Senyores i senyors, benvinguts al Centre de Lectura de Reus, l’espectacle està a punt de començar. Sisplau, apaguin els seus gramòfons portàtils i els seus telègrafs de butxaca. Els recordem que està prohibit fer fotografies, més que res perquè amb el magnesi dels flaixos, acabaríem tots ofegats; així com prendre pel·lícula: si tothom posa els trípodes amb les càmeres aquí al davant, no veurem res de res.
Són les cinc de la tarda del diumenge dia 30 d’octubre del 1921 i ens disposem a celebrar la festa de lliurament de premis del IV Certamen Literari al Gran Saló Teatre Bartrina. El primer certamen havia estat el 1878 per impulsar el Centre de Lectura a tot el país; el segon, el 1884, en ocasió de la posada en funcionament de la línia que unia Saragossa amb Madrid passant per Reus donant el tret de sortida, també, als seus ja històrics retards i el tercer, el 1892, en ocasió d’haver-se instal·lat a la plaça homònima, el monument al general Prim. El motiu d’aquest IV Certamen no és altre que la inauguració oficial del casal on ara estem reunits; casal que, com ja deveu saber, va ser donat per l’insigne senyor Evarist Fàbregas i Pàmies, eminent filantrop que presidí aquesta casa del 1906 al 1908 i que en fou designat president honorari.
Aquell gloriós 30 d’octubre del 1921 els actes havien començat a les deu del matí a l’Ajuntament de Reus on Evarist Fàbregas fou proclamat fill predilecte de la ciutat, a continuació, en comitiva, ja a la que seria la nova seu del Centre, es descobrí la placa i el bust de l’homenatjat fet per l’escultor Ramir Rocamora que primer fou posat a la sala d’actes i des de fa una colla d’anys saluda als que pugen per l’escalinata: més efusivament als que ho fan per l’esquerra que no pas els que ho fan per la dreta.
La inauguració de la nova seu del Centre de Lectura de Reus fou un esdeveniment que reuní una nodrida representació d’autoritats, entre ells, el president de la Mancomunitat de Catalunya, el senyor Josep Puig i Cadafalch. Amb tot, Puig i Cadafalch, no assistiria al certamen literari tal com recull la premsa local d’aquell dia. Després de dinar a l’Hotel de Londres de la plaça de Prim, acompanyà Fàbregas a visitar l’Institut de Puericultura, que també havia finançat i encabat es dirigiren a l’estació de trens. Això dels cotxes oficials es veu que va arribar molt més tard. Després de dinar, doncs, se celebrà l’atorgament de premis i la lectura dels treballs premiats. La totalitat de les obres fou publicada per la Revista del Centre ocupant tres volums de vora 400 pàgines cadascun, l’acte durà 3 hores. Els volums es poden consultar a la biblioteca.
El Centre de Lectura ja té seixanta-dos anys d’existència i queda molt lluny aquell grup de joves entusiastes que al racó del Cafè de la Música, al raval de Santa Anna, entre cubata i cubata, feien tertúlia, llegien en veu alta diaris als obrers i procuraven instruir-los poc o molt: l’origen de tot. Pere Cavallé, el president de llavors, ens parla de com el palauet havia estat comprat als marquesos de Tamarit el 1916, de les obres que s’hi feren a partir del 1919 i dels molts entrebancs que sorgiren per portar a terme aquestes reformes. Cent anys després, a punt de culminar una nova tongada de millores al Centre, les dificultats continuen.
Aquell 1921 Albert Einstein guanyaria el premi Nobel de física; Charles Chaplin estrenaria la seva pel·lícula The Kid; a Suècia les dones obtindrien el dret a votar; naixeria l’escriptora Felícia Fuster, també Joan Triadú i les actrius Lana Turner i Esther Williams, així com l’actor Antonio Ferrandis, més conegut pel seu paper de Chanquete a la mítica sèrie televisiva Verano Azul; moriria a Nàpols el tenor Antonio Caruso. El desastre d’Annual aquell mateix estiu, en què havien mort 11.500 soldats espanyols al Marroc, encara estava en boca de tothom i a Reus, al començament del raval de Santa Anna, precisament al primer pis de cal Fàbregas, un joveníssim matrimoni format per Ricard Ferraté i Amàlia Soler, començava la seva vida conjugal una mica desguitarrada pel fet que la mort del pare de Ferraté havia impedit celebrar les noces al santuari de Misericòrdia, tal com s’esperava d’un enllaç entre persones tan distingides. El poeta Gabriel Ferrater era només un projecte.
Mentrestant, la ciutat bategava més o menys aliena a la gran celebració que es feia al Centre de Lectura i la premsa d’aquell dia, a més de la històrica jornada, ens donava altres notícies com per exemple que: «Anoche hizo su presentación en el Kursaal la muy aplaudida y notable estrella de cancioncismo y cuplet, Pepita Iris, obteniendo un grandioso éxito. En las sesiones de hoy, tarde y noche, dicha artista cantará nuevos cuplets», o que a la Plaza de la Constitución, 17 (avui plaça del Mercadal), a l’establiment regentat pel senyor Tomàs Pinyol es podia trobar la «pomada anema Smith», la darrera revolució de la ciència mèdica per tractar les morenes, ja fossin internes, externes, recents o cròniques. «Basta con un solo tubo, no lo dude usted!», deia la publicitat.
La maquinària d’aquest IV Certamen es va posar en marxa el dia 19 de gener del 1921 quan la Secció de Literatura i Idiomes de la casa es reuní sota la presidència del Sr. Joan Ollé i amb l’assistència dels senyors, Domènech, Simó i el secretari Banús on s’exposà que:
[…] tenint en compte la tradició del Centre de Lectura que encara un moment transcendental per a la seva vida o per a la de la seva població ha organitzat certàmens literaris que per la seva importància representen un valor positiu en el renaixement literari de Catalunya, aquesta Secció té el deure ineludible de contribuir al major explendor [sic] de les projectades festes inaugurals amb l’organització d’un Certamen que en res desmereixi als anteriors celebrats. S’acorda per unanimitat:
-
-
- Contribuir a les festes inaugurals de l’edifici amb l’organització del IV Certamen del Centre de Lectura.
- Que la Junta d’aquesta Secció, junt amb els elements que nomeni la Directiva, formin la Comissió organitzadora encarregada de cercar els premis que hagin de figurar al cartell.
- Que tots els premis siguin en metàl·lic i no inferiors a dues-centes cinquanta pessetes.
- Que la Secció de Literatura i Idiomes ofereixi un premi de mil pessetes, les quals seran pagades amb l’efectiu existent en caixa i amb la quantitat procedent de la disolta Agrupació Horaci (associació fundada el 1916 a Reus per Salvador Torrell i Eulàlia i altres persones per fomentar l’ensenyament en català).
- Que el jurat qualificador sigui nomenat al fer-se públic el Cartell de convocatòria.
- Comunicar aquests acords a la Junta Directiva.
-
El dia 1 de juny d’aquell mateix any sortí el cartell de premis i les bases. Es donava com a data límit de lliurament dels treballs el dia 10 de setembre, els treballs podien ser presentats a màquina o a mà amb lletra ben clara, res de PDF o correu electrònic. De fet, encara hi ha avui molts premis literaris que només es poden enviar amb les corresponents fotocòpies, no us penseu que cent anys després les coses hagin canviat gaire en aquest sentit.
La Comissió Organitzadora, quedava de la següent manera: Pere Cavallé i Llagostera, com a president del Centre de Lectura; Joan Ollé, com a president de la Secció de Llengua i Idiomes; Enric Aguadé, vocal delegat; Josep Domènech, tresorer; Francesc Simó, vocal; J. Banús i Sans i Jaume Vilalta, secretaris. El jurat quedà de la següent manera: Pere Corominas, president; Pere Cavallé Llagostera, vispresident [sic]; Xavier Gambús, Mateu Garreta, Josep Martí i Folguera, Lluis Nicolau D’Olwer, Antoni Porta Pallisé i Eduard Toda, vocals; Enric Aguadé i Parès, secretari.
Ara veureu com entren pel passadís central l’Ajuntament en ple presidit per l’alcalde Joan Loperena, les diverses autoritats convidades; després els membres del jurat, la junta directiva del Centre amb el seu president honorari el Sr. Fàbregas al davant, així com els presidents de les set seccions de llavors. Sí, efectivament, no hi ha cap dona.
L’alcalde Loperena va obrir l’acte amb uns mots i donà la paraula al president del jurat, el senyor Pere Coromines, que pronuncià el discurs «Història de la civilisació [sic] catalana», una dissertació, com el seu nom indica, d’un seguit de gestes fetes per catalans. Al final del discurs, Pere Coromines, proclamà:
Crec que en la claretat, en l’harmonia i en la humanitat del pensament; crec en la diafanitat de l’istil [sic] i en la proporció clàssica de les formes; crec en la bondat i en la noblesa com ideals de perfecció; crec en la immortalitat dels meus anhels d’amor i de justícia; crec en el món espiritual que els homes il·luminaren amb la presència d’un Déu Totpoderós; crec en la realitat del bé i de l’hermosura; temo el temor, l’odi i la mort, i renego en l’art com a temptacions del dimoni de la invenció, de l’extravagància i de l’originalitat.
El desig de l’ésser humà per la innovació mai es va fer tan patent com als anys vint del segle passat. En aquella dècada es van desenvolupar els plantejaments més progressistes en molts aspectes: es van concebre grans plans urbanístics, les ciutats es van expandir a gran velocitat, es van qüestionar els models socials tradicionals i institucionals com el matrimoni i les minories o sectors de la població que fins llavors havien estat discriminats i reprimits, com les dones o els homosexuals, van començar a ocupar un paper en la cultura i la política arreu del món. Els anys vint foren viscuts en molts llocs com una època daurada en què les dones es tallaven el cabell ben curt, conduïen automòbils, tothom ballava el xarleston i s’escoltava jazz tothora.
Aquí les coses anaven molt més lentes. Les reivindicacions legítimes dels obrers portarien a un continu enfrontament amb els patrons. Són els anys del pistolerisme que desembocarien el 1923 amb la Dictadura de Primo de Rivera i el final de la Mancomunitat. L’alcalde Joan Loperena, precisament, havia substituït Manuel Sardà, l’anterior alcalde, assassinat per ser el responsable de l’arribada a Reus de pistolers del Sindicat Lliure vinguts de Barcelona. El 1929 la falida de Wall Street deixà aquells anys de disbauxa i consumisme als Estats Units i la majoria de països d’Europa després de la patacada de la Primera Guerra Mundial, en un no res.
Si un vol consultar els textos que van resultar guanyadors, poc xarleston i poc jazz hi trobarà. Un classicisme conservador i un mica ridícul, vist des dels ulls d’ara, marcaran totes les composicions en una llengua per normalitzar on cadascú escrivia com podia o com volia. D’acord amb les idees expressades pel Sr. Coromines, la lectura dels textos premiats, devia fer-lo d’allò més feliç. Costa entendre que el 1925, només quatre anys després, Francis Scott Fitzgerald publiqués una novel·la com The great Gatsby. Efectivament el món anava a velocitats diferents.
Després del Sr. Coromines, el senyor Aguadé, secretari del jurat, passà a llegir la memòria dels premiats. De 159 treballs presentats, la cosa va quedar de la següent manera:
.Premi de la Secció de Literatura i Idiomes del Centre de Lectura: 1.000 ptes. a la millor novel·la de costums. El jurat va considerar que valia la pena atorgar dos premis de 1.000 ptes. a: Alícia de Josep Pin i Soler i De la vida d’un heroi de Josep Bertran i Pijoan.
Hi va haver premis que es van reconvertir, d’aquí que aquest premi resultés doblat. Ho expliquem més endavant.
.Premi Evarist Fàbregas i Pàmies 1.000 ptes. a la millor obra escènica en tres o més actes. En resulta guanyador Les petites tragèdies de Miquel de Palol que, de fet, es representaria aquella mateixa nit al teatre Bartrina.
.Premi de l’Ajuntament de Barcelona 500 ptes. al millor recull de cançons populars de la comarca del Camp. En va resultar guanyador un recull fet per Joan Amades.
.Premi del Banc de Reus de Descomptes i Préstecs: 500 ptes. al millor «Estudi i plantejament d’alguna institució comercial per afavorir el desenrotllament [sic] de l’economia reusenca». El guanyador fou el Sr. Joan Cachot Torroja.
.Premi de la Societat El Círculo de Reus: 500 ptes. a la millor comèdia en un o més actes. Rondalla Alegre de Pere Aymerich.
.Premi de la Directiva del Centre: 500 ptes. a la millor «Monografia Històrica del Centre de Lectura, de Reus». Desert.
.Premi de n’Eduard Recasens: 500 ptes. al millor treball sobre «Necessitats d’establir a Reus l’Escola d’Alts Estudis Comercials». Desert.
El fet que aquests dos premis quedessin deserts, fou el causant que es donà el segon premi de 1.000 pessetes de la Secció de Literatura i Idiomes.
.Premi de Joan Roig Mallafrè: 500 ptes. al millor poema lliure. L’última guerra d’Apel·les Mestres.
.Premi de n’Artur Suqué: 500 ptes. al millor «Estudi del clima de Reus». Es va premiar l’obra de teatre El Fogueral d’Ambrosi Carrión. No és cap error, la memòria no explica per què es premia una obra de teatre. Sigui com sigui, tot el que vagi en favor del teatre sempre és benvingut.
.Premi Un aimant de la Ciutat de Reus: 500 ptes. al millor treball sobre «Reivindicació dels reusencs il·lustres de mitjans dels segles passat, amb relació al canal i port de Salou». Desert. Els diners anaren a la casa de caritat.
.Premi Ajuntament de Reus: 300 ptes. «Resum històric de la Ciutat de Reus des de la seva fundació fins a els nostres dies». El llibre seria destinat a llibre de text a les escoles locals. Com que es veu que no es va presentar cap treball prou bo, es decidí premiar el text No passarà ningú d’Agustí Grau i la poesia Desconhort d’Enric Ribera amb dos premis de 150 pessetes.
.Premi Diputació provincial de Barcelona: 300 ptes. a la millor col·lecció de sonets. Sonets a l’esposa de Joan Arús.
.Premi Junta Obres del Port de Tarragona: 300 ptes. al millor estudi sobre «El port de Tarragona i Medis per a augmentar son tràfec». Joan Cachot Torroja tornà a guanyar-lo.
.Premi Joan Boqué, president de la Cambra de Comerç, de Reus: 250 ptes. a la millor poesia de tema lliure. Sonets de Mateu Julià.
.Premi Eduard Toda, vocal del jurat: 250 ptes. a la millor «Notícia sobre cementiris de Reus i persones notables que hi foren enterrades fins al 1900, fent també esment dels enterraments notables en els convents de Reus». Aquí també va passar el mateix, com que no hi havia un treball prou digne es premià Higini Anglès per un recull de cançons populars de la comarca del Camp.
.Premi Diputació de Tarragona: 250 ptes. a la millor «Col·lecció de llegendes del Camp de Tarragona». En va resultar guanyador J. Ruiz Porta.
.Premi Antoni Serra i Pàmies, expresident del Centre, al millor poema de tema lliure. Plany de Josep Maria Gausset.
.Premi de la Societat El Olimpo: 250 ptes. a la millor novel·la o conte. El conte de les terres altes d’Alfons Maseras.
.Premi de la Mancomunitat de Catalunya: 500 ptes. al millor estudi sobre «Delimitació i característiques geogràfiques de les comarques tarragonines». Desert.
.Premi de Joan Pich i Pont: 250 ptes. al millor treball de tema lliure. L’ànima sola de Ramon Surinyac Senties.
Pere Cavallé, president del Centre de Lectura, va pronunciar un emotiu discurs que va acabar amb aquests paràgrafs:
Avui sembrem una llavor, llavor d’altruïsme, llavor meravellosa que tanca el germen que fa grans i poderosos els pobles. El que la llavor germini o es migri, dependeix de nosaltres. Si assaonem i espongem la terra amb els nostres entusiasmes, nosaltres i després de nosaltres els que ens han de succeir colliran flors i fruits per a conhort de l’esperit i plaer del cos. No us tempta el contribuir, fent fruitosa la sembrada, a la glòria del filantrop sembrador i a la de tots els que haurem donat caliu d’amor a la nostra terra estimada per a què sien fecundes ses entranyes?
Juramentem-nos per a què aquest casal del Centre de Lectura, al que ens hem habituat a nomenar temple, sia realment temple d’una religió restaurada, de la religió d’amor al poble nadiu; amor que ho sintetitza tot: educació, cultura, treball, riquesa i patriotisme, que aquell que estima molt a la seva pàtria sap que per a fer-se digne d’ella ha d’assolir la pròpia dignificació. Coronem aquest edifici amb una bandera blanca en la que hi flamegi, amb resplendors d’ideal, la rosa encesa del nostre escut; i al cim de l’entena que aguanti la bandera, posem-hi un símbol eloqüent que, brillant en la blavor del nostre cel, digui als germans de pàtria que si Reus vol fer-se forta, que si Reus vol fer-se gran, és per a contribuir a la major fama de la nostra Catalunya, que és la mare que estimem amb tot el nostre cor.
Sigui com sigui, cent anys després, encara som aquí.