincidia amb la radiografia que el mateix Amorós va traçar sobre els orígens de la gran massa d’aprenents que arribaven a Reus, la majoria dels quals «eren de pobles de les comarques més pròximes: el Priorat, la Ribera, la Conca de Barberà, la Terra Alta, fills  de minúsculs propietaris que havien de donar, a la seva mort, el conjunt de finquetes a l’hereu i que ajudaven els altres fills a campar-se-la».[11] El fet que Reus fos capital comercial d’una amplíssima regió econòmica que, a més, de l’entorn proper s’estengués fins a l’àrea de Lleida i una gran zona del Baix Aragó va generar uns anys d’enorme dinamisme econòmic. En el cas concret de Massó, aquest comerciant va involucrar-se, posteriorment, en entitats cíviques com el Centre de Lectura, la Cambra de Comerç de Reus, des del 1912, i la Cambra de la Propietat Urbana que va arribar a presidir. A partir del 1913, va vincular-se també al poder polític tot esdevenint regidor de l’Ajuntament de Reus. 

Segons Amorós, «el botiguer de roba format a Reus tenia un magnífic mercat laboral a tot Catalunya»,[12] una circumstància que afavoria que «els fadristerns o cabalers de pobles» realitzessin un llarg període d’aprenentatge (podien ser entre 4 i 6 anys) en una botiga  «amb la única compensació que l’amo els donés l’allotjament i el menjar». De la precarietat material d’aquest aprenentatge en parla, per exemple, que l’allotjament consistís en dormir sobre els taulells o damunt de sacs buits en un racó de magatzem. Un costum que s’allargaria fins al mateix juliol del 1936. A més, segons Amorós, el grup d’aprenents estava «jerarquitzat per ordre d’antiguitat»[13] de manera que les feines més dures les havien d’acomplir el darrer en entrar en el negoci. Aquesta mà d’obra resultava molt nombrosa, fins al punt que la mitjana d’aprenents per empresa podia situar-se de manera habitual al voltant de la dotzena de persones. «Tinc la idea que en la botiga més important de totes, dedicada a la venda de teixits (major i detall) el cens d’aprenents va passar molts anys de la vintena, i, encara, potser, em quedo curt», assegurava Amorós en Històries de la Plaça de Prim. Fill de Pradell, el cas del seu pare, Rodolf Amorós Cabré,  s’ajustava perfectament a aquest perfil comú dels dependents que arribaven a la ciutat per treballar en el comerç. Concretament, Amorós havia treballat a Cal Marquet des del 1899 fins a establir-se amb els seus socis l’any 1911.

 

L’origen de la societat Creus, Reig i Amorós

Amb escriptura del 16 de setembre de 1911, la societat de Las Américas es domiciliava al carrer de Llovera, 15, i tenia com a objecte dedicar-se a la compravenda de gèneres de fil, cotó, llana, seda i altres classes de gèneres i novetats del país i estrangers.  Els tres integrants de Creus, Reig i Amorós tenien el caràcter de gestors i l’ús de la firma social indistintament, essent el capital de la mateixa 18.000 pessetes[14] que havien aportat els 3 socis a parts iguals. En un principi, la durada de la societat s’establia en 10 anys i es podia prorrogar durant 10 anys més si cap dels socis avisava del seu final mitjançant requeriment notarial. En cas de defunció, es lliurava l’import de la tercera part en metàl·lic del saldo existent. Precisament, Rodolf Amorós era el soci més jove de la tríada integrant de la societat.

Segons la crònica d’un mitjà de comunicació del 1912, l’exposició dels gèneres de la botiga dels tres socis era aquesta en els primers temps des de la seva obertura:

Ab un admirable bon gust hi havien exposats vestits de senyors, roba blanca, encaixos, mantelería, tapicería, models de confeccions en abrigs y vestits, y altres genres […]Les robes de la mes alta novetat y l’assortit en pelletería eren en nombre importantíssim y d’un tal exquisit gust que donaven l’impressió de trobarnos en un dels grans centres de moda…[15]

Gràcies a la ploma de l’escriptor tenim també un retrat prou precís d’un altre dels socis de Las Américas: Miquel Creus Miguel (Solivella, 1868 – Reus, 1945), que havia començat a treballat amb onze anys i mig a la botiga de roba dels pares de Maria Cortina i després com a dependent a Cal Marquet fins que als 43 anys havia fundat Las Américas amb els altres dos esmentats socis. Com en el cas del pare de l’escriptor, la biografia de Creus complia escrupolosament el perfil de les persones dedicades al comerç en aquell moment i, a més, també havia treballat al Banc de Reus per la «seva bona caligrafia». Per Amorós, Creus era «un personatge singular, un botiguer únic i irrepetible, exempt de qualsevol vulgaritat, tot i que el seu refinament era estrictament intuïtiu. Tenia do de gents, carisma, glamour…», malgrat que físicament un dels seus ulls lluia «emboirat com una grossa gota d’aigua d’un color celeste». Respecte al seu abillament, Amorós va escriure que aquest soci de la botiga «era una persona polida, impecable, ben vestida» que, curiosament, «es vestia a Barcelona, completament d’esquena al millor sastre de Reus, el senyor Queralt». A la mateixa capital catalana comprava «sabates fetes a mida a la rambla de Catalunya, camises també a mida del passeig de Gràcia i algunes corbates franceses que encarregava a Luchon».

El que resulta, però, més interessant de la descripció d’Amorós és la tècnica que aplicava el propietari per atendre als clients. I és que Creus «esperava els clients pròxim a la porta» amb un aire que Amorós considerava «distret, com l’aranya apostada en un angle de la teranyina». Des d’aquesta posició, Creus donava «la benvinguda», «buscava el venedor lliure o més idoni i, quan podia, sistemàticament es traslladava d’un grup a l’altre a fi d’interessar-se pel desenvolupament de la venda».

A diferència de Creus, les dades que l’escriptor va aportar sobre l’altre soci, Ramon Reig Oriol (aprox. 1880-1960),[16] són molt limitades. Una d’aquestes escasses mencions fa referència a l’assistència al dinar de germanor preceptiu del 18 de juliol del 1942 de Las Américas d’un dels comerciants barcelonins de roba importants, el senyor Cugat, que era amo de La Innovació de Barcelona i  estiuejava al seu mas d’Alforja.

 

D’estudiant a botiguer

Com és conegut, la incorporació de Xavier Amorós al negoci es va produir després de la Guerra Civil en produir-se la defunció sobtada del seu pare, soci fundacional, l’any 1941. Segons ell mateix relata, hi havia, aleshores, 12 venedors, 10 dels quals havien participat en el conflicte. A més de la seva vinculació, també es va produir l’entrada del nebot del senyor Creus: Ramon Creus, de tan sols 15 anys. I és que, com un temps abans, la majoria del personal de les botigues continuava sent de pobles i, en el cas de Las Américas, la procedència dels treballadors se situava als municipis de Vilallonga, Pradell, Blancafort, Maella, Pratdip, Gandesa, Montblanc, Ulldemolins, Falset, les Borges i Solivella.

Forçats jurídicament per la mort inesperada del soci més jove, Creus, Reig i Amorós va elaborar un balanç econòmic en el qual el valor de les mercaderies en aquell moment se situava en 372,679 pessetes. Així mateix, el moment es va aprofitar per realitzar una ampliació de capital i transformar la societat en una societat anònima en què es van distribuir 2.250 accions repartides segons el quadre adjunt.

Miguel Creus Miquel	400 accions
Ramon Reig Oriol	400 accions
Herederos de Rodolfo Amorós Cabré	400 accions
Isabel Constantí Aleu	300 accions
Maria del Carmen Reig de Puig	300 accions
Javier Amorós Solá	100 accions
María Eulalia Amorós Solà	100 accions
Montserrat Amorós Solà	100 accions
José Font Borràs	50 accions
José Maria Obradó Ferran	50 accions
José Vives Arbós	50 accions
TOTAL	2.250 accions

 

L’espai físic de la botiga de Las Américas

Les sales de Las Américas eren les antigues cotxeres i cavallerisses de Cal Bofarull. En aquesta mateixa ubicació sembla ser que, prèviament, es va establir durant un període breu la botiga de Teixits El Globo. Segons la descripció de l’autor, l’indret «tenia voltes de maons pintats de blanc, dos de sostre molt alt i una, situada entre les altres, de sostre baix. Aquests espais tenien l’estructura primitiva i no havien rebut més que diverses capes de pintura i tenien enormes prestatgeries que s’enfilaven quasi fins a tocar el sostre». Com era habitual en aquest tipus d’establiments, la botiga es caracteritzava per tenir «uns taulells robustos i feixucs i tres dotzenes de butaques de jonc preparades per a mantenir el pes d’unes clientes la majoria de les quals no tenien mai pressa per a decidir la compra». Per a l’escriptor, el fet de tenir uns sostres tan alts convertia en «un problema» els llums de manera que mai es van acabar resolent de forma satisfactòria per les necessitats de l’espai. 

Sens dubte, però, l’aparador de qualsevol botiga resultava un dels reclams més importants de cara a aconseguir que els clients franquegessin la porta de l’establiment. Atès que la competència no era gens menyspreable en el ram, els comerços s’esmerçaven a fer atreient el seu aparador i a publicitar-lo a través dels mitjans de l’època, una pràctica en la qual va excel·lir Las Américas. «Varios de los trajes que usa la genial artista Tórtola Valencia, en la intrepretación de sus célebres danzas» (any 1916); «los premios donados para el certamen por el Patronato Obrero y Semanario Católico de Reus» (any 1918); «los ricos objetos pertenecientes a la Tómbola proCases dels Soldats Invàlits belgues» (any 1919); o, fins i tot, «el reloj de torre adquirido por el ayuntamiento de Riudecols por intervención de los talleres Rovira» (any 1928) són algunes mostres de com els socis de Las Américas intentaven incitar el consumidor a admirar l’aparador com a pas previ a ingressar a l’establiment i efectuar les conseqüents vendes.

 

Vitalitat dels oficis vinculats a l’agulla

Un aspecte que sovint no es valora sobre la compra i venda de teixits abans de l’anomenat «prêt-à-porter» és la necessitat d’un conjunt d’oficis que havien de confeccionar les peces de vestir: els sastres i les modistes. Respecte al primer d’aquests artesans, cal referir-se a Francesc Queralt Garrell, fundador de la sastreria Queralt, un espai comercial obert a Reus fins a l’any 2018. Segons Amorós, Queralt havia nascut a Valls i, després d’acabar l’aprenentatge en «una de les millors sastreries d’aquella Barcelona del temps dels Quatre Gats»[17] va establir-se al carrer de Monterols de Reus. Una altra dada coneguda d’aquest sastre és que, coincidint amb l’Exposició Internacional de Barcelona el 1929, va guanyar el primer premi de solapes al concurs de sastreria.

De la singularitat i bon fer de la sastreria en parla també l’estreta relació entre els responsables d’aquesta botiga i el mundialment famós pintor Joan Miró.  Una relació que va iniciar-se el 1954 de la mà d’un dels amics de l’artista, el mestre barretaire barceloní, Joan Prats, que va aconsellar-li la sastreria. Posteriorment, l’inicial lligam comercial va esdevenir també personal i afectuós «amb el temps d’una manera natural», explicava Francesc Queralt Borràs, el 2018, en un article publicat al Reusdigital.

En el cantó oposat al que representa la singularitat d’un artesà com Queralt cal jutjar el record del gran nombre de modistes que hi va arribar a haver a la ciutat. «El regnat de la modista ha sigut breu. Fins a finals del segle xviii no hi havia modistes, o no eren reconegudes com a tals, ja que eren els sastres els únics que podien exercir l’ofici de fer vestits, i en tot cas elles hi treballaven ajudant»[18] s’explicava, fa uns anys, en relació a l’exposició «Moda i modistes» del Museu d’Història de Catalunya.

Com a testimoni d’aquesta activitat femenina va quedar, però, «la festa de les midinettes» (modistestes) que organitzava la Penya Magre almenys des del 1932. «La més ferventa salutació que ens adressem novament a vosaltres formoses “midinettes” reusenques, gala i orgull del nostre Reus»[19] deia la presentació dels actes del 1933 organitzats per l’esmentada entitat on, entre activitats com concursos i balls al Teatre Bartrina, s’escollia una Reina de la Festa al voltant del dia de Santa Llúcia, la seva patrona.

Tot i que els vents de canvi (breu i abrupte) bufaven ja en relació amb el paper de les dones  en la societat, el repàs de determinades columnes de mitjans com Foment ens mostren com els rols tradicionals encara es mantenien respecte a la cura de la llar i la moda.  «La veritable dona té un especial gust en tot el que es relaciona amb la llar i a vegades n’és l’artista, la decoradora i l’ànima que es fa visible en unes flors ben arreglades, en el confort de la llar, en una cuina excel·lent i en una casa plena de llum, de sol i d’alegria» escrivia Teresa Fàbregas el 28 de juny del 1930 en una de les primeres col·laboracions al diari on molt sovint redactaria peces sobre la moda del moment.

 

La postguerra, una etapa difícil

Ja en plena postguerra, la relació de contribuents industrials i comercials del període 1948-1961[20] únicament inclou dos establiments en la venda a l’engròs: Las Américas i Successors de Joaquim Navàs SA. Molt més llarg, en canvi, era el nombre d’establiments aptes per a la venda al detall amb un total de 16 indrets diferents situats exclusivament en ple centre.

TEJIDOS POR MENOR
Rosa Balañá Pallejá	Arrabal Jesús, 8-1
José Balsells Jordá	Galera, 3
Magín Domènech Domènech	Llovera, 56
A. y Escolà Cia S en C.	Llovera, 5
Pedro Ferrando Cervelló	Llovera, 55
José Font Montseny	Llovera, 1
Enrique Giró Cunillera	Plaza España, 7 pral
Ignacio Iglesias Casanovas	Mayor, 21
Artemio Jaumá Anguera	Jesús, 6
Mercedes Malapeira Ferré	Calvo Sotelo, 18
Jaime Maré Montlleó	Monterols, 12
Agustín Pedrol Roca	Llovera, 36
Bárbara Pedrola March	Arrabal Santa Ana, 12
Sotero Pijuán Pla	Mayor, 7
Pujol Vergués Esteva y Cia	Monterols, 2
Ramon Saura Gil	Jesús, 4

Amb l’arribada de l’etapa autàrquica de la postguerra, atraure i persuadir el potencial client molt tocat per la misèria del moment va incitar a noves estratègies més subtils per part dels establiments comercials. «Existeix una supersensibilitat de butxaca; tothom cerca, en tots aspectes, trobar duros a quatre pessetes»,[21] afirmava una carta interna de Las Américas amb l’explícit títol «La mala fama». Segons l’autor, que hem de suposar que era Xavier Amorós, el públic reconeixia «la superioritat en fantasies» de la botiga però a l’hora «de comprar teixit corrent» pensava en l’estalvi i s’adreçava a botigues «del carrer Jesús o a les parades de la plaça». Per combatre la situació es dictaminava que caldria «dedicar l’aparador petit a presentar articles baratos. L’aparador hauria d’estar il·lustrat amb cartells al·lusius. Els cartells haurien de ser més expressius per les xifres que per la literatura».

 

Anys quaranta i cinquanta, el cant del cigne d’una manera de vendre

Des de les peces fluïdes de la dècada de 1930 en el món del vestir s’evoluciona a la moda austera dels anys 40 amb influència dels uniformes militars —i, posteriorment, a la silueta de rellotge de sorra que destaca els símbols de la feminitat. Els homes duen vestits de tres peces amb barret i la roba interior remarca la forma dels pits en punxa i dels malucs de les dones.

Durant les primeres dècades del franquisme, les dades municipals ens mostren diferents categories d’oficis vinculats a l’agulla a la ciutat:[22] sastres amb facultat (1); sastres amb gènere on s’inclou l’esmentat Queralt (8) i sastres sense gènere (dels 13 dels quals dos són dones). Per la seva banda, es comptabilitzen 5 modistes amb gènere i 8 modistes sense gènere a la ciutat.

Al seu torn, la informació que tenim sobre els resultats econòmics de les principals botigues comencen a acusar les problemàtiques del càstig al consum a causa de l’acció econòmica del règim. D’aquesta manera, la societat Sucesores de Joaquin Navàs SA (Oriol, Capdevila i Cia) alertava «d’una disminució en el volum total de vendes», tot i que reportava uns beneficis líquids similars als de l’exercici anterior, del 1945. Amb xifres a la mà es tractava de 116.010,57 pessetes a les quals se sumava el romanent del 1945 de 19.442,16.

El repàs de les despeses generals del negoci de Cal Marquet el 1948 també ens permet observar dades interessants sobre partides com els sous o les mercaderies

Gas y Electricidad	4.017,80
Reparaciones	4.259,50
Gastos varios material escritorio	1.101,25
Contribuciones, Ley Utilidades e impuestos varios	39.039,09
Beneficios extraordinarios	2.021,75
Arbitrios Municipales	661,90
Gastos correo, teléfonos y transferencias	2.383,80
Donativos	867,50
Propaganda	550
Seguros (Incendios)	611,15
Seguros Sociales	19. 255,25
Cargas Familiares	7.507, 35
Extinción Mendicidad y Auxilio Social	744
La Protección Mercantil	90
Periódicos	360,85
Vigilantes	371
Pavimento adoquinado C/ Galió	308,15
Alquiler local año 1948, abonado a la cuenta Rendimiento immueble	6.000
Sueldos normales (declarados)	62.353,70
Comisiones (id)	9.156,20
Aguinaldos (id)	11.062,90
Gastos de transportes	5.071,15
Gastos de Viaje de compras «Locomoción»	1.344
Gastos de viaje  de compra «demás gastos»	3.346
Pro Stand Feria de Muestras Provincial	300
Gastos Domésticos	9.542,50
Gastos gestión Reddis	571,25
Diversos	1.367,10
TOTAL	194.265, 14

Provinent de Las Américas on havia treballat amb Xavier Amorós, Ramon Creus va implicar-se, juntament amb altres dependents: Espax i Masip, en la raó comercial Succesors de Joaquin Navàs l’any 1957. «Passava molt mal moment i la casa Ribas i Casals li devia molt, immens i no podia ja pagar», explicava Creus en una entrevista a Reusdigital l’any 2018. Creus. «Trobem una botiga que no tenia les novetats al corrent i, urgentment, la posicionem en confecció d’aquella època i en novetats», afirmava l’expropietari, que també va detallar que durant «deu anys seguits que cada setmana sortia al matí amb una furgoneta a vendre cap a l’Aragó, cap a la província de Castelló…» amb l’objectiu de fer negoci en un camp en el qual ja s’havia estat capdavanter. «En el seu temps, la botiga va ser la mare de moltes, moltes botigues fins a 143 establiments», comentava en la mateixa entrevista. Tres dècades exactes després d’haver donat feina fins a 39 dependents, la botiga de Cal Navàs només mantindria 5 dependents.

A finals dels cinquanta encara subsistien els grans noms de les botigues de teixits de Reus: Casa Marquet, Las Américas i Casa Navàs. Per a Creus, la botiga del carrer de Llovera on Amorós era aleshores la cara visible era la «senyoria» de Reus, amb gèneres bons i «postín» de casa elegant i bon tracte en el camp de les novetats mentre que la Casa Navàs es trobava adreçada al comerç de peces de cotó i en general a pagesos.

Quant a la clientela, era molt típic comprar-s’hi «tot l’aixovar sobretot en llençols de cases importants», unes peces que «les mares encara cosien i es preocupaven de comprar tot el noviatge i això anava acompanyat de mantes, llençols, edredons, etc.»

 

Anys seixanta, una dècada ominosa per al tèxtil de tota la vida

Si per alguna cosa destaca la dècada dels anys seixanta és per la seva ruptura sociocultural protagonitzada, especialment, pels joves. Un sector de la població que posa en qüestió els cànons de bellesa establerts, amb noves aparences. Arriba, també, la moda prêt-à-porter consistent en sèries signades pels modistes que s’adapten als nous aires de canvi social i s’adrecen a una clientela més nombrosa.

En aquest context, les botigues de teixits de tota la vida intenten adaptar-se al nou moment amb un èxit limitat però amb gran deler. D’aquesta manera, Las Américas ja havia obert una boutique anomenada Little Shop a Salou el 1967 on es venien «biquinis i samarretes» i, posteriorment, n’obririen una altra a Cambrils. I és que, com assenyala «càusticament» l’escriptor, «començava l’era de les samarretes».

En tot cas no es va tractar d’una proposta d’adaptació única. El mateix Xavier Amorós va explicar les seves temptatives de supervivència en un mercat molt diferent al que havien conegut els seus antecessors. «El debut, la meva primera anada a París va ser el 1968», explicava a les seves memòries on detalla com Las Américas intentava «surar en el negoci del prèt-a-porter». Segons comenta, es tractava, assistint als salons de la capital francesa, de fer-se càrrec a l’avançada dels colors de la nova temporada per «comprar com a màxim el juny-juliol anterior» i oferir-los, així, als clients.

Una altra de les estratègies que es va seguir va ser la d’oferir el producte en mercats del rerepaís. D’aquesta manera, el fons de Xavier Amorós conté diferents comentaris sobre els viatges que es van fer a l’interior per estudiar les possibilitats de venda. Sobre un d’ells, del 1971, comenta el següent:

Vam decidir anar a vendre pels mercats (a la plaça) llunyans però no massa, una partida de llenceria. Vam voler vendre llenceria feta per dona jove i no vam saber vendre-la ni als nostres clients. Amb l’Antoni Margalef company de treball vam anar en dos cotxes als mercats de Montalban, Molina de Aragón, Soria, Almazán i 4 poblacions més que no recordo. Vam estar dues setmanes: del 24 d’abril al 6 de maig de 1971.[23]

Un altre ofici que va sortir damnificat d’aquestes transformacions socials va ser el de les modistes que «amb l’arribada de la indústria de la confecció feta, les noies ja s’ho compraven tot fet i es van perdre també», assegurava Creus fa uns anys al Reusdigital. Relacionat amb aquest col·lectiu tan íntimament vinculat al dels teixits, Amorós sempre va sentir-se molt orgullós d’una de les actuacions que va poder impulsar (no sense lluita), en qualitat de president del Gremi Comarcal del Comerç Mixt Tèxtil, per tal de possibilitar un subsidi per a aquestes treballadores autònomes, sovint poc considerades. Es va tractar d’una mesura excepcional que, el 1965, va beneficiar «a més de 400 persones del sexe femení» de la província de Tarragona i «amb molt pocs recursos».

«Les botigues de l’antic temps van anar desapareixent i els establiments com a catedrals o com a esglésies parroquials de cap de partit, van anar desapareixent», es planyia Xavier Amorós. Efectivament, la batalla entre les antigues botigues de teixits i la nova indústria de la confecció va ser a mort, tot i que no tots els comerços van desaparèixer al mateix moment. Alguns, com Cal Marquet, ho van fer amb el canvi de dècada, la supervivència de Las Américas s’allargaria fins a principis dels anys vuitanta i Cal Navàs, de manera més anecdòtica, subsistiria fins al 2018, després que Creus es jubilés el 2002 i se’n fessin càrrec els Blasco. Concretament, la baixa de la societat Creus, Reig i Amorós SA al registre mercantil de Tarragona es va produir el 10 de setembre del 1982. En la seva liquidació, la conformaven 18 accionistes en lloc dels 3 inicials.

Simbòlicament, aquesta desaparició marcava el final d’una època que, sortosament, la crònica de Xavier Amorós va recollir sinó en la seva totalitat sí de forma que ens ajuda a identificar molts dels seus elements i protagonistes.

---

[1] BODOQUE, Y; PALOMAR, S. Memòria de la sedera. Les obreres del tèxtil a Reus. Reus: Publicacions de l’Arxiu Municipal de Reus, 2002.

[2] ANGUERA. P: Informes sobre l’economia reusenca del segle xix. Reus: Cambra de Comerç i Indústria de Reus, 1985.

[3] BOFARULL, A: Anales históricos de Reus desde su fundación hasta nuestros días. Reus: Centre de Lectura, 2007.

[4] ANGUERA. P: Informes sobre l’economia reusenca del segle xix. Reus: Cambra de Comerç i Indústria de Reus, 1985.

[5] AMORÓS, X: Històries de la plaça de Prim. Barcelona: Editorial Empúries, 1997.

[6] PAGÈS, R; ARNAVAT, A: Àlbum Xavier Amorós. Reus: Pragma Edicions, 2003.

[7] DA: Reus 1900. Segona ciutat de Catalunya. Reus: Ajuntament de Reus, La Caixa, 1998.

[8] DA: L’Abans, Reus. Recull gràfic 1875-1975. El Papiol: Editorial Efadós, 2011.

[9] AHT. Relación Navás, Joaquín; Capdevila i Oriol. Suc. De SA.

[10] PAGÈS, R; ARNAVAT, A: Àlbum Xavier Amorós. Reus: Pragma Edicions, 2003.

[11] AMORÓS, X: Històries de la Plaça de Prim. Barcelona: Editorial Empúries, 1998.

[12] AMORÓS, X: Històries de la Plaça de Prim. Barcelona: Editorial Empúries, 1998.

[13] AMORÓS, X: Històries de la Plaça de Prim. Barcelona: Editorial Empúries, 1998.

[14] AMRE, Fons Xavier Amorós.

[15] Foment, 03/11/1912.

[16] Reus. Semanario de la ciudad, 1960.

[17] AMORÓS, X: Històries de la Plaça de Prim. Barcelona: Editorial Empúries, 1998.

[18] Ara, 28/04/2019

[19] Biblioteca del Centre de Lectura de Reus.

[20] AMRE. Relación de contribuyentes industriales y comerciales (1948-1961).

[21] AMRE, Fons Xavier Amorós.

[22] AMRE, Relación de contribuyentes industriales y comerciales (1948-1961).

[23] AMRE. Fons personal Xavier Amorós.

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

---