Conferència d’homenatge i record a Ramon Amigó i Anglès, en el desè aniversari del seu traspàs. Centre de Lectura de Reus, dimarts, 23 de novembre de 2021.
Quan la Fina Masdeu va proposar-me pronunciar una conferència en aquesta casa, el Centre de Lectura, sobre Ramon Amigó i Anglès amb motiu del desè aniversari del seu traspàs, no vaig perdre ni un segon a respondre de manera afirmativa. No podia ser d’una altra manera. Per una banda m’hi obliga el respecte i l’admiració que tinc i sento vers la seva persona i obra i, per una altra, el pragmatisme de pensar que no seria pas difícil parlar d’una persona prou estudiada i divulgada; pensava que preparar la conferència seria cosa d’un tres i no res, que me’n sortiria fàcilment. Jo mateix, amb tota modèstia, he participat en diversos homenatges en honor seu, aquí, en aquesta mateixa casa, a les aules de la Universitat Rovira i Virgili i en escrits, presentacions o pròlegs als seus llibres. Tinc ben fresques i vives les converses a casa seva del carrer de la Vicaria, de Reus, i a casa meva, a Riudoms, o en col·loquis i trobades d’onomàstica arreu dels Països Catalans. També tinc ben present tot el que sobre Amigó s’ha publicat, per amics, companys i estudiosos i, sobretot, el llibre biogràfic que va dedicar-li Xavier Ferré Trill.[1] En conclusió, trobava fàcil i agradable l’encàrrec rebut. Fàcil perquè de ben segur que no em costaria gens omplir el temps disponible de la xerrada gràcies als materials bibliogràfics existents, i agradable perquè recordar les persones i la seva obra és com mantenir ben netes i endreçades les fites referencials d’un temps, els noms personals preferents de la història i la cultura del país.
Tot està dit sobre Amigó i ara només cal repetir, divulgar i mantenir allò que ja s’ha explicat i escrit, vaig pensar. La meva feina seria, doncs, fàcil, molt fàcil de fer. Aquest va ser el meu primer pensament i el que tan ràpidament va fer-me dir que sí a l’encàrrec del Centre de Lectura.
Però ha estat així, realment? És fàcil parlar de Ramon Amigó sense repetir-se? Fins on arriba, avui, l’interès de la seva obra? Ara us puc ben dir que agradable sí que ho ha estat, preparar aquestes notes, però fàcil no; i complex, m’ha estat força complex preparar aquesta conferència. I per què, es preguntaran ara vostès, tenint en compte el que ja he explicat, és a dir, l’abundància de materials de coneixement que hi ha publicats sobre Amigó i àmplia, basta i clara com és la seva obra?
La resposta ja els l’avanço abans d’entrar en el detall de l’exposició. Rellegint l’obra d’Amigó m’he adonat, tot de sobte, d’un valor que fins ara no li havia detectat i que m’obliga a mirar els seus llibres i treballs, per exemple, amb una mirada nova, d’obra permanent, d’aquella que saps que cada generació hi podrà trobar noves vetes d’interès. És a dir, d’aquelles obres que sovint qualifiquem de clàssiques. Perquè els seus postulats avui no solament mantenen tota la vigència i frescor, sinó que permeten un desenvolupament, un creixement ramificat i, doncs, de riquesa interpretativa i de debat. Així, doncs, la seva obra no és només un llegat històric, de la llengua i la cultura del país, que ho és, sinó també i sobretot, materials vius que s’adapten a terrenys nous, que poden activar el present, que esdevenen eines de treball permanent. Quan determinades obres sobreviuen al seu autor i temps; quan la idea de cultura, país i política no desapareixen amb qui les ha concebudes o exercides, és perquè aquesta té arrels sòlides i adaptables a qualsevol climatologia. En definitiva, quan un autor i obra perviuen més enllà del seu temps, és perquè ens trobem davant la figura i caràcter d’un clàssic.
Un clàssic, diuen els diccionaris, és allò que ha representat la maduresa o un moment culminant dins una literatura, dins un art, una ciència, etc., i és considerat un model digne d’imitació.
I per què Ramon Amigó i Anglès és un clàssic?
L’obra escrita d’Amigó és àmplia i respecte el seu treball, com ja he dit, s’ha escrit força i bé. Penso que la seva bibliografia és important per entendre i valorar no solament els seus ítems de vida, sinó també, i especialment, l’època, la dura època que li va tocar viure. Fins ara, jo almenys, pensava que tot això era important, sòlid i molt important, certament, una lliçó d’ètica i estètica, però en cap moment m’havia parat a reflexionar sobre majors transcendències, per raó potser de la mateixa proximitat i coneixença que teníem sobre ell i l’època. Ramon Amigó –pensava– era una d’aquelles tantes i bones persones que sortosament es troben en qualsevol poble i país, d’aquelles que s’aboquen a una vida de coneixement i cultura amb caràcter d’exclusivitat, de manera oberta, participativa, generosa i sense defalliment. Però tal vegada hagin hagut de passar deu anys del seu traspàs perquè la perspectiva del temps ens permeti fer una altra mirada sobre la seva obra i vida i descobrir-ne altres valors i interessos.
Pensava, en rellegir l’obra amigoniana, trobar-me amb una obra completa, acabada i m’he trobat, de fet, amb una obra oberta i viva. Una obra oberta és aquella que més enllà del temps continua informant i oferint pautes d’interès social, cultural, polític o d’investigació; és una obra que es manté fresca i permet seguir-la usant, vivint-la i continuar-la.
L’argumentació d’aquesta idea de clàssic que cal atorgar a Ramon Amigó Anglès es pot sintetitzar en quatre punts que em semblen són del tot aclaridors: 1) l’obra literària; 2) el treball d’investigador; 3) la consciència crítica de l’autor i 4) el mestratge.
L’obra literària
És important començar parlant de l’obra d’Amigó a partir de la poesia, no perquè sigui important en el seu currículum, sinó per com enriqueix, avalua i conforma el seu corpus literari.
Ramon Amigó mai no va arribar a publicar més d’una dotzena de poemes, tots ells fonamentalment de temàtica amorosa, religiosa o descriptiva de paisatges urbans i muntanyencs, escrits i publicats a inicis de la seva carrera d’investigador, entre la dècada de 1940 i 1950; també va traduir al català alguns poemes de Baudelaire i de Shelley i publicà, a més, estudis sobre poesia de muntanya o d’escriptors com Josep Martí i Folguera i Joaquim Ruyra. D’ençà del 1957, amb l’edició de la toponímia de Reus, Amigó deixà els versos i encetà una sèrie de treballs sobre onomasiologia que culminaran l’any 2011 amb l’obra pòstuma editada sobre Porrera, al Priorat. Tot plegat suma un total de quinze llibres d’onomàstica, tres de metodologia i setze registres bibliogràfics més entre monografies, aplecs de treballs dispersos o miscel·lànies.
Amb aquestes premisses serà lícit que ara vostès es preguntin, amb raó, a què respon l’enunciat que he fet, la remarca de la poesia en l’obra de Ramon Amigó. Ho justifico.
Michel de Montaigne, en un dels seus assaigs, parlava de la història, o la poesia, com a centre d’interès essencial de la literatura i, Jacob Burkardt assegurava que història és poesia. Cap d’aquests autors, però, descobria res de nou, sinó que continuaven el fil d’un discurs de pensament en el mestratge d’Aristòtil, quan aquest afirma que la poesia és més filosòfica, més científica i, per tant, més elevada que la història. Matisem, argumentem i justifiquem aquestes sentències dins del seu context natural: la poesia és, en origen, l’element que facilita la síntesi, l’elaboració d’imatges, la transmissió cultural i la fixació de la història. No és estrany, per tant, que les primeres tentines literàries de molts autors s’arrelin en aquest camp de la poesia, com és el cas de Ramon Amigó. Ara bé, unes primeres incursions en els versos no converteixen l’autor en poeta i, per tant, no justifiquen encara la valoració poètica que volem donar a l’obra amigoniana, de manera que encara caldrà reblar la idea.
Una cosa és el poema i una altra, la poesia, efectivament. En converses que havíem mantingut, Amigó confessava que havia vist molt clar el moment de deixar el vers, però no el sentit i el valor de la poesia. Agraïa el coneixement tècnic que li havia facilitat la composició, els ritmes, la concentració i, sobretot, el valor de les paraules, tant en del seu sentit primigeni com en l’evolució semàntica que hagueren pogut experimentar. D’aquí que en abandonar l’estricta composició poètica passés a l’estudi de la llengua a través de l’onomàstica. Les paraules són un microcosmos d’humanitat, deia Vigotsky, idea que Amigó fa seva i explota en els estudis d’onomàstica. Part de la seva vida Amigó va dedicar-la a recuperar els noms de persona i de lloc de la memòria popular i dels documents. Els inventaris tenien un primer interès, el lingüístic, però també altres ocurrències com el coneixement i la cultura, la geografia i la botànica, la religiositat o la indústria i, tot plegat, teixit en una xarxa de llenguatge popular i alhora culte, amb un inqüestionable sentit històric i de bellesa dels mots. D’aquesta manera, redescoberta i neta la paraula, amb ella Amigó podia dibuixar petits universos de pensament i relacions.
Només cal que anem als inventaris purs i durs de l’onomàstica de Ramon Amigó per adonar-nos que la poesia hi flueix a raig, com una sang que irriga el cos de tota l’obra. Trobarem exemples a dojo, sobretot a partir del recull de Vilallonga de Ter (1979), al Pirineu. L’entrada que fa al topònim Torrents de Naret o del Naret és, en aquest sentit, exemplar. La gent de la zona relaciona aquest nom amb el rhododendrom, abundant en aquesta contrada, però Amigó se’n malfia, intueix que aquest nom fossilitzat amaga un antropònim i ho acaba aclarint: és, efectivament, un antropònim, no pas un fitònim. És d’aleshores ençà que Amigó s’adona que la majoria de topònims estan relacionats amb antropònims. Només cal desbrossar els mots, veure documentació i malfiar-se de les etimologies populars, sempre fàcils i interessades.
Qualsevol nom que pogués desvetllar-li l’atenció acabava essent estudiat i complementat no tan sols amb referències documentals, si és que n’hi havia, sinó amb les informacions orals i d’observació directa i acurada del terreny, que moltes vegades esdevenien clau de volta de tot el procés d’estudis. Resulta inevitable, en aquest punt, no vincular les seves llistes de noms amb el diccionari etimològic de Joan Coromines, on cadascun dels mots introduïts va acompanyat d’un aparat crític i literari que fa agradable i atraient la lectura; comparables, igualment, amb els treballs de geografia de Lluís Cassasas Simó, d’una literatura atractiva que no desmereix, ans el contrari, del seu valor de ciència. En valor i estil literari, l’obra d’Amigó també s’emparella amb el geògraf Pau Vila, l’historiador Jaume Vicens Vives o el demògraf Josep Iglésies, per citar tres noms coetanis seus. És aquesta riquesa literària la que fa que obres científiques com aquestes, sovint àrides, documentals, esdevinguin plaents a la lectura i enriquidores en el pensament fins i tot per als neòfits.
Però on s’accentua més la fluïdesa i força d’aquesta sang poètica a la qual he al·ludit, és, lògicament en els treballs de síntesi, els treballs d’anàlisi lingüística i de relació i sentit dels topònims. Lògic perquè aleshores Amigó pot connectar noms i llocs i estudiar-los de manera global. Com a mostra, els invito a llegir o rellegir Amb penyals d’un blau cansat… (Montsant, la Mussara, enllà per les muntanyes de Prades i alguna cosa més (1998) o les Espigoladures onomàstiques (2005).
La poesia no priva del rigor científic. Amigó de cap de les maneres fa concessions o es deixa portar per la imaginació i la llegenda que corre sobre determinats topònims, ben al contrari, se’n malfia sempre. Respecte un nom de lloc molt popular a les muntanyes de Prades, poetitzat per la tradició, el bosc de l’Estelada, per exemple, Amigó escriu: «La imaginació poètica del meu enyorat amic Josep Iglésies va fer algunes elucubracions líriques a l’entorn d’aquest nom que “inspira el record de l’altura, el del planell rocallós, la solitud i la gran serena sota la volta infinita”.»[2] Però aquesta «estelada poètica» dibuixada per Iglésies no arrossega Amigó, que després de veure documents i trepitjar el terreny, s’adona que el nom respon a la marca o senyal feta a la roca per delimitar terres del comptat de Prades. Es tracta de fites, per dir-ho més clarament. Succeeix, massa sovint, com ens recorda Amigó en els seus treballs, que quan es perd el veritable sentit d’un nom, la gent n’inventa de nous i és aleshores quan neix la llegenda, l’etimologia errònia o la poesia en el sentit de misteri.
D’exemples d’aquest caire en podríem afegir més que un foc no en cremaria: les anomenades Peixeres o Pixeres, de Prades; el racó de la Paleta, que no és altra que Pleta, lloc o corral del bestiar, com es troba a la Mussara; sobre egües i aigües, que dóna Aiguaders i eguaders; sobre arrossars a muntanya que no són altra cosa que alls de bruixa, com es documenten a Vilallonga del Camp…, i així exemples i més exemples.
Del pròleg d’Amigó a un llibre de Josep Lladonosa sobre la història d’Ulldemolins, prenc ara un altre exemple de com la poesia perviu en el cos literari de l’autor amb clara voluntat pedagògica. Parin atenció a la manera com narra, com de planer i proper esdevé en explicar una realitat local que de seguida veurem que, en poder-la extrapolar, esdevé de caràcter universal. Escriu Amigó: «Quan girem l’últim full de la història d’Ulldemolins que s’ofereix en aquest volum, ens adonem que dues coses ens meravellen: haver recorregut planerament, sense cap esforç, el llarg camí d’una colla de segles emmarcats entre el Montsant i serra la Llena, i haver-nos sentit enduts de tant en tant per un alè de poesia». I encara, respecte als avatars de la història, els seus episodis a vegades dramàtics, d’altres suportables i alguns de feliços, mirin com Amigó, en referència al mateix poble, desgrana el pas del temps històric i la singularitat i valor dels nuclis urbans: «hi ha dotzenes d’altres pobles [com Ulldemolins] que s’assemblen entre ells pel nombre de cases que els formen; però cal afegir que cadascun d’ells té una manera d’ésser particularitzada; té una fesomia que el distingeix –igual que passa amb les persones–, i per això convé tant que cadascun d’aquests pobles pugui saber la trajectòria que ha seguit en el transcurs dels segles, perquè tots els graons d’aquesta trajectòria –els dolços de pujar i els relliscosos, els encatifats amb molsa flonja i els coberts de cards i bardissa– han contribuït indiscutiblement a cisellar-li aquesta fesomia».[3] Amb metàfores ben triades i amb unes poques línies, Amigó aconsegueix fer-nos entendre moltes coses i, malgrat que siguin referides a Ulldemolins, serveixen per a qualsevol altre poble o ciutat. Heus ací un valor que és característic del concepte clàssic de l’estudi i l’escriptura: món local i universal junts en una mateixa via.
L’obra troncal d’Amigó: l’onomàstica
I de la poesia passem ara a l’onomàstica, l’obra troncal d’Amigó. L’obra fonamental de Ramon Amigó pertany al món de l’onomàstica, primer en la seva font primària, l’inventariat dels noms de persona i de lloc, i després en la seva anàlisi i estudi global, els treballs de síntesi. És a dir, com recomana qualsevol manual pràctic, anant sempre del fet local al general, del particular al comú.
Efectivament, el primer tram de la investigació serà sempre el particular, el local, indispensable pas per accedir a l’autopista del coneixement que és l’àmbit comunal, universal. I en aquesta conducció per fases, un dels nostres millors xofers i mestres a Catalunya, si no el primer, és Ramon Amigó i Anglès. Vegem, si no.
Els treballs onomàstics de referència per Catalunya en particular i en general per als Països Catalans, són els d’Amigó. Només cal remetre’s a la seva bibliografia, que comprèn una vintena de títols entre inventaris locals i estudis de síntesi. És el primer autor que treballa l’onomàstica a la regió, després que Josep Iglésies fes el recull de la Riba, l’any 1953, i és també un dels pares de l’anomenada Escola del Camp de Tarragona. Amigó començà a dedicar-se a aquesta ciència cap als anys cinquanta del segle passat, amb un primer inventari sobre Reus i el seu terme, que en la seva primera edició apareix publicat el 1957. Després d’aquesta obra pionera, en seguiran altres: el de la Mussara, fet quan al poble ja no hi vivia ningú, ara justament reeditat amb l’actualització i adaptació que ell mateix encara va poder fer, l’any 2010; al corpus de la Mussara li seguiren els llibres de Castellvell i Almoster, enguany també reeditats; els de Vila-seca i Salou, Constantí, Prades… i, més enllà d’aquestes comarques, per encàrrec de Joan Coromines, l’inventari de Vilallonga de Ter, al Ripollès.
Ara bé, per què Amigó és model de referència d’investigació onomàstica? Pels seus treballs?: altres autors han fet coses semblants. Per ser un dels primers que s’interessava en la ciència?: això no assegura que hi pugui excel·lir, tot el contrari, pot acabar embolicat en disquisicions per manca de referents o metodologies. Per la quantitat d’obra feta?: tampoc no són tants els estudis que Amigó va fer i hi ha autors que el sobrepassen en nombre de llocs estudiats.
Aleshores per què esdevé model? Goso dir, amb rotunditat, que és perquè Amigó ha estat el primer que en el territori ha sabut entendre veritablement el concepte i la transcendència dels noms i, per això mateix, treballar i conjugar de manera admirable els seus distints i variats valors. En aquest sentit assenyalaré els quatre punts cardinals de la seva obra onomàstica: 1) l’estudi local amb ús de fonts diverses, escrites i orals, de manera que el treball resultant, finalment, esdevingui exhaustiu; 2) en paral·lel als reculls onomàstics, Amigó elabora una metodologia fins aleshores inexistent, amb la qual poder guiar-se, unificar criteris i ajudar els nous investigadors posats en aquesta senda; 3) la vasta cultura d’Amigó, sobretot filològica, li permet analitzar els mots amb sentit interdisciplinari, factor indispensable per avançar en el coneixement de manera ferma i segura; i 4) sense adonar-se’n, sense ser-ne del tot conscient, amb l’exemple, Amigó esdevé mestre del treball en equip, sempre amb un elevat grau de col·laboració, generositat i relació –avui d’això en diríem treballar en xarxa. La millor prova d’aquesta consideració de mestre és que al seu entorn acaba formant-se, de manera natural, l’Escola d’investigadors del Camp de Tarragona, de la qual parlarem després.
A Ramon Amigó no tan sols li devem una llarga sèrie de treballs d’investigació, sinó les primeres bases de normalització i metodologia de treball existents a Catalunya. Això és important de recordar i destacar, i d’agrair, perquè sense aquest fil d’Ariadna que va anar cabdellant i desplegant al llarg dels anys, mentre treballava, i adquiria experiència, no percebríem l’abast i l’interès de l’onomàstica i molts s’hagueren perdut en el laberint de la investigació, o ja no hi hagueren entrat per por al minotaure. Encara avui, la seva Introducció a la recerca en toponímia i antroponímia, que publica l’any 1999 a l’Abadia de Montserrat, esdevé la millor guia en aquestes tasques. Pensin que el nou Manual d’onomàstica (2021) que es va presentar avui fa justament tres dies, a Tortosa, no fa res més que ampliar, reforçar i universalitzar tots els punts de la seva metodologia. En cap cas s’ha corregit o eliminat una sola línia de les proposades per Amigó en els seus camps d’investigació, malgrat que entre una obra i l’altra hagin transcorregut més de vint anys. No és això parlar d’un clàssic?
Hem parlat de l’aportació d’Amigó a la història local, de la metodologia científica i dels estudis de síntesi. En aquest darrer camp, les obres de síntesi i anàlisi dels noms de lloc i de persona, convé esplaiar-s’hi i, com a exemple d’aquesta capacitat de saber elevar a categoria el que pot semblar anecdòtic o purament local, esdevé modèlic un treball seu de títol humil, però de gran abast com són les Espigoladures onomàstiques, a les quals ja hi he fet referència. Segurament avui, parlar a algú del mot espigolar deu sonar rar; tanmateix és una paraula concisa i d’una gran contundència, que és llàstima que es perdi. Espigolar, que vol dir collir, arreplegar, triar els fruits que han restat després de la sega o collita en un camp. El mot tenia un significat especial al Camp de Tarragona, sobretot en la collita de l’avellana. Amigó, per extensió, espigola en els inventaris de la llengua i en treu categories. D’aquest llibre, Espigoladures onomàstiques, m’agradarà extreure i destacar l’exemple del mot marbre referit a una partida de terra de Cornudella, coneguda com la Marmolina. La Marmolina té la seva justificació popular, davant la qual Amigó, però, arronsa el nas o bé aspira profundament, com era típic en ell, en senyal d’interrogació. Després de cremar-se les celles llegint documents o bé explorant el terreny, arriba a la conclusió que es tracta no pas d’una muntanya on s’hagués extret marbre, com asseguraven els informadors, sinó de l’impost que la gent pagava al comte de Prades, per Nadal, l’anomenat dret de mormodina. Consultant fonts documentals, Amigó acaba assabentant-se que la musmudina és una moneda d’or musulmà i masmuda el nom d’unes tribus magribines del Marroc, de manera que pot acabar relacionant el nom de Siurana amb l’impost d’origen àrab. D’exemples semblants, en podríem treure molts altres.
En aquest punt s’escau, inevitablement, citar una referència a la ignorància que ha de moure l’investigador i que Amigó subscriu fil per randa. Em refereixo a la ignorància de no pressuposar res, de no tenir prejudicis i acostar-se al document o la persona, efectivament, del tot ignorant per tal de sortir-ne savi. L’exemple de la Mormodina que he citat, m’ha fet pensar en la frase de Lytton Strachey publicada en el pròleg d’Eminent Victorian, de 1918: «el primer requisit de l’historiador és la ignorància, una ignorància que significa i aclareix, selecciona i omet» fins a esclarir la qüestió. Tots vostès recordaran, i no vull repetir-ho, com Amigó preguntava a un informant de la Mussara on deien la missa, al poble, per saber com en dient de l’edifici de la missa, iglesia o església!
És per tot això que Amigó esdevé model exemplar d’onomasiòleg, un mestre, un clàssic de referència.
L’Escola d’onomasiologia del Camp de Tarragona
Per explicar el naixement de l’Escola d’investigadors del Camp retrocedim ara als anys cinquanta del segle passat. Ramon Amigó, juntament amb un altre futur onomasiòleg de la comarca, Albert Manent, convençuts dels valors i interessos que aquesta ciència posseeix, estableixen un pacte de compromís per inventariar els noms de lloc de la regió en una franja que va de Vila-seca fins al cim de les Muntanyes de Prades. És una feina, de fet, ambiciosa i inabastable per a dues persones soles, sobretot si com ells pretenen l’objectiu és eixamplar aquesta columna investigadora de mar a muntanya fins a abastar tot el Camp de Tarragona. El Camp de Tarragona, aviat està dit, està format per 73 pobles (23 de l’Alt Camp, 28 del Baix Camp i 22 del Tarragonès). Aquestes xifres ja diuen prou sobre l’ambiciós projecte que volien emprendre. Objectiu ambiciós, certament, però d’una evident lucidesa intel·lectual, atès que per poder extreure categories, com ja de bon principi era la intenció de fer, cal que la base de dades sigui el més àmplia i rica possible. Aquest pacte de treball, Amigó i Manent el signen de manera virtual l’any 1957, quan tot just acaba d’aparèixer la toponímia de la ciutat i terme de Reus.
Vist l’interès, el treball i l’exemple impulsor d’Amigó i de Manent, aviat es desvetlla una certa curiositat intel·lectual per part d’investigadors de la zona que s’agrupen al seu redós i acaben posant en comú projectes, feines, dades i metodologies. En paral·lel a aquests treballs, hom enceta una sèrie d’activitats de divulgació i de trobades a l’entorn dels noms de lloc i de persona que fan despertar interès i respecte pels noms. Aquestes activitats acaben confluint en la celebració del primer dels col·loquis d’onomàstica que es fan a Catalunya, l’any 1973, a la Sala de Passanant, a la Conca de Barberà, a casa del professor Enric Moreu-Rey; un segon col·loqui tindrà lloc a les Borges del Camp el 1977 i, l’any següent, a Riudoms. I així, successivament, fins el darrer, l’edició quaranta-sis, celebrada a Perpinyà el 2019. La pandèmia del covid-19 ha deixat pendent el que s’ha de celebrar a la Terreta Ribagorçana. Reus fou seu de la quinzena edició, la de 1990, acollida en aquesta mateixa casa del Centre de Lectura.
Respecte al resultat de treball de l’Escola del Camp, només resta afegir que aquella primera franja de territori que es pretenia investigar, la vertical geogràfica que volia anar de Vila-seca a Prades, ha acabat essent realitzada i, fins i tot, ampliada, efectivament, tal com volien els seus inspiradors, a tot el Camp de Tarragona. Això vol dir, ras i curt, que el projecte era necessari, interessant, possible i realitzable. Avui per avui, al Baix Camp només li manquen dos municipis per estudiar, Botarell i Montbrió; la resta, 26 pobles, ja compten amb inventaris fets; a l’Alt Camp, dels 23 nuclis que formen la comarca, n’hi ha nou d’inventariats i al Tarragonès, dels seus vint-i-dos pobles, n’hi ha nou d’estudiats. Es tracta de milers i milers de noms classificats, ordenats i relacionats que avui ofereixen una plataforma de coneixement local extraordinària, i alhora fonamenten l’estudi de les relacions i variables de la història general del país. Una altra vegada el món local ens acosta a l’universal.
I encara una altra dada important a considerar sobre aquesta escola: si l’any 1998 a Catalunya hi havia un esquifit 8% del territori estudiat, avui ja hem arribat al 16%. Cap altra regió de la península espanyola, avui per avui, posseeix aquesta riquesa d’estudis monogràfics. El model i l’impuls inicial donat per l’Escola del Camp de Tarragona, sobretot per l’impuls, insistència i perseverança de persones com Amigó ha estat important per la zona i país, però també, i cal dir-ho, pel compromís dels departaments de Filologia catalana d’universitats com les de Lleida i Tarragona, que han inclòs algunes de les seves matèries en els programes d’ensenyament de les facultats, de manera que propicien la formació i fomenten la investigació, divulgació i coneixement de l’onomàstica. En aquest sentit, la Universitat Rovira i Virgili compta amb un departament amb experiència i dedicació al front de la qual hem de destacar professors com Jordi Ginebra, Pere Navarro i Sílvia Veà, tots ells amb un ampli i ric currículum professional, i en el compromís i estímul al coneixement onomàstic que transmeten a alumnes, instituts i centres d’estudis del territori d’on poden sorgir nous investigadors, historiadors de proximitat.
La Societat d’Onomàstica
Del mestratge d’Amigó a l’escola amigoniana i de l’escola a la institució de la Societat d’Onomàstica. Una altra de les eines de treball fonamentals per a una ciència és la creació d’estructures acadèmiques. En el nostre cas, la fundació de la Societat d’Onomàstica, l’any 1980, impulsada per Enric Moreu-Rey, Albert Manent i Ramon Amigó, que en seria vicepresident, entre altres personatges. Per citar només alguns dels primers components de l’entitat, cal recordar els noms de Pere Anguera, Fina Anglès, Carles Maristany, Dolors Roigé, Ferran Jové, Miquel S. Jassans; els tarragonins Josep Maria Recasens i Maria Teresa Montaña; el pare Agustí Altisent, monjo de Poblet, etc., tots ells prou coneguts i amb obra sòlida sobre parcel·les d’estudi de la regió.
Mestre amb mètode
El mestratge i això cal tenir-ho en compte, no sempre deixa mètodes escrits, manuals amb els quals poder continuar l’exploració de la ciència que tracti. A vegades tot resta en la paraula, la tradició i l’oralitat que s’acaba esvaint. El cas d’Amigó és diferent ja que ens va deixar metodologia empírica, revisada i ampliada en diverses edicions. A ell li devem la primera base de normalització i de metodologia de treball existent a Catalunya. Aquestes primeres guies d’Amigó han permès, finalment, que la Societat d’Onomàstica hagi pogut presentar a Tortosa, fa només tres dies, com deia fa un moment, un manual amb base, experiència i projecció de Països Catalans. No és casual que el volum, inclòs dins la col·lecció l’Estralla de la Societat d’Onomàstica, li hagi estat dedicat en ocasió del desè aniversari del seu traspàs.
Un traç per l’ideari polític
Tota aquesta activitat i treballs d’Amigó que he recordat i justificat són temes, camps, fets que cal encaixar-los en una xarxa o mapa de país, de concepció i desenvolupament de ciència i cultura de país. És a dir, que per desenvolupar-lo cal tenir o concebre una idea política prèvia que l’estructuri i vehiculi. Política, naturalment, en el concepte bàsic i original, clàssic: ciència i art de governar, que tracta de l’organització i de l’administració d’un estat en tots els seus afers.
No recordo que ningú fins ara hagi tractat seriosament la concepció política que Ramon Amigó tenia respecte al país. Em refereixo a idea política global de país, no de partit. Pot ser que vagi errat, però em sembla que la idea de país d’Amigó s’acoblava més aviat a la dels grans noms de l’època de la Mancomunitat, els que creen estructures, fomenten el treball de base, tradueixen els clàssics, són exigents i rigorosos amb la pròpia feina i projecten el país cap al seu espai natural en el món que és Europa. Sense salts en l’aire, ni jocs d’artifici, pas a pas i amb decisió, anant del local a l’universal…
Posaré uns breus exemples d’aquesta concepció política d’Amigó que es veu clara, sobretot, en els seus escrits de presentacions d’actes, pròlegs o discursos, alguns dels quals recollits en l’obra menor.
Un primer punt. Ara mateix, en un temps de democràcia i multiculturalitat, segons diuen els que en això hi entenen, es troba en tramitació una llei de l’audiovisual en la qual el català, per exemple, resta gairebé exclòs, o xifrat en quotes i percentatges ínfims. És un punt a aconseguir essencial, ens diuen, per la supervivència de la llengua. La llengua perd pistonada a l’escola i al carrer. Podem estar d’acord o no en els percentatges i estadístiques, en si estem o no a la UCI i, sobretot, en si ens en sortirem, però en tot cas, el més important és saber com s’ha arribat a aquesta situació, a aquest punt d’agonia de la llengua. La història, vet ací, pot esdevenir recepta mèdica a tenir en compte.
Retrocedim, si us plau, en el temps i anem a trobar l’any 1961. L’Associació Excursionista de Reus demanava aleshores permís per la publicació d’un llibre traduït per Ramon Amigó, El rei alpinista, sobre Albert I de Bèlgica. La resposta governativa a la sol·licitud editorial, en paraules d’Amigó, va ser la següent, que transcric literalment: «La sol·licitud de permís a la censura governativa va obtenir una resposta governativa. El franquisme no permetia la publicació de traduccions al català. N’hi havia hagut una, segurament la primera, El silenci del mar, de Vercors, però clandestina, datada el 1947. El Ministerio de Información y Turismo potser ja era capitanejat per un Fraga Iribarne que llavors només vorejava la quarantena i estava, doncs, en plenitud de facultats i tenia l’empenta corresponent a un falangista victoriós amb la potència d’un buldòzer que es proposava d’ensorrar i arrasar –un projecte al qual es manté fidel– qualsevol cosa que pogués fer ombra a l’imperi de Castella».[4] Remarco, subratllo, de l’escrit, la frase que fa referència a l’Espanya que vol anorrear Catalunya, «un projecte al qual es manté fidel». Si algú dubta sobre aquesta fidelitat espanyola a l’anorreament de Catalunya, aleshores només cal que segueixi l’actualitat informativa i política o que recorri a la història i repassi les hemeroteques. Que reflexioni, per exemple, respecte a la tramitació de l’actual llei de l’audiovisual, una carta posada en la negociació política dels pressupostos de l’Estat que em sembla més de caràcter d’il·lusionisme que no pas de raó cultural, científica o de veritable estima per les llengües.
L’any 1961 Amigó ja ho tenia clar i s’hi continuà refermant davant les distintes realitats i episodis viscuts o intuïts, que es desencadenarien en el futur. El futur només l’intueixen aquells que circulen per la carretera amb llums llargues, fidels al país i crítics amb la realitat que viuen. Als anys vuitanta, Amigó va carregar assenyadament contra aquells que no es prenien el futur del país seriosament i permetien, és un exemple, que a la ràdio, i després a la televisió, hi haguessin talls de veu en castellà sense que fossin traduïts, donant per suposat, admetent, de facto, el bilingüisme. Amigó, aleshores, deia que un país normal que mirés al futur havia de doblar la veu del castellà com ho feia amb qualsevol altra llengua, traduint-la o subtitulant-la. Recordo les crítiques despietades que va rebre per extremat, per no acceptar el nou orde reformista espanyol. Deia, amb bon seny, que un dia ho pagaríem. No es va equivocar. Avui, la majoria d’aquells que el criticaren desapiadadament són els que es lamenten de l’agonia de la llengua i demanen molles de participació en la llei d’audiovisual al mateix temps que permeten, sense posar-se vermells, que a la televisió catalana es parli castellà i els mitjans de comunicació acceptin publicitat en aquesta llengua. I ja no m’esplaiaré a detallar sobre la ignomínia de la gran banca catalana, de les caixes i de la burgesia que altrament tant costat havia fet a la indústria, finances i cultura del país i que ara li giren l’esquena, amb una clara intenció, conscients, plenament conscients, no ens enganyem, d’espanyolitzar-lo.
De tot això Amigó en parla de manera crítica, clara i els remeto a escrits i discursos com el que va fer a l’Orfeó reusenc, l’any 1986, per recuperar aquest Amigó polític, repeteixo, en el sentit clàssic del terme.
I encara no oblidem una cosa, importantíssima, al meu entendre, igualment a subratllar: tot això succeeix en una societat que es vanta formalment de defensar la riquesa cultural del plurilingüisme, bé sigui al parlament, al senat, al congrés de diputats o a les plataformes digitals que calgui. Recordo, i recordaran tots vostès, com Amigó ens advertia de la gran demagògia de les paraules, dels formalismes i del tracte colonialista, de facto, que perviu a Espanya. No puc estar-me de recordar, en aquest sentit, i ja em perdonaran, una cita de La Arcadia de Lope de Vega quan parla d’una Espanya que és madrastra dels seus fills verdaders! Quan això deia Lope de Vega, ni tan sols es referia als catalans, sinó a tots els regnes de l’Espanya de l’anomenat segle d’Or, víctimes d’un sistema antropòfag, per a uns més que els altres, caldria afegir, és clar.
Llenguatge polític: de tots a totis
La mala política porta a actuacions bàrbares en qualsevol camp on arribi i actuï. La llengua, amb tot el que suporta, sol ser la primera víctima propiciatòria d’una guerra. Se sap que, morta la llengua, s’acaba el problema i s’uniformitza. Un tret que pertany als autors clàssics és detectar allò que s’esdevindrà quan justament comença a ocórrer, o bé n’esclata la primera espurna. Avui estem assumint parlar de tots i totes amb naturalitat, fins l’extrem que alguns o algunes ja parlen de totis i altres singularitats inqualificables des del punt de vista gramatical. Doncs vegem com Amigó capta aquests primers disbarats i explica el recorregut que poden tenir.
En un article inclòs en el llibre Onomàstica i llenguatge, Amigó aborda en els orígens el tema que avui és en ple debat polític i cultural. Em refereixo a l’anomenat llenguatge políticament correcte i de gènere. Escrivia Amigó, després de fer un preludi en el qual es confessava no ser misogin, com tement la reacció de l’oient, contra aquells que insistien en un determinat tipus de llenguatge. Deia Amigó, «no comparteixo aquesta dèria actual –que algú m’ha dit, i a mi em costa de creure que sigui veritat, que ve obligat per llei– que insisteix en l’aparellament de la forma masculina amb la femenina en els discursos de certs polítics i d’alguns admiradors seus. No sé si m’explico prou bé; un exemple completarà el que vull dir: “ciutadans i ciutadanes de Catalunya”, “amics i amigues de l’esbart”, i així successivament, com si amb “ciutadans” i amb “amics” no s’entengués prou bé que tothom hi queda comprès. Vet aquí un intent de precisió que resulta absolutament ridícul contemplat des del comportament correcte i seriós, multisecular, de la llengua. D’aquest recurs a matisar el gènere, no se’n troba cap exemple en cap moment de la història de la llengua, ni a Catalunya ni en cap cultura. Quan ho vaig començar a observar –no fa gaires anys– vaig pensar que era un joc de criatures que consistia a divertir-se amb uns exercicis poca-soltes d’aquella mena, com quan jugàvem al joc dels disbarats. Sense cap dubte que l’exclusiva del gènere masculí pot referir-se a coses que els homes comparteixen amb les dones no comporta cap menyspreu –ni de bon tros– per a les persones que necessiten l’altre gènere gramatical quan no s’hi fa referència conjunta […] Un escriptor castellà, ja fa algun temps que feia broma amb aquesta passió de gent de certs partits polítics per les feminitzacions i pensava que aquesta actitud ens portaria a escriure una cosa grotesca com aquesta: “La gossa i el gos són la millor amiga i el millor amic de la dona i de l’home” Què us sembla? Quina frase més àgil! Gens carregada, oi?»[5] Això que denuncia Amigó ocorria cap el 2007, quan ens trobàvem a l’inici d’un camí que ens ha portat, finalment, a la creació d’un estrany pronom, el totis, promogut per algun partit polític amb representació parlamentària!
Finalment, em permetran que recordi l’alerta, el llum vermell d’avís de perill que encenia Amigó quan aparentment tot semblava anar bé, però que ell ja intuïa que era una trampa per a Catalunya, la trampa de la Transició democràtica, amb l’aprovació de les autonomies, el cafè per a tothom, i el retorn d’un president a l’exili per la via de Madrid.
En el ja esmentat discurs de juliol de 1986, en motiu dels actes del II Congrés internacional de la Llengua Catalana, celebrat a Reus, Ramon Amigó, després de fer un repàs a la història de l’evolució de la llengua, començava la segona part afirmant, categòricament, sense embuts «que la llengua dels Països Catalans mai no havia tingut una salut i un rigor acadèmic tan elevat» com llavors; tanmateix, tot seguit, un rere l’altre, enumera els problemes d’acceptació i reconeixement del català, per part dels mateixos catalans, unes qüestions que avui continuen essent exactament les mateixes, corregides i augmentades en la part negativa. En síntesi, Amigó, que ho havia vist venir, esmentava els mitjans de comunicació, sobretot els audiovisuals, el cinema, la ràdio i la televisió, com a principals eines per mantenir i fer créixer la normalitat lingüística del país. Cal incidir, ser presents en el món audiovisual i, sobretot, tenir consciència del que es fa. Subratllo, en aquest sentit, una frase del discurs d’Amigó. Respecte l’Estat espanyol deia que «Com que no han pogut erosionar l’idioma, han erosionat seriosament la consciencia col·lectiva dels catalans».[6] No cal dir que en parlar de la consciència col·lectiva dels catalans, Amigó es referia al suport social donat a la llengua, per exemple, al canvi de llengua que fem quan algú ens parla en castellà, al paper del funcionariat que usa un idioma estranger en la seva relació amb el ciutadà, a l’acceptació de modes, anglicismes i neologismes que supleixen la nostra més sòlida tradició cultural… És a dir, que l’any 1986 Amigó esmentava problemes que avui s’han convertit en malaltia crònica de la llengua. Perquè per salvar la llengua, i ja em disculparan, no cal esperar la independència: si subsistí durant la dictadura, pot curar-se en aquesta pseudo-democràcia que ara vivim. En aquest sentit, Amigó, parafrasejant Pompeu Fabra, deia que cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança.
A tall de cloenda
En poc més de tres quarts d’hora he intentat, no sé si amb encert, resumir els quatre eixos principals del que és, significa i representa la vida i obra de Ramon Amigó Anglès per al món d’avui. Al meu entendre, obra d’una extraordinària i doble importància: per una banda, per la dedicació i treball en favor del seu temps, recuperant els mots, la paraula viva, exercint de mestre permanent. Per l’altra banda, per fer-ho amb consciència de país modern, usant la llengua com l’eina que humanitza i expressa individu i col·lectivitat, no solament en la comunicació, sinó també en el caràcter, el sentiment i la història que signifiquen i representen. I, sobretot, per posar el món local en l’àmbit universal del coneixement.
Per això avui, en el desè aniversari del seu traspàs, podem parlar de Ramon Amigó Anglès com d’un clàssic entre nosaltres.
Moltes gràcies per la seva amable atenció.
[1] Xavier Ferré Trill: Ramon Amigó i Anglès, pedagog del territori (1925-2011). Barcelona: PAM, 2013, p. 264. Altres obres, d’homenatge i reconeixement a l’autor són: DD.AA.: Amb el barret a la mà. Homenatge a Ramon Amigó i Anglès. Edició no venal. Reus, 1989; Butlletí interior de la Societat d’Onomàstica (BISO), 84 (març 2001), volum d’homenatge a Ramon Amigó Anglès; Jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans a Reus. Homenatge a Ramon Amigó Anglès (20 i 21 d’abril de 2012). Barcelona: IEC, 2013; XX Jornades de literatura excursionista. Curs d’història de l’excursionisme català. Ramon Amigó Anglès. Excursionisme i cultura. Badalona, 2014; Ramon Amigó, el món dels mots (un reportatge de Santi Nogués (CD, 2015)); Noms, 14 (2020), Quaranta anys de la Societat d’Onomàstica.
[2] Amigó Anglès, Ramon: Onomàstica i llenguatge. De cap a cap del país. Barcelona: Rafael Dalmau, editor, 2011, p. 136.
[3] Pròleg de Ramon Amigó al llibre de Josep Lladonosa, Ulldemolins. Història, costums i tradició. Fundació d’Història i Art Roger de Belfort, Santes Creus, 1981, p. 9-10.
[4] Mallieux, René: El rei alpinista. Excursions i escalades d’Albert I de Bèlgica. Traducció de Ramon Amigó. Lleida: Pagès editor, 2004, p. 5
[5] Amigó Anglès, Ramon: Onomàstica i llenguatge. De cap a cap del país. Barcelona: Rafael Dalmau, editor, 2011, p. 207-8.
[6] Amigó Anglès, Ramon: La Llengua Catalana i la Societat. L’Orfeó reusenc i el II Congrés internacional de la Llengua Catalana. Reus, juliol de 1986