Xavier Amorós i el general de la Rovere

Una tarda d’hivern, ja deu fer més de trenta anys, el Xavier Amorós em va convidar a prendre un cafè a casa seva. Ens trobàvem sovint, no ens calia un motiu, però aquell dia el teníem. Li havia demanat de fer-li una entrevista per publicar-la a una revista de la qual no recordo el nom. En un moment de la conversa, sense venir massa a tomb, el Xavier em va dir que ell se sentia com el general de la Rovere, el de la pel·lícula. Em va deixar sorprès, amb prou feines recordava qui era aquest personatge. Li vaig preguntar el perquè de la identitat i me’n va donar alguns motius. No sé si en aquell moment em van convèncer. Però amb el temps, he hagut de reconèixer que la seva resposta era ben encertada.

La història del general Giovanni Braccioforte della Rovere fou escrita per Indro Montanelli. El director de cinema italià Roberto Rosellini la va utilitzar com a guió per a la pel·lícula Il generale della Rovere, film que el 1959 va guanyar el premi Lleó d’Or al festival de cinema de Venècia. El protagonista de la pel·lícula és un italià, un tal Emmanuelle Bardone, un estafador, arrestat a Gènova.

L’argument és el següent: els nazis pretenen detenir el general de la Rovere amb l’expectativa d’aconseguir que els confessi el nom d’alguns dels membres de la resistència. Però els encarregats de la detenció, en lloc d’atrapar-lo, l’assassinen. A l’oficial alemany, un tal Müller, se li ocorre substituir-lo per algú que el representi, i proposa a Bardone que es faci passar pel generalde la Rovere i l’ajudi a identificar aquests partisans. Si ho aconsegueix, la seva condemna per estafa serà sobreseguda. Però, contra el que aquest nazi podia esperar, Bardone, una vegada a la presó, assumeix, a tot i a totes, el seu paper de general italià i en lloc de trair la resistència, s’hi identifica, i hi col·labora. De tal manera que els nazis l’acabaran afusellant per enemic.

Si el lector té curiositat i mira les imatges de la pel·lícula s’adonarà de la semblança que hi ha entre el Xavier Amorós i el Vittorio de Sica, l’actor que representa el generalde la Rovere. Un mateix caminar, un somriure, el dibuix del bigoti, el vestir. Quedi clar, però, que aquest no era el motiu pel qual l’Amorós s’hi identificava. No, no era això. Encara que no deixa de ser una curiosa coincidència. El Xavier assumia com el general de la Rovere,queell havia escollit el camí del deure, el més difícil com explica Montanelli. També li havien assignat un paper, el d’algú que tenia la confiança dels que manaven; representava un comerç de prestigi i, per això, aquesta colla de col·laboracionistes del règim franquista, es creien amb el privilegi de poder —si els calia­ utilitzar-lo. Però com el general de la Rovere, el Xavier Amorós els va sortir guit i com Bardone va assumir ser un opositor més, un altre partisà. A l’entrevista vaig intentar explicar aquesta història i no sé si me’n vaig sortir. Potser ara tinc l’ocasió de fer-ho, amb més detall i des d’una altra perspectiva.

Quan vaig conèixer el Xavier Amorós ell ja havia guanyat el premi de poesia Carles Riba, i era reconegut no només com a poeta sinó com un poeta antològic del realisme social. Una poesia que havia trencat amb aquella de tons més lírics, més simbolista, que també el mateix Xavier Amorós havia conreat en els seus primers anys com escriptor. Amb el temps es convertí en un dels meus mentors literaris i s’establí entre nosaltres un potent vincle d’amistat. Compartirem confidències de tota mena, no només literàries. I una d’elles, de què ara parlaré, seria la política. Ben mirat ell era el Bardone del film, el substitut del general de la Rovere, algú que es comprometia amb la resistència, en el seu cas l’antifranquista.

En les nostres trobades, comentàvem les vicissituds locals. Les destrosses urbanístiques tolerades per l’Ajuntament de Reus donaven per a molt. Vam veure com anava per terra, ensulsien –entre d’altres– el palau Miró i la casa Quer. I volíem crear opinió en contra d’aquells disbarats. Poca cosa més podíem fer. I no només ens preocupava la destrossa del patrimoni arquitectònic de Reus, també les polítiques en general, tan espanyola com catalana. Comentàvem les notícies que ens arribaven a través de Ràdio Pirenaica, o les que, en passar per la botiga, duia l’Isidre Molas que —en aquell temps, si no recordo malament— estiuejava a Alcover, o el José Luis Agustín Goytisolo que, de tant en tant, passava uns dies al mas dels Carandell, o duia qui fos que anés a veure’l. No m’entretindré en detalls. Per Las Américas hi passava tothom, els que venien de fora i els locals. El Xavier escoltava els visitants, s’interessava per allò que deien i s’hi comprometia, encara que algun cop n’hagués de pagar un cost. No endebades, es va implicar a fons en la construcció d’alguns partits polítics a Reus i amb la pròpia Assemblea de Catalunya.

No és aquest el paper per entrar a fons en el tema. Crec que el personatge polític de l’Amorós dona per a un treball llarg ple de matisos. Però voldria destacar-ne un. El Xavier feia política per dignitat, com el fals general de la Rovere. I aquí posaria la primera pedra d’una hipòtesis. Malgrat tot, el Xavier Amorós no era un home per a la política, ras i curt, no pretenia exercir de polític. Ho feia per convicció moral, des d’un tarannà lliberal, catalanista i demòcrata. Era en això en el que creia, res més.

Algú que hagi llegit fins aquí podria discutir-me. Com puc dir que no era donat per a la política si participà en la resistència antifranquista des de diferents plataformes culturals -la cultura com el teatre també era i pot ser encara agitació política– i no culturals, com la mateixa Assemblea a la que m’he referit abans? I no sols això. Quan arribà la democràcia del «rei Juan Carlos», el Xavier es va presentar a eleccions pel senat de Madrid i per regidor a l‘Ajuntament de Reus. Per tant, hi ha arguments per defensar el contrari del que jo suggereixo. El Xavier feia política com el general de la Rovere perquè li havia tocat fer aquest paper, i l’havia assumit amb totes les seves conseqüències. Però mai, darrere la seva actitud hi havia una estratègia política, pròpia d’un partit, encara que milités durant uns anys al Partit dels Socialistes de Catalunya, on hi havia arribat de la mà de Joan Raventós. Ni tampoc era un cul de ferro, disposat a ser-hi per fer carrera política. Era un home culte, digne i lliberal, amb voluntat social, i feia política perquè calia.

Un dia que havia anat a Madrid, va voler que anés al Senat com a públic. Després em va proposar sopar amb el Jordi Maragall i el Carlos Barral, companys d’ell a la cambra alta. Dit i fet. Al Senat com a observador veia com se succeïen les votacions, i de seguida em vaig adonar que hi havia un portaestendard. Aquest quan hi havia un punt a votar alçava la mà i feia un gest amb els dits —jo diria que amb els dits— i això era el senyal perquè tots els membres del partit votessin sí, o no, o abstenció. En sortir em va preguntar què m’havia semblat. Jo li vaig dir que ho trobava molt avorrit perquè al final l’opinió no era seva sinó d’algú que en nom del partit donava l’ordre. Ho veia com jo. Però assumia el paper, claudicava. S’havia presentat a eleccions i ja sabia que aquest era el joc. Després vingué el sopar on no es va parlar de política, sinó de literatura, de cultura, de la mar de Calafell, de temes ben diversos.

Al cap de poc temps, un grup de pescadors de la mar de la Frau patien una circumstància difícil. El Xavier la coneixia, i com estimava el lloc, havia tingut relació amb una colla de mariners de Cambrils. Em va proposar que un vespre anéssim a parlar amb ells. Volia esbrinar el que passava i trobar un desllorigador al problema, que li semblava injust. I així ho feu, el vaig acompanyar. Va moure algun fil, però aviat li tocaren la cresta. El governador civil no veia amb bons ulls que ell com a senador pel territori fes altra cosa més enllà de pitjar el botó que tenia en el seu escó, segons les indicacions, tot sigui dit. Aquesta no fou l’única enganxada. El Xavier era home de poca fe, de pocs catecismes, de poques cotilles, i no era un mesell, tenia les seves pròpies idees. Feia com el general de la Rovere, hi era i assumia el paper, i se’l creia amb la feliç idea que allò que feia seria ben útil. I prou. Més endavant aquell fil de la política es diluí. El temps de Madrid se n’anà avall, a l’Ajuntament s’hi trobà incòmode, i preferí seguir escrivint la seva memòria amb aquell punt d’independència que tan estimava. S’identificava més amb els que perden que amb els guanyadors. Comel general de la Rovere, cap polític dels que manaren posà flors a la seva tomba. O potser només unes, les que eren pròpies de la seva ciutat, de la seva cultura, d’aquells que estimava.

---