M’adreço a vosaltres en qualitat de net de la generació que, ara fa 100 anys, feren possible aquest local social del Centre de Lectura, i concretament de l’Evarist Fàbregas i Pàmies. Em dic Josep Ferrando i Rovellat. Com podeu observar cap dels meus cognoms coincideixen amb els de l’Evarist. No obstant això, els meus llaços familiars amb ell venen de lluny.
Els avis paterns de l’Evarist són a la vegada els meus rebesavis. El matrimoni Fàbregas-Molner tingué un fill, en Francesc, pare de l’Evarist, i una filla, l’Úrsula, la meva besàvia, que es casà amb Josep Rovellat i Torrell, agent de duanes, que és qui ensenyà l’ofici al seu nebot Evarist.
Aleshores, el fill dels meus besavis, el meu avi, Josep Rovellat i Fàbregas, era cosí germà de l’Evarist. Es consideraven quasi com a germans. Els dos mantingueren una bona relació, tant en termes familiars com financers, amb ajuts puntuals, sobretot al començament, que l’avi graciosament li prestava.
L’Evarist va néixer a Reus el dia 11 de febrer del 1868 i moria a Barcelona el dia 18 de setembre del 1938. Jo vaig néixer a Reus l’any 1940; per tant, no el vaig poder conèixer personalment, però sí que us en puc donar algunes referències.
Dades de l’Evarist i els seus germans
L’Evarist va néixer a la casa núm. 20 del carrer del Vent. L’any 2018 l’Ajuntament hi col·locà una placa commemorativa dels 150 anys del seu naixement. Vaig assistir a l’acte de col·locació d’aquesta placa amb el convenciment que hi trobaria algun net de l’Evarist o dels seus germans, del Pere o de la Teresa. Però vaig observar que jo era l’únic familiar allí present.
En anomenar els seus germans m’hi he referit com a Pere i Teresa; no obstant això, tenia un altre germà, el Ramon, casat amb Teresa Prats i Ferré, padrina de la meva mare, que no va tenir descendència. L’oncle Ramon i la tieta Teresa són els únics Fàbregas d’aquella generació que vaig conèixer, vivien al carrer Ample cantonada amb el carrer Santa Elena, just en arribar a la plaça del Víctor.
L’oncle Ramon era un melòman exageradament wagnerià. Inclús posà el nom de Parsifal a una finca que tenia a la carretera d’Alcolea. Va morir sent jo molt jove.
Amb la vídua, la padrineta, com l’anomenàvem, manteníem una bona relació, amb recíproques visites familiars periòdiques, com era usual en aquella època (s’anava a passar visita). Recordo que cada estiu la tieta anava a passar uns dies (potser un mes) al balneari de Caldes de Boí. S’hi traslladava en taxi i el mateix xofer l’anava a recollir per tornar-la a Reus. Tal com es deia: anava a prendre les aigües.
L’Evarist era un home generós, senzill, bondadós, afable, socialitzador, lliberal i emprenedor.
L’Evarist generós
Fermament enamorat de la seva muller Rosa Musté i Robert, 20 anys més jove que ell, es casaren a Barcelona el 18 de setembre del 1919.
L’havia conegut a Reus, encara que ella era d’Arbolí.
Els que coneixeu Arbolí sabreu que per entrar a la població heu de passar un pont. Aquest pont el sufragà generosament l’Evarist.
Tingueren tres fills: l’Evarist, el Josep i la Teresa. Una de les filles de la Teresa, de nom Teresa Lartigau i Fàbregas, estigué present a l’homenatge al seu avi el passat dia 2 de novembre, que tingué lloc al Teatre Bartrina.
Coneixem la seva generositat amb aportacions fetes al Reus Deportiu, per les instal·lacions del camí de l’Aleixar, altres aportacions són les de l’Institut de Puericultura del Doctor Frias, conegut com «La gota de la llet», les de les Germanetes dels Pobres o l’Hospital Sant Joan, entre d’altres.
En l’àmbit cultural, fou generós amb el Centre de Lectura i amb l’empresa Canals, titular del Teatre Romea de Barcelona. Allí l’Evarist conegué Josep Rocarol i Faura, escenògraf d’aquell teatre, a més de ser pintor i decorador.
Josep Rocarol i Faura
L’Evarist encarregà a Josep Rocarol la decoració i les pintures del Teatre Bartrina, sent estrenada aquesta decoració durant la programació teatral compresa entre l’octubre del 1918 i el gener del 1919, amb l’obra La Dida de Frederic Soler, Serafí Pitarra.
El diari Foment per aquest esdeveniment escriu:
En Fàbregas amb llurs capdals, en Cavallé amb llurs energies, en Rocarol amb el seu gust exquisit, els treballadors amb la seva cura, i tots encoratjats, voluntariosos, han deixat creada aital meravella. Els reusencs ho han contemplat embadalits.[1]
Rocarol decorà també la casa Fàbregas del raval de Santa Anna número 80 l’any 1920, en aquestes mateixes dates decorà també el Mas del Plana, una masia del segle xviii que l’Evarist convertí en residència senyorial. També la masia coneguda com la torre d’en Fàbregas, de la carretera del Morell.
L’any 1929 decorà, encara es pot contemplar, la farmàcia Cavallé, tant el local com el mobiliari i inclús les etiquetes per adherir als productes, que en aquell temps fabricaven les pròpies farmàcies. Després de la guerra seguí treballant a Reus en altres habitatges.
En Josep Rocarol va escriure les seves memòries, amb pròleg de Josep Palau i Fabre. Era un home carismàtic, culte i afable. Formà part del grup dels 4 Gats. L’any 1902 viatjà amb Picasso a París.
La seva memorable actuació la va tenir l’any 1936 en evitar que els exaltats cremessin el monestir de Pedralbes a Barcelona, amb els frescos de Ferrer Bassa a l’interior, els que l’artista pintà l’any 1346 a la capella de Sant Miquel. Fent foc davant de l’entrada amb mobles vells, bancs, cadires i altres andròmines, va simular que ja cremava el monestir. D’aquesta manera, va foragitar els veritables incendiaris i va salvar un dels tresors del nostre gòtic. Aquesta acció, amb l’arribada dels franquistes, li costà ser empresonat a la Model durant uns anys, a «l’acollidora pensió del carrer d’Entença», com ell l’anomenava amb ironia.
He volgut fer una petita ressenya d’en Rocarol perquè és també un dels personatges que van magnificar el Teatre Bartrina ara fa 100 anys. Amb en Rocarol i la seva senyora, Josefina Boada, mantinguérem una cordial relació, quasi familiar. El vaig visitar per última vegada al seu domicili del carrer Villarroel de Barcelona l’any 1960. Al cap d’un any ens deixà, era el dia de Nadal del 1961.
L’Evarist bondadós i afable
Hem dit que l’Evarist era bondadós i afable. Efectivament, era un Home Bo, repeteixo Home Bo –les dues paraules en majúscula–; ho era en el sentit exacte del concepte processal; és a dir, el d’aquella persona imparcial i justa, i com a tal era un perfecte mediador. Medià acords. Ho acredita un document datat el dia primer d’octubre del 1918, que conservo en el meu arxiu, amb la signatura dels interessats, juntament amb la seva.
L’Evarist senzill i lliberal
Uns altres qualificatius que li he atorgat: senzill i lliberal; com és pel fet de ser reconegut per la seva amistat i bona relació amb els seus adversaris polítics. I entre aquests cal destacar l’anarcosindicalista reusenc Joan Garcia Oliver, que va qualificar de lliberal l’Evarist pel fet d’haver viscut amb la seva muller abans de casar-s’hi.[2] Aquesta situació que per a Garcia Oliver va ser un senyal d’home lliberal, no va ser compartida per altra gent en aquell temps, però es tractava de l’Evarist, i l’Evarist era tal com era, era ell mateix.
Una faceta prou coneguda de l’Evarist fou la protagonitzada el dia 14 abril del 1931 quan el proclamaren president de la Junta Revolucionària i, amb una multitud que l’acompanyà, es dirigí a l’Ajuntament on, l’alcalde, el senyor Josep Caixés, sense resistència, li lliurà la vara. En aquella ocasió l’Ajuntament era a la plaça Hèrcules, per obres a l’edifici del Mercadal.
Protagonitzar un fet clarament revolucionari com és ocupar un ajuntament, sent al mateix temps un home acabalat i president del banc de la ciutat, deu ser un cas únic en la història.
L’Evarist emprenedor
La faceta més coneguda de l’Evarist, és la d’emprenedor; de la que, els que en saben, ja han fet les corresponents publicacions.
Només nomenaré molt breument algunes de les seves principals activitats.
El 1904 funda Folch i Fàbregas SRC, dedicada a obres públiques i transports, amb un capital de 14.000 pessetes. Dissolgueren la societat l’any 1918.
Comprà un vaixell l’any 1906, satisfent-lo, per una part a crèdit i per altra amb aportacions econòmiques familiars, entre elles una de manera graciosa del seu cosí, el meu avi. Aquest vaixell, que es deia Colon, el rebatejà amb el nom de la seva mare: Teresa Pàmies. L’activitat li proporcionà bons beneficis amb els quals pogué comprar més vaixells. A un nou vaixell, crec que fou el tercer, li va posar Teresa, el nom de la seva germana.
El 1907 participa en la societat naviliera Fàbregas i Garcias, amb Pere Garcias i Segui, capità de la marina mercant, que al cap d’un temps seria el seu cunyat, perquè es va casar amb la seva germana Teresa. Aquesta societat, constituïda amb un capital de 50.000 pessetes, fou dissolta l’any 1924 preveient, d’una manera anticipada, la recessió mundial que tingué lloc al cap de pocs anys.
El meu besavi, l’agent de duanes, morí l’any 1888. L’Evarist en continuà l’activitat i el 1891 ja consta el seu nom en el Registre de Contribució Industrial de Tarragona. No obstant això, no fou fins al 1922 que, volent posar-se al dia, davant els canvis que experimentava el món dels negocis, socialitzà l’activitat i crear a Tarragona l’empresa Transportes SA amb un capital de 500.000 pessetes, del qual ell era el soci majoritari i la resta del capital el van subscriure la totalitat dels treballadors, la qual cosa denota el seu esperit socialitzador.
La societat de més renom fou Fàbregas i Recasens SRC, societat financera. Fou creada l’any 1916 amb un capital de 260.000 pessetes. L’Evarist hi aportà la quantitat de 250.000 pessetes i l’Eduard Recasens 10.000 pessetes (3,85%); si bé el benefici quedà estipulat que se’l repartirien amb diferent proporció; és a dir, a raó de dos terceres parts per a l’Evarist i una tercera part (33,33%) per a l’Eduard Recasens, ja que aquest hi tindria més dedicació.
Els dos socis Fàbregas i Recasens entraren a títol personal en el capital del Banco de Reus de Descuentos y Préstamos, Sociedad de Crédito que tenia un capital d’1.000.000 de pessetes, ampliat a 5.000.000 de pessetes en data de 5 d’abril del 1919.
Posteriorment, el dia 23 de juny del 1920, la societat Fàbregas i Recasens SRC va cedir tots els seus béns a la creació del Banc de Catalunya, SA.
L’activitat petroliera i les seves conseqüències
A través del Banc de Catalunya invertiren i crearen empreses del sector petrolier com CEPSA, havent aconseguit amb anterioritat la concessió de CAMPSA, amb forta competència d’altres interessats. Van construir la primera refineria moderna de l’Estat, amb la deguda autorització del govern del règim d’aquell moment, el dictatorial de Primo de Rivera.
Arribem a l’any 1921 i el dia 30 d’octubre, abans de la inauguració de les noves instal·lacions del Centre de Lectura, l’alcalde Josep Loperena va fer lliurament a Fàbregas, a l’Ajuntament, del títol de fill predilecte de la ciutat.
Les publicacions satíriques aprofitaren l’ocasió per fer-hi safareig, ja que, segons diu el seu biògraf, Jordi Tous, Fàbregas, a més de la seva activitat comercial amb França i Anglaterra, desenvolupà una activitat paral·lela d’un altre caire, diguem-ho així. Encara que afegeix que no ha trobat cap prova documental concreta al respecte, tal com s’han de fer aquests tipus d’operacions. Amb tot això la revista el Pericu, del 5 de novembre d’aquell mateix any, en incloure una ressenya d’aquest acte de l’Ajuntament va fer referència a: «la forta olor a petroli que amarava el saló del consistori», referint-se als orígens de la fortuna de Fàbregas.[3]
La col·laboració de Fàbregas i Recasens amb el règim dictatorial de Primo de Rivera amb els negocis petroliers va generar una forta animadversió amb la banca madrilenya i basca, com també amb els polítics republicans que governarien a continuació.
Ja és prou coneguda la història de la retirada dels fons que CAMPSA mantenia al Banc de Catalunya, ordenada per Indalecio Prieto (Ministre d’Hisenda del govern provisional de la República), assessorat per l’empresari basc Horacio Echevarrieta, que estava enemistat amb els germans Recasens.
Aquesta retirada de fons fou la causa principal, tot i que no l’única, de declarar la suspensió de pagaments el 7 de juliol del 1931, ja que segons manifestacions d’en Josep Recasens, germà gran dels Recasens, com també reconegué l’Evarist Fàbregas, s’hauria pogut evitar sense tants personalismes i amb més flexibilitat. Però els fets són els fets, i la història ja no pot retrocedir.
El Centre de Lectura i un local propi
Des dels seus inicis el Centre de Lectura havia estat en diferents emplaçaments, encara que sempre en règim d’arrendament. L’any 1897, sota la presidència de Lluís Quer i amb les gestions fetes per Aguadé i Eugeni Mata, arribaren a un acord per tal de quedar-se, també en arrendament, el local que ocupava el Círculo Mercantil. Aquest local no era altre que el del carrer Major número 15, el Palau dels Marquesos de Tamarit.
Satisfer un arrendament i a la vegada suportar el cost de despeses de manteniment i reformes d’un local aliè, segons l’Evarist era llançar els diners. S’havia d’aconseguir un local en propietat.
Va tenir la idea de fer un macroprojecte on fer-hi el local social, construint la zona compresa entre el carrer de Llovera, el de la Lleona, el dels Recs i la plaça Pintor Fortuny. Es van convèncer que era irrealitzable; més ben dit, era impagable.
A finals de l’any 1899 van pensar on era factible ubicar-lo. El lloc ideal era el terreny que ocupava l’antic convent de Sant Joan, davant mateix de l’Hospital Civil, que era propietat de l’Ajuntament.
Entre tots els documents que he trobat i conservat de l’arxiu familiar n’hi un del 1899 que em cridà l’atenció i no vaig saber el perquè. En llegir el número 150 de les Edicions del Centre de Lectura de Reus, de Pere Anguera, El Centre de Lectura de Reus. Una institució ciutadana, vaig deduir de què es tractava. Però encara tinc la incògnita del perquè d’aquesta compra per part del meu avi. No tinc altra resposta que perquè li deuria dir l’Evarist.
Sota la presidència de Lluís Quer i Pàmies, sent secretari l’Evarist Fàbregas, s’acordà en Junta, sol·licitar a l’Ajuntament la compra d’aquest terreny.
Davant la mort sobtada del president, el succeí el seu cunyat: Ramon Mayner, que el dia 20 de març del 1900 va haver de demanar a l’Ajuntament la resolució del contracte de compra. Havent posat en circulació unes accions per al seu finançament, aquestes tingueren molt poc interès popular.
L’Evarist: difícil situació econòmica
La seva activitat financera el va portar a una difícil situació econòmica a causa de la fallida del Banc de Catalunya i a la vegada la seva filial, el Banc de Reus.
Per aquest motiu demanà al Centre de Lectura l’aplicació de la clàusula acordada en el seu moment, en el sentit de satisfer-li un interès del 5% anual sobre el capital de 83.000 pessetes lliurat l’any 1916 per a la compra del local social.
Aprovat el primer pagament, degut a l’import a satisfer, es convocà una junta general en la qual hi hagué la veu discordant d’alguns socis, dirigits per Salvador Torrell i Eulàlia (Torrell de Reus, com es feia anomenar i com se’l coneixia), encara que se’ls va fer entendre que era un compromís signat i s’havia de complir.
En fer-li el primer pagament dels interessos, Josep Prunera, tresorer de l’entitat, li descomptà una quantitat pendent de quan tenia arrendat el teatre, de la qual cosa l’Evarist es queixà en una carta, amb un to dolgut, dirigida a la Junta. De totes maneres no arribà la sang al riu.
L’any 1917 l’Evarist va cedir al Centre la meitat de 1.159 pessetes corresponents als beneficis obtinguts aquell any al teatre, que el tenia arrendat.
Tinguem en compte que el president, Pere Cavallé, a l’última reunió general que va presidir, el 16 de gener del 1922, comentà que Fàbregas havia esmerçat en el Centre de Lectura la quantitat total d’1.006.519,15 pessetes.
Aproximadament un any abans de morir ja havia refusat el cobrament d’aquests interessos, al·legant que el Centre necessitava els diners per fer reparacions a l’edifici a causa de les destrosses causades pels bombardejos de l’aviació feixista.
Mort i trasllat a Reus
Morí a Barcelona, on residia, el dia 18 de setembre del 1938. Al cap d’uns anys, concretament el 28 d’octubre del 1955 les seves restes foren traslladades al Cementiri General de Reus, enterrades al panteó familiar, amb la presència de la seva vídua i tres familiars: la seva germana, la seva filla i la seva neboda; curiosament, les tres amb del mateix nom, Teresa Fàbregas.
A la seva mort, el Centre de Lectura li hauria d’haver rendit un homenatge. Les circumstàncies del moment no ho permeteren. El passat dia 2 de novembre el Centre de Lectura complí el deute que mantenia amb l’Evarist Fàbregas i Pàmies.
Reus 20 desembre de 2021
[1] Arnavat, Albert et al. (1998): El Teatre Bartrina del Centre de Lectura de Reus. Reus: Edicions del Centre de Lectura, p. 62.
[2] Tous, Jordi (1990): Evarist Fàbregas i Pàmies (1868-1938). Filàntrop, financer i republicà catalanista reusenc. Reus: Edicions del Centre de Lectura, nota 152, p. 77.
[3] Tous, Jordi (1990): Evarist Fàbregas i Pàmies (1868-1938). Filàntrop, financer i republicà catalanista reusenc. Reus: Edicions del Centre de Lectura, nota 30, p. 29-30. Anguera, Pere (2020): El Centre de Lectura de Reus Una institució ciutadana. Reus: Edicions del Centre de Lectura, p. 139.