Asensio, Josep (2022). El fantasma de Lerroux. Barcelona: Editorial 1984, 155 p.
El llibre de Josep Ansensio és terapèutic (contra l’autocensura de país) i arriba en una conjuntura necessària. Combatre la subordinació mental i els tòpics immobilistes, a tall de cortines de fum, contrarestar l’autolimitació de les fites com a poble i advertir entorn del discurs de la bona voluntat, són algunes de les qüestions que Asensio va disseccionant a partir del miratge bastit pel lerrouxisme.
La utilitat d’El fantasma de Lerroux no és, com diu l’assagista, retornar a la recerca del Lerroux historitzat, objectiu del qual s’ocupà la tesi de Joan B. Culla. No trobarem, doncs, l’avinença del vessant «acadèmic», punt de mira que pot dur a la limitació de projeccions. Tot just les projeccions de l’assaig en qüestió poden fer obrir la pensa als interessats.
Precisament l’estudi d’Asensio assoleix delimitar, d’una banda, la figura de Lerroux, i l’engranatge socioelectoral que impulsa, i, de l’altra, aprofundeix en allò definit com el «fantasma de Lerroux». Ambdós objectius, però, són definits a partir del fil conductor que mogué el polític radical: desvirtuar les lluites contra el sistema restauracionista enfrontades, doncs, al joc de caciquismes que el vertebraven. Desconflictivitzar, desradicalitzar, el moviment obrer i deslegitimar les bases del moviment de construcció nacional (no identificables potser amb un «catalanisme» homogeni). Aquesta doble fita, que és el que acondueix una part de l’argumentari del text d’Asensio, és aconseguida. I ho és mostrant el bastiment i l’epicentre del lerrouxisme, que emergeix, s’amaga i reapareix en períodes condicionants.
El primer objectiu, el Lerroux com a subjecte històric, estableix la comparació entre esdeveniments cruïlla contemporanis (període 1906-1939) i l’evolució de fets polítics presents —des del postfranquisme fins al moviment republicà independentista que dugué al referèndum de l’1 d’octubre del 2017. Les projeccions van adreçades a mostrar repeticions de maneres de fer per part de l’Estat espanyol davant les seves crisis estructurals: la repressió, el cinisme, la instrumentació de situacions per part de l’engranatge de propaganda i de control estatals (amb les seves corretges de transmissió locals, provincials o regionals). En tot aquest terreny de joc de poder juguen un paper fonamental els «fantasmes», la construcció dels contramites que tenen una funció primordial en la hipotètica desmobilització i despolitització de conflictes. És en aquest context que el lerrouxisme es treu a passejar com a «sant cristo gros» curiosament en conjuntures revolucionàries. El rerefons de l’1 d’octubre ajuda, i de quina manera, a mostrar quan i com intervé tot l’aparell mediàtic, repressiu i intel·lectual oficialista, actitud que, d’altra banda, no és nova, car la podem trobar operativa, si més no, des del segle xvi ençà.
Organitzar un treball des del vessant de l’estratègia de l’Estat i la disposició de les peces de què disposa atorga originalitat al relat d’Asensio: la contradició principal en una situació d’ocupació no és cap altra que el fet nacional, per bé que aquest factor es vulgui anul·lar sota una concepció de reduccionisme societari. No hi ha societat sense país. Així, el lerrouxisme —a l’assaig no és pas concebut com a moviment bastit artificialment des de «Madrid», sinó que és reflexionat tot partint de la consideració (establerta per Joan B. Culla) que es tracta d’una estratègia electoral que poua en les bases socialistes obreres i populars a fi d’instrumentar-ne els objectius sota l’adjectiu «republicà radical»— actua contra els catalanistes perquè són percebuts com a agents contraris al projecte d’implantació del futur Partit Republicà Radical (1908), cosa que no treu que el lerrouxisme no contingués una immanent matriu espanyolista, com era el cas.
Igualment passà amb moviments de revolta contraris a la marxa de soldats per a les campanyes africanistes de l’exèrcit espanyol endegats el juliol del 1909. Si el catalanisme era percebut des de la política espanyola com una disfunció, Lerroux —i cal no bandejar-ne els deixebles com Emiliano Iglesias, Jesús Ulled o Fèlix Azzati, per part del blasquisme valencià— hi tenia una funció correctora. Calia, doncs, formular una anàlisi de la pràctica política lerrouxista des de la perspectiva independentista a partir de les variables estructurals estatals definides per Josep Asensio. Era en aquest context on es diputaven àrees de mercat electoral la Lliga Regionalista i la Unió Republicana (presolidària).
El lerrouxisme com a fantasma és el segon objectiu assolit de l’obra. Identificar el moviment independentista —i la fita octubrista— amb la fragmentació social del país, és a dir, brandar un neolerrouxisme com a antídot de l’acte d’alliberament és una tàctica, molt ben exposada per Asensio, que fa que res no canviï dins el «canvi» autoritzat (p. 14). De fet, l’assaig planteja, en aquest sentit, dues qüestions. La primera ¿fins on abasta històricament el catalanisme com a plataforma de resposta a les agressions de l’Estat i de la seva xarxa territorial colonial? La segona, l’1 d’octubre del 2017 com a fita que delimita un «abans» i un «després» en la contemporaneïtat dels catalans: contribueix a establir quina és històricament la contradicció principal. Així, el que interessava els mandarins sucursalistes (encapçalats pel PSOE-PSC, que ha tornat a recuperar l’hegemonia de la centralitat espanyolista en recuperar l’espai de vot de Ciutadans) era proclamar la manca d’«unitat civil» (que volia dir «unitat nacional espanyola») entre els catalans davant la situació suposadament catastrofista que deien que abocava el moviment autodeterminista i independentista. Hom feia ressorgir altrament l’autonomisme com a expressió del catalanisme: el mite d’«un sol poble». El capítol «Dues Catalunyes», amb els contraplànols del present, és fonamental.
Asensio escriu un assaig entorn de l’aportació essencial de l’independentisme a la història del país dels segles xx i xxi: desfer el nus gordià de l’ambigüitat, de la foscor explicativa, i fer emergir, per contra, la qüestió fonamental, el conflicte. Entès d’aquesta manera Lerroux i el lerrouxisme apareix, primerament, com a tàctica que vol anestesiar la lluita obrerista i nacional emancipatòries. Un significat semblant s’esdevé amb el catalanisme conservador —i no conservador. Lerrouxisme i catalanisme es contraresten. Els dos primers capítols de l’assaig demostren abastament aquesta complementarietat, amb les mancances intel·lectualistes de l’esquerra catalana de començaments de segle xx, que se suposava que havia de contrarestar el lerrouxisme.
L’epíleg del treball no és gens prescindible. És un compendi de campanya entorn de la manera de fer del lerrouxisme i de qui avui el branda. La llei d’iteració a què al·ludeix Asensio, ço és: la capacitat d’anticipació —de «maniobrabilitat»— als moviments de l’enemic és una observació/recomanació que caldria aplicar a l’independentisme —i als moviments que malden per una confrontació amb el vigent Regne d’Espanya— perquè avanci políticament posicions; saber moure’s tàcticament, encara que de vegades calgui fer aliances poc avinents; maniobrabilitat; capacitat d’infiltració en el camp contrari. Els elements de guerra psicològica que no es preveuen són, de vegades, més eficaços que no pas un aplec de manifestacions. Els elements d’orientació i de determinació tant en els moviments com en la defensa de posicions assolides no remeten exclusivament a discursos intel·lectuals, els quals, en tot cas, han de venir acompanyats d’accions intel·ligents. Josep Asensio situa, doncs, un vessant del conflicte que, sovint, no és contemplat. Seria aconsellable, per tant, que l’autor desenvolupés més extensament la materialització independentista de la llei d’iteració.
L’exposició de l’obra, amb flaixos present-passat, fa que el lector treballi amb situacions comparatives que sempre retornen. Es tracta, d’una banda, d’una reflexió entorn de l’estat, de l’ordre que legitima i dels agents que el legitimen. I, de l’altra, de l’independentisme com a moviment —autònom i molt anterior al 15M del 2011—[1] que posa fi a l’oasi fictici i neutralitza el retorn al catalanisme de vell encuny (autonomisme) com a màxim horitzó normatiu a assolir. La primavera octubrista encara té molt a dir i Asensio ha fet molt bé d’aportar-hi un petit llibre roig de combat contra la demagògia possibilista.
[1] Interpretacions interessades que malden per desnaturalitzar l’independentisme com a moviment, i la fita del referèndum de l’1 d’octubre, deriven el moviment republicà independentista de la campanya del 15M. Aquests sectors —situables potser en l’espai de l’esquerra burgesa postmoderna majoritàriament urbanita— obliden que una cosa és proposar —reforma— la regeneració del Regne d’Espanya (convertit en República Federal Espanyola) i que una altra, d’anitètica, és lluitar —revolució— per una nova República independent.