Aprofundint en Joan-Francesc Mira

 |   |  Twitter

Mira, Joan-Francesc (2020): Tots els camins. Barcelona: Edicions Proa, 381 p.


Tots els camins –que recull el període autobiografiat entre juny de 1954 i novembre de 1975– aporta claus contextuals (la «preservació del món viscut», p. 14) que han condicionat la personalitat intel·lectual dE l’autor. Dit així, pot semblar molt arriscat elevar una impressió a conclusió general. Ara bé, podem assegurar que la part de l’evocació dedicada a recórrer el micromón d’iniciació i de formació –si fa no fa fins a vint anys– cobreix una part notòria del conjunt de situacions recordades per l’autor. El volum reflecteix molt clarament que la memòria actua com a solatge de tota una vida –allò que en resta– i és autoanalitzat (cada memòria és una autoanàlisi) com a traça fonamental d’una trajectòria.

Mira hi evoca el període esdevingut entre la fi dels estudis als escolapis de València i la realització del noviciat: el pas per Iecla entre 1954 i 1955 (i la sensació de delimitació d’etapes: de la vida civil a la religiosa), els tres anys al monestir benedictí basconavarrès d’Iratxe (1955-1958), el pas per Logronyo (estiu del 1958-estiu del 1959) i la finalització del tram final de la seva formació intel·lectual a Roma, entre la Universitat Gregoriana i la Lateranense (1959-1960). No en va, el títol d’aquest lliurament reflecteix com d’important fou la capital italiana: com a vivència (gairebé perenne) i com a formació humanística.

La primera part de les memòries recull l’assumpció de la santificació en el procés formatiu de l’adolescent: revela «part dels patiments i perplexitats que recorde» (p. 46). I defineix un itinerari bàsic per establir algunes conclusions respecte del període de descoberta intel·lectual –el bagatge humanístic (aprenentatge del grec i del llatí) i la forja d’una personalitat i caràcter– i pel que fa a l’etapa de consolidació de referents culturals (historiogràfics, literaris, filosòfics) que romanen presents en la trajectòria de l’antropòleg.

El primer període definit, entre el 1954 i el 1959 (Iratxe, però), esdevé una etapa resolutiva de cara a comprendre alguns factors que han influït l’autor, entre els quals la influència de les llengües clàssiques i l’adquisició d’una metodologia de treball. Cal subratllar, però, la reveladora primera presa de consciència lingüística –respecte de la pròpia llengua i del basc i, fet complementari, la lectura de la Gramàtica valenciana de Sanchis Guarner (p. 114 i 131-132). Amb tot, la situació formativa de Mira fou assolida amb la interiorització de lectures i estudi sistemàtic de corrents de pensament, autèntics guiatges culturals i comprensius de la realitat.

Perquè, si un altre valor té el segon volum de memòries que ens ocupa (a més d’aportar «claus contextuals») és el fet d’apropar el lector a la influència que tingueren –en el grup generacional al qual pertany l’escriptor– els nous corrents estètics i de pensament que emergiren a començaments de la dècada dels anys seixanta. Influència que contrastava amb un medi social que contenia actituds, formes de vida, organització econòmica, trets pertanyents a un passat, encara present. Els anys seixanta eren contradictoris: d’una banda existia la pervivència d’una manera de pensar i fer que es resistia a la «modernització»; de l’altra, l’esperonament de noves actituds de protesta palesades per processos de revolucions culturals com fou –segons que remarca l’antropòleg– el maig del 1968 francès, l’estel ideològic del qual va poder ser constatat per Mira aquell estiu a París.

El seguit de consideracions comparades, la manera d’enfocar les vivències –gairebé sempre amb un caient necessàriament introspectiu, si és que es volen explicar bé els orígens i les projeccions vitals–, els punts sobre els quals el memorialista focalitza l’atenció –des de trets interioritzats d’espiritualitat fins a l’incipient interès per un enfocament conceptual aproximat a l’antropologia filosòfica– expliquen (en part) el perquè de la seva dedicació posterior (als anys setanta) a l’antropologia social. I ho fan perquè el que al capdavall catalitza aquestes evocacions memorístiques és –orteguianament– l’home i la seva circumstància. I la «circumstància» no seria altra cosa que els viaranys recordats pel narrador i les formes de relació (i de contradicció) amb el context al qual es veu adscrit. És el que ha portat Mira a «escriure un temps i un món» (p. 9). Totes les memòries –la literatura ho és– són situacionals. Tot esdevé memòria i, com estableix Mira: «els materials mateixos de la construcció narrativa són memòria, i no poden ser cap altra cosa» (El tramvia groc, 2013, p. 9). La versemblança de la narrativa de ficció –no és el cas de Tots els camins, als antípodes d’allò ficcional– ve definida, precisament, pel «material» (situacions viscudes o imaginades) que l’informa.

El segon doblec fonamental de Tots els camins és establert entre el 1960 i el 1965. Si el període intel·lectual formatiu anterior al retorn a la capital de l’Horta aportava un marc de coneixements «universals», la vinculació de Mira –un cop retornat a València el 1960– amb un grup d’estudiants que s’inciaven en la descoberta cultural, històrica i territorial del País Valencià seria un fet fonamental per a introduir un jove llicenciat en filosofia en els primers cercles nacionalistes dels anys seixanta i vincular, ni que fos indirectament, el bagatge intel·lectual assolit fins aleshores a la «causa nacional dels valencians». La raó esdevenia  històrica.

Per «refer» la inicial situació de presa de consciència de país, Mira reporta una refosa de passatges de l’ambient cultural exposat a Els desigs dels dies (1981), narració que constitueix un mural memorialístic (un dels pocs, sinó l’únic escrit sobre la temàtica al País Valencià dels anys setanta –si descomptem l’antologia poètica Carn fresca (1974), gresol poètic generacional– i començaments dels anys vuitanta) per conèixer el «sentit» d’unes relacions entre coetanis amb coincidència d’interessos intel·lectuals i esbrinar el significat de primeres anàlisis i de reunions compromeses civilment. En aquest sentit, els cinc anys explicitats a Tots els camins… (1960-1965) podrien ser objecte d’unes memòries autònomes: les al·lusives a un record de gairebé una «generació» de valencianistes. Havien nascut, si més no, entre el 1938 i el 1945, si prenem com a extrems cronològics vitals del grup –definit per alguns escriptors com a «Grup dels 17»–[1] les respectives dates de naixement (que servirien d’indicador) del malaurat filòleg Lluís Alpera Leiva (1938-2018) i de l’economista Ricard Pérez Casado.

L’apartat que dedica l’autor a deixatar les relacions amb els nous interlocutors universitaris és remarcable atès que explica el perquè de la trajectòria endegada a partir d’aquelles primeres passes nacionals fins al present, i, en conseqüència, perfila el sentit de la permanència d’amistats immarcescibles com va ser la que mantingué Mira amb qui hauria de ser –la primera baula de relació– el futur historiador Alfons Cucó. Aquest fet pot fer pensar com situacions atzaroses –Mira conegué Cucó com a docent de classes en una acadèmia particular– són espurnes per a comprendre, sovint, com «sorgeixen» alguns esdeveniments. I com aquestes situacions, esdevenen rellevants per al recercador en matèria històrica i antropològica. La història oral –de vida–, les memòries i els epistolaris són ressorts de coneixement per a estudiosos, o simplement interessats, perquè faciliten l’accés a vivències que poden ser concebudes com a anecdòtiques, però que sense el seu coneixement poden dificultar la comprensió posterior de fets rellevants.

Mira exposa de manera fluida els primers anys seixanta. Aporten un seguit de fets –socials, primeres recerques, àmbits polítics– que marcaren la identitat del narrador: una doble vinculació al treball industrial com a operari a Düsseldorf, la realització de la tesina sobre el Marx de l’època dels Manuscrits, anterior a la redacció d’El Capital, i la constitució del primer partit (moviment) valencianista després del 1939, el Partit Socialista Valencià, bressol orgànic d’una branca de l’arbre del patriotisme valencià, el qual, un cop dissolt, projectà exmilitants cap a d’altres organitzacions nacionals del País. En aquest sentit, cal no prescindir del significat nacional que per a Mira tingueren uns primers viatges (amb valor iniciàtic) a Barcelona per a establir-hi relacions amb militants del Front Nacional de Catalunya.

Els primers anys seixanta, foren uns anys importants: les col·laboracions de l’autor de Crítica de la nació pura a les revistes editades pels universitaris valencianistes –Diàleg (cursos 1960/1961-1961/1962) i Concret (1962/1963)–[2] s’expliquen per la seva participació en l’emergència del canemàs de plataformes valencianistes que comptaven amb la «cobertura» de primers professors desplaçats pel règim franquista vinguts del Principat i de les Illes –Miquel Tarradell, Miquel Dolç, fundadors de l’Aula Ausiàs March, plataforma cultural que fou una mena de «bateig» civil per a aquells estudiants coneguts per Mira, i Joan Reglà.

Comptat i debatut, els períodes «1954-1959 i 1960-1965» constitueixen un feix memorialístic indestriable: permet de comprendre algunes causes que ajuden a analitzar l’obra assagística de Mira.

A partir de l’any 1965 fins al 1975, topall cronològic de les memòries, l’antropòleg reviu la consolidació professional –de professor de grec a Lorca entre 1965 i 1966 passa a efectuar docència a Castelló de la Plana a partir del curs 1966-1967– i la incursió progressiva en la recerca antropològica: mestratge de l’aleshores cappare d’antropòlegs ibèrics, Lison Tolosana, i coneixença d’antropòlegs anglesos, francesos (Lévi-Strauss) i polonesos.

La línia de professionalització acadèmica de l’estudiós dels Borja s’entrelliga amb la realització dels primers treballs de camp publicats en forma de tesi doctoral i la presentació d’articles a publicacions acadèmiques franceses. Els primers treballs recollien estudis de formes de vida i d’organització del treball rural en comunitats que romanien apartades del ritme de la industrialització dels anys setanta (una altra «revolució») al País Valencià. I la comarca històrica de la Tinença de Benifassà, al Baix Maestrat, era, per a Mira, un medi rural idoni, «una societat local “tradicional” encara no alterada del tot pel contacte directe amb el món exterior urbà i modern» (p. 353).

Sembla, però, que la justificació per a finir el segon volum de memòries el 1975 (a banda de la mort de Franco) vingui determinada pel fet d’haver complert trenta-cinc anys. Segons l’autobiògraf esmenta –tot seguint clàssics hel·lènics– el criteri de delimitació es basa en el fet d’haver viscut la meitat del cicle vital, és a dir, acomplir trenta-cinc anys.

La impressió és que Tots els camins glossa el cicle vital que explica, amb gradacions i amb distinta intensitat, les situacions viscudes d’un escriptor, amb el bagatge llatí, romà, com a rerefons. Una època que marcà una trajectòria.


[1] Pere Antoni Pons: La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira. València: PUV, 2009, p. 46-50.

[2] La col·laboració de Mira (sota el pseudònim de J.Vilaragut) es pot trobar al número 2 de Diàleg, març, 1961. Es titulava “Tendències actuals del socialisme europeu”. Els dos treballs que publicà a Concret. Publicació universitària foren: “El problema de l’home en el pensament contemporani”, 1 (gener, 1963) i “L’home en la filosofia marxista”, 4 (maig, 1963).