La teoria d’Amorós sobre el cafeter Leo

Tots els que coneixíem Xavier Amorós sabem que era una gran conversador, una persona afable i simpàtica. Alguns recordem altres aspectes d’ell, com la seva insistència i perseverança, quan posava la banya en algun tema o li tocaven l’ull de poll era terrible, s’obsessionava i no deixava passar la cosa així com així.

He trobat els originals (hi ha alguna nota manuscrita per ell) que em fa fer arribar després de parlar-ne abastament per telèfon en relació a les cartes que va escriure a Jordi Agràs (president del Centre 2007-2011) el febrer i març de 2010 en relació al disgust que va patir amb motiu de l’edició del documental sobre el 150 anys del Centre de Lectura (La Bífida produccions, 2019) que s’havia projectat al teatre Bartrina uns mesos abans amb motiu de la commemoració. Un disgust que li va durar una bona temporada i del qual no se’n sabia avenir.

El seu enuig el va portar a mantenir aquesta correspondència (tres llargues cartes i una nota final de telèfon afegida) que cada vegada s’anava tornant més furibunda. L’allau de dades que apuntava feien esfereir: “Ho trobo tot plegat inadmissible; tan se val en la intenció com en el procediment”. 

A l’edició del documental hi van afegir, matusserament, dues opinions, que qüestionaven les paraules d’Amorós: “he comprovat amb sorpresa i indignació que en una versió modificada, contra tota norma, que el Centre reparteix, s’hi han incrustat gratuïtament, dues intervencions de Jordi Escoda que pretenen desmentir dues de les meves aportacions”. I afegia més endavant: “Demano, amb tot el rigor, que se suspengui el repartiment -ho escrivia dues vegades-, la distribució dels audiovisuals modificats.

En primer lloc Amorós explicava al documental quan l’any 1977, juntament amb Josep Andreu Abelló (aleshores president de l’Ateneu Barcelonès), van intentar aconseguir plegats, en plena etapa de transició democràtica,  recursos de Madrid per solucionar la migradesa de recursos de l’entitat reusenca. Amorós explicava que Escoda s’hi va posar de perfil i no va estar gaire per la feina.

La segona aportació d’Amorós matisada feia referència al cafeter Leo que durant anys va portar el cafè del Centre i del qual no se’n refiava… l’Escoda el justificava.

L’Amorós escrivia:

“Jo dic que el cafeter Leo estava boig i faig servir la paraula dita de la forma més vulgar. No és una paraula gens ajustada a la ciència. Potser hauria hagut de dir que estava guillat o tocat de l’ala, o tocat del bolet. I llavors l’hauria encertada pel gust de tots”.

I és, ens aquests anys de la transició democràtica, quan Amorós, després de dubtar de les qualitats culinàries del cafeter i recordar les discussions que sovint mantenia amb la clientela, explica la seva teoria sobre Leo:

“En aquella època, -una època especialíssima- en els primers temps de la democràcia i, abans, en la transició, mostrava el mal gust de tenir molt sovint, no menys de dues vegades a la setmana, a sopar, a un parell o tres individus de la policia. En aquell grup no hi faltava mai el de la brigada política social. El mal gust consistia en que els policies no hi anaven com a clients. El Leo de seguida que li era possible s’asseia amb ells i compartia el sopar per a fer una interminable sobretaula, segons deien la majoria que els veia. Llavors, aquesta connivència agradava a molt poca gent. Molta gent sabia com vigilava la policia franquista a la gent del Centre. Entre la llisteta dels socis del Centre de Lectura que discutiren repetidament amb el Leo, per diversos temes, que no eren precisament polítics, hi havia el Josep Mariné, de la Secció Excursionista, Pere Anguera i Lluís Albert Font de Rubinat que per la seva vinculació amb el Cine-Club és el que tenia més friccions amb el cafeter. Coincidí que aquestes tres persones foren detingudes per la policia i acusades de terrorisme l’hivern de 1982. Molta gent va pensar, com ho vaig pensar jo, que el criteri de la policia sobre aquestes detencions estava basat en les seves relacions i converses amb el cafeter Leo. En aquest ambient, en aquell lloc i en aquell temps, tenir aquesta suposició era, em sembla del tot lògic.

Dels històrics tres detinguts, (foren deslliurats al cap de tres setmanes, sense càrrecs) dissortadament amb els anys, n’han desaparegut dos; n’han mort dos. Ha passat molt de temps. No agrada gens a ningú rememorar episodis tan lamentables. Ningú té ganes de remenar el tema. Però si el tema surt, cal parlar-ne seriosament: cal dir el que un pensa per incòmode que sigui.”

Ni Maigret ho podia haver descrit millor.

---